Hem anat a fer la ferrada Regina, al costat del pantà d’Oliana (Min i Cañete; 16.01.2012). Fa un parell d’anys havíem anat, també al gener, però lo vam deixar córrer en arribar a la feixa, per una combinació de rasca i alguna carència física (no d’en Min, em temo …).
Sortim del cotxe a un grau sota zero, el cel mig ennuvolat. Uns raigs de Sol il·luminen, però, la feixa de baixada (serà un missatge dels déus?)
En Min m’ha passat la ressenya original de la ferrada, obtinguda de mà d’uns dels pares de la criatura. Es una mica vintage, però molt exacta.
Mitja horeta d’aproximació, una mica de vent, força rasca, i cap amunt, per la canal NE entre l’agulla i la resta de la cinglera.
Sí, ja ho sé: el pont es un tema que ja cansa, però és inevitable: just ara ha sortit el Sol. El pas del collet de l’Esquirol pel pont és un clàssic a blogs, yutubes i similars, que hi farem… Per cert: passem de fer cim; fa vent, fa fred, i ja havíem estat a dalt fa un temps.
Dalt del ressalt de l’altra riba un voltor ens observa, ponderant el nostre valor com a integrants de futurs àpats.
Anem arribant a la feixa, però no ens traiem encara la roba. El voltor hi era, a dos pams a la dreta del darrer graó de la foto, fins un moment abans.
Arribem a la feixa i anem pujant. No us fatigaré: pugem, baixem (una miqueta), flanquegem, passem la ‘cova Esparreguera’, creuem de paret a paret a la gorga-bretxa (amb un ensurt lleu amb un cable esfilagarsat on més tiba de desplom, a més d’un moment d’obnubilació per una trampa de la perspectiva, que hem fa creure que la paret de l’altre costat està moolt lluny …). Grimpa que grimparàs.
En algun moment, després de la ‘cova Carbonera’, cal escollir entre la sortida Original i la sortida Normal. Ens han comentat que la normal és més maca. De totes maneres, ambdues acaben convergint en un mini-desplomet, per tancar el dia relaxats…
El flanqueig de la normal està molt bé, però els meus braços comencen a protestar. En un pis-pas ens posem a la darrera feixeta, on el cartell fa pensar que aixó s’acaba.
Últims metres. Som a dalt, on se’ns indica, clarament, que la via no es pot baixar caminant.
Super-Min, controlant el territori. La baixada està currada, amb cables i graons ací i allà. Els aperturistes la van batejar com a ‘camí equipat Joan Nubiola’, i es pot considerar un itinerari de pujada per ell mateix, amb el seu propi caràcter i interès.
Aquí dalt, els grimpaires, moments abans de desfer-se de talabarts i altra parafernàlia.
Després de passar per sota les vies de veritat se’t queda el coll adolorit. Aviat pots baixar la vista cap el pont aquell que surt arreu a les fotos (obriu la foto, si voleu; quan sigui gran vull que algú em faci foto des d’aquest camí).
Us deixo l’altre costat del full de la ressenya, on es veu una visió de conjunt de grimpada-baixada-feixa-camí. El nostre horari (5h35m) és, més o menys, normalet, tenint en compte que no hem fet cim a l’agulla del pont.
Una darrera visió de la major part de l’itinerari, pocs minuts abans d’arribar al cotxe.
Fins la propera!
La panxa trepadora 