La Piula i La Nina a la Miranda de Sant Pere

Hem anat a la Miranda de Sant Pere, a tancar la Trilogia de les Gates proposada pel Guillem Arias (Miguelón i Cañete, 16.06.2012). Dissabte passat vaig anar a fer la Ramon de Semir (una masonada, l’itinerari sens dubte més recomanable dels quatre de dificultat moderada de la Miranda) i La Gateta, que em van deixar un bon record.

Comencem per La Piula, encaixada entre la Ramon… i la Directa J.B. Una primera tirada curta, fàcil, que gairebé és un canvi de reunió per estalviar fregament de les cordes els propers metres.

I es que la via és la segona tirada: uns metres interessants, que concentren els passos més bonics de l’itinerari (amb algun punt on cal anar amb compte: encara no s’han fet prou repeticions, i no tot el que haurà de caure ha caigut encara…). El més divertit: flanqueig ascendent cap a la dreta on, curiosament, no hi ha tanta exuberància paraboltica com en altres trams i vies del company Guillem. Un pas més tècnic que d’altres dóna color a la segona part de la tirada.

Miguelon s’anima a fer la tercera, que mena al cim de la Miranda. Sembla trencat i senzill, però resulta ser no tan senzill: on fora còmode agafar-se tot es trenca, però amb prou expansions per no patir massa si alguna pedra canvia de lloc.

Arribem a dalt sense pressa i tornem a baixar. La Nina comença a l’altre costat del pont de roca a l’esquerra de la Ramon de Semir. Sembla que algú, sense adonar-se del reguitzell de xapes grogues que perfila la primera tirada, ha pujat matollar amunt, fins el llom i la segona reunió.

Bé, potser es una bona troballa, atès que la primera tirada, amb peus de gat, no és més difícil ni més exposada que moltes aproximacions.

La segona ja es veu que no és massa vertical: no ens traiem les cordes per no perdre temps ni look climber.

Quan es treu el nas a l’altre costat apareix el veritable interès de la via: uns cinquanta metres de diedre-feixa (a l’estil de la GEDE de la Gorra Frígia), amb un parell de ressalts més drets. Una primera tirada que invita a anar prop de la paret… fins que, just al ressalt, la roca trencada obliga a sortir cap el buit (bé, tampoc és cap abisme vertical…). Mitja dotzena de peces salpiquen la tirada, que inclou els metres menys senzills de la via.

La darrera tirada d’avui comença ajaguda i, contornejant un arbre (amb el qual el segon haurà d’espavilar-se quan les cordes l’hi portin), guanyo uns metres drets i nets, fins tornar prop de la paret dreta i, uns metres enllà, fer cim.

Som a dalt, hem passat un bon dia de primavera grimpant, i s’ha acabat.

Fins la propera.