Fa poc ens va venir de gust anar a passar un matí fresquet fent la Tió Gos del Gorro Frigi (14.12.2013).
Hem anat d’hora a Montserrat, i ens hem trobat una escena tipus Apocalipse Now: un helicòpter fent anades i tornades des de la via del funi de la Cova al pàrquing del costat de la capella dels requetés. Cal reconèixer que la llum del moment ha fet que algunes imatges siguin ben maques: mar de núvols, el Sol començant a enfilar-se,…
Tirem escales amunt fins el mirador de la Serra de les Paparres, però és encara a l’ombra i fa rasca. Acabem fent el bocata a peu de via de la Tió Gos, quan just arriben uns raigs de llum (però no d’escalfor…) a través dels arbres. Comença en Jordi, amb força rasca i amb els dits freds. Alexis i Blanca van disfressats d’alpinistes, amb manyoples i tot; sembla que si aquí van així al Pirineu aniran amb dos duvets cadascú. L’R1 està just al solet, a aquesta hora, i en Jordi pot començar a recuperar la temperatura.
La companya s’anima a fer la segona, i resol molt bé la tirada. Després vindran uns quants minuts d’espera (meus) fins que la companya acabi deduint com dimoni funciona l’aparell d’assegurar quan assegures de dalt a baix, i no fent d’aguanta-cordes a vies d’una tirada. Tota experiència suma, i el meu greix subcutani em permet sobreviure a l’experiència.
La tercera és una grimpadeta que esdevé ràpidament una caminada al Sol.
De l’R3 cap amunt anem caminant una estoneta , fins arribar a la vegetació de dalt del contrafort W del Gorro. Entretant, algú baixa, trepant a la mà, fent forats per equipar un nou itinerari. L’hi demanem, en broma, si te pressa abans de l’inici de la moratòria, i ens respon, molt cofoi, que la decissió del Patronat “està recorreguda”. Deduïm que seguirà fent forats (equipant, que no és el mateix que obrint…) arreu, malgrat que la valoració de les seves equipacions (un clàssic: l’episodi del Trencabarrals, estiu de 2011) és força desigual (és el que té, l’estil ‘brasiler’…).
La nostra intenció era arribar dalt del Gorro per la darrera tirada de la Lajarín (En Jordi B. ens fa saber que va ser ‘ell’ qui la va reequipar, l’any passat; he de reconèixer que, malgrat haver variat un xic l’emplaçament concret d’alguna peça, i que maldita la falta que feia, atès que es pot posar un catàleg sencer d’aliens a la primera meitat de la tirada, la Lajarín no ha patit rebaixes inassumibles ni ha estat desvirtuada). Abans d’arribar al bosquet faig una foto a uns companys que fan la GEDE, malgrat l’il·luminació desfavorable.
Com que fa un vent fort i una rasca notòria, anem per feina. En Jordi (el nostre, no l’altre) tira amunt i Alexis ens deixa les cintes posades. Faig la tirada cagant llets; una pena, m’agrada de debò aquest pany de paret.
Cim. La nostra matinal arriba al punt més alt. Hem passat una mica de rasca, però hem escalat bé i hem rigut molt.
Com a propina, algun manefla ha desequipat el primer tram de la baixada (uns metres de cable, si recordeu), deixant només (quina generositat…) una capçalera de ràpel que ja hi era. No sé si és un nou episodi de la guerra dels desequipaments furtius o una intervenció unilateral del mai prou apreciat Patronato, però discrepo profondament de l’actuació (“Arrieros somos, y en el camino nos encontraremos” ) .
Fins la propera!
La panxa trepadora 