Hem anat a fer la via del Guillem al Serrat del Coniller (Min i Cañete, José Luís i Antonio; 26.nov.2009). Aprofito per esgarrapar un dia a compte de vacances i m’apunto amb el trio jubileta per pujar alguna cosa, entre setmana, fora de Montserrat.
L’aproximació se’ns allarga una horeta, amb bona temperatura i per un camí ben trobat. Arribats a peu de via tinc una sensació de dejà vú , com si hagués estat aquí alguna vegada: és el calcari, que ja no em recordava com és la pedra fora de Montserrat (autolimitacions: em sento solidari amb Tom Bombadil …)
La primera tirada comença tombadeta, però el pas del temps i la condició mental millorable es cobren el seu peatge i acabo tocant amb la ma alguna peça (per cert, de peces n’hi ha per muntar una ferrata …).
La segona tirada, suposadament, podria ser un 6b. Aquesta optimista declaració es veu enterbolida per una circumstància curiosa: malgrat haver vist taques de magnesi al costat de passos de tercer a la primera tirada en aquesta no es veuen enlloc. Per la nostra part resolem la tirada amb un breu exercici d’A1, sense més complicació que no poder xapar-ho tot (“només” portem 17 exprés …), però no cal: es pot progressar directament amb els pedals sobre les xapes.
La tercera tirada comença maca, cap a l’esquerra, un diedret que mena sota una placa ben dreta.
Començo, equivocadament, a fer la placa en A0, ‘a güevo’; els meus 104 kilos en calçotets em fan veure, ràpidament, que no vaig tant sobrat físicament com per fer xuleries: faig la resta de la tirada combinant 1 pedal amb la baga d’autoassegurança i intents patètics de fer lliure amb dignitat.
La quarta tirada inclou el punt més incòmode de la línia: un parell de passos de flanqueig cap a la dreta, putejat per una sabina i lluitant contra el llavi en desplom d’una llastra amb relleu molt petit. No tinc clar com s’ho ha fet en Ramon, però m’agafo a un pedal que, amablement, ha deixat en posició, i pujo la resta de la tirada, més maca, amb certa millora d’estil. Arribo a una feixa sota el mur quasi desplomat de l’inici de la cinquena tirada (segons sembla es pot anar caminant a fer la via de l’Avatar una mica més cap a l’esquerra; tampoc es que estigui supertransitat, però hi comença un tram de corda fixa).
La cinquena tirada és, per a mi, un A1 sense matisos; no és particularment atractiva ni difícil. Després de guanyar uns pocs metres en vertical un seguit de passos en diagonal es deixen fer fins la darrera reunió: al costat mateix del diedre fissurat que ja es veu al llarg de bona part de l’aproximació, i que es manifestarà com la tirada més estèticament atractiva de la via.
Havíem pensat de fer jo la darrera tirada, però tinc les bateries baixes i Ramon resol el diedre en un pis-pas: bones fotos i algun núvol (la tarda acabarà amb una pluja minsa al cim i més intensa a la carretera). La tirada és maca, no aèria però si sortint cap els espais oberts de sota la carena cimera. Segueixo el reguitzell de bolts fins una petita bretxa on es fa reunió.
Cim. Un cop més amb els amics dalt de tot d’una paret: aixó no és un esport, és una altra cosa. Arriben Antonio i José Luís, encaixem les mans; una petita excursió, un xic aèria, per la carena, i arribarem al coll a ponent del Tossal de la Feixa.
Aixó s’acaba, però deixa una imatge curiosa: els companys sobre el penyal del mega-sostre que tanca la línia de parets sota el Tossal.
Material: 15/20 exprés, pedals, … i res més.
La panxa trepadora 
