Hem anat a fer l’aresta Brucs de la Salamandra (Pep i Cañete; 03.des.2011), una cosa senzilleta, però bufona.
Malgrat la seva ‘bufoneria’, s’ha de reconèixer que l’aproximació es una mica massa generosa: cap a la meitat del torrent del Migdia ja comencem a tenir ganes d’esmorzar, però esperarem fins al peu de via.
En realitat, també ens venia de gust fer l’aresta Brucs de la Roca Plana dels Llamps, però el dia és força fresc i fa un vent desagradable. Una pena, però no aprofitarem la relativament llarga aproximació per fer, també, aquest itinerari clàssic.
Un cop esmrozats anem grimpant pel peu de l’aresta, amb algun passet menys fàcil que els de la primera tirada. Ens disfressem d’escaladors al costat d’un arbre característic i tiro amunt, cap a una pintada blava que assenyala l’R0. Trenta metres més amunt arribo a la R1, sense cap altra dificultat que no trepitjar les olivetes de cabra.
La sortida de la reunió inclou un bolt, col·locat a contra-pèl de l’itinerari obvi, així que l’encolomo la tirada al Pep, que renega una mica, però la fa amb una celeritat que, potser, té alguna cosa a veure amb la rasca que fa.
La tercera tirada puja per un terreny no particularment atractiu, però es deixa fer. Una mica de trencadís rebaixa la satisfacció. Passem de llarg el que, suposo, és la R3 d’alguna ressenya i arribem directament al cim. En conjunt, una tirada amb alguna dificultat i poca diversió.
Un cop dalt, recordo que fa temps havíem baixat cap a la canal, a ponent de l’agulla (hi ha una instal·lació, amb dues anelles, però recordo l’episodi com una cosa més aviat empipadora. Tirem un ràpel fins l’R2 i, amb un segon ràpel, arribem cinc o sis metres per sobre de l’arbre on hem començat. Amb les cordes a la mà, aprofitem per baixar 25 m. més per una canaleta que hi ha a mà dreta. I s’ha acabat.
O no: un grapat de cabres surt del no res i es fa la primera tirada, sense despentinar-se. Considerant que hem trobat olivetes de cabra fins i tot al cim, el fet que no ressegueixin la línia d’assegurances per pujar-hi em fa pensar que l’itinerari ideal no és el de la via. Que hi farem!
ps. de baixada cap a Ca l’Anna del Bruc ens creuem amb un paio (no pas un audaç korrikolari, d’aquests que sovintegen per Montserrat; més aviat de la branca ‘Caralls al Vent’ i similars …) amb mallot de disseny, sense motxilla ni aigua, amb sabatilles aerodinàmiques i, això sí, amb l’smartphone a la mà. Suposo que tot l’anirà be, i que no repartiran el cost del seu rescat entre tots els que portem motxilla i pantalons normals (de colors, aixó sí).
La panxa trepadora 