NOTA: un comentari d’en Joan B. m’ha fet adonar-me que la imatge de la ressenya que vaig pujar a vista pública era la de l’esborrany previ. Les ressenyes d’aquest blog son, en general, imatges vectorials, amb centenars d’objectes independents. En el procés de retolació tinc el costum de “fer espai” als diferents elements textuals o “dibuixets alegòrics”, si n’hi ha. Aquest cop se m’ha escapat la “prèvia” en comptes de la “bona”. Demano disculpes si algú a anat a fer la via pensant que era un “cinquillo”: no és el cas. Podeu consultar la ressenya original al lloc d’El Balcó de la Lluna.

Matinem una miqueta, per estalviar-nos uns centims euros i per estalviar-nos cues. Lo de les cues s’asumeix, coneixes gent, és normal…  El que no és normal és que et clavin per un bocata i una birra gairebé el mateix que per un menú de migdia.

Min comença la via (i la farà tota de primer; el pedal no es fa servir, no patiu). La cosa comença amb una petita bavaresa; més amunt uns metres durs em faran pedalar, però és un cinqué negociable.

La segona inclou uns metres bruts i pocs amicals. Després la cosa millora, però m’ha quedat una sensació poc gratificant. L’itinerari és ben trobat, però, tenint en compte que quan es va obrir havien unes quantes línies ja obertes.

La tercera es la més maca de la via: vertical, elegant. Un diedre, ja a prop de la R es fa dur, tècnic, amb més que una mica de pedal, per a mí (un alien groc al diedret de marres fa molt de servei)

La darrera tirada, llarga, una mica sinuosa, interessant a trams … i som a dalt.

Baixadeta pel fil de la cinglera, després per la canal, i ràpel d’uns 45m fins al mateix camí que mena, directament, fins el merendero de sota la Codolosa.

Fins la propera.

Sortim del cotxe a un grau sota zero, el cel mig ennuvolat. Uns raigs de Sol il·luminen, però, la feixa de baixada (serà un missatge dels déus?)

En Min m’ha passat la ressenya original de la ferrada, obtinguda de mà d’uns dels pares de la criatura. Es una mica vintage, però molt exacta.

Mitja horeta d’aproximació, una mica de vent, força rasca, i cap amunt, per la canal NE entre l’agulla i la resta de la cinglera.

Sí, ja ho sé: el pont es un tema que ja cansa, però és inevitable: just ara ha sortit el Sol. El pas del collet de l’Esquirol pel pont és un clàssic a blogs, yutubes i similars, que hi farem… Per cert: passem de fer cim; fa vent, fa fred, i ja havíem estat a dalt fa un temps.

Dalt del ressalt de l’altra riba un voltor ens observa, ponderant el nostre valor com a integrants de futurs àpats.

Anem arribant a la feixa, però no ens traiem encara la roba. El voltor hi era, a dos pams a la dreta del darrer graó de la foto, fins un moment abans.

Arribem a la feixa i anem pujant. No us fatigaré: pugem, baixem (una miqueta), flanquegem, passem la ‘cova Esparreguera’, creuem de paret a paret a la gorga-bretxa (amb un ensurt lleu amb un cable esfilagarsat on més tiba de desplom, a més d’un moment d’obnubilació per una trampa de la perspectiva, que hem fa creure que la paret de l’altre costat està moolt lluny …). Grimpa que grimparàs.

En algun moment, després de la ‘cova Carbonera’, cal escollir entre la sortida Original i la sortida Normal. Ens han comentat que la normal és més maca. De totes maneres, ambdues acaben convergint en un mini-desplomet, per tancar el dia relaxats…

El flanqueig de la normal està molt bé, però els meus braços comencen a protestar. En un pis-pas ens posem a la darrera feixeta, on el cartell fa pensar que aixó s’acaba.

Últims metres. Som a dalt, on se’ns indica, clarament, que la via no es pot baixar caminant.

Super-Min, controlant el territori. La baixada està currada, amb cables i graons ací i allà. Els aperturistes la van batejar com a ‘camí equipat Joan Nubiola’, i es pot considerar un itinerari de pujada per ell mateix, amb el seu propi caràcter i interès.

Aquí dalt, els grimpaires, moments abans de desfer-se de talabarts i altra parafernàlia.

Després de passar per sota les vies de veritat se’t queda el coll adolorit. Aviat pots baixar la vista cap el pont aquell que surt arreu a les fotos (obriu la foto, si voleu; quan sigui gran vull que algú em faci foto des d’aquest camí).

Us deixo l’altre costat del full de la ressenya, on es veu una visió de conjunt de grimpada-baixada-feixa-camí. El nostre horari (5h35m) és, més o menys, normalet, tenint en compte que no hem fet cim a l’agulla del pont.

Una darrera visió de la major part de l’itinerari,  pocs minuts abans d’arribar al cotxe.

Fins la propera!

El dia comença fred. De la carretera estant semblava tot molt tapat, però un cop a Can Massana el blau domina el cel. Això sí: fot una rasca del carallo, el camí de coll de Guirló està tot gebrat. Més tard el fred ens mossegarà de valent.

Després d’esmorzar al Sol i creure que ja tot s’encarrila cap a una jornada hivernal amable, enfilem amunt l’aresta Brucs del Dumbo: uns primer metres molt senzills … en els que comença a treure el nas un ventet molest.

La segona surt cap a l’esquerra, dreta, però no tant. Min posa una baga al merlet gran on s’agafa a la foto de sota. Uns metres amunt hi ha un parell d’expansions, per sota i per sobre d’una escàrpia (la trobareu a tocar d’un matoll característic, a ma esquerra de la línia). La tirada es maca, dreta, presa gran, roca de qualitat, sense ensurts i sense cascarillas.

La tercera: definitivament, som a l’hivern; s’ha girat vent, s’ha enterbolit el cel (sembla que puja la boira per la canal del Lloro, i es derrama una miqueta a la nostra canal) i fa un fred intens. Tenim les mans a prop de la insensibilitat. La tirada és una mica ‘de navegació’, amb alguna ferralla antiga. El pas de sobre del de la foto és, potser, l’únic compromès. En tot cas, de segon, malgrat el fred, es passa bé.

Cim. Sembla que la rasca es modera i que la boira no ens enxamparà. Decidim arrodonir el matí anant a fer alguna via curteta, a la carena nord del mateix Dumbo.

Baixant cap a la canal i els peus de via. Malgrat les meves expectatives, en Min no llisca avall pel tobogan i es perd una foto maca.

Ens decidim pel Llimac Groc, un itinerari d’uns 60m que hi ha només acabat el tobogan.

La primera tirada no es redreça fins passat (per la seva esquerra) un mínim desplom. Roca excel·lent, bona presa i bolts de sobra. Per cert: es fa tot, aquí i abans, amb només unes set exprés.

Ja posats, surto jo, flaquejant fi cap a la dreta de la reunió. És un metre i mig i ja la cosa gira amunt. Bolos, verticalitat decreixent i salutació torera al mundo mundial.

Bé, s’ha acabat. Tornarem a baixar el tobogan, aquest cop també sense fotos de caigudes; que hi farem. Un altre dissabte que s’escapa …

Fins la propera!

L’excusa del dinar ens ha proporcionat una bonica excursió: hem pujat la Roca Salvatge.

Sortim de la Casa Nova de l’Obac, del costat mateix del restaurant on volíem fer el dinar originalment (avui, dia de Reis, tancat). L’ocell del requadre és una mica pidolaire, però bonic i valent.

Uns minutets i arribem a la Casa Vella de l’Obac. Una mica mes enllà, el Pou de Glaç, des d’on anirem directamet a ensigalar-nos pel procediment de tirar pista avall fins el Collet dels Pals. Retornats al Pou, el camí surt per uns graons, cap amunt, per anar passant per sota de les parets de ponent dels Alts de la Pepa.

Comencem a tenir pespectiva sobre el tram següent de l’excursió:  el camí va fent els Bacs de la Portella, molt per sota del Castellsapera, per anar a remuntar fins el collet que uneix la Roca Salvatge (aquí sota, els seu contrafort SW) a la carena del Collet Estret, a l’esquerra en aquesta foto.

Fem un mos a la Font de la Portella.

El camí ens proporciona bones perspectives sobre la cara est de la Roca Salvatge, i sobre el Paller de Tot l’Any.

Vista del Castellsapera des d’el avantcim de la Roca Salvatge. Mes tard hi passarem, fent camí cap el restaurant, pel camí del Collet Estret.

El pas clau de la via: un graó de metre i mig equipat amb cinta de persiana ens apropa al cim.

L’equip expedicionari al cim de la Roca Salvatge. Com que ja es veu que sifona massa per anar a Sant Jeroni, tirem avall i , flanquejant per un bon camí fins el Collet Gran, ens allrguem fins el Paller de Tot l’Any.

El Paller.  Donarem la volta a la base de la pedra en el sentit de les agulles del rellotge. Avui no toca provar la grimpada, però hi tornarem, un dia d’aquests …

Remuntant cap a la Carena del Collet Estret tenim una triple vista: Montserrat, el Paller i la Roca Salvatge.

Ràpidament passem el camí del Collet Estret, voregem el cim del Turó de la Carlina, passem el Turó del l’Àliga i arribem al Turó de la Mamella, on no hi ha de pitrera, però sí una torre de vigilància dels homenets de verd.

Si us hi fixeu, allà abaix, a l’esquerra, es veu la Casa Nova de l’Obac. Mitja horeta més i tirarem avall, fins al  restaurant .

Aquesta excursió, excusa per fer gana i anar a  dinar amb els amics, la podeu liquidar en 3,45h, si no teniu pressa i no allargueu massa les parades.

Fins la propera.

S’ha de dir que la reequipació (feu un cop d’ull al blog d’en Bullarolas, que és qui ha fet un respectuós i brillant treball de reequipació), i anava amb gent amb prou historial, solvència i memòria com per fer una valoració objectiva dels no-canvis respecte l’equipació original, es BONA.

Com no podia ser d’una altra forma, i ja que em porten a fer una via de les que s’ho val, m’he deixat la càmera al cotxe, així que poquetes fotos hi ha: la via no dóna per massa fotos si vas en cordada de dos (anàvem tres, ocasió perduda per fer fotos dins les tirades …snif…), tens altres preocupacions i dos reunions són de forat.

Alguna d’aquestes de sota són del telèfon (de baixa tecnologia) … i en Min no s’allarga massa fent fotos (a part de que de dalt estant i mirant cap abaix no surt cap reportatge engrescador…)

La ressenya, com sempre, és un relat visual de la meva ascensió, i no pas una valoració tècnica o un qüestionament del grau.

Esmorzats i suats, arribem a peu de via. Una línia d’expansions marca els primers 30 metres: una tirada de 6a … o d’A1, com és el meu cas. Jordi obre la marxa, sense xapar-lo tot: només portem 10 exprés, per tal de no carretejar ferralla extra més amunt. Pedals directes a les xapes, i amunt (1 plaqueta recuperable, com a mínim, romanent històric al mig d’un futimé de bolts petits nous).

Passem de llarg l’R1 original (reequipada). Uns metres de IV per arribar, en diagonal ascendent, bona roca, a la nostra R1 (R2 original, reequipada).

La reunió, dins un forat característic, s’omple de bon ambient. A ningú se l’escapa que en Min és a punt de currar-se un bon grapat de metres expo.

De la segona sí hi ha foto. No hi ha massa assegurances: un parell d’expansions i algun emplaçament per a micros (un alien blau, una mica avall a ma esquerra de la foto); també hi ha un pont de roca del gruix d’un boli amb una bagueta de 3mm, més o menys a l’alçada dels peus del mindungui gras de vermell (sembla que entraria una de 4mm … una gran millora, sens dubte!).

Min puja, demana atenció, la corda es mou molt poc a poc … i reunió. La sortida de la baumeta, en flanqueig finet per al primer, es converteix en una pujada directa i maca, per anar derivant, suaument, cap amunt i a l’esquerra. De segon, una tirada molt maca, divertida, engrescadora; m’imagino que, de primer, es pot muscular molt l’esfínter, tot fen exercici isomètric. En tot cas, el cap fred.

La tercera es una tirada correcta, sense sorpreses i sense angúnies (excepte quan es trenca una presa de ma, com ha estat el meu cas). Uns metres per a nosaltres d’A1 (un pas extra-llarg s’alleuja col·locant un alien petit) i uns metres més de cinquè molt bonic (sense fotos, sorry).

Arribem a la quarta (nostra: passarem de llarg una R5 de l’equipació original). Per a mi, la sortida de la reunió, un altre forat, són els metres (flanqueig fi) més difícils de la via (si no es fan els 6a alternatius als artifos, es clar). Malgrat les meves dificultats, en Min ha passat bé, i ets al costat de l’R i dels seus bolts. Passo sense cap elegància, amb métodes poc esportius. La resta de la tirada, malgrat que m’he descentrat una mica, són els més bonics de la via (un parell d’expansions, un alien verd, una altre vermell; sense fotos, sorry).

Arribant a dalt apareix el somriure als llavis.

Cim: som dalt de “la Ribas del Puntal”!!.

Una via que és més que un clàssic: es un exemple de com es pot fer la reequipació d’un itinerari meravellós sense desvirtuar-lo.

En Bullarolas/Brugarolas té nivell: tècnic, esportiu i ètic: chapeau, company!!!

Fins la propera.

Fa uns anys havíem anat a fer-la per la seva entrada original, però no ens va resultar massa gratificant. Avui entrarem per la Canto por Soleares: un parell de tirades i uns metres de transició per arribar a la carena.

La primera tirada, una mica bruta, es una placa no massa redreçada, equipada amb expansions. Forats i matolls, i som a la R1.

La segona tirada té més caràcter … i molt vent. Uns primers metres a tocar d’unes pedres inquietants, temptadores per agafar-se, però evidentment inestables. Després, uns metres ben drets, divertits.

Arribats a l’R2 s’ha fet evident el que ja sospitavem: dalt de la carena (i aquí) fa un vent del carallo. Atès que la nostra és una sortida lúdico-grimpaire, i no un exercici d’alpinisme, decidim deixar-lo córrer i tirar avall. Un dia d’aquests hi tornarem.

Un cop a terra aprofitem l’avinentesa per fer una excursioneta fins a l’aiguabarreig del Segre i la Noguera Pallaresa. Es veu ben traçat, i cada cop que venim a escalar fem només uns centenars de metres del camí, quan baixem de les vies. A més, se suposa que no hi ha, gairebé, desnivell (… ens anem estovant…), malgrat que, com diu una samarreta que recordo, The Earth is not a perfect sphere…

La vista cap ponent és maca. Coincidim amb un ràpid empitjorament del temps, però el reflex del núvols a la gorga i la vista sobre els vesant de llevant de la Pala Alta (on queda allò del Diedre Blanqueta i altres vies interessants) aporten valor afegit a l’excursió.

La vista cap a llevant inclou , com no, l’aresta del Pic de Castellas per on puja la Minyons de Terrassa, així com l’itinerari de baixada. A més d’altres carenes, encara no ressenyades, i que tard o d’hora algú podria animar-se a omplir de parabolts.

El marge esquerre del riu   està dominat per una línia de cingles (Lo Feixà) , que és el vessant nord de la Serra Carbonera. Inclou la paret de les Gralles i alguna altra pedra, de bon aspecte: vies dures, desequipades i decididament no esportives.

Vista general del tram final de la gorja (és el riu Segre, però els cartells diuen Congost del Mu). Es veu molt de Lo Feixà, allà dalt.

Sota un cel decididament amenaçador creuem el riu pel pont penjant que es veu des de la carretera de Camarasa cap els Terradets.

Una passarel·la fixada a les  parets de la marge esquerra de la gorja marca el peu de diverses vies, de caràcter més aviat esportiu.

Aquí sota, els companys, comentant la jugada d’una d’aquestes vies.

Arribats aquí, el cel es tanca del tot. Acabarà plovent una estona, però en una hora haurem tornat al final de la pista d’Alòs, i al cotxe.

Malgrat el petit fiasco, l’excursió és maca … i la cresta del Pic de Castellas és veu força fosca: ens hauríem mullat, allà dalt, però ja ens mullarem un altre dia.

Fins la propera.

(Sí, ja sé que la grafia ortodoxa és Montcau, però estic una mica tip de talibans, i en el meu record de joventut i en el meu imaginari personal es pronuncia sense ‘t’ i s’escriu sense ‘t’. Altres qüestions més punyents em treuen la son, i no el record d’una molt enyorada llibreria de muntanya del carrer d’Urgell de Barcelona …)

L’itinerari el podeu veure al mapa, i els horaris són molt relaxats. Inclouen fotos, contemplació de paisatges i matolls, dubtes, petites ensigalades, canvis d’intenció …  i simple relaxació mental.

Unes poques indicacions:

L’itinerari s’inicia per un corriol que surt del fons de la primera corba (a ma esquerra) que trobo baixant de coll d’Estenalles cap a Mura. Pocs minuts i, planejant sobre la carretera, pel tram de la font del davant de la Falconera (la font d’Estenalles), creuo  la llera d’un petit torrent (el que baixa del coll entre el Moncau i el Turó dels Cortins, i que se’n diu Canal del Sec, si us preocupa la qüestió).

El flanqueig, amb tendència ascendent, s’allarga fins el peu de la carena nord del Turó. Tiro amunt per una mena de itinerari ferrat, mescla de morralla tèxtil, graons, cables i fustes, i deixo el sender, fresat, que tira a mà dreta. Remunto uns metres (lletjos), gràcies a una evident baga, ronyosa, complementada, més amunt, amb un cable.

En un momentet soc dalt del Turó dels Cortins, des d’on comença a albirar-se el cim del Moncau, entre boires. Encara arribo a veure Montserrat, sorgint del mar de núvols.

Baixo cap a llevant, fins arribar al llom on trobo l’anomenada Capella dels Quatre i Picu, que  és poc més que un betlem tunejat. No es veu un borrall.

Baixo pel caminet normal, amb vistes sobre La Falconera, i, arribat de nou al camí que mena del Puig dels Cortins al coll d’Estella, tiro cap a llevant, fins creuar el torrent (el Torrent de la Guineu, si us fa servei) i, girant a ma esquerra, sota les parets de ponent del Moncau, m’arribo al collet de les Roques de la Coca.

Pel matí pensava que aniria fins la carena d’Emprius i tornaria pujant fins el coll d’Eres, però fa fred, i fa un dia lleig, poc fotogènic. Baixo una mica més enllà de l’agulla, per fer una foto de conjunt (conjunt embolcallat, encara, de núvols), i torno a pujar.

Al peu de la cara W de l’agulla hi ha una balma, petita, amb un mínim condicionament com a bivac. Se suposa que l’aresta que mira al Moncau és una ascensió fàcil, de III, però vaig sol i no porto corda per baixar.Torno al collet i enfilo amunt, per la carena que, del coll mateix, puja pel marge esquerre d’una canal (sense nom oficial, tranquils) , a ponent del cim del Moncau. Bona perspectiva sobre l’Agulla del Serrat de la Coca.

En uns minutets arribo gairebé al cim, però no pujo directament, sinó que vaig a trobar el senderó que puja de coll d’Eres, fent primer un tomb per l’avantcim nord del Moncau , ple de cairns, i amb una estelada solitària. No veig el Cavall Bernat de la Vall, però tinc fe, i sé que avui també hi era (entre d’altres raons, perquè surt al mapa de l’ICC, just a ma dreta d’un cim que se’n diu Montcau)

Cim. S’acaba l’any i s’ha acabat la pujada.

Foto finish, i cap avall. En uns minuts seré al coll d’Estella, punt límit de la gent que saluda. Fins el pàrquing trobaré una munió d’éssers cridaners, que tornen una mirada de sospita si llences un “bon dia!” (bé, no tots …).

Fins la propera.

Començo jo, la via es força assequible; les dues primeres tirades queden enrere, sota un cel ennuvolat.

La tercera (ja sota un cel blau), se la fa en Min. Algun pas de cinquè, mig de flanqueig en placa de textura poc amical, ben protegit. Els companys (Pep i Jesús) ens fan fotos des de una altra via (no recordo el nom) que puja, més o menys, per la línia de Fra Garí.

La quarta passa sense pena ni glòria. La cinquena, que és la tirada mes forta de la via, casualment, torna a caure a les mans d’en Min. Aquí sota es veu la tirada des de Fra Garí, en una altra foto d’en Pep, i que es una imatge més interessant que les meves pròpies.

Arribem dalt, sense cap història ni anècdota engrescadora. Unes fites ens orienten cap el camí de les Bateries, que passa uns metres per sobre del final de via. Si no ens haguéssim tret el talabart podríem fer un diedret fins gairebé el terra del camí, però acabem barallats amb els matolls.

La via es una opció assequible per solucionar un matí insegur. Ben equipada, no cal portar més que 8 exprés ( es fan servir totes a la darrera tirada) i les reunions.

La primera tirada, de placa, una mica convexa, i amb algun pas d’adherència als primers metres. Després supera un desplomet, que nosaltres farem posant un pedal. Min se’l curra amb la seva solvència habitual. Després, al meu torn, trobaré el truqui per recuperar el pedal sense despentinar-se (deixo el truqui sense explicar, per donar caliu a futures ascensions).

En Pep i la seva súper-màquina de fotos nova tornen a actuar: la segona tirada sembla més dreta i més curta encara, vista des de l’altre costat de la coma. Un clau permet passar sense inquietuds els primers metres (roca d’aspecte poc prometedor, amb opció a caure de pla al relleix de l’R1;  ja va bé, el clau…).

Cim (cim petit, però cim, no com l’altra via; sempre em fa més il·lusió fer cim, sigui com sigui la via …). Davallem uns metres, pel costat de ponent de l’agulla, i girem fins trobar un pi on muntarem un ràpel (25m) fins el mateix camí de les Bateries. Ens retrobem amb Pep i Jesús, i cap a l’Anna, a petar la xerrada mentre dinem.

Fins la propera.

(ps. el peu de via, i la via, son evidents, però aquí teniu una ortofoto del lloc. D’allò de “Serrat de la Foradada”, bé… aceptamos pulpo como animal de compañía)

Esmorzem a peu de via, al Sol, com els llangardaixos. Min i jo anem a fer el itinerari original, via matoll+diedre. Jose Luís i Jesús faran la primera de la Pacho-Hidalgo (ressenya a escalatroncs ) i enllaçaran la Petit Four fent una travessia en diagonal cap a l’esquerra des de la seva R1.

Min ataca la primera: el seu atac inclou una escaramussa amb una sabina, que marca l’inici del diedre característic (característic en sentit estètic: la tirada és de placa, assequible, en paral·lel amb l’eix del diedre, lleugerament esbiaixada cap a la dreta). Aquí sota ja es veu que, si jo no pateixo, no pot ser massa difícil.

Quatre expansions, més un pont de roca, i som a l’R1.

La segona tirada comença enfilant-se a uns metres ‘adiedrats’, a tocar de la canal amb vegetació que puja recte amunt. En Min es curra uns metres de V+, però el 6a ni ens el plantegem: 4 passes d’artifo, amb peces força allunyades. El cert és que no es pateix: hi ha bona presa de mans, puc imaginar com fer el 6a, malgrat que resti fora del meu abast. Uns metres macos i ben oberts.

Recupero el pedal de l’últim pas, amb un cert ajut de la corda que ve de dalt. Fins l’R2 queden uns metres molt bonics, amb bona roca. En Min ha posat un alien groc: molt ben posat, en una escletxa que potser no està a l’alçada de les necessitats del moment … però és que l’últim bolt queda força lluny.

Els companys ens segueixen i proporcionen opcions a bones fotos. Arribats tots al cim un parell de ràpels ens porten a peu de via.

Hem quedat força satisfets i decidim tancar la barraca amb bon regust a la boca. Una via ben maca i un dinar amb els amics…¿què més es pot demanar?

Fins la propera.

Començo a la corba on comença la pista particular que puja cap a Gréixer i el coll d’Escriu (uns metres abans del p.k.4 de la carretera de Bagà al coll de Pal. El Penyes Altes de Moixeró, la canal de la Serp, el Moixeró … es veuen rogencs, amb la llum que passa sota els núvols que m’aniran acompanyant tot el matí. [08:13]

Ja sota el grupet d’edificis que és Grèixer el dia comença a tornar-se grisenc, però ja es veu la major part de l’itinerari: pujada per la marge dreta de la coma que neix a l’extrem inferior de la canal de la Serp, coll de l’Avet, coll de la Cabrera…  [08:50]

Uns tres-cents metres més enllà (en direcció al coll d’Escriu) del trencall, senyalitzat, que marca l’inici de l’itinerari de pujada per la canal de la Serp agafo la pista a mà dreta. En pocs minuts arribaré a una ampla praderia, i la pista començarà a enfilar-se pel marge dret de la vall. [09:00]

Poc més enllà de la pradera la pista comença a semblar-se a un bon sender, encara que un 4×4 podria pujar sense cap impediment. El coll de l’Avet i uns atractius contraforts de calcari (que no tenen cap via, fins on puc recordar) es fan ben visibles. [09:38]

Arribo al final de la secció de pista transitable amb vehicle (però inaccessible als pixapins: la pista no és de lliure circulació). S’endevina l’itinerari (continua per la pista, que va perdent definició i amplada, com el sou dels funcionaris) fins el coll de la Cabrera. Estranyes partícules grisenques passen volant al meu costat: són les primeres volves de neu d’una nevada feble, però persistent, que m’anirà acompanyant fins el retorn al cotxe. [09:54]

Per cert: des que he abandonat la pista de cool d’Escriu(de fet, senyalitzada com a GR) no he ensopegat cap rastre de pintura. Només mapa, intuïció, lògica … Per primer cop, una fita: cap amunt, a mà dreta. [10:15]

Uns minuts després arribo al regne dels senyals: una filera de taques de pintura vermella m’aniran apropant al collet de Moixeró, mentre les volves esporàdiques es van convertint en una nevada feble, que encara anirà més, en algun moment. [10:39]

El camí remunta una estona, pel fil del marge dret de la canal; després  flanqueja fins arribar a creuar altra línia, difusa, de carena, marcada per un ressalt de pedra. [

Des d'aquest segon ressalt ja s'endevina la proximitat del collet (o, si més no, d'arribar a l'alçada del collet). [11:01]

Arribada al collet de Moixeró: la minsa nevadeta s’ha convertit en una nevada moderada, amb poc vent. Per alguna raó inescrutable em fa una mandra terrible caminar el quart d’hora que hem separa del cim del Moixeró i anar a cercar la canal de la Serp. He pujat i baixat massa vegades aquest itinerari per anar a lliscar-lo avall enmig de la nevada. [11:03]

Després de empassar-me un bocata i una beguda que és, diu, la xispa de la vida, i vist que no només no para de nevar sinó que, fins i tot, neva una miqueta més, surto de sota l’arbre on m’he aixoplugat i decideixo fer el que indica el senyal: anar cap el refugi Sant Jordi, a la  Font del Faig. [11:13]

Baixant cap a la Font del Faig es veu, lluny, ca n’Escriu, per on passaré d’aquí a una estona (llargueta…)

“En un momento dado”, baixant, es veu tot el recorregut entre el coll de la Cabrera i el collet de Moixeró. [11:56]

Arribant al refugi Sant Jordi.

La Panxa Trepadora i el refugi Sant Jordi-Font del Faig. [12:19]

Com ja sospitaves, a la font del Faig hi ha un faig.

Un cop enfilat pel GR cap el coll d’Escriu, noves vistes sobre bona part de l’itinerari de pujada.

A ma dreta de la imatge, una taca més clareta: ca n’Escriu, punt final de la baixada … o avís de la pujada fins el coll d’Escriu.

La tardor, sense creuar-se ningú en tot el dia, és més tardor. Quin goig! [13:00]

Uns centenars de metres enllà delcoll de Pendís els senyals de GR es desvien de la pista que mena a coll d’Escriu, per agafar un itinerari “més muntanyenc”, i més dret. [13:12]

Remuntant cap a coll d’Escriu es comença a fer visible el Pedraforca, que portava tot el dia embolcallat de núvols.

Dalt del coll d’Escriu hi ha bones perspectives sobre el sector de l’itinerari de pujada que mena del coll de l’Avet al coll de la Cabrera. [13:36]

Baixant cap a Grèixer, amb bones vistes (el cel s’aclareix lentament, però encara cauen volves de neu aillades)

Baixant la pista s’arriba a un trencall. Agafant la pista a ma dreta, per l’anomenat camí del Bosc de l’Albiol, s’arriba directament al pont de St. Nazari, a 50m del cotxe. Jo tiraré avall, vull donar un cop d’ull a l’estanyet de Grèixer. [14:00]

L’estanyet de Grèixer, una petita extensió d’aigua que reflecteix els contraforts del vessant sud del Moixeró.

El caminant solitari, amorrat al piló. [14:28]

El pont de sant Nazari, punt d’arribada de la variant de baixada comentada més amunt. A 50m del cotxe …

I s’ha acabt el bròquil (tú ja m’entens… ). [14:54]

Fins la propera.