Camí del Salt de la Nina, un camí amb caràcter

Hem anat a fer el ‘camí equipat’ del Salt de la Nina, del coll del Miracle al coll de l’Agulla Lluís Estasen (Jaume i Cañete; 23.11.2012). Un cop més, i van uns quants, hem enxampat un matí de boira, així que la guinda del pastís (l’aresta Brucs de l’agulla Lluís Estasen) no ens l’hem pogut menjar. Resta pendent.

Malgrat alguns horaris agosarats que s´han publicat, fer l’itinerai complet (de cotxe a cotxe, per la canal del Miracle) ens ha costat unes 5h45m. Ni portavem bambes de colors ni ens hem encantat enlloc.

Arribem uns metres per sota del coll del Miracle i tirem cap a llevant pel trencall del Camí. A més de que és evident, hi ha una pintada groga. Cent metres enllà una balma ofereix ocasió per posar-nos el talabart i el casc amb tota comoditat (fins aquí, uns 50min)

Anem tirant, més o menys en horitzontal, per bon camí. Arribats a una petita esplanada, que, suposem, tindrà bones vistes cap a llevant els dies sense boira, el camí comença a aprimar-se, sense perdre definició, però, en cap moment. Anem trobant petits espais arrecerats sota parets desplomades (la més gran, acollidora, uns  metres abans de la Font del Miracle, que trobem en bon estat i amb una bona aixeta, que raja quan la premem).

Els punts on el camí va creuant les canals, malmesos per les esllavissades i força inquietants per la proximitat del pati (que no veiem, però sospitem), els anem trobant equipats amb cordes, en relatiu bon estat i amb relativa bona ubicació. Un dels creuament no té corda, però tensant la musculatura dels esfínters es passa bé. Cal portar una autoassegurança relativament llarga (i, no caldria comentar-lo, amb dues puntes)

Amb una velocitat de creuer més aviat discreta arribem a la pintada groga de més amunt, i també al punt on la via Frec a frec creua la feixa (portem uns 40min, tranquils, des que ens hem posat el talabart a la balma). Uns anells de corda passats pel que semblen abalakovs fets amb el trepant ens criden l’atenció, i uns metres més enllà un ressalt equipat amb cadenes de manufactura, si més no, pintoresca, ens permet baixar uns metres i anar tirant (hi ha uns metres de corda sense nusos; tot està enfangat i moll, i resulta còmode fer un ràpel de cinc metres amb la mateixa corda de via)

Arribem al peu de la paret de l’agulla Estasen. Unes desenes de metres de cable (d’alumini) de bon gruix ens permeten arribar a tocar del gran bloc després de la base de la canal de pujada al coll. Companys generosos han equipat una variant del tram “enxemeneiat” original, pel marge dret de l’eix de la canal (canal que, de fet, és la capçalera de la torrentada que creua l’Hort de Malany). Una corda verda amb nusos, mot gruixuda, d’origen i utilitat original desconeguts, ens permet superar el tram danyat per l’esllavissada (uns 15min, des de la pintada groga).

A partir d’aquest punt (som un centenar de metres per sota del coll), una successió de trams de corda amb nusos (nusos a distàncies variables, no sempre les més còmodes), de llargàries entre 10 i 20 metres, permeten anar superant els trams, molls i força redreçats, de la canal. Tots ells fixats amb expansions a la paret del marge esquerre de la canal, i que permeten anar parant per recuperar l’alè i fer fotos.

Arribem sota el tram més redreçat (i moll…) de la canal: un ressalt d’uns 8 metres, equipat amb una cadena “de debò”. Començo ‘a sac’…i ràpidament m’haig de penjar d’una baula de la cadena. A la vista de la situació, i un cop valorat com a poc fiable el tronc sec que surt a la foto, improviso un pedal amb una baga (el company és un tio previsor) i arribo a la reinstal·laciò com si fes una tirada ‘A1. Jaume és menys panxut que jo, i fa ostentació de braços per pujar el tram sense pedals. Un nou tram de corda gruixuda, i som al coll (hem trigat més de tres quarts d’hora, entre aturadetes per fer fotos, esbufecs i l’episodi de la cadena).

Un cop al coll, ventós, moll i emboirat, descartem l’aresta Brucs. No és el dia. Tot està moll, fa fred, i no es veu un borrall. Aquesta era una ascensió prevista per que ens feia gràcia l’espectacle i arrodonir l’itinerari, i hem passejat corda i material, però la deixem per una altra ocasió. Tirem avall, evident al principi i arrapats a la paret de l’esquerra més avall (compte: hi ha paret si tires recte avall, encara que avui la boira només permet entreveure-la). En uns minuts arribem a les marques de l’itinerari que mena de la Miranda dels Ecos a l’Esfinx.

Un seguit de trams de desgrimpadeta i corriol amb taques de colors diversos i fites ens porta, pujades i baixadetes, al peu de la cara E de l’Esfinx. Una boira molt densa i un vent molest ens conviden a esmorzar uns metres més enllà, abans de començar la sèrie de desgrimpadetes i trams de corriol que menen al coll del Miracle (de l’agulla Estasen fins aquí, poc més de mitja hora).

Un cop esmorzats, tirem avall. Recordava uns metres de cable per baixar un ressalt més exposat que d’altres, però avui no hi ha ni rastre. Nosaltres fem un petit ràpel, per estalviar-nos ensurts, tot està moll. Confio que qui va treure el cable comparteixi amb tots els motius de la seva acció, per poder fer una valoració diferent que la que no escriuré ara.

Arribem al coll del Miracle en poc més de mitja hora, i retrobem l’inici del Camí del Salt de la Nina: el cercle es tanca.

Un camí equipat “amb caràcter”, com portem tot el matí fent broma, però que cal entendre com fora de l’abast de molta gent. O, si més no, un camí que no serà plaent per a qui no tingui recursos tècnics i experiència més enllà dels pseudocamins sobreequipats que infecten les nostres muntanyes.

De fet, el camí és, objectivament, exposat, en les seves parts més planeres. I, en cap cas, la canal final és una espècie de ferrada cutre: és una canal amb cordes de nusos on es pot caure un bon grapat de metres i complicar-se molt el matí.

M’imagino que hi tornaré, vull fer l’excursió sense boira i amb aresta Brucs, però aquesta vegada s’ha acabat.

Fins la propera.