Puig Sobirà per Canalda: circular

Un dia de tardor vam anar a fer el Puig Sobirà. Portava ‘tota la vida’ veient aquest cim, enfilat sobre les parets de la Roca de Canalda, i ja tocava pujar-hi. Vam escollir un itinerari, circular, que et fa passar per tots els peus de via i totes les balmes de la paret de Canalda.

Pugem uns 750m per la pista que surt amunt entre els pk.37 i 38 de la carretera L-401, uns metres enllà (anant cap a ponent) de l’accés al poble de Canalda. El dia ens regala una visibilitat excepcional, que suposa un valor afegit per a la nostra excursió.

Deixem el cotxe a tocar de la paret de l’Espluga Plana i enfilem el sender, senyalitzat i evident (bé… en general) que ens anirà fent passar per sota de les Coves dels Moros, per l’Espluga Malera, a tocar del Ditet… i pels peus de via que no he fet i, a aquestes alçaries de la vida, mai no faré. En una hora ens plantem a Ca la Rita.

Aquesta masia troglodítica és, en realitat, una cova amb una façana al davant construïda de pedres irregulars, que inclou un forn. Aquesta cova, pel que se sap, va estar habitada des de temps prehistòrics. Tanmateix, no fou emprada com a casa fins al segle XVIII, en què s’hi feren totes les construccions.

Totes aquestes paraules, però, no poden substituir el record dels escaladors que encara van trobar a na Rita a la porta de casa seva, als anys 1980. I es que aquesta balma ha tingut, com d’altres, molts noms: Cova de cal Llop, Cova de cal Cavallol, Cova de la Fada, Espluga de ca la Rita… Ara es coneix, senzillament, com a Ca la Rita, fent referència a la dona, filla del seu temps, que hi visqué molt de temps. Rita Montada, es deia, i només va poder anar a escola un dia. Ja molt gran, en algun moment dels vuitanta va anar a viure amb la família, a Solsona. Va morir el 1994, a l’edat de 98 anys. Esmorzem asseguts al petit mur de la cisterna que recull aigua de xaragalls i subsòl. Provo de sentir com va ser viure aquí, i no aconsegueixo afegir-hi el bonus-track d’èsser, a més, dona. Suposo que, al costat d’aixó, tenir o no tenir molts quilòmetres de carrils bici és una collonada.

A La memòria del Solsonès  podeu trobar una mica d’informació sobre aquesta persona. També podeu trobar informació sobre unes altres coves denominades “dels Moros”, habitades també des de temps prehistòrics i amb restes de fortificacions medievals. Els companys d’Esgarrapacrestes van pujar, fa temps (2015), informació sobre Canalda en general i sobre les Coves o ‘forats’ dels Moros, que es poden visitar per mitjà d’un curt però interessant itinerari equipat.

Continuem fregant el peu de les parets, que perden alçària ràpidament. El senderó ens fa passar per l’Espluga de les Gratines, que és ben poca cosa si comparem amb altres balmes que hem deixat enrere… a canvi d’unes vistes magnífiques sobre els rius, torrents i carenes de codines de la Serra de Canalda, de Vilamala, de Busa … i de les mateixes parets de la Roca de Canalda. En quinze minuts arribem a una pista que mena dalt de la Roca i que retrobarem més tard, ja de baixada. L’agafem uns minuts només, perdent alçaria. Ens sortirem per un corriol moderadament evident i arribem als camps del mas de la Borda (el mapa ICGC anomena ‘del Cirerer’ al camp, més cap a llevant, per on traiem el nas). Tirem amunt, amb compte de no trepitjar el terreny llaurat, per entremig dels camps. Dalt del pendent trobarem (parant atenció) un senderó que puja, a mig pendent, cap a l’esquerra. Hi ha opció a pujar recte amunt; de fet, hauríem anat a petar a un punt de la pista per on passarem més tard (trigarem més de 50 minuts; qui vagi sobrat pot pujar els 200m de desnivell fent només 400m de recorregut…allò que ve a ser un 50% de pendent, però es perdrà el voltor, i, potser, les vistes cap a ponent. Suposo que si portes bambes de colors el pendent compensat no passarà, probablement, del 48%)

Gairebé dalt d’aquesta llarga diagonal, un voltor ens observa. Suposem que s’estava mirant, amb dubtes sobre la qualitat de l’allotjament, les instal·lacions de Roc Falcon al paratge de la Cavallera Alta (Odèn), un espai industrial de cria d’aus rapinyaires, legalitzat el 2020 després de 18 anys sortint a la foto by-the-face. Quan som a deu metres d’ell, fruïm un moment radicalment Zen: el voltor no vola… estén les ales… i sent que està volant.

Som a tocar d’una pista que condueix cap a l’infinit i més enllà…

No, sorry, …. vull dir cap a la collada del Tancat. La pista creua el llom que mena al cim del Puig Sobirà (el del mapa, si més no), i en tres quarts d’hora som dalt. Es a dir, dalt d’una peanya de ciment que té a sobre un tub d’aquells que sovintegen pels cimals. Aquest no és, només, un ‘cim de vaques’; literalment, és ple de vaques, a més de no tenir gairebé vistes. Fem la foto-cim reglamentària i, després d’ensigalar-nos una miqueta baixant pel llom que no toca (i trencant algun bastó), enfilem el punt més elevat del Puig Sobirà.

Cim. Som al punt més alt del Puig Sobirà. Per motius desconeguts (i, potser, incognoscibles), l’ICGC atorga el nom del cim a l’extrem de ponent d’aquest llom allargassat que fa de cim. Hi ha gent, però, que te clar on esmerçar els seus esforços: un ferro ben plantat celebra 1100 anys de Canalda (on mantenen Kanavita, un blog amb “coses de Canalda”). Hi ha vistes (bé, algunes vistes….) i un afegitó nadalenc tant naïf que mereix respecte, i un somriure.

Tirem avall. Al principi, per un llom arbrat, de pendent suau; més tard (no hi ha fotos, per problemes diversos…😅), la baixada cau abruptament, per corriols evidents… però no tant. Anem amb compte, tenim tallats a banda i banda (o, si més no, terreny prou abrupte per complicar-nos el vermut); caldrà gairebé desgrimpar algun graó, i el pendent és exigent (com és possible que anéssim sense bastons, anys enrere? Hauré de repassar les fotos de l’època i les radiografies dels genolls, a veure si trobo una explicació plausible…).

Triguem més de vint i cinc minuts a baixar el més potent, i vint més en arribar a l’estanyol (glaçat) a tocar dels Colls. Un cop aquí, tranquil·lament, enfilem prats amb bon pendent i un corriol progressivament més marcat fins, bosc avall, acabar encalçant, en quinze minuts des de l’estanyol glaçat, un bon sender que ens portarà al final de la mateixa pista on hem deixat el vehicle aquest matí. Gairebé som a sobre del cotxe, però la paret imposa la seva llei i tirem una mitja hora més per la pista abans d’arribar-hi.

I s’ha acabat.

Una sortida agradable, fent un cim que sempre havia estat allà, al fons, quan anàvem a esquiar a Port del Compte, o a fer barrancs.

Fins la propera.

Podeu descarregar el traç en aquest enllaç

Sobrepuny pels planells de la Clusa

Un dia de principis d’hivern vam anar a fer el Sobrepuny. Es pot anar en cotxe fins sota el cim i es pot anar des d’Espades. Posats a caminar, es pot anar des de l’estany de la Ricarda, però vam deixar el cotxe a la pista que mena del pas de l’Escalell a Sant Romà de la Clusa.

Pugem directament des de Vilada per la pista que mena a Sant Romà de la Clusa pel Pas de l’Escalell i deixem el cotxe a les planes d’abans de Sant Romà (el mapa anomena el Clot a un parell d’edificis propers). Pugem una estoneta per una pista que ens sembla fora d´ús, coberta de fullaraca, i que permet retallar per no haver de patejar tota la pista de la Nou. Travessem la carena de la Clusa, més al nord de la Foranca. Aquesta carena inclou un recorregut híbrid, amb graons, matolls, grimpadetes, ràpels i, fins i tot, ves per on, alguns trossets d’escalada. Els companys d’Escalada para tontos ofereixen una ressenya ben explicada per a la, potser, part més interessant de la carena

Sortim a la pista principal i en uns minuts passem per Rossinyol, que en realitat son dues masies: Rossinyol de Dalt i Rossinyol de Baix. Un conjunt de construccions agradables, amb alguns detalls arquitectònics de valor afegit, en un lloc, avui, ben tranquil.

Continuem pista amunt, sense empassar-nos la pols de cap vehicle (avui és laborable), i arribem al coll de la Plana, on esmorzem al Sol.

Comencem la pujada, evident, per l’eix de la carena. El senderó, molt marcat, llisca suaument cap el vesant migdia del llom i acaba enllaçant amb una pista estreta i sense marques de rodes que ve de ponent. Arribem al collet del Faig (per on tornarem a passar, de baixada) i resseguim la pista una estoneta. En algun moment es fa evident que cal deixar-la i agafem un corriol que ens porta, sense més història, a la carena del cim del Sobrepuny de Baix (de fet, el cim més interessant de la sortida, 500 metres a ponent i 90 metres avall del cim principal).

El cim, que tindrem per nosaltres sols només uns minuts, ofereix unes vistes particularment generoses: del Matagalls al Puigllançada. Avui hi ha un ‘mar de núvols’ d’on sobresurten, en la llunyania, Sant Llorenç de Munt i Montserrat. Més a prop, la vista va, neta, de Berga a la Tossa d’Alp: Rasos, Ensija, Pedraforca, Cadí, Moixeró… L’arribada d’altres afortunats en matèria paisatgística ens fa tirar cap el cim principal.

Un cop al cim, discretament equipat amb simbologia pròpia del solstici (i amb un piló de ciment, obviously), passem gairebé de llarg i baixem la carena arbrada, per corriols evidents, fins el collet del Faig. Tombem cap a llevant, amb bon sender, cert pendent i una catifa de fulles. El racó és bonic, tòpicament tardorenc, solitari… em ve al cap un tebeo (no una ‘història gràfica’, ni un ‘còmic’ : un tebeo), en un altre moment de la vida: El país d’en Fullaraca. Pere Vidal no hi és, però, i continuem fins les diverses collades de Picamill.

A tocar de la pista forestal, per on baixarem tot seguit, hi ha una agulla força atractiva. Si no vaig errat, es diu Roc de les Collades (em sembla; agraeixo qualsevol aclariment, si escau), i els companys de Muntanyenc van pujar, anys enrere, un post sobre una via anomenada Clara de lluna.

Anirem baixant, sense cap complicació. La pista segueix el marge esquerre d’una vall innominada (l’altre costat posa Baga del Roig al mapa de l’ICGC), sempre a prop de una línia de agulles-paret allargassades, que els companys d’Engarrista han fruit en una sortida i anomenen Rocs de Picamill. M’agrada molt més que el sensenom assignat pel ICGC, tenen estampa.

Una estona més, i ja hem arribat al cotxe. Un cop vista la proposta d’Engarrista, penso que la sortida hauria quedat ben maca pujant el Cap del Roig, però ni ens l’hem plantejat, i hem quedat ben satisfets.

Fins la propera.

Podeu descarregar-vos el traç aquí