El dilluns 18 de gener vam anar a Montgai, (Min i Cañete) a fer el Diedre Blanqueta, a la Pala Alta. Una ascensió que ha esdevingut clàssica a la meva llista d’activitats.
Malgrat un temps atmosfèric poc prometedor esmorzem al bar Sport de Bellcaire d’Urgell i ens plantem a Montgai a mig matí. He pujat el cotxe (un turisme Scenic) fins el coll de Porta, sense ensurts (després, a la baixada, si que hem tocat una miqueta …).
Som a pocs metres sobre la boira, que, per moments, llepa les parets. Els primers metres tenen un tacte desagradable, és una mena d’arenisca humida. Fa temps que estic passant un mal moment de ‘coco’ i de mala forma física, i serà Ramon qui faci tota la via de primer (en tot cas, per sobre de la R2, aquesta via està més enllà de les meves possibilitats de divertir-me com a primer de corda …). El ‘tacte’ poc amable de la pedra fa que Ramon vagi amb compte, però Ramon és massa Min per patir aquí.
La R1 ens te reservada una petita satisfacció: hi ha un pollet (bé, crescudet, a la primera adolescència) de voltor a la feixa que hi ha uns 20m a l’esquerra de l’eix del diedre, sota els desploms. Ramon surt, en un flanqueig d’anada i tornada fins uns metres sobre la reunió, però ja se sap que veu menys que un gat de guix, i només veurà l’ocell al display de la meva càmera.
La tercera tirada inclou el pas més obligat de la via, una mena de bloc-desplomet-diedre–toca’m els collons. Protegit per un espit, que no serveix per estalviar-se el pas, Ramon el supera amb un cert esforç (comenta que altres vegades s’ho ha muntat millor) i jo el trampejo deixant de banda la dignitat i l’esportivitat (no faré públics aquí els detalls …).
La resta de la tirada no té complicacions fins arribar a l’eix del diedre, més aviat un empotrament (que solucionem fent una mica d’artifo per la placa de l’esquerra abans de tornar al diedre).
La quarta tirada, curta, es deixa fer. Ramon puja amb elegància i jo pujo com puc, que carallo (…per cert, o panxa o motxilla, totes dues no).
La cinquena i darrera és la tirada més fotogènica de la via: un diedre que sembla extret d’un manual on s’expliquessin les diferents estructures que hom pot trobar escalant. En realitat resolem la tirada mitjançant una combinació lliure-artifo (Ramon) i artifo-esbufega-artifo (jo) per la placa de l’esquerra: la tirada és curta i maca.
Uns instants de Sol, una escletxa de cel blau dalt del diedre … i som a dalt.
Un altre cop Ramon i Cañete: un mínim plugim no pot fer malbé el moment.
He fet (bé, Ramon m’ha portat a fer …) un cop més el Blanqueta, però marxo amb mal gust de boca: no he patit gairebé res, però no he fruït gairebé res.
La panxa trepadora 