Barranc de Cueva Cabrito

En algun moment de setembre vam decidir anar a  Guara, a fer el Barranc dit “de Cueva Cabrito” (Min i Cañete; 12.09.2013).

No havia tornat a fer aquest barranc des de finals dels vuitanta, quan es va publicar una guia francesa (com no podia ser d’una altra forma, en aquells anys…) que ressenyava el “Grand Barranco de la Sierra Rufas”. És curiós, però excepte pel que fa al retorn, la ressenya continua essent perfectament vàlida a finals d’estiu de 2013. També m’havia cridat l’atenció el ball de noms: Cueva Cabrito, Alborceral, Rufas…No sé, em fa un regust patrimonialista i pseudorespectuós amb una toponímia local , que em produeix un dejà vu d’allò de la retroequipació de que es parla en altres activitats de muntanya.

Arribats a l’arbre característic (uns metres abans del senyal del pk.8 de la carretera de Bierge a Rodellar), aparquem a 7º de temperatura, que no està malament per un final d’estiu. Ens engomem directament i tirem avall per la pista de l’explotació ramadera que ja hem vist des de la carretera. L’orografia del terreny fa evident l’aproximació, però hi ha un parell de rètols, a benefici de la gent que es fica al riu sense ni flowers de res (addictes als traks i vividors d’experiències diversos).

No estic massa inspirat quan escric aquestes línies, així que he posat un bon grapat d’imatges que fan el relat per elles mateixes (espero). Cal dir, però, que varem tenir sort: aigua neta a pouets i badines, circumstància que ens estalvià un munt de metres de ramonage. Vam fer alguns ràpels (pocs) i molta desgrimpada, però la major part dels ressalts esta equipats, així que no cal patir per la tècnica pròpia o la de la parenta…només per l’horari.

A títol de curiositat: el dit groc assenyala el cabrit del barranc; gràcies a aquesta aportació de la granja de capçalera fruirem d’uns quants metres i minuts de sopa de xai podrit.

Arribem amb un crono més que bo al primer tram de gairebé ‘oscuros’. La flaire enganxosa del xai podrit sembla haver-se enganxat als nostres cossos, però la pudor no l aportem posada: una altra bèstia morta marca el retorn als espais oberts.

Poc a poc anem trobant una mica més d’aigua, mentre anem fent uns centenars de metres d’ ‘estrechos’, alguns prou estrets com per haver-me de treure la motxilla (allò de la Panxa de vegades incomoda…). L’aigua neta ens estalvia ramonages o, si més no, fàstics aquàtics diversos.

Anem arribant al tram final, als oscuros que assenyalen la proximitat de l’Isuala, el riu dels estrets del Balcés (sí, ara resulta que és Balced: un nom nou de trinca; a l’Aragó es recuperen noms tradicionals ,  i també es posen noms nous, de tant en tant… com ara el de la llengua que es parla a llevant de Uesca: el lapao). El ràpel pel meandre suspès al sostre, característic (que no surt perquè em quedaren unes fotos penoses), ens deixa a la gran sala que precedeix el darrer ràpel.

Uns pocs metres més i sortim al Sol. Hem liquidat el barranc en 2:40 hores, sense presses, fent fotos i fruint del recorregut.

El cabal de l’Isuala és més que discret, i no tindrem problema per remuntar uns 150 metres, fins el punt on un parell de fites marquen l’inici d’un bon sender (bé, al principi no hi ha, de sender, però es deixa fer…). Sense ni tan sols dir mellon! tirem amunt.

El paisatge es va ampliant: la llera de l’Isuala, les alçàries del marge esquerre dels oscuros del Balcés, la pròpia llera del nostre barranc, les espectaculars estructures calcàries de Cautiecho…

En 55 minuts som al cotxe (no sense deixar tancada la porta). Ha estat un descens més que satisfactori, i es l’hem passat d’allò més bé: per repetir-lo.

Fins la propera!

Barranc del Forat de Bóixols

Hem anat a baixar un barranquet, de matinal: el Forat de Bóixols (Min, José Luís i Cañete; 30.09.2013). Un engorjat curt, bonic, esportiu i aquàtic, dels que fas més temps de cotxe que de barranc, però que es pot combinar amb un parell d’altres allà mateix. Cal anar al llogaret de Bòixols, sobre la carretera que mena de Coll de Nargó a Isona ( o d’Isona a Coll de Nargó, si ets de l’altre costat del mapa).

Deixem el cotxe a tocar de l’esglèsia, en un punt on la carretera es fa més ampla i vol assemblar-se a una plaça. Ràpidament travessem el poble i trobem un carrer  que torna netament cap a llevant i cap a l allera del riu de Pujals, que el portem al costat esquerre des del coll de Bòixols. Un parell de cartells de fusta (duplicats a cada punt), i en cinc minutets arribem al torrent. Passem de retallar un primer tram pels prats i comencem a remullar-nos els peus.

Pots trobar una ressenya de l’engorjat al lloc d’internet de VÈRTEX

Deu minuts de passeig per la llera i arribem al primer ressalt. A partir d’aquest punt comencen 90 minuts molt més gratificants que qualsevol partit de futbol: un parell de ràpels molt curts, tres o quatre salts, uns poc metres nedant de tant en tant… Arribem, en un tram obert, a l’aiguabarreig amb un afluent (el que baixa pel costat de ponent del poble. L’activitat a resultat, fins ara, lúdica més aviat que esportiva.

A partir d’ara el Forat esdevé un parell de graons més esportiu, fins a incloure un parell de ràpels pel mig del ‘xupo’, un d’ells de poc menys de quinze metres. Arribats a aquest punt, el Forat, a la seva escala i sense vergonyes, sembla un tram qualsevol d’un dels grans barrancs de Guara.

Sortim nedant del tram més engorjat  i aviat arribem sota el pont de pedra que anuncia el final del barranc: un salt d’uns vuit metres (que podrien ser 10 o 15 anant a cercar el punt de salt al pont mateix…) cap a una badina gran, de bona fondària i d’uns quinze per trenta metres de gran. El salt i la platgeta de la marge esquerra (des d’on pujarem al camí de retorn cap el cotxe) marquen el final de l’activitat.

Valoro la possibilitat de fer un salt des de sota el pont, però m’he tret la jaqueta… i em fa tanta mandra posar-me-la que ni comento l’opció. De fet, hem sortit  amb tant bon gust de boca que passem d’anar afer un altre barranquet de la zona, per no abaixar el nivell de satisfacció que hem aconseguit. Queda una mica curt, però val la pena.

Agafem camí amunt, valorem possibles vies a l’agulla que assenyala el final del barranc (no sabem si n’hi ha d’obertes, no veiem xapes… però surten dos o tres itineraris de fissura que podrien deixar fora de la partida les expansions… en tot cas, fóra del nostre abast avui… i també demà), i en trenta minuts mal comptats tornem a Bòixols, tot creuant el torrent que esdevindrà l’engorjat afluent de la marge esquerra… un altre dia.

Una activitat molt gratificant (en dilluns, sense aglomeracions ni desplegaments comercials), una equipació renovada (químics a dojo, un passamà duplicant un ràpel fóra del cabal, un passamà per anar a buscar un salt sabotejat…), que val la pena recomanar i, potser, fins i tot repetir.

Fins la propera!

Baixant les Gorges de Núria

Hem anat a dinar a Queralbs, a l’Hostal les Roquetes. Per fer gana, i per fugir de la calor una estoneta, ens hem allargat una mica pel camí de Núria i hem fet el descens d’un bon tram del riu de Núria (Pep, Min i Cañete. 15.08.2012).

Fa molt de temps (25 anys!), en el llunyà 1987, Min i jo mateix vàrem participar del primer descens íntegre del que al llarg dels anys es va acabar consolidant com un dels descensos més interessants de casa nostra: esportiu, tècnic, aquàtic: de la represa i canal que hi just a l’alçada de la boca superior del túnel de Fontalba del carrilet fins el pont de les Guielles, al costat  de la central elèctrica de La Farga. Va ser un diumenge en que no vam prendre grans riscos, però no s’ens va desdibuixar el descens amb la muntanya de ferralla que ara omple totes les capçaleres dels gorgs. Muntatges que arriben a l’exageració, per cert. Si vols anar a fer una ferrada amb aigua potser pots anar al Tres en Ratlla un dia de pluja forta. Veuràs com riuràs.

No estic massa inspirat quan escric aquestes línies. Només comentar que el meu neopré semblaria que ha encongit, i que la càmera submergible sembla que torna blancs els pels de la barba. Uns fenòmens, tots dos, ben curiosos.

Liquidem el primer sector (represa-pont de Fontalba) sense ensurts i sense salts. Ens fem grans. Per la meva part, un cert mal regust de boca: quan saltàvem “tot” no hi havia cap instal·lació supèrflua, cap passamà per “agafar angle” o “redireccionar el punt de sortida”: només feia servir una certa intuiciò combinada amb la sensació de que l’habilitat i el cap seré m’ho permetien tot. Potser aquesta raó pesa més que d’altres en el meu progressiu abandó de la pràctica del descens esportiu d’engorjats (que no “barranquisme”, sisplau).

El segon sector (del pont del Cremal fins una mica més enllà del Gorg de les Olles) conserva, més o menys, el perfil tècnic d’aquella primera equipació, excepte que els passamans han florit, miraculosament, fins assolir la categoria de ferrades.  Ja m’ha anat bé: les meves sabates “específicament dissenyades per fer barrancs” llisquen més que uns patins, i encara tinc alguna sacsejada-patinasso.

L’arribada al Gorg de les Olles, una immensa estructura cilíndrica, que es baixava rapel·lant uns metres fins un llavi que permet un salt tranquil, de cinc o set metres (o, alternativament, deixant-se anar pel salt d’aigua com un tobogan), s’ha convertit en una mena de mostrari de ferreteria. Una línia de ferrada permet situar-se a la vertical de la badina: ràpel volat d’uns vint metres; malgrat que el munt de ferralla fa mal als ulls, cal reconèixer que pot estaviar problemes a algunes persones en cas de cabal superior al normal; “aceptamos pulpo como animal de compañía”(a més, si el pop ho veu clar, pot fer un salt de 20m, net; potser trobarà al fons de la badina un arbre de grans dimensions que va caure fa molts anys, i podrà saludar-lo). Del costat de la cascada, per al meu desànim, es pot veure una línia de cable que permet baixar (suposo que  “a güevo”) fins anar a situar-se al llavi que solca la paret nord del gorg. M’imagino que, ja posats, es podien haver clavat graons i, així, pots tornar a pujar un parell de cops per tornar a  saltar; tot arribarà. Es conserva la instal·lació original (un químic substitueix el parell d’espits), que permet baixar rapel·lant fins l’aigua o fins el llavi.

Fet el Gorg i baixat el ressalt següent, decidim tancar la barraca i estalviar-nos la no particularment atractiva baixada fins La Farga.

Una fita marca l’inici d’un corriol que, amb cables i tot, ens condueix, en pocs minuts, fins el camí de Núria. Som uns centenar de metres enllà del “refugi” de Sant Pau i, una hora llarga més tard, ja canviats, ens demanem unes birres a Queralbs.

Fins la propera (que no serà en aquesta simulació ferrallada d’un engorjat).

Una hivernal a la Peonera

Hem anat a fer la Peonera Inferior (Marta, José Luís, Min, Jordi i Cañete, 14.03.2010). Fa més de deu anys que fem algun engorjat a l’hivern, sota el criteri bàsic d’anar a fer itineraris ‘clàssics’ que a l’estiu no es pot anar perquè munions de turistes, empreses i passavolants (com nosaltres …) impedeixen veure (no ‘beure’: veure) l’aigua.

(la imatge és un mosaic a partir de fotos de Google Maps)

Havíem posposat dos cops aquesta sortida, i la volíem fer dins l’hivern astronòmic, i amb un bonic dia de Sol d’hivern: es tracta d’activitat lúdica-festiva, no d’anar a fotre’s un barrigazo. Arribem a Guara ben d’hora i ensopeguem amb les primeres dificultats: els bars estan tancats. Acabem esmorzant al bar d’un càmping, a la vora de Panzano. Bon ambient i bon servei (a la tarda hi tornarem a dinar). 

Deixem el vehicle (només portem un: això ho penarem més tard …) a l’aparcament de Morrano i enfilem pista avall. La pista està en millor estat que moltes carreteres asfaltades, potser per donar servei a les empreses, potser per donar servei a la comunitat, qui ho sap … 

Arribem a la vora de l’aigua, però uns metres esbiaixats del punt bo: per estalviar-nos un ràpel curt i volat remuntem i tornem a baixar vint metres riu avall. Un cop a baix ja es veu que el riu baixa carregat (no ‘passat de voltes’, però si “tres esportif” …). No fem la tradicional entrada saltant i ens deixem endur pel corrent. 

Consell de guerra 50 metres riu avall: el riu baixa ple; sense perills immediats, però ple. Decidim anar baixant i tornar a valorar el tema a l’inici dels estrets dels Fornazos.

Fa un dia collonut, l’aigua és especialment neta i gairebé no es nota el fred (que tampoc és res de l’altre mon). Aprofitem l’important cabal per deixar-nos endur pel corrent.

Parts del barranc habitualment seques les trobem inundades, i fen diversos trams caminant per la riba. Cabres i voltors ens miren amb una mescla d’indiferència i sospita. 

L’excursió deriva cap a una amable passejada, amb natatòries esporàdiques i sense aturades al Sol com les de l’estiu. Algun esglaonet està una mica més canyero, però avancem a bon ritme, fent fotos.

Arribem a un lloc clàssic: la cova que marca la part paisatgística del barranc. Un sospitós remolí fa pensar que serà fàcil entrar i interessant sortir, així que fem fotos des de fora.

 

Arribem al petit caos que marca l’inici dels “estrechos”. Abans que Prames decidís que es diuen “de la Tamara” ja els hi dèiem “dels Fornazos”. Suposo que Tamara és un nom tradicional per als que hi arriben a la font des de corrent avall, però els muntanyencs arribem corrent amunt.

Fi de trajecte: una breu inspecció visual em fa recomanar als companys que ho deixem córrer: l’últim tram, amb punts més estrets d’un metre, pot incloure problemes de rentadores i de cabal excessiu; portem material (un parell de talabards, un vint …) però no volem sortir d’aquí amb mal sabor de boca ….

L’any 2001, portant un grup de gent, vaig tenir un greu incident en aquest tram, i en David va acabar coneixent per dins l’hospital San Jorge de Uesca. Com a subproducte del rescat tinc un petit nombre de fotos fetes des de l’helicòpter de la Guàrdia Civil (gràcies, un cop més a l’equip de rescat i a la dotació del ‘pájaro’, i una abraçada per en David!). A dalt, una imatge de la zona de sortida dels estrets, a la font de Tamara, presa des de l’helicòpter, i amb l’aigua ben térbola.

Ens traiem les gomes, fem un mos, i amunt per la feixa dels Cargols. Anem guanyant alçada sobre l’engorjat i la nova perspectiva del tram següent ens reafirma en la nostra decisió: no sembla en absolut insalvable, però tampoc divertit. 

25 minuts i arribem dalt de la riba esquerra. Davant l’alternativa de baixar a la font de la Tamara per una pista i després remuntar 40 minuts fins a Morrano, o tirar a la carretera de Rodellar (25 minuts) i fer autoestop, escollim, sense massa entusiasme, la segona. “A toro pasado”, una opció equivocada.

Mentre pugem el Tozal de Guara ens observa, amb un posat indiferent.

Arribarem a la carretera per descobrir que som a gairebé sis ( i no tres, com jo pensava) km de Bierge, i a més de 15 del cotxe.  Portem menys de 2 km quan ànimes caritatives es fan càrrec de Jordi i Ramon i els porten Bierge. La resta encara caminarem fins a la vora de Bierge, on en Jordi ens recollirà després d’una segona tirada de beneficència (l’han agafat a l’alçada de la presa). A les cinc som a taula i, un any més, hem fet el nostre engorjat hivernal.

 Fins la propera!