“Nietzsche deia que qui té caràcter viu una sola experiència que sempre es repeteix, viu en un temps consumptiu. Charlot o Carpanta són personatges de caràcter, ni neixen ni moren, no canvien mai, com els titelles de la comèdia de l’art, consumeixen el seu temps. En canvi, el personatge d’existència viu en un temps adquisitiu, un temps que condueix cap a un desenllaç, és el personatge d’avatar, de peripècia, d’agonia, de destí.
Aquesta diferència entre un temps consumptiu i un temps adquisitiu pot ampliar-se a una multitud d’activitats, com, per exemple, als jocs i esports. Si distingim els jocs i esports agonístics i anagonístics, és a dir, entre aquells en els quals hi ha victòria final perquè l’agonista guanya o perd, i aquells en què no hi ha més que consum (o gaudi) del temps, llavors els agonístics serien anàlegs al ‘personatge d’existència’ sempre lluitant per arribar al seu destí que és la victòria o el fracàs, i els anagonístics al ‘personatge de caràcter’, el qual no es sacrifica per cap finalitat sinó que consumeix el seu temps. Entre tots dos hi ha aquesta diferència, que Hegel va anomenar ‘diferència entre la satisfacció i la felicitat’.
Els jocs anagonístics proporcionen felicitat, els agonístics satisfacció. El temps adquisitiu de l’agonista està entre un ‘encara no’ i un ‘ja!’; el temps consumptiu de l’anagonista, en canvi, està entre un ‘encara!’ i un ‘ja no’.”
[‘Autorretrato inédito de Rafael Sánchez Ferlosio’; Félix de Azúa; Babelia (enllaç), en traducció de La panxa trepadora]
Tony i jo hem anat a consumir el nostre temps a la Gorra Frígia. Fa molts anys que puc dir que en Tony és el meu amic. I, amb el meu amic, ens hem empassat un bocí de felicitat jugant al joc d’escalar.
Un dia ventós, un matí assolellat de novembre, el meu amic Tony s’ha fet un fotimer de quilòmetres per anar a grimpar junts uns pocs metres a Montserrat. I ens ho hem passat d’allò més bé. Feia anys (literalment) que no anava a escalar, i avui he fet de primer un parell de tirades a Gorros.
L’idea era fer la ‘GEDE/Blava’, però feia un fort vent que picava exactament del SE. M’ha semblat que passaríem fred i no hem venia de gust reprendre això de grimpar pringant. Ja havíem pringat una miqueta, puix a l’estació inferior del funi de Sant Joan havíem trobar una munió de preadolescents cridaners en excursió escolar, tants com per omplir més d’un trajecte, raó per la qual vàrem pujar caminant (confio que aquest detall augmenti un xic el saldo del meu compte kàrmic…).
Un cop esmorzats (cap allà dos quarts d’una del migdia: és el que té fer vies curtes i fàcils en laborable. Atenció, molt important: la cervesa IPA Tibidabo del Mercadona és repugnant…cal tenir-lo present si aneu a esmorzar a Gorros) hem desfet camí fins l’R0 de la (crèiem) ‘Joan Marc’ i he tirat cap amunt. Tony, que es un ‘pro’, no portava casc, però així és la vida….
Com no podia ser d’una altra manera, hem perdut la línia d’expansions gairebé immediatament després de l’R1 (de, sospito, l’’Anna Guinovart’), però Tony s’ha espavilat i ha confiscat diverses peces de (probablement) la ‘Joan Marc’. En realitat, tant hi fa: hem fruit d’una bona estona de plaer anagonístic.
He pujat la tercera tirada fent ziga-zagues dels parabolts de la GEDE als de l’’Anna Guinovart’, degut no al meu nivell ínfim, sinó a l’atracció pel ferro generada per la por escènica de la reentrée (snif… en realitat és una rampa…però mola!). Cim.
Un cop dalt, abraçada i vistes al millor paisatge a aquest costat del Mississipi. Un guiri apareix demanant per les xapes de la ‘Tió Gos’, i això marca la fi del nostre idil·li amb el cim solitari de la Gorra Frígia.
Com anem sobrats hem pujat amb una sola corda i no podem fer el ràpel llarg. Un cop sota el cim, amb la corda a les mans, posem un segon ràpel per baixar fins a la canal de la normal en comptes de desgrimpar i, ja posats, un tercer a mig flanqueig de baix (mea culpa, penitenciagite…).
Baixada per Santa Anna, escales avall i reentrada a l’atmosfera turística, on els vianants (que no excursionistes) no retornen el ‘bona tarda’, no sia que els demanem alguna cosa malgrat no creuen la mirada, capcots i disfressats d’aventurers com van tots…
La tarda acaba al bar de l’Hotel del Bruc, tot per nosaltres aquesta tarda airejada de tardor. Tony marxarà cap els seus assumptes professionals, però ha compartit amb mi, un cop més, unes hores amb tota la màgia de la muntanya i l’amistat.
Fins la propera!
La panxa trepadora 