La Chani de La Falconera

Hem anat (Jaume i Cañete / 28.nov.2009) a fer la via Chani del Penya-segat de la Falconera (Garraf).

Em sembla que l’havia feta fa 25 anys i no recordava res en particular, excepte el ràpel per arribar a peu de via (són 2), la grimpadeta fins l’R0 (l’hem fet encordats …) i la placa xula de sortida (segueix essent molt xula!). Passem de deixar el cotxe a dalt a la carretera i una passejada d’un quart d’hora ens porta del port de Garraf a la capçalera del primer ràpel. Són les nou d’un matí que aixeca fantàstic i es mantindrà així. L’accés a peu de via és curiós, i la nostra arribada no sembla introduir-hi cap variació detectable al comportament nerviós dels ocellets que fan niu a la boca de l’avenc.

Arribats a peu de paret, i vist l’estat de corrosió avançat de les peces del passamà que hi ha decidim fer una tiradeta (m’han dit que si caus a l’aigua no només et mulles, sinó que no cobreix i et fots una hòstia de ca l’ampla). La primera reunió està equipada amb les restes d’un grapat de ferralla rovellada, preludi del que trobarem ‘de via’ a la primera tirada.

Es pot sortir recte amunt, però tirem pel diedret de l’esquerra. Un flanqueig/placa en diagonal mena al, probablement, pas més compromès de la via: un flanqueig sobadet, amb pati sobre el mar, “protegit” per dos ferros rovellats que suposo ja eren cutres el dia que els van posar. Passo en A0, creuant els dits mentalment. Un friend complementa el final del passatge i arribem a una llastra adossada (o suspesa sobre el mar, ves a saber …) al costat d’una instal•lació acceptable (R2), ateses les circumstàncies.

El lloc té vistes i és còmode. Sortida recte amunt, una mica brut, i deriva diagonal cap a la dreta, entre matolls secs i clarícies de bona roca i bon canto.

Arribem a la base d’un diedre, on fem reunió

(2 bicoins, un cargol de prestatgeria, una escàrpia testimonial i una taca de rovell amb una anella); es pot fer aquesta i la següent d’una vegada, però el fregament de cordes no compensa.

Sortida recte amunt (un burí amb xapa, a punt sembla de desfer-se, més que de trencar-se …), placa fina, però roca adherent a plaer; diagonal a la dreta i pas incòmode per entre una llastra adossada i la paret (que jo faig amb el dos peus per dins i de cara a la paret) que força una torsió incòmoda. Canal-diedre marranota amunt i arribem a una reunió amb cadena i anella, no rovellada (fet noticiable en aquesta via …) Som en una mena de vira o terrassa ampla, amb matolls i margallons: canvi de reunió, uns metres més a l’esquerra, i no hem molesto a xapar un burí gairebé a ras de terra. La tirada puja per una mena de diedre trencat (o successió de petits diedres) encavalcats sobre una placa. Jaume la protegeix a bastament, amb friends i savineres, però de segon no cal: pujo ‘cagando leches’ i m’omplo els ulls de sorra i pol•len, en una tirada molt física, però sense complicació.

Arribem al peu de la placa de sortida, la que jo recordava de fa 25 anys: segons crec els burins són els mateixos que ja eren ací, rovellats i ronyosos. La placa és per fruir-la, gairebé adhesiva, més que adherent, amb una llastra adossada fina com el paper, on t’entren els deu dits. A l’últim moment la precipitació (tinc molta calda i potser s’està fent una mica tard per tornar a Barna) hem fa desequilibrar-me cap enfora: potser de primer hauria comprovat l’obsolescència dels burins com element d’assegurança …

Som gairebé a dalt, però l’ensurt hem fa fer els últims vuit o deu metres de grimpadeta encara encordat.

Cim. El lorenzo colpeja amb ganes, però la via s’ho val.

Potser la corrosió de les peces no l’hi cal, a aquesta via, per tenir ambient: l’entorn singular, la remor de les onades, la llum del mar, la bona roca a la part de dalt, … son element suficients per tenir ambient. Una reequipació parcial (peça per peça) no seria, al meu entendre, cap desgavell, i continuaria essent un via moderadament selectiva malgrat la dificultat assequible, amb autoprotecció obligada.