He anat a tancar el 2011 (31.12.2011) fent un volt, moderadament allargassat, pel Moncau.
(Sí, ja sé que la grafia ortodoxa és Montcau, però estic una mica tip de talibans, i en el meu record de joventut i en el meu imaginari personal es pronuncia sense ‘t’ i s’escriu sense ‘t’. Altres qüestions més punyents em treuen la son, i no el record d’una molt enyorada llibreria de muntanya del carrer d’Urgell de Barcelona …)
L’itinerari el podeu veure al mapa, i els horaris són molt relaxats. Inclouen fotos, contemplació de paisatges i matolls, dubtes, petites ensigalades, canvis d’intenció … i simple relaxació mental.
Unes poques indicacions:
L’itinerari s’inicia per un corriol que surt del fons de la primera corba (a ma esquerra) que trobo baixant de coll d’Estenalles cap a Mura. Pocs minuts i, planejant sobre la carretera, pel tram de la font del davant de la Falconera (la font d’Estenalles), creuo la llera d’un petit torrent (el que baixa del coll entre el Moncau i el Turó dels Cortins, i que se’n diu Canal del Sec, si us preocupa la qüestió).
El flanqueig, amb tendència ascendent, s’allarga fins el peu de la carena nord del Turó. Tiro amunt per una mena de itinerari ferrat, mescla de morralla tèxtil, graons, cables i fustes, i deixo el sender, fresat, que tira a mà dreta. Remunto uns metres (lletjos), gràcies a una evident baga, ronyosa, complementada, més amunt, amb un cable.
En un momentet soc dalt del Turó dels Cortins, des d’on comença a albirar-se el cim del Moncau, entre boires. Encara arribo a veure Montserrat, sorgint del mar de núvols.
Baixo cap a llevant, fins arribar al llom on trobo l’anomenada Capella dels Quatre i Picu, que és poc més que un betlem tunejat. No es veu un borrall.
Baixo pel caminet normal, amb vistes sobre La Falconera, i, arribat de nou al camí que mena del Puig dels Cortins al coll d’Estella, tiro cap a llevant, fins creuar el torrent (el Torrent de la Guineu, si us fa servei) i, girant a ma esquerra, sota les parets de ponent del Moncau, m’arribo al collet de les Roques de la Coca.
Pel matí pensava que aniria fins la carena d’Emprius i tornaria pujant fins el coll d’Eres, però fa fred, i fa un dia lleig, poc fotogènic. Baixo una mica més enllà de l’agulla, per fer una foto de conjunt (conjunt embolcallat, encara, de núvols), i torno a pujar.
Al peu de la cara W de l’agulla hi ha una balma, petita, amb un mínim condicionament com a bivac. Se suposa que l’aresta que mira al Moncau és una ascensió fàcil, de III, però vaig sol i no porto corda per baixar.Torno al collet i enfilo amunt, per la carena que, del coll mateix, puja pel marge esquerre d’una canal (sense nom oficial, tranquils) , a ponent del cim del Moncau. Bona perspectiva sobre l’Agulla del Serrat de la Coca.
En uns minutets arribo gairebé al cim, però no pujo directament, sinó que vaig a trobar el senderó que puja de coll d’Eres, fent primer un tomb per l’avantcim nord del Moncau , ple de cairns, i amb una estelada solitària. No veig el Cavall Bernat de la Vall, però tinc fe, i sé que avui també hi era (entre d’altres raons, perquè surt al mapa de l’ICC, just a ma dreta d’un cim que se’n diu Montcau)
Cim. S’acaba l’any i s’ha acabat la pujada.
Foto finish, i cap avall. En uns minuts seré al coll d’Estella, punt límit de la gent que saluda. Fins el pàrquing trobaré una munió d’éssers cridaners, que tornen una mirada de sospita si llences un “bon dia!” (bé, no tots …).
Fins la propera.
La panxa trepadora 
