Hem anat a fer un tomb per la Serra d’Ensija (Pep i Cañete; 15.08.2013). Sortint del trencall a Peguera de la carretera Fígols-Rasos de Peguera hem pujat la Gallina Pelada passant pel Ferrús i hem tornat al cotxe per dalt, resseguint cap a llevant prats i vessants de la Serra d’Ensija. Una baixada gairebé directa ens ha permés tancar l’itinerari en poc menys de 6 hores reals (aturades, fotos i esmorzar inclosos).
El mapa d’aquí sota és una adaptació a partir d’un fitxer TIFF baixat del Centro de Descargas del CNIG (Full 254 /raster 1:25.000. El material original és propietat del Centro Nacional de Información Geográfica, i és aquesta institució qui ha compilat i processat les dades originals).
Deixem el cotxe al trencall cap a Peguera de la carretera BV-4025 de Fígols als Rasos de Pegueta (uns metres enllà del pk.12); hi ha un pal indicador de coses diverses, com ara la distància a Gòsol i a Monsegur pel ‘Camí dels Bons Homes’. Tirem amunt per una pista que s’enlaira, molt suaument, cap a ponent, en paral·lel amb una línia elèctrica. En mitja horeta arribem al trencall amb la pista que ve de Peguera i amb la que porta a la masia (enrunada) del Ferrús. De l’indicador que trobem al trencall fin els prats de la masia trigarem 25 minutets de res, ara ja pel GR-107.
Un cop esmorzats, tirem amunt pel GR, cap a l’Estret, que ja es veu que serà una mica costa amunt. El camí va fent, pel mig del bosc, de petites esllavissades i d’una mica de tartera. Poc a poc el camí esdevé sender, i costerut. Els gairebé 300m de desnivell de la masia al collet ens costaran una hora, tranquil·la i amb fotos. Deixem el GR-107 i enfilem el llom a ma dreta (NE, pintura vermella i fites).
Anem pujant graons i feixes, amb tendència a la dreta (recorda algun punt de la baixada normal del Pollegó inferior del Pedraforca). Cap problema avui, amb bona visibilitat i el terra sec. Encara que arribem a posar les mans en algun punt, la cosa no arriba a grimpada, si parem atenció. La pujada s’anirà alleugerint, i anirem retornant cap a l’esquerra, per sender acceptable: en 40 minuts haurem arribat a la carena cimera de la Serra d’Ensija.
En treure el nas a dalt ens trobem amb una perspectiva inusual (per a nosaltres) sobre el vessant sur del Pedraforca. Agafem l’eix de la carena (que comença a rebre uns núvols enganxosos pel vessant sud: s’han acabat les grans panoràmiques), des d’on ja albirem el cim del Cap de la Gallina Pelada (uns 660m del cotxe al cim), decorat amb un bon grapat de gent. Una mica més enllà (E) passem un tram d’un centenar de metres més afilat, de roca compacta. Es maco i dona caràcter a l’itinerari, però no és cap drecera agosarada o perillosa.
Cim. Una dona amb tota la parafernàlia skirunner (amb els pals de paper d’alumini i la motxilleta de l’aigua) ens fa la foto reglamentària. Nosaltres fem la seva, com no podia ser d’una altra forma, amb el seu smartphone.
La nostra intenció era fer tot el fil de la carena, cap a llevant, però considerant que cap el sud la boira no deixa veure un borrall anirem baixant, tranquil·lament, cap al refugi de la Serra d’Ensija (“Refugi Delgado Úbeda”; don Julián, camarada presidente vitalicio de la Federación Española de Montañismo). Al costat del refugi, avui tancat (hi ha una nota dels guardes, és una cosa puntual), es pot agafar aigua en aquest estiu excepcional de prats verds, verds com no arriben a ser verds els prats a finals d’alguna primavera. Anem tirant cap a llevant, deixant a ma esquerra (NE) el sender que porta cap el Coll de Fumanya i el Torrent de les Llobateres. Resseguirem els pendents N de la línia de carena fins arribar a un collet innominat (2.239m) entre els Rasos d’Ensija i el més que discret cim de la Creu de Ferro.
Fa estona que veiem una filera d’estaques clavades al costat del sender, probables despulles d’alguna cursa o d’alguna ‘ruta’ (es ben sabut que ja no es pot anar d’excursió: ara toca fer ‘rutes’). Portàvem idea de baixar, a güevo, per aquesta canal-barranc, però ens la hem trobat ben clavada amb estaques (com un vampir qualsevol) i amb un senderò ben trepitjat. Tirarem avall (hi ha prop de sis-cents metres de desnivell fins el cotxe, cosa d’una horeta) per la llera de la canal, fins que marques i corriol es surtin pel seu marge esquerre. Un sender ben marcat (que travessa una pista: no vam investigar d’on venia ni cap a on anava), en algun punt de mal trepitjar, i cap allà les dues del migdia arribem al cotxe.
Malgrat que les boires han enterbolit (literalment…) els panorames cap el sud, ha estat una excursió força satisfactòria. No hem passat calor, tot està verd i bonic, i no hem trobat la munió de gent que, probablement, hi circula per la Serra en altres moments.
Fins la propera!
La panxa trepadora 
les estaques,potser marquen el camí cap el refugi quant es ple de neu no?
Malgrat unes marques de camí poden patir el pecat original d’un orígen desencertat, espuri o superflu, un cop posades es transmuten en un element de seguretat de l’itinerari que marquen. Arribar al refugi enmig de la boira o la barrufa pot evitar males experiències, lesions o, fins i tot, morts.
Tot i tenint en compte aquest potencial valor afegit, sobreequipar itineraris (de manera anàloga, amb tota la distància conceptual i de compromís que es vulgui) a com es sobreequipen vies d’escalada és una invitació a la muntanya a persones que, potser, no han adquirit tot el bagatge que els permetria esser autònoms i convertir la seva experiència d’oci actiu en una vivència personal d’excursionisme (o de pirineismes, o de muntanyisme…), que és una cosa que no és ben bé un esport ni una activitat turística.
No tinc voluntat de fer de predicador (ni de Pepito Grillo, però aquest balisat en particular porta a qui el segueix acríticament a una canal on les condicons hivernals sòn objectivament perilloses. Diversos amuntegaments de detritus (pedregam i arbres de fins a dos pams de tronc) donen testimoni de que la llera i els laterals de la canal balisada sofreixen allaus de fons, amb certa periodicitat. He vist restes d’arbres esventrats (encara vius) aquesta mateixa temporada. Resseguir la carena fins la Creu de Ferro i baixar (o pujar…) pel seu llom S no té cap estaca, però és l’itinerari adient si hi ha neu en aquesta zona.
En qualsevol cas, gràcies pel comentari, no havia pensat massa en el costat positiu de la filera d’estaques.
Bones escalades i bon estiu!