Una excursioneta tardorenca, maca i amb una miqueteta de pebre.
Un dia de tardor vam anar a fer un tomb per les muntanyes i congostos de Camarasa. Com que no es pot deixar el vehicle a tocar de la central d’Alòs, i ja posats a caminar una estona (i a amortitzar els quilòmetres, que pugem de can Fanga…), pugem a l’ermita de Sant Jordi des de Camarasa. Una bona pista, cimentada en punts concrets, i amb força sensació de pati els darrers metres abans d’arribar dalt de la modesta cinglera sud de la Serra Carbonera.
Hi ha boira, no particularment densa, i veiem l’edifici de lluny, dalt del que la cartografia anomena Puig de Sant Jordi. Ja es veu que, per si de cas més amunt no hi hagués ningú vigilant, els gestors de la cosa espiritual s’asseguren el tret. També albirem, cap a ponent, la Serra de Mont-Roig, amb una vista tèrbola de la Pala Alta; potser avui anirà algú a fer el Diedre Blanqueta amb la tranquil·litat que només proporciona un laborable.
Ens empassem un entrepà a velocitat, potser, superior a la mitjana. La rasca, el ventet i la boira conviden a anar espavilant. Comencem pista enllà, cap el Tossal de Sant Jordi, a tocar del qual arribarem passant pels corrals de Sant Jordi. Pel que sembla, en aquest racó del mapa l’apòstol Jordi ha deixat empremta. De fet, també deu haver fet la seva feina, puix que no veiem cap drac… però sí ensopeguem amb una serp, que s’ha refugiat a l’ermita.
Arribem a un avenc anomenat (surprise!) bufador de Sant Jordi. Nosaltres no el sentim bufar, però, ves per on, enllà del bufador escampa la boira. Ja es veu que el sant d’aquí dalt compleix amb les expectatives.
Tombarem, encara per la pista, cap a ponent, abans d’arribar al Tossal. A la zona hi ha restes d’un punt d’observació, un tram d’uns 400 metres de trinxera, casamates i dues boques d’un refugi. Des d’aquí dalt les tropes lleials a la República podien controlar els accessos a la presa i a la central hidroelèctrica de Camarasa al llarg de la guerra civil 1936-1939 (combats del Cap de pont de Balaguer, el 1938).
Avui, els murs de pedra seca, conservats o reparats, ens marquen el camí de baixada cap a la feixa del Cinquet. Probablement hauríem arribat a tocar dels cartells del sender amb el cotxe, però si no volguéssim caminar ens podríem haver anat de calçotada.
La baixada es relativament evident, i genera una sensació de dejà vú amb; potser… la baixada de les Bateries pel camí de fra Garí (a Collbató), o un lloc semblant. La boira, i anar parant mirant on posem els peus, reforça la sensació, en perdre la perspectiva sobre l’altre cantó del congost de Camarasa.
Un tram de pista (sembla destinada al manteniment de la línia d’alta tensió sota la que creuem ara i tornarem a creuar més d’una vegada al llarg de l’itinerari; probablement, una besnéta de la línia original de La Canadenca), amb pendent moderat, mena al replà on s’esvaeix el sender que puja de la central d’Alòs, a l’aiguabarreig Segre/Noguera Pallaresa.
Una mica enllà passarem pel punt on el camí ferrat connecta amb el sender i tanca la circular. El sender, ben traçat, s’allarga tota la feixa del Cinquet, al principi prop de la no tant modesta cinglera i més tard anant a trobar el talweg del, aquest sí, modest, per indetectable avui, rierol que baixa dels camps de conreu on hem començat la caminada. Unes ziga-zagues, (amb vistes sobre el fotogènic pont penjant sobre un embassament allargassat del Segre, que, aigües amunt inclou l’Estret de Mu (es pot fer un bonic itinerari per la riba nord del pantà), un tall a la línia de cingleres Lo Feixat/Serrat del Poll, amb el pic de Castellàs) i arribem a tocar de les passarel·les sobre el riu.
Uns minutets i, amb tota la instal·lació per nosaltres (es el que tenen els laborables de novembre …), fruint d’uns moments de tranquil·litat abans de la pujada, arribem a la carretera d’accés. I la trobem ‘de postal tardorenca’.
Aproximadament on el mapa de l’IGCC marca una ‘Cova de l’Arena’ (no hem tingut el gust…) un trencall, evident, comença a pujar cap el peu de la cinglera que marca el ‘costat ponent’ de la feixa per on em baixat.
Passem un punt dubtós, amb grapes a la pedra (gir marcat a l’esquerra); dubtem, seguim recte… i una tanca de filferro ens aclareix els dubtes: enrere fins les grapes. El corriol puja, evident, fins anar a passar entre dues torres de llum i acabar fregant les parets. Es veuen parabolts i algun altre ferro, és una zona d’escalada coneguda, encara que no sembla el tipus de via al meu abast. Uns metres que gairebé semblen excavats a la base de la paret i, de cop, a la canal-diedre que un gran llenç de roca separat de la línia principal fa amb la cinglera, un cable. Som a l’inici del camí ferrat (no és, ben bé, un camí…i no arriba a ‘ferrada’: entenem que això era un lloc de pas i de feina dels treballadors de les instal·lacions, i no faltarem el respecte a les seves condicions laborals dient que això es una instal·lació esportiva)
La cosa és divertida, i no particularment feixuga. Després de la primera tiradeta baixem i creuem una canaleta per un pontet fet amb un tauló. Grapes gegants verticals, curioses sobrelligadures de filferro sobre els cables, rodons d’acer encastats a forats, feixetes, cables ancorats amb seny… En poc més d’un quart d’hora som dalt de la cinglera, sobre el sender pel que hem baixat abans (hi ha un pal quadrat de dos pams, ja l’havíem vist en baixar; de fet, és una opció baixar pel camí ferrat, però creiem que fer-lo de pujada dóna un valor afegit a l’itinerari, atès que tocaria tornar-lo a pujar o pujar pel sender, com els tapiocas).
Poca cosa més. Tornem per on hem vingut ( o per un senderó evident, a uns metres a ponent del darrer tram de pista, si més no per estalviar-nos-la una estoneta; al traç i al mapa trobareu aquesta opció). Arribem dalt, als múltiples espais Sant Jordi, i tornem per un altre senderó, evident, que aviat esdevé el marge d’uns camps de conreu, fins anar a trobar una pista que mena als corrals (de Sant Jordi, obviously..) i enllaça amb la que ens porta al cotxe.
Una sortida curiosa, agradable, que he fet un parell de cops, i que trobo recomanable. Per anar-hi expressament? Bé, depèn del punt vital de cadascú: des de can Fanga hi ha una certa… despesa.
Fins la propera
Dades mínimes sobre l’excursió:
Desnivell topogràfic (comencem costa avall; no hi ha sifonades): 410 m
Desnivell acumulat (GPS): 680 m
Distància: uns 7,7 km
Es pot fer en 4 hores (sense bambes de colors, aixó sí), amb total tranquilitat i sense paradetes.
Podeu descarregar-vos el track d’alló pintat a dalt AQUÍ
La panxa trepadora 
