Hem anat a fer un tomb (Toni, Pep i Cañete. 27/mar/2010) pel vessant de llevant de La Mola.
Sortim, cap a 3/4 de nou, del pàrquing (cartografia ICC) de l’ermita de N.S. de Les Arenes i, ben aviat, ens ensigalem: tirem al sud, per la pista que retrobarem quan baixem. Una munió de branques i arbres caiguts (danys col·laterals de les nevades d’aquest hivern) contribueixen a donar caliu a l’inici de l’excursió.
Tornem enrera, fins l’ermita, i ràpidament trobem un evident sender que guanya alçada per la carena del pujol de La Furriola. El cim de La Mola es fa visible, en la distància.
“La primavera ha venido / y nadie sabe como ha sido”.
En Toni, escamat per l’ensigalada d’abans, comproba acuradament si anem pel bon camí.
Ens apropem a la Castellassa del Dalmau, des d’on ja veiem per on sembla que passarem les feixes i cingleres, cosa que ens sembla evident i ràpida; la nostra ingenuïtat serà castigada, més endavant.
Camina que caminaràs, l’horitzó s’amplia fins el Puigmal.
El costat fosc de la Força: BCN, no tant lluny.
Ens apropem al primer objectiu: un bon lloc per esmorzar dalt de la Castellassa del Dalmau.
Uns pins característics ens anuncien la proximitat de la canal que mena al cim de la Castellassa.
Foto al cim, esmorzar (censurat) i baixem per la mateixa canal que hem pujat.
Un cop contornejada la Castellassa del Dalmau enfilem la feixa que (teòricament) ens conduira, ràpid i bonic, fins el peu del Bolet i la Castellassa de Can Torres. Treiem la impressió que es podria baixar directament al coll des del cim, per una canal força dreta, però deixem la confirmació de la hipòtesi a càrrec de futurs ascensionistes, potser més agossarats..
La crua realitat comença a obrir-se pas, amb passes fermes (no com nosaltres, que hem de passar, a quatre grapes, sota la bardissa): el camí està una miqueta colonitzat per matolls, branques caigudes, bardisses i altres punxes diverses.
A trams el camí es força agradable, ferèstec als racons nord, ben trobat a la vora de les parets. Una sensació estranya, inidentificada, ens ronda el cap fa estona, ens preocupa, ens inquieta …. i es que no hi ha brutícia, no hi ha clínex, no hi ha llaunes, … .
Es fa estany, i es trist que es faci estrany.
L’avenç es fa cansat, lluita constant contra els matolls. Arribem a fer fins a quatre trams arrossegant-nos sota matolls i bardisses.
Ens apropem a l’últim sector abans de la segona castellassa. El tram de camí, sota les parets NO del Morral de la Codoleda i fins sota el Bolet, ni el veiem ni el busquem: ens sembla completament impracticable. Arribats a la baga de la Canal Gran trobem un túnel (literalment) sota la vegetació i enfilem amunt. En pocs minuts guanyem alçada sobre la feixa i trobem un camí antic, amb ziga-zagues treballades i restes d’empedrat.
Som al cordal N del Morral de la Codoleda. Una pedra avançada sobre la punta de la carena proporciona un belvedere privilegiat sobre l’aresta sud de la Castellassa de Can Torres, i sobre la resta de l’itinerari.
Uns metres per una canal ben dreta (no ens animem a baixar una mena de ferrata per dins d’un avenc-xemeneia: un altre dia) i som al peu de la Castellassa. L’horari comença a allargar-se més del previst.
Passem per sota de la paret de llevant. Acostumats a pensar en termes montserratins, la roca sembla inquietantment mediocre (per no dir extremadament dolenta), però veiem línies d’expansions a diversos llocs; fins i tot arribem a veure una persona a la carena cimera, pujant sense cordes i en pantaló curt: suposo que és conèixer-lo, però ….
Continuem la baixada (fites, marques de la Matagalls-Montserrat, marques misterioses, …): una canal, uns pendents pelats, un cami recargolat …Arribats al Coll Llarg, “passem” de pujar a dalt (manquen 100m, poc desnivell) del Turó de Matalonga i tirem carena avall (un corriol en bon estat), fins arribar a la baga del Sot de Matalonga.
El llit de la riera es va convertint en el traçat d’una pista i, arribats a un encreuament, agafem la pista cap a l’esquerra. Vint minuts malbaratats: la pista gira i puja, poc a poc, cap a la base de la Castellassa del Dalmau, allunyant-se de l’ermita.
Retornats a la riera, uns minuts més avall trobarem una nova pista (esquerra) i, retrobant el punt on ens hem ensigalat al matí, arribem a l’ermita. Fi de trajecte.
Hem trigat una mica més de sis hores, esmorzar i fotos (molta foto matollera: en Toni és botànic professional) inclosos. Arribem cansats i esgarrinxats, però l’itinerari ha resultat interessant, i hem conegut un lloc ferestec, net, bonic i solitari a pocs centenars de metres del bar del cim de La Mola: balanç positiu.
Fins la propera.
La panxa trepadora 