Una hivernal a la Peonera

Hem anat a fer la Peonera Inferior (Marta, José Luís, Min, Jordi i Cañete, 14.03.2010). Fa més de deu anys que fem algun engorjat a l’hivern, sota el criteri bàsic d’anar a fer itineraris ‘clàssics’ que a l’estiu no es pot anar perquè munions de turistes, empreses i passavolants (com nosaltres …) impedeixen veure (no ‘beure’: veure) l’aigua.

(la imatge és un mosaic a partir de fotos de Google Maps)

Havíem posposat dos cops aquesta sortida, i la volíem fer dins l’hivern astronòmic, i amb un bonic dia de Sol d’hivern: es tracta d’activitat lúdica-festiva, no d’anar a fotre’s un barrigazo. Arribem a Guara ben d’hora i ensopeguem amb les primeres dificultats: els bars estan tancats. Acabem esmorzant al bar d’un càmping, a la vora de Panzano. Bon ambient i bon servei (a la tarda hi tornarem a dinar). 

Deixem el vehicle (només portem un: això ho penarem més tard …) a l’aparcament de Morrano i enfilem pista avall. La pista està en millor estat que moltes carreteres asfaltades, potser per donar servei a les empreses, potser per donar servei a la comunitat, qui ho sap … 

Arribem a la vora de l’aigua, però uns metres esbiaixats del punt bo: per estalviar-nos un ràpel curt i volat remuntem i tornem a baixar vint metres riu avall. Un cop a baix ja es veu que el riu baixa carregat (no ‘passat de voltes’, però si “tres esportif” …). No fem la tradicional entrada saltant i ens deixem endur pel corrent. 

Consell de guerra 50 metres riu avall: el riu baixa ple; sense perills immediats, però ple. Decidim anar baixant i tornar a valorar el tema a l’inici dels estrets dels Fornazos.

Fa un dia collonut, l’aigua és especialment neta i gairebé no es nota el fred (que tampoc és res de l’altre mon). Aprofitem l’important cabal per deixar-nos endur pel corrent.

Parts del barranc habitualment seques les trobem inundades, i fen diversos trams caminant per la riba. Cabres i voltors ens miren amb una mescla d’indiferència i sospita. 

L’excursió deriva cap a una amable passejada, amb natatòries esporàdiques i sense aturades al Sol com les de l’estiu. Algun esglaonet està una mica més canyero, però avancem a bon ritme, fent fotos.

Arribem a un lloc clàssic: la cova que marca la part paisatgística del barranc. Un sospitós remolí fa pensar que serà fàcil entrar i interessant sortir, així que fem fotos des de fora.

 

Arribem al petit caos que marca l’inici dels “estrechos”. Abans que Prames decidís que es diuen “de la Tamara” ja els hi dèiem “dels Fornazos”. Suposo que Tamara és un nom tradicional per als que hi arriben a la font des de corrent avall, però els muntanyencs arribem corrent amunt.

Fi de trajecte: una breu inspecció visual em fa recomanar als companys que ho deixem córrer: l’últim tram, amb punts més estrets d’un metre, pot incloure problemes de rentadores i de cabal excessiu; portem material (un parell de talabards, un vint …) però no volem sortir d’aquí amb mal sabor de boca ….

L’any 2001, portant un grup de gent, vaig tenir un greu incident en aquest tram, i en David va acabar coneixent per dins l’hospital San Jorge de Uesca. Com a subproducte del rescat tinc un petit nombre de fotos fetes des de l’helicòpter de la Guàrdia Civil (gràcies, un cop més a l’equip de rescat i a la dotació del ‘pájaro’, i una abraçada per en David!). A dalt, una imatge de la zona de sortida dels estrets, a la font de Tamara, presa des de l’helicòpter, i amb l’aigua ben térbola.

Ens traiem les gomes, fem un mos, i amunt per la feixa dels Cargols. Anem guanyant alçada sobre l’engorjat i la nova perspectiva del tram següent ens reafirma en la nostra decisió: no sembla en absolut insalvable, però tampoc divertit. 

25 minuts i arribem dalt de la riba esquerra. Davant l’alternativa de baixar a la font de la Tamara per una pista i després remuntar 40 minuts fins a Morrano, o tirar a la carretera de Rodellar (25 minuts) i fer autoestop, escollim, sense massa entusiasme, la segona. “A toro pasado”, una opció equivocada.

Mentre pugem el Tozal de Guara ens observa, amb un posat indiferent.

Arribarem a la carretera per descobrir que som a gairebé sis ( i no tres, com jo pensava) km de Bierge, i a més de 15 del cotxe.  Portem menys de 2 km quan ànimes caritatives es fan càrrec de Jordi i Ramon i els porten Bierge. La resta encara caminarem fins a la vora de Bierge, on en Jordi ens recollirà després d’una segona tirada de beneficència (l’han agafat a l’alçada de la presa). A les cinc som a taula i, un any més, hem fet el nostre engorjat hivernal.

 Fins la propera!