En algun moment de setembre vam decidir anar a Guara, a fer el Barranc dit “de Cueva Cabrito” (Min i Cañete; 12.09.2013).
No havia tornat a fer aquest barranc des de finals dels vuitanta, quan es va publicar una guia francesa (com no podia ser d’una altra forma, en aquells anys…) que ressenyava el “Grand Barranco de la Sierra Rufas”. És curiós, però excepte pel que fa al retorn, la ressenya continua essent perfectament vàlida a finals d’estiu de 2013. També m’havia cridat l’atenció el ball de noms: Cueva Cabrito, Alborceral, Rufas…No sé, em fa un regust patrimonialista i pseudorespectuós amb una toponímia local , que em produeix un dejà vu d’allò de la retroequipació de que es parla en altres activitats de muntanya.

No estic massa inspirat quan escric aquestes línies, així que he posat un bon grapat d’imatges que fan el relat per elles mateixes (espero). Cal dir, però, que varem tenir sort: aigua neta a pouets i badines, circumstància que ens estalvià un munt de metres de ramonage. Vam fer alguns ràpels (pocs) i molta desgrimpada, però la major part dels ressalts esta equipats, així que no cal patir per la tècnica pròpia o la de la parenta…només per l’horari.
A títol de curiositat: el dit groc assenyala el cabrit del barranc; gràcies a aquesta aportació de la granja de capçalera fruirem d’uns quants metres i minuts de sopa de xai podrit.
Arribem amb un crono més que bo al primer tram de gairebé ‘oscuros’. La flaire enganxosa del xai podrit sembla haver-se enganxat als nostres cossos, però la pudor no l aportem posada: una altra bèstia morta marca el retorn als espais oberts.
Poc a poc anem trobant una mica més d’aigua, mentre anem fent uns centenars de metres d’ ‘estrechos’, alguns prou estrets com per haver-me de treure la motxilla (allò de la Panxa de vegades incomoda…). L’aigua neta ens estalvia ramonages o, si més no, fàstics aquàtics diversos.
Anem arribant al tram final, als oscuros que assenyalen la proximitat de l’Isuala, el riu dels estrets del Balcés (sí, ara resulta que és Balced: un nom nou de trinca; a l’Aragó es recuperen noms tradicionals , i també es posen noms nous, de tant en tant… com ara el de la llengua que es parla a llevant de Uesca: el lapao). El ràpel pel meandre suspès al sostre, característic (que no surt perquè em quedaren unes fotos penoses), ens deixa a la gran sala que precedeix el darrer ràpel.
Uns pocs metres més i sortim al Sol. Hem liquidat el barranc en 2:40 hores, sense presses, fent fotos i fruint del recorregut.
El cabal de l’Isuala és més que discret, i no tindrem problema per remuntar uns 150 metres, fins el punt on un parell de fites marquen l’inici d’un bon sender (bé, al principi no hi ha, de sender, però es deixa fer…). Sense ni tan sols dir mellon! tirem amunt.
El paisatge es va ampliant: la llera de l’Isuala, les alçàries del marge esquerre dels oscuros del Balcés, la pròpia llera del nostre barranc, les espectaculars estructures calcàries de Cautiecho…
En 55 minuts som al cotxe (no sense deixar tancada la porta). Ha estat un descens més que satisfactori, i es l’hem passat d’allò més bé: per repetir-lo.
Fins la propera!