Hem anat (Min & Cañete, 08.08.2009) a fer la ‘Fernando Lajarín’, fugint de la solana i la calor.
Una via de tall clàssic, amb tirada inicial d’artifo (A1, no “Ae” ni altres disfresses), negociable en lliure a passos aïllats (bé, també pots fer A0, però potser acabis emportant-te alguna peça a casa, com a record). Fer la tirada tota en lliure (6a?), a més de quedar fora del meu abast, pot resultar exposat: les assegurances són burins amb xapa fixa, que no és el millor escenari per si
tens un ensurt. Si vols xapar-lo tot calen 14 exprés (13 a l’A1 i una més)
La segona tirada (diagonal cap a la dreta) te poques assegurances, però no en calen més (de fet costen de trobar, pintades d’un verd que ha envellit malament). La reunió: com l’anterior i com la següent, amb equipació deficient: material d’alumini previst per a equipacions d’espeleo combinat amb burins de xapa fixa.
La tercera: “más de lo mismo”. La quarta: uns metres entre llastres de sonoritat inquiertant i textura més aviat mediocre i arribes al bosquet on s’ajunten diverses vies; fas reunió en un arbre (3 metres a l’esquerra de la reunió de la ‘Tió Gros’, xapes grogues).
A la cinquena tirada l’ha sortit un bolet: algú ha plantat un bolt, suposo que per agafar-se en comptes de fer servir l’arbre per guanyar alçada: un detall commovedor que evidència una preocupació per la salut de l’arbre. Aquesta tirada és la més maca de la via, que ja s’acaba: per comoditat de cordes es fa reunió en un arbre uns metres per sota del cim, del qual et separa una breu grimpadeta.
M’he quedat amb l’idea de tornar i fer una combinació Tió Gros – Lajarín: t’estalvies l’artifo ( … o el 6a mal equipat) i t’estalvies la darrera tirada de la Tió (que, malgrat els primers 3-4 metres de 6ª/A0, no és exactament una tirada atractiva).
La panxa trepadora 