Fa moltes setmanes, encara era estiu, vam anar a Gréixer a pujar la Roca Tallada (Jesús, Pep i Cañete; 15.08.2014). Aquest post (i, d’altres, que aniran pujant) arriba molt endarrerit, ja es veu. Fent la vista enrere em sembla que he perdut força il·lusió en compartir al bloc sortides i altres activitats. Probablement tancaré el bloc abans que arribi el 2015, però tinc encara un grapadet de piades a mig convertir en posts, els hauré de completar…(si els habituals troben a faltar el bloc podem llogar un minibús per anar al funeral).
De vegades les meves piades-posts s’endarrereixen per que em capfico a incloure-hi una imatge de l’itinerari o la via vistos ‘des de fora’: aquí sobre teniu una vista de la Roca Tallada i el seu entorn presa des del Llis de l’Hospitalet, sobre mateix del túnel del Cadí. Encara més avall trobareu un parell d’imatges dels serrats dels Trulls i de les Molleres vistos pel perfil E-W (des del mirador del Bac del Diví, a l’autovia del túnel).
L’itinerari té tres o quatre parts fàcilment diferenciables: de la carretera del coll de Pal vam pujar per la pista que mena al coll de Pendís. “En un momento dado” es troba un cartell indicant un retorn possible al punt de sortida: el pont de Sant Nazari (1000m); del cartell es tomba cap a llevant, fins la collada entre el Turó de l’Abiol i els pendents del Verdai (els boscos feréstecs sota la línia de carena del Serrat de les Molleres). Bones vistes sobre Gréixer i sobre l’skyline Moixeró-Penyes Altes-Tossa d’Alp.
Per un senderó més que raonablement traçat aviat s’arriba a tocar de la ‘paret cimera’ del Serrat de les Molleres. En pocs minuts travessarem una bretxa que ens deixa a la capçalera del carrer del Torb (una petita vall entre els serrat dels Trulls i de Molleres; és possible fer la baixada fins la carretera, però avui no la farem). Primeres vistes sobre el vessant nord del la Roca Tallada. La pujada, suau, cap el coll de la Coma Castellana, ens porta a tocar d’una curiosa estructura pètria, que sembla un mur de carreuat, però que és una formació natural.
Un cop al coll el camí s’esvaeix una mica, però hi ha clarícies de petjades, alguna fita, i la proximitat òbvia de la paret.
Un prat amb bones vistes acull els primers metres de la grimpada. Hem llegit a Engarrista que no fa gaire es va reequipar. Un parell de trams de cadena i alguns graons permeten superar el metres més drets d’aquest diedre-canal, que frega l’extraplom en el seu punt més alt.
La mini-ferrata no és de tant bon fer com sembla; pateix d’un defecte que sovinteja als reequipaments (i als sobreequipaments…): s’ha fet amb el trepant a la mà i no amb la pedra als peus. Algun pas, un moment abans dels graons, fa preveure algun ensurt a gent massa agosarada o, potser, mancada d’experiència.
Un cop dalt de la ferramenta es va guanyant alçada, de primer per l’esquerra (marge dret de la canal), després a tocar de paret a la dreta i, amb espectaculars vistes sobre el Moixeró, recte amunt fins l’aresta somital (1665m)
Cim. Un 3-60 fantàstic: Tossa d’Alp, Moixeró, Comabona, Pedraforca, Ensija, Peguera, Picancel, Catllaràs, … Ens allarguem una mica cap a ponent, per l’aresta, provant de treure el nas sobre els Empedrats, però els angles i pendents no s’avenen al nostre caprici.
Una estoneta al cim i tirem avall (a ‘plein sud’, que diuen aquells del nord). Una primera baixada evident, pel mig del matollar, i girant a ma esquerra per provar de resseguir el fil de la carena. Alguna desgrimpada curiosa ens acaba reconduint uns metres avall del fil, amb rastres de camí i alguna fita una mica matussera. Triguem una mica més del previst (matolls ferotges i desgrimpadetes mínimes) en arribar al Pas de la Mona, la bretxa que ens permetrà tornar cap el carrer del Torb i el coll de la Coma Castellana.
La desgrimpada és ben senzilla, com hi ha trenta a Montserrat. Com a Montserrat, algun manefla ha equipat la baixada (en aquest cas amb un cable elèctric gruixut i folrat, mantingut a lloc, a l’extrem inferior, per un tros de filferro llardós…) per tal de que es pugui anar amunt i avall amb xancletes i fent-se selfies amb el telèfon. Com a Montserrat, ja t’ho deia.
Retrobem el camí de pujada i baixem per un d’aquells senders ferotges, ‘sin perdón’, trencagenolls, probablement les restes d’una rasa per a l’explotació forestal (o d’una pista per a landrovers dels d’abans, de quan els 4×4 no portaven climatitzador i rodes de dos pams d’ample). En una estona que es fa una mica llarga (uns 350m baixats pràcticament en línia recta, un pendent del 26% mantingut) ens plantem al Pont de Sant Nazari i al cotxe.
Ha esta una bona sortida, l’excursió mereix recomanació i, potser, repetició. Hem trigat una mica menys de sis hores i mitja, incloses parades, paradetes, fotos, esmorzars i xerrades tranquil·les.
No és, potser, l’itinerari ideal per anar en grup, però en un dia net de tardor o d’hivern les vistes han de ser senzillament meravelloses.
Fins la propera!
La panxa trepadora 