Un dia de tardor vam anar a fer el Puig Sobirà. Portava ‘tota la vida’ veient aquest cim, enfilat sobre les parets de la Roca de Canalda, i ja tocava pujar-hi. Vam escollir un itinerari, circular, que et fa passar per tots els peus de via i totes les balmes de la paret de Canalda.
Pugem uns 750m per la pista que surt amunt entre els pk.37 i 38 de la carretera L-401, uns metres enllà (anant cap a ponent) de l’accés al poble de Canalda. El dia ens regala una visibilitat excepcional, que suposa un valor afegit per a la nostra excursió.
Deixem el cotxe a tocar de la paret de l’Espluga Plana i enfilem el sender, senyalitzat i evident (bé… en general) que ens anirà fent passar per sota de les Coves dels Moros, per l’Espluga Malera, a tocar del Ditet… i pels peus de via que no he fet i, a aquestes alçaries de la vida, mai no faré. En una hora ens plantem a Ca la Rita.
Aquesta masia troglodítica és, en realitat, una cova amb una façana al davant construïda de pedres irregulars, que inclou un forn. Aquesta cova, pel que se sap, va estar habitada des de temps prehistòrics. Tanmateix, no fou emprada com a casa fins al segle XVIII, en què s’hi feren totes les construccions.
Totes aquestes paraules, però, no poden substituir el record dels escaladors que encara van trobar a na Rita a la porta de casa seva, als anys 1980. I es que aquesta balma ha tingut, com d’altres, molts noms: Cova de cal Llop, Cova de cal Cavallol, Cova de la Fada, Espluga de ca la Rita… Ara es coneix, senzillament, com a Ca la Rita, fent referència a la dona, filla del seu temps, que hi visqué molt de temps. Rita Montada, es deia, i només va poder anar a escola un dia. Ja molt gran, en algun moment dels vuitanta va anar a viure amb la família, a Solsona. Va morir el 1994, a l’edat de 98 anys. Esmorzem asseguts al petit mur de la cisterna que recull aigua de xaragalls i subsòl. Provo de sentir com va ser viure aquí, i no aconsegueixo afegir-hi el bonus-track d’èsser, a més, dona. Suposo que, al costat d’aixó, tenir o no tenir molts quilòmetres de carrils bici és una collonada.
A La memòria del Solsonès podeu trobar una mica d’informació sobre aquesta persona. També podeu trobar informació sobre unes altres coves denominades “dels Moros”, habitades també des de temps prehistòrics i amb restes de fortificacions medievals. Els companys d’Esgarrapacrestes van pujar, fa temps (2015), informació sobre Canalda en general i sobre les Coves o ‘forats’ dels Moros, que es poden visitar per mitjà d’un curt però interessant itinerari equipat.
Continuem fregant el peu de les parets, que perden alçària ràpidament. El senderó ens fa passar per l’Espluga de les Gratines, que és ben poca cosa si comparem amb altres balmes que hem deixat enrere… a canvi d’unes vistes magnífiques sobre els rius, torrents i carenes de codines de la Serra de Canalda, de Vilamala, de Busa … i de les mateixes parets de la Roca de Canalda. En quinze minuts arribem a una pista que mena dalt de la Roca i que retrobarem més tard, ja de baixada. L’agafem uns minuts només, perdent alçaria. Ens sortirem per un corriol moderadament evident i arribem als camps del mas de la Borda (el mapa ICGC anomena ‘del Cirerer’ al camp, més cap a llevant, per on traiem el nas). Tirem amunt, amb compte de no trepitjar el terreny llaurat, per entremig dels camps. Dalt del pendent trobarem (parant atenció) un senderó que puja, a mig pendent, cap a l’esquerra. Hi ha opció a pujar recte amunt; de fet, hauríem anat a petar a un punt de la pista per on passarem més tard (trigarem més de 50 minuts; qui vagi sobrat pot pujar els 200m de desnivell fent només 400m de recorregut…allò que ve a ser un 50% de pendent, però es perdrà el voltor, i, potser, les vistes cap a ponent. Suposo que si portes bambes de colors el pendent compensat no passarà, probablement, del 48%)
Gairebé dalt d’aquesta llarga diagonal, un voltor ens observa. Suposem que s’estava mirant, amb dubtes sobre la qualitat de l’allotjament, les instal·lacions de Roc Falcon al paratge de la Cavallera Alta (Odèn), un espai industrial de cria d’aus rapinyaires, legalitzat el 2020 després de 18 anys sortint a la foto by-the-face. Quan som a deu metres d’ell, fruïm un moment radicalment Zen: el voltor no vola… estén les ales… i sent que està volant.
Som a tocar d’una pista que condueix cap a l’infinit i més enllà…
No, sorry, …. vull dir cap a la collada del Tancat. La pista creua el llom que mena al cim del Puig Sobirà (el del mapa, si més no), i en tres quarts d’hora som dalt. Es a dir, dalt d’una peanya de ciment que té a sobre un tub d’aquells que sovintegen pels cimals. Aquest no és, només, un ‘cim de vaques’; literalment, és ple de vaques, a més de no tenir gairebé vistes. Fem la foto-cim reglamentària i, després d’ensigalar-nos una miqueta baixant pel llom que no toca (i trencant algun bastó), enfilem el punt més elevat del Puig Sobirà.
Cim. Som al punt més alt del Puig Sobirà. Per motius desconeguts (i, potser, incognoscibles), l’ICGC atorga el nom del cim a l’extrem de ponent d’aquest llom allargassat que fa de cim. Hi ha gent, però, que te clar on esmerçar els seus esforços: un ferro ben plantat celebra 1100 anys de Canalda (on mantenen Kanavita, un blog amb “coses de Canalda”). Hi ha vistes (bé, algunes vistes….) i un afegitó nadalenc tant naïf que mereix respecte, i un somriure.
Tirem avall. Al principi, per un llom arbrat, de pendent suau; més tard (no hi ha fotos, per problemes diversos…😅), la baixada cau abruptament, per corriols evidents… però no tant. Anem amb compte, tenim tallats a banda i banda (o, si més no, terreny prou abrupte per complicar-nos el vermut); caldrà gairebé desgrimpar algun graó, i el pendent és exigent (com és possible que anéssim sense bastons, anys enrere? Hauré de repassar les fotos de l’època i les radiografies dels genolls, a veure si trobo una explicació plausible…).
Triguem més de vint i cinc minuts a baixar el més potent, i vint més en arribar a l’estanyol (glaçat) a tocar dels Colls. Un cop aquí, tranquil·lament, enfilem prats amb bon pendent i un corriol progressivament més marcat fins, bosc avall, acabar encalçant, en quinze minuts des de l’estanyol glaçat, un bon sender que ens portarà al final de la mateixa pista on hem deixat el vehicle aquest matí. Gairebé som a sobre del cotxe, però la paret imposa la seva llei i tirem una mitja hora més per la pista abans d’arribar-hi.
I s’ha acabat.
Una sortida agradable, fent un cim que sempre havia estat allà, al fons, quan anàvem a esquiar a Port del Compte, o a fer barrancs.
Fins la propera.
La panxa trepadora 