Sobrepuny pels planells de la Clusa

Un dia de principis d’hivern vam anar a fer el Sobrepuny. Es pot anar en cotxe fins sota el cim i es pot anar des d’Espades. Posats a caminar, es pot anar des de l’estany de la Ricarda, però vam deixar el cotxe a la pista que mena del pas de l’Escalell a Sant Romà de la Clusa.

Pugem directament des de Vilada per la pista que mena a Sant Romà de la Clusa pel Pas de l’Escalell i deixem el cotxe a les planes d’abans de Sant Romà (el mapa anomena el Clot a un parell d’edificis propers). Pugem una estoneta per una pista que ens sembla fora d´ús, coberta de fullaraca, i que permet retallar per no haver de patejar tota la pista de la Nou. Travessem la carena de la Clusa, més al nord de la Foranca. Aquesta carena inclou un recorregut híbrid, amb graons, matolls, grimpadetes, ràpels i, fins i tot, ves per on, alguns trossets d’escalada. Els companys d’Escalada para tontos ofereixen una ressenya ben explicada per a la, potser, part més interessant de la carena

Sortim a la pista principal i en uns minuts passem per Rossinyol, que en realitat son dues masies: Rossinyol de Dalt i Rossinyol de Baix. Un conjunt de construccions agradables, amb alguns detalls arquitectònics de valor afegit, en un lloc, avui, ben tranquil.

Continuem pista amunt, sense empassar-nos la pols de cap vehicle (avui és laborable), i arribem al coll de la Plana, on esmorzem al Sol.

Comencem la pujada, evident, per l’eix de la carena. El senderó, molt marcat, llisca suaument cap el vesant migdia del llom i acaba enllaçant amb una pista estreta i sense marques de rodes que ve de ponent. Arribem al collet del Faig (per on tornarem a passar, de baixada) i resseguim la pista una estoneta. En algun moment es fa evident que cal deixar-la i agafem un corriol que ens porta, sense més història, a la carena del cim del Sobrepuny de Baix (de fet, el cim més interessant de la sortida, 500 metres a ponent i 90 metres avall del cim principal).

El cim, que tindrem per nosaltres sols només uns minuts, ofereix unes vistes particularment generoses: del Matagalls al Puigllançada. Avui hi ha un ‘mar de núvols’ d’on sobresurten, en la llunyania, Sant Llorenç de Munt i Montserrat. Més a prop, la vista va, neta, de Berga a la Tossa d’Alp: Rasos, Ensija, Pedraforca, Cadí, Moixeró… L’arribada d’altres afortunats en matèria paisatgística ens fa tirar cap el cim principal.

Un cop al cim, discretament equipat amb simbologia pròpia del solstici (i amb un piló de ciment, obviously), passem gairebé de llarg i baixem la carena arbrada, per corriols evidents, fins el collet del Faig. Tombem cap a llevant, amb bon sender, cert pendent i una catifa de fulles. El racó és bonic, tòpicament tardorenc, solitari… em ve al cap un tebeo (no una ‘història gràfica’, ni un ‘còmic’ : un tebeo), en un altre moment de la vida: El país d’en Fullaraca. Pere Vidal no hi és, però, i continuem fins les diverses collades de Picamill.

A tocar de la pista forestal, per on baixarem tot seguit, hi ha una agulla força atractiva. Si no vaig errat, es diu Roc de les Collades (em sembla; agraeixo qualsevol aclariment, si escau), i els companys de Muntanyenc van pujar, anys enrere, un post sobre una via anomenada Clara de lluna.

Anirem baixant, sense cap complicació. La pista segueix el marge esquerre d’una vall innominada (l’altre costat posa Baga del Roig al mapa de l’ICGC), sempre a prop de una línia de agulles-paret allargassades, que els companys d’Engarrista han fruit en una sortida i anomenen Rocs de Picamill. M’agrada molt més que el sensenom assignat pel ICGC, tenen estampa.

Una estona més, i ja hem arribat al cotxe. Un cop vista la proposta d’Engarrista, penso que la sortida hauria quedat ben maca pujant el Cap del Roig, però ni ens l’hem plantejat, i hem quedat ben satisfets.

Fins la propera.

Podeu descarregar-vos el traç aquí

Coma de Gelis-Monteró-pantà de Sant Llorenç de Montgai: itinerari circular

vista 3D a Google Maps

Un dia de novembre vam anar a fer un tomb a tocar del pantà de Sant Llorenç de Montgai, pujant la Coma de Gelis i tornant pel ‘camí de ferradura de la ribera’.

trosset de mapa a OpenCycleMap

Deixàrem el vehicle al pont que hi ha a tocar de la Paret del Pont (la que hi ha a tocar del pont: ves per on…) i vam començar a caminar com si anéssim al peu de via de l‘Aresta de Gelis. Quan vam voler adonar-nos ja havíem arribat al peu de via. Mitja volta.

Bé. Com ja sospitàvem, el camí de la Coma de Gelis puja per la Coma de Gelis. Evident (potser l’inici es veu més evident, encara, si camines en direcció al pont…), sense saturació de senyals, el traçat és raonable i no particularment exigent. Dos-cents metres fins el coll entre el cim de la Coma de Gelis (504m) i el del Pas de l’Orellut, cim poc destacat, de prop, i que fa 508m.

Arribem al punt d’accés al que potser va ser una fortificació de l’època de la taifa de Lleida (طائفة لاردة / Lārida), malgrat que, per la seva proximitat al cim del Monteró, fora estrany que la cosa no vingués d’abans. Un accés estret i, com es veu per la foto, defensat amb armes químiques: pel que sembla, la comuna deixava anar les seves matèries característiques directament sobre el passadís d’accés. Bones vistes (aquell dia una mica tèrboles) sobre Sant Llorenç de Montgai i el conjunt de parets i arestes on molts anem a escalar, de tant en tant; al fons, amunt, la Pala Alta.

Sense grans cerimònies, desfem el camí i tornem al collet. El més interessant de l’excursió el tenim a tocar: el Pas de l’Orellut. Una fractura longitudinal que s’obre pas a dalt mateix del discret cim meridional de la Coma de Gelis (no deixeu de veure una imatge zenital d’aquest lloc, a l’ortofotomapa de l’ICGC). Avui, laborable, no hi ha ningú, i passem uns minuts, si no màgics (bé… ens fem grans), sí agradables. Anem passant, sense estretors, i sortint cap a un Cel blau i lluminós de tardor. Un cop ‘reconnectem’ amb el corriol que puja evitant (!) l’Orellut se’ns fa difícil d’acceptar que algú prefereixi anar per l’altre costat.

En pocs minuts arribem al punt més alt: el més que discret (des d’una perspectiva muntanyenca) cim del Monteró. Unes restes de pedra (i l’omnipresent cilindre de ciment…) ocupen l’ample cimal. La meva creença que son restes de la guerra 1936-39 no és ben bé encertada: pel que s’ha anat trobant al llarg dels anys, sembla demostrat que el conjunt (‘militar, por supuesto’) arqueològic es pot datar al temps dels romans (enllaç al lloc, molt currat, serradelmontsec.com, on es pot afegir valor a aquesta l’excursió en particular i a un bon grapat d’altres). La meva foto no fa justícia a la feina feta; es pot fer un cop d’ull al jaciment gracies a aquesta foto del Museu Arqueològic de Catalunya.

Suposo que vaig suposar, atesa la proximitat (mapa) de El Merengue, que aquestes pedres només tenien sang recent; he estat ingenu: als voltants del Monteró s’ha vessat molta sang al llarg dels temps, i no tothom ha trobat un enterrament digne per als seus ossos. El núvol passa, la ment s’allunya… i tornem a ser aquí, fruint del moment.

Deixem l’ombra de la tristor enrere, i anem baixant.

El corriol, evident, baixa, més o menys, per la més aviat imprecisa carena. Trencalls que, molt marcats, baixen cap a llevant, no ens fan confondre. Arribarem als darrers metres dels ressalts, ja gairebé sense força, de la Roca Rampunyera. Baixem una grada de graons mínims, el traçat és evident, i uns cent metres enllà tombem cap a la fondalada (senderó evidentíssim) que mena cap a la riba del pantà.

Un cop al camí que segueix la riba del pantà (a mà dreta, sisplau…  com tantes coses…), anirem seguint-lo fins tancar la nostra ‘circular’ particular: fins el peu de via de la cresta, on hem anat a petar aquest matí quan hem començat l’excursió. Una estoneta més, i som al cotxe… a vint minutets del Bar Sport de Bellcaire d’Urgell i del nostre dinar.

Un itinerari agradable, senzill, amb vistes i amb mínim puntet de pebre (a l’Orellut). Paga la pena si un dia petes a Sant Llorenç i, potser, no tens el dia per escalar (today is not the day). Millor que fer la ‘volta al llac’, de bon tros.

Fins la propera.

ADDENDA

Traç de l’itinerari

Desnivell: uns 320 metres; 392 m acumulats, sifonades mínimes (excepte pujar-baixar el castell)

Horari: feta en 5 hores (20 minuts ‘perduts’ a l’inici; si es porten bambes de colors imagino que es pot fer en poc més de 3 hores; no era el nostre cas), amb fotos, esmorçar, calma i entre amics.

Recorregut: poc més de 8 km, tingui això el valor que tingui.

Cogulló de Turp: circular des de Les Anoves

Un dia d’estiu, calorós, vaig anar a fer una volta per la Serra de Turp.

Volia pujar el Turp (dit ‘pic’ a la cartografia oficial, i anomenat ‘cogulló’ per tots els excursionistes, i que, més o menys, ve a significar ‘cim en forma de pic’: raonament circular), i no volia anar des de Llinars. A dalt teniu una imatge 3D (captura de la simulació a Google Maps)

No empassar-me massa trams de pista forestal no vol dir anar a esgarrinxar-me fent alguna variant feréstega (bé, aquest cop, si més no… ); a més, posats a demanar, volia no tenir que acabar la sortida fent una pujada, com es proposa en algun lloc.

Amb aquestes (modestes) restriccions, l’opció és evident: pujar pel ‘costat Oliana’, des del llogaret de Cal Solà.

Una pista en bones condicions mena de la carretera Oliana-Mora Comdal a Les Anoves (amb un tram recentment cementat, poc abans d’aquest lloc) i, agafant els trencalls que s’han d’agafar, permet arribar a sota mateix de la carena-cinglera que dona el seu caràcter i la seva imatge característica a la Serra de Turp. Els darrers quilòmetres van més justets, en allò de la bonança. El mapa de dalt es pot veure a OpenCycleMap.

Arribats a Cal Solà (on es pot veure una demo funcional d’allò que es diu de ‘quatre cases’), es pot deixar el cotxe còmodament (i, potser, dos o tres cotxes, però no més), a tocar d’una fita del reciclatge: la campana del petit temple de Sant Joan de Les Anoves és una bombona de butà pintada de gris.

Aquí teniu un mapa amb l’itinerari pintat (el conservat a l’Òrux del telèfon). Aquesta vista en particular de la cartografia de l’ICGC és un mosaic d’imatges baixades, però us deixo un enllaç al visor Vissir

Una pista surt d’allà mateix, sota d’on aparques, i baixa cap el talweg de la vall (al mapa, el Torrent de Turp). En uns minuts arribes al fons (prop d’una ‘font de Sant Joan’ que no vaig visitar), i la pista fa una suau remuntada per la vessant dreta de la vall. Una mica més enllà, quan comença a pujar amb un xic més de pendent… s’esvaeix; no patiu, el senderó que dona continuïtat a la pujada és evident i, a més, alguna fita hi trobes. Més endavant el corriol sofreix alguna pèrdua de qualitat.

Vas guanyant alçada sobre el fons de la vall, i aviat es fa evident que allò que al mapa del cartogràfic anomenen ‘collada de Turp’ és una aportació creativa dels dibuixants de mapes. En realitat, el corriol puja, amb un traçat no particularment exigent, força més enllà, cap a ponent (bé, cap el SW). Arribarà a un collet (innominat; això sí: amb la inevitable xapa amb allò d’àrea privada de caça, no sia que hagis tingut la collonada de portar un fusell fins aquí, a 32 graus a l’ombra) entre uns prats (feixes d’en Janer) i un matollar impenetrable que conté un cim secundari anomenat el Coscollar (aquest tros de país va ple de ‘coscollers’, ‘coscollars’ i ‘coscollets’) i que, com el seu nom fa sospitar, son matolls que punxen. Ateses les circumstàncies, passo de pujar el Coscollar.

Malgrat el corriol es va quedant sense cobertura, com els mòbils, l’itinerari és evident: a tocar de la línia de la cinglera. De tant en tant provo de ‘retallar’ la corba de la carena: impossible is nothing ha que ser l’eslògan d’una altra excursió, segurament. Tinc una eina de tall per a treballs forestals, la utilitat de la qual comentaré, potser, en un altre post; afortunadament, avui no la porto, raó per la qual m’estalvio, probablement, un fracàs absolut.

El desnivell des del collet al cim no arriba a 350m… però es fan llargs. El dia és massa calorós per fruir de la pujada, els paisatges llunyans es veuen tèrbols i els propers tenen un interès moderat: com d’altres cims, el Turp te molta més estampa de fora estant.

Arribo al cim i, en cert sentit, trobo el lloc particularment agradable: si més no avui, no hi ha cap símbol religiós ni cap element tèxtil apropiant-se de aquest espai, que avui és només per al meu gaudi; un pal gruixut marca el punt més alt. L’inevitable tub de ciment (la ubicua empremta del poder) avui està mig caigut i no surt a la foto.

Les vistes, enterbolides per la calor, s’intueixen bones (potser un dia d’hivern és la millor ocasió per fer aquest cim); un arc de 180 graus (al nord) de cims llunyans i propers, que només puc identificar fent servir una crossa informàtica que porto al mòbil. Cap a llevant, el perfil no particularment atractiu de la ‘zona de Port del Compte’: Vulturó, Puig Sobirà, Pedrò dels Quatre Batlles… L’altre costat de la vall deixa albirar una mica de les Encantades, Sant Honorat, la Serra de les Canals…massa calor, poca visibilitat.

No m’allargo molt: els insectes aprofiten la baixa densitat d’elements simbòlics d’aquest cim per fer-lo seu. Tiro cap avall, al coll de la Coma (de Turp, obviously). El corriol és evident, i el pendent prou fort per no fer cap aportació creativa. Un cop al coll, esmorzo, ben tranquil·lament, entre la flaire d’unes mates d’espígol, abans de baixar, per pista un xic dreta els primers centenars de metres, fins el coll de la Travessa.

Malgrat el nom del coll, que suggereix la incertesa d’una aposta, i l’herba alta i abundosa, es veu, evident, el camí de baixada, moderadament trepitjat. El senderó baixa amablement fins la font de la Pinyassa (el primer punt d’aigua des que vaig sortir del cotxe, a Cal Solà); a pocs metres del doll d’aigua arriba una pista, que, camina que caminaràs, acaba confluint amb la que deixes enrere al coll de la Travessa

Des de la font, el senderó baixa gairebé en línia recta, amb un pendent més exigent, fins el principi de la fi de la excursió. En una estoneta arribo al Camp Gran i a la borda del Soler. Arribat aquí, una pista em portarà (és a dir, la patejaré, atès que el matollar punxós no deixa marge per retallades), fent ziga-zagues, a través de les Feixotes (un nom curiós…), i amb vistes una mica esbiaixades sobre bona part de l’itinerari, fins Cal Solà i la cervesa (calenta) que tinc al cotxe.

Un itinerari interesant, feréstec i solitari, potser més adient per a la tardor o la primavera. En cap cas recomanaria fer-lo en sentit antihorari; potser seria menys feixuc baixar que pujar la carena cimera, però no te cap gràcia pujar per on he baixat. I, evidentment, malgrat la mitja hora (llarga) de pista per arribar a Cal Solà des d’on acaba l’asfalt, ni de broma el faria començant per les pistes del costat Llinars/Cambrils (malgrat que, com va dir Rafael ‘el Gallo’, “hay gente pa tó”); si vull patejar pistes de terra vaig a Gallecs.

Unes dades mínimes sobre la excursió:

  • Punt mes baix: 950 m
  • Punt més alt: 1620 m
  • Desnivell topogràfic: 670 m
  • Desnivell acumulat efectiu (GPS dixit): 947 m [no fa aquesta impressió, sobre el terreny; res de sifonades ni torçaturmells…]
  • Durada (total): 06.05 hores [amb fotos, dubtes, fotos, paradetes, esmorzar (35 min), fotos i paradetes]

Deixo AQUI un enllaç a una versió del traç (en GPX) de la excursió i del recorregut amb cotxe fins a Cal Solà

Fins la propera.

La Roca Tallada

Fa moltes setmanes, encara era estiu, vam anar a Gréixer a pujar la Roca Tallada (Jesús, Pep i Cañete; 15.08.2014). Aquest post (i, d’altres, que aniran pujant) arriba molt endarrerit, ja es veu. Fent la vista enrere em sembla que he perdut força il·lusió en compartir al bloc sortides i altres activitats. Probablement tancaré el bloc abans que arribi el 2015, però tinc encara un grapadet de piades a mig convertir en posts, els hauré de completar…(si els habituals troben a faltar el bloc podem llogar un minibús per anar al funeral).

Roca_Tallada_itinerari_01

De vegades les meves piades-posts s’endarrereixen per que em capfico a incloure-hi una imatge de l’itinerari o la via vistos ‘des de fora’: aquí sobre teniu una vista de la Roca Tallada i el seu entorn presa des del Llis de l’Hospitalet, sobre mateix del túnel del Cadí. Encara més avall trobareu un parell d’imatges dels serrats dels Trulls i de les Molleres vistos pel perfil E-W (des del mirador del Bac del Diví, a l’autovia del túnel).

Roca_Tallada_itinerari_00

L’itinerari té tres o quatre parts fàcilment diferenciables: de la carretera del coll de Pal vam pujar per la pista que mena al coll de Pendís. “En un momento dado” es troba un cartell indicant un retorn possible al punt de sortida: el pont de Sant Nazari (1000m); del cartell es tomba cap a llevant, fins la collada entre el Turó de l’Abiol i els pendents del Verdai (els boscos feréstecs sota la línia de carena del Serrat de les Molleres). Bones vistes sobre Gréixer i sobre l’skyline Moixeró-Penyes Altes-Tossa d’Alp.

Roca_Tallada_01

Per un senderó més que raonablement traçat aviat s’arriba a tocar de la ‘paret cimera’ del Serrat de les Molleres. En pocs minuts travessarem una bretxa que ens deixa a la capçalera del carrer del Torb (una petita vall entre els serrat dels Trulls i de Molleres; és possible fer la baixada fins la carretera, però avui no la farem). Primeres vistes sobre el vessant nord del la Roca Tallada. La pujada, suau, cap el coll de la Coma Castellana, ens porta a tocar d’una curiosa estructura pètria, que sembla un mur de carreuat, però que és una formació natural.

Roca_Tallada_02

Un cop al coll el camí s’esvaeix una mica, però hi ha clarícies de petjades, alguna fita, i la proximitat òbvia de la paret.

Roca_Tallada_ferrada

Un prat amb bones vistes acull els primers metres de la grimpada. Hem llegit a Engarrista que no fa gaire es va reequipar. Un parell de trams de cadena i alguns graons permeten superar el metres més drets d’aquest diedre-canal, que frega l’extraplom en el seu punt més alt.

Roca_Tallada_03

La mini-ferrata no és de tant bon fer com sembla; pateix d’un defecte que sovinteja als reequipaments (i als sobreequipaments…): s’ha fet amb el trepant a la mà i no amb la pedra als peus. Algun pas, un moment abans dels graons, fa preveure algun ensurt a gent massa agosarada o, potser, mancada d’experiència.

Roca_Tallada_04

Un cop dalt de la ferramenta es va guanyant alçada, de primer per l’esquerra (marge dret de la canal), després a tocar de paret a la dreta i, amb espectaculars vistes sobre el Moixeró, recte amunt fins l’aresta somital (1665m)

Roca_Tallada_05

Cim. Un 3-60 fantàstic: Tossa d’Alp, Moixeró, Comabona, Pedraforca, Ensija, Peguera, Picancel, Catllaràs, … Ens allarguem una mica cap a ponent, per l’aresta, provant de treure el nas sobre els Empedrats, però els angles i pendents no s’avenen al nostre caprici.

Una estoneta al cim i tirem avall (a ‘plein sud’, que diuen aquells del nord). Una primera baixada evident, pel mig del matollar, i girant a ma esquerra per provar de resseguir el fil de la carena. Alguna desgrimpada curiosa ens acaba reconduint uns metres avall del fil, amb rastres de camí i alguna fita una mica matussera. Triguem una mica més del previst (matolls ferotges i desgrimpadetes mínimes) en arribar al Pas de la Mona, la bretxa que ens permetrà tornar cap el carrer del Torb i el coll de la Coma Castellana.

La desgrimpada és ben senzilla, com hi ha trenta a Montserrat. Com a Montserrat, algun manefla ha equipat la baixada (en aquest cas amb un cable elèctric gruixut i folrat, mantingut a lloc, a l’extrem inferior, per un tros de filferro llardós…) per tal de que es pugui anar amunt i avall amb xancletes i fent-se selfies amb el telèfon. Com a Montserrat, ja t’ho deia.

Roca_Tallada_06

Retrobem el camí de pujada i baixem per un d’aquells senders ferotges, ‘sin perdón’, trencagenolls, probablement les restes d’una rasa per a l’explotació forestal (o d’una pista per a landrovers dels d’abans, de quan els 4×4 no portaven climatitzador i rodes de dos pams d’ample). En una estona que es fa una mica llarga (uns 350m baixats pràcticament en línia recta, un pendent del 26% mantingut) ens plantem al Pont de Sant Nazari i al cotxe.

Ha esta una bona sortida, l’excursió mereix recomanació i, potser, repetició. Hem trigat una mica menys de sis hores i mitja, incloses parades, paradetes, fotos, esmorzars i xerrades tranquil·les.

No és, potser, l’itinerari ideal per anar en grup, però en un dia net de tardor o d’hivern les vistes han de ser senzillament meravelloses.

Fins la propera!

Circular als Rasos de Tubau

He anat a fer una matinal als Rasos i el Pedró de Tubau, zona que no coneixia (08.11.2014). Començo l’itinerari al sud de Gombrèn, al prat davant l’enrunada església de Sant Martí de Puigbò. Un camí rural, primer asfaltat, després encimentat, i als darrer centenars de metres en relatiu mal estat, arriba des de Gombrèn (els cartells ‘a la piscina’ coincideixen amb el principi de la pista).

Aquí sota tens dibuixat l’itinerari sobre un bon mapa, però també et pots descarregar el traç.

Rasos_de_Tubau_itinerari_circularMapa ICGC

El dia es preveu sense massa núvols, però a primera hora hi ha una miqueta de boira enganxada, que aviat s’esvairà. Des del prat al costat de l’església enrunada i la masia Puigbò es continua per una pista, no apta per a turismes, i en uns minuts s’arriba al coll de Puigbò. Uns senyals de pintura blanc-i-verd orienten al caminant sense GPS cap amunt (a ma dreta i primera pista a ma esquerra), clàrament en direcció al grau que caracteritza el vessant nord dels Rasos de Tubau.

Una pista en condicions gairebé trialeres, amb vistes a les primeres (meves) neus de la temporada, puja fins ajuntar-se amb una altra que ve del coll de la Palomera, per la dreta (W; es passa a la tornada); un pal amb cartells il·lustra al caminant de les múltiples possibilitats de la pista “de la Carena de les Girades” (entre les que no s’inclou la pujada al Pedró de Tubau, obviously) .

L’escenografia, plenament tardorenca, fa que els minuts que menen fins al coll de “Faig General” (ICGC dixit) semblin extrets d’alguna filmació del National Geographic (no de TV3, atès que no s’escolten soflames nacionals ni bestieses  neorurals o ecotalibans). Una hora (1:00), molt tranquil·la, per arribar-hi, al coll.

Rasos_de_Tubau_circular_01

Dalt de la carena, que no és una carena, els Rasos de Caselles al sud i el grau de les Estimbades al nord. Un cartell, veterà, suggereix uns 40min. fins el cim del Pedró. Corriols ben marcats, a distància variable del fil de carena, però mai a tocar, condueixen fàcilment cap a ponent. Les vaques han fet un treball meticulós enfangant i cagant el sender, però és un detall anecdòtic en el context de la caminada per aquests prats i pinedes nets i solitaris. Vistes, enterbolides, cap el Puigsacalm, al SE, i cap el nord: treuen el nas enfarinat el Balandaru, els Torreneules, el Puigmal,…

Rasos_de_Tubau_circular_02b

La caminada fins el Pedró, que s’allargarà una hora justeta, ofereix, cap el sud, vistes de la vessant nord dels Rasos de Peguera i del nucli de Sant Jaume de Frontanyà; cap a l’altre costat, la masia i l’obaga de la Palomera (per on tornaré a Puigbò) i el ja proper punt culminant de l’itinerari: el Pedró de Tubau, encimbellat dalt del Grau de Llet (una alternativa de baixada més esportiva, que avui no faré). A pocs minuts del cim, una curiositat: la petita bassa de Corrubí.

Rasos_de_Tubau_circular_03

Cim (02:00). El senyal d’un vèrtex geodèsic (poc vandalitzat, en aquesta ocasió) i una capelleta-altar. Sota la capelleta un llibre-registre dels companys del Club Excursionista de Ripoll (la llauna de cervesa no forma part de la instal·lació). Un Pedraforca enfarinat a l’enforcadura i nevadet a la nord proporciona vistes adequadament pre-hivernals al meu esmorzar. Al lluny, amb les primeres neus ben lluents, la Serra d’Ensija i el Port del Compte.

Rasos_de_Tubau_circular_04

La baixada cap a ponent comença per unes evidents restes de pista, cap els Rasos de Tubau pròpiament dits, però als pocs metres cal deixar-la i tombar cap a ponent, pel bosc, anant a trobar la carena que corona els trams de grau anomenats el Mordolar i les Cingles de Tubau. Un abeurador, corriols que més aviat semblen marcats pel bestiar i una mena de graons allargassats disposats en direcció NE-SW porten en pocs minuts a una vella i mig desfeta línia de filferro elèctric. Resseguint la línia es progressa fàcilment pel mateix fil de la cinglera. Poc a poc, la carena es bifurca; es baixa entre totes dues línies de carena i, aviat, es troben rastres de camí i senyals de pintura (vermells). En poc més de 40min. (fotos i tranki) des del cim s’arriba a la llera del torrent de Sabuc i es tomba cap el peu dels cingles.

Rasos_de_Tubau_circular_05

Ja uns metres abans del torrent (02:25) s’ha definit un bon sender (marques vermelles). Es passa sota un parell de vies molt curtes (parabolts i cadenes), al Pas de les Baumes. Les baumes mateixes són uns metres camí enllà. Es perd alçària ràpidament, per un corriol amb ambient rigorosament tardorenc (fullaraca de colors, falgueres…) i s’arriba al final d’una pista forestal. Un caçador em saluda i em suggereix que no em tregui la jaqueta paravent color mostassa que porto posada. Afortunadament porto sota un folre d’un color carbassa llampant, encara que aniré xiulant fins al coll de la Palomera, per si de cas els meus esbufecs atreuen algun fusell en la meva direcció (no és broma: fa un temps, al Moixeró, vaig estar a punt de morir afusellat).

Rasos_de_Tubau_circular_06

A partir del coll de la Palomera (03:15) vaig encadenant trams de pista en un estat que va de la pura ‘trialera’ al prat de gespa amb rastres de rodades (fins i tot trobo un centenar de metres acuradament empedrats, com si fossin les restes retrobades d’una calçada romana). Diverses pistes ofereixen els seus cants de sirena per tomar a l’esquerra, però avui el meu camí (com el del país, vaja) tomba sistemàticament a la dreta. Durant uns minuts es camina per sender feréstec (es retroben els senyals blanc-i-verd, però cal parar atenció), fins trobar una pista a pocs centenars de metres a ponent del coll de Puigbò. En un quart d’hora s’arriba a l’església enrunada i al cotxe (04:15).

Un itinerari agradable, amb escenografia de plena tardor, amb bones vistes, solitari, i molt recomanable.

 Fins la propera!

El Cerverís en trenta minuts

Un dissabte de fa poc em venia de gust fugir (una estoneta) de la xafogor i la calor de Barcelona… i vaig anar a fer el Cerverís. No tenia massa temps ni massa humor, així que vaig decidir pujar per la pista que mena de Pardines a Tregurà. La pista no està en molt bon estat per anar-hi amb un turisme normalet, però ‘en peores plazas he toreao’.

CERVERIS_MAPA

Deixo el cotxe al Coll de Meianell i tiro amunt. Fa fred, fins i tot em poso uns guants finets (és el que passa si no portes les mans a la butxaca; estic elaborant un primer esbós de l’esborrany d’un hipotètic futur estudi sobre la possibilitat de caminar per la muntanya sense bastons d’esquí, a partir de fotos meves antigues, en blanc i negre, on es veu a tothom caminant … sense bastons).

Cerveris_pujada1

El dia no és el que es diu un dia radiant d’estiu: passen núvols de ponent a llevant, que envolten la carena i fan que part de la pujada la faci emboirat, en sintonia amb el meu cap.

Cerveris-boira

En mitja horeta soc al cim: el Cerverís, on no havia tornat des dels anys setanta. A canviat poc, excepte en el detall que, pel que es veu, ara ja no és un cim, és un ‘bastió’ (sic), i ja no forma part de la carena Balandrau-Cerverís, sinó de l’‘Etapa Verda’ d’una ‘ruta’ que podeu fer ‘open’ per tal d’obtenir un diploma ‘finisher’…. D’aquí a poc posaran un torniquet i una tanca envoltant el cim, al qual s’accedirà previ pagament d’una quantitat destinada a la renovació de les bambes de colors dels organitzadors.

Cerveris_pan_CIM_NMirant cap el nord.

Cerveris_pan_CIM_SMirant cap el sud.

 Faig unes fotos, tiro avall per la carena de la Canya, direcció Balandrau… i m’envaeix una irresistible necessitat de no creuar-me amb ningú que estigui fent la ruta dels Bastions en la seva modalitat open per tal d’obtenir un diploma de finisher. Agafo una pista que arriba a la carena des del coll on he deixat el cotxe i, en una estoneta, liquido el matí.

Cerveris_baixada1

Vull tornar d’hora a BCN: tinc la mare a l’UCI i només he sortit per airejar-me una mica i amortitzar les meves botes de color marró amb sola negra sense polímers amortidors ni parts luminiscents-reflectants.

Cerverís_itinerari_vistaNE

A l’últim moment, abans de girar cua cap a Pardines passa una processó de SUVs, quatreperquatres i todocaminos en direcció a Tregurà. Decideixo fer-me la pista fins a Tregurà, en un acte infantil de masoquisme (gairebé cal un vehicle ‘de camp’ per raó de que els vehicles ‘de camp’ han fet malbé la pista: raonament circular, que se’n diu) que em permet treure alguna foto de l’itinerari vist des de un angle diferent.

Fins la propera.

A la Roca Colom pel circ de Concròs

Fa moooolt temps (en algun moment dels vuitanta…) havia anat a fer un itinerari d’esquí per la ribera de Concròs, lloc aleshores oblidat (o, si més no, poc freqüentat). El record s’ha desdibuixat, només la imatge d’algun company, el vent,  i d’un cel molt tapat, a més d’una neu primavera bona i un bosc més aviat dens a la part de baix. No vam fer cap cim, però va ser una bona sortida.

Recordant la solitud del circ de Concròs, amb el record revifat per una recent excursió a la zona, la tornada (28.06.2014) ha coincidit (malauradament…) amb una cursa de muntanya, d’aquestes que ara sovintegen. Afortunadament no he coincidit amb els participants fins a vint minuts abans d’arribar al cotxe, malgrat he trobat tota la pujada des de la Pedregosa fins el Pla dels Estanys marcada amb cintes de franges vermelles… la pujada ha perdut força màgia, a més d’incorporar la tensió de qui se sent a punt d’esser atropellat per una turba de neokorrikolaris amb bambes de colors.CONCROS-ITINERARIEs surt de la Pedregosa, un racó on la pista Setcases-Espinavell travessa (1595m), en pocs metres, els torrents de la Llosa, de Concròs i de la Baga de Ventallola. Un senderó (avui marcat per a la cursa, però evident) remunta la Baga de Ventallola, pel marge dret del torrent (NE). Pujada de poc més d’un centenar de metres fins un punt on el corriol tomba amunt i a l’esquerra , per guanyar un ample llom i una mena de llera seca que va pujant sense complicacions ni sorpreses (fites) fins l’ampla pradera del Pla de Concròs (1830m). Pujada suau pel mig de la clariana, ja amb vistes llunyanes sobre la vall del Ter (S) i més properes cap el Puig de la Llosa (N). Un nou tram de bosc i el senderó arriba al Pla dels Esqueixats (1915m), abans d’enfilar-se pel marge esquerre del torrent de Concròs, entre una tartera de blocs mitjanets (estribacions inferiors dels lloms de Cambra Fosca) i la riba esquerra del torrent (fites).

CONCROS-COLOM-1El sender es separa del torrent per aprofitar una zona oberta al bosc, una mena de canal-pradera on semblaria que hi ha restes de parets seques i d’un camí més treballat, però molt de temps abandonat. Tornada a tocar del torrent a la zona denominada al mapa ‘Estret dels Estanys’. El corriol perd definició per moments, però la ruta general és evident (avui hi ha un seguit de marques de la cursa, que no sembla hagin escollit el traçat més còmode): el marge esquerre del torrent, amb trams de camí més o menys evidents.CONCROS-COLOM-2Una estoneta més amunt (2200m) hi ha una sorgència. En aquest punt cal pujar, directament, per la llera seca del torrent de l’esquerra (N); uns metres amunt es fa evident que som a punt d’arribar a l’indret que jo recordava com a ‘Clots de Concròs’ i que, a la cartografia de l’ICGC, s’anomena Pla dels Estanys.

Ja hem arribat al Concròs: un petit circ glacial, amb els cims de Roques Blanques i de Roca Colom com a fites destacades d’un cercle de carena d’uns 270 graus, encara amb clapes de neu a les seves canals. A la meva visita anterior no vaig veure els estanys, i avui tampoc; potser s’han cegat de sediments, o només hi son quan la neu acumulada fa una represa temporal, com a altres indrets del Pirineu…

És un lloc molt agradable, momentàniament solitari (després, de dalt estant, veuré un més aviat reduït degoteig de participants a la cursa), i amb unes perspectives que donen una aparença de gran desnivell on no hi ha més de 250m fins la carena. Recordava haver llegit que algú pujava pels pendents que menen a la collada entre la Roca Colom i el llom del Serrat de Ventallola (unes canals i tarteres no particularment atractives, de baix estant). La pujada normal amb esquís coincideix amb la que avui s’ha marcat per a la cursa: primer per la coma i la pala (W-NW) entre els vessants de llevant de Roques Blanques i el llom que tanca l’extrem de ponent del circ, i més amunt pel final del llom mateix (era la meva opció fins que he ensopegat amb la cursa…).CONCROS-COLOM-3Penso que he trobat la línia de pujada (i de baixada) d’estiu més elegant: una canal, amb un parell de taques de neu, a ponent de les darreres tarteres, canals i contraforts del Roca Colom. Còmodament, sense més molèsties que el fort vent que avui castiga la zona (un garbí fresc, deu anar pels 50 km/h…; obliga a posar-se una mica de roba… però ajuda a la pujada), es surt dalt de la carena pocs metres enllà (E) de la Portella del Callau (atenció a la denominació errònia si feu servir la Base topogràfica 1:25000 de l’ICGC: duplica el nom una mica més cap a ponent, a la Portella de Concròs).

Uns minutets (avui ben airejats) més per fer els poc més de 50m de desnivell fins el cim (2506m) : vista 3-60 (tèrbola, malgrat el vent): Serra del Catllar, Ulldeter, Canigó, Costabona, valls de Mantet, Tres Estreles, Canigó, Tretzevents, Costabona…; al sud, mala visibilitat: Serra Cavallera, Milany…

Fa massa vent per esmorzar, malgrat el mur de pedra seca que corona el cim. Pensava fer una circular anant fins el coll de Pal i baixant per la Balmeta i el sender de la Baga de Carboners, però el vent es fa més que molest, fa mandra carenejar … i torno a baixar per on he pujat, en companyia d’una parella que hem coincidit al cim.

No és una mala opció, i aconsegueixo arribar al cotxe una mica més d’hora del que pensava, malgrat el petit peatge de compartir els darrers centenars de metres amb els participants al recorregut “curt” de la cursa.

CONCROS-COLOM-4En conjunt (tant si es fa la circular Concròs-Balmeta) com si es puja i baixa pel Concròs (hi ha tres línies evidents de pujada i/o baixada a la carena fronterera), una excursió particularment recomanable (malgrat s’ha de comprovar el calendari de curses per tal de no coincidir-hi… quina punteria, carallo).

Fins la propera!

Dades d’utilitat

Temps: [2h del cotxe al circ de Concròs] + [30min de baix del circ al cim]+[1h30min]: 4hores (rigorosament tranquil·les)

Desnivell: 900m

Opció ‘circular’:

CONCROS-PAL-CIRC

Al Moixeró per la Canal Llarga

Fa uns dies vaig anar al Moixeró per conèixer un itinerari poc habitual: la pujada al coll de Moixeró per la Canal Llarga (09.06.2014). Havia vist el post d’en Jaume Aiguadé al seu bloc Muntanyes, camis, traces i, després de molts anys de voltar pel Moixeró, a mi també feia molt que la Canal Llarga em feia l’ullet.

Moixero-Canal_Llarga_MAPAPujant per la pista de Gréixer a coll d’Escriu s’arriba a un trencall (15min) pel qual s’agafa una pista que primer s’adreça al final de la canal de la Serp i, en poques llaçades, arriba prop del coll de l’Avet. On la pista gira de SW a E ja soc un centenar de metres per sota de l’extrem inferior de la Canal Llarga, una feixa en pendent en la base de les parets de la Mena d’Or, visible des de diversos punts de la pista.

Deixo la pista enrere i enfilo bosc amunt, en lleu diagonal a l’esquerra. Alguna fita, sense massa continuïtat, i unes primeres gotellades: plou, però passa en deu minuts, que aprofito per esmorzar sota un arbre. Es van trobant rastres de camí, que, pel mig del matollar i amb pendent moderat, va apropant-se a la paret. La base de la paret proporciona uns metres de pujada forta i neta de matolls. Es passa a tocar del peu de via de la Baliga Balaga, oberta als anys noranta i actualment prohibida per una normativa que no tots compartim, tot i que la via sigui fora del nostre abast tècnic.

Tres-cents metres de desnivell fins dalt de la Canal, mai amb sensació de buit i sempre invitant (clarícies de camí…) a intentar guanyar alçada pel matollar… per acabar bloquejat pels matolls i escopit cap a les línies de tartera del marge dret.

Un cop a dalt s’obre un racó especialment bonic, un petit cercle de parets i agulles, a ponent del Raset, un paisatge alpí en miniatura, de postal, que deixo enrere per anar a cercar la carena que marca la divisòria d’aigües de llevant de la capçalera de la canal sota el coll de Moixeró.

Moixeró_Canal_Llarga-01Una petita agulla solitària es destaca davant les parets del petit circ, mentre que, en treure el nas per la carena, el Pedraforca atreu la mirada del grimpaire (fins i tot dels mediocres…). El cel, que havia quedat momentàniament net, comença novament a enfosquir-se. Es flaqueja pel marge esquerre de la canal, per anar guanyant alçada gairebé per l’eix del seu embut superior, a tocar del coll de Moixeró.

Comencen les gotellades i descarto el cim del Penyes Altes en aquesta jornada de descoberta. En comptes de sortir al coll pujo per un corriol cap a ponent, fins passar la carena mateixa un centenar de metres enllà. Comença a ploure, amb vent, i trobo aixopluc sota un arbre, a pocs metres al nord de la carena, a la tocar del coll de capçalera de la canal del Goter i del mateix cim del Moixeró.

Moixeró_Canal_Llarga-02Refugiar-se sota un pí dalt d’una carena quan comença a ploure no sembla la millor opció per que no et fulmini un llamp, però un ocellet em fa costat i quedo més tranquil. Aviat la pluja perd entusiasme i el cel mig s’obre.

Moixeró_Canal_Llarga-03M’animo a continuar i enfilo al collet a llevant del cim del Moixeró (passo de pujar-hi, malgrat em vaig descuidar un barret a dalt, fa mesos…). La baixada del Goter és neta i ràpida, evident, marcada i trepitjada, però no trinxada (encara) pels caralls-al-vent.

Primer en pendent obert, després pel bosc, el camí perd alçada ràpidament, i ofereix bones vistes, a més del pas per racons bonics i ben trobats que permeten superar les franges de paret de la part de baix del Goter.  Uns metres de vira, ben endreçada per fer pasar el camí, permeten baixar un grau que, vist des de sota, no semblaria que es pot franquejar amb tanta netedat i per bon camí.

En menys de tres quarts d’hora baixo de dalt de la carena del Moixeró al coll de la Cabrera. Des d’aquest punt es pot pujar fins el coll de Dental i el collet de Moixeró, per un atractiu itinerari.

Moixeró_Canal_Llarga-04 Un cop al coll de la Cabrera decideixo baixar fins el coll d’Escriu; mai no he fet aquest tram de camí, i mai el tornaré a fer, si me’l puc estalviar: un camí poc agraït, lleig com un pecat, sense vistes i sense cap altre atractiu que anar de baixada (la millor opció per tornar al cotxe, via Gréixer, és baixar per l’altre camí que arriba al coll de la Cabrera: cap a llevant, des del collet pedregós sota el Roc d’en Filatus, cap el coll de l’Avet i la pista que s’ha pujat per arribar al peu de la Mena d’Or i la Canal Llarga; un camí agradable, amable, i amb vistes, a més de força més curt). Abans d’arribar al collet es pasa per una font retolada ‘font de la Cabrera’, que no està ben bé on posa el mapa.

Un cop al coll d’Escriu, pista avall (a llevant!). Baixada fins el trencall, senyalitzat, entre la pista en relatiu bon estat que mena a Gréixer (via l’Estanyet de Gréixer) i el camí del bosc de l’Albiol, que porta directament al pont de Sant Nazari i a la carretera Bagà-coll de Pal.

El camí del Bosc comença com una pista en relatiu bon estat, esdevé un bon senderò… i es concreta en una baixada ‘en caiguda lliure’, trencacames, pel que semblen les restes d’una pista forestal de pendent exagerat, d’aquelles de landrover dels antics (d’elevades emissions i pneumàtics ferotges). Un descens sense concessions, que pot esdevenir un camí de pujada particularment exigent.

En mitja horeta soc al cotxe, després de completar un itinerari particularment atractiu (malgrat els episodis de pluja), encara sense fer cap cim: he pujat per un lloc particularment atractiu i desconegut i he baixat per un itinerari prou conegut, però que mai havia fet: un conjunt particularment recomanable.

Fins la propera!

El Cap del Verd des del Coll de Brulls

Fa uns dies vaig anar a fer una circular al Cap del Verd, des del Coll de Brulls pel Coll de Veís i la Canal Fonda (07.06.2014). Després d’anar-hi aquesta temporada un parell de cops amb esquís (vessant Góssol) em venia de gust conèixer la vessant sud de la Serra del Verd, més o menys present com a teló de fons a diverses esquiades pel Port del Compte.

Pujo per la pista que mena de La Pedra (1000m) a Cal Calonge. Una mica més enllà d’aquest grapadet d’edificis (on trobo el primer dels diversos cartells indicadors vandalitzats que aniré trobant aquest matí), una pista en aparent bon estat, estreta, surt a ma esquerra després d’un tram en mal estat (pedra solta) de la pista principal. La pista es degrada ràpidament, esdevenint poc apta per a turismes; no puc donar la volta fins l’equivalent a 10 o 15 minuts a peu (que gairebé trigo més en cotxe…), després d’una bona cremada d’embragament i uns quants cops als baixos i al tub d’escapament. Deixo el cotxe allà mateix (marcat 1 al mapa), però la millor opció és el lloc marcat “2”(abans de deixar la pista principal). Si porteu un vehicle més destroyer podeu anar a coll de Brulls sense cap problema (3).

Cap_del_Verd-itinerari_circularUn cop aparcat on puc, tiro pista enllà fins el coll de Brulls (1525m), on hi ha una tanca. Trobo un nou cartell vandalitzat , travesso la tanca i enfilo la pista que surt cap a la dreta (N-NW). Sense massa pujada la pista va travessant praderies i torrentades, guanyant perspectiva sobre els prats al voltant de la borda d’en Pujol i sobre el Port del Compte. En pocs minuts, un trencall a ma dreta (amunt!) i arribem a l’encreuament amb el camí de baixada (nou senyal vandalitzat), i que, suposo, continua fins abaix de tot, sigui on sigui que acaba el rastre de cartells destruïts. Poc a poc, la pista va perdent definició: arbres joves i matolls l’han colonitzat; un camí surt a ma dreta (marca de pintura blava) i, mig enfilant-se, mig planejant, passa per sota del coll de Veís, camí del coll Virolet i el Prat Major.

Uns metres enllà de la torrentada que baixa del coll de Veís trobo cinc o sis bidons rovellats, potser un abeurador pel ramat. En aquest punt deixo el camí i pujo més o menys recte en diagonal ascendent (hi ha menys de 100m de desnivell) , bosc amunt, fins el coll de Veís (1906m). Tanca de filferro i cartell: el primer cartell intacte que trobo avui. He trigat poc més de 90 minuts per arribar aquí des del cotxe.

Cap_del_Verd-Sud-1El sender tira amunt per un bosc ben frondós. Fa un ventet fred i més aviat molest. En pocs minuts s’arriba a una tartera (que encara tira avall un bon grapat de metres, l’he travessada fa una estona) que hauré de remuntar (uns 250m) fins a, pràcticament, el Prat Nabiral. Dalt de la tartera, ben marcat (fites), un corriol s’endinsa per les canals somitals fins a la zona arbrada que limita per ponent el Prat Nabiral. Bones vistes sobre Port del Compte, però el dia es mostra tèrbol: la cua del pantà de la Llosa sembla un miratge llunyà, i la Serra de Busa t’has de creure que hi és, allà al lluny.

Cim. He trigat unes 3 hores a fer els poc més de 750m de desnivell des del coll de Brulls. Vista tèrbola sobre el Pedraforca, el Cadí, Ensija,… Un dia ben diferent del que vaig estar amb esquís no fa tant de temps… Fa un vent molest i fred, no m’entretinc. Tiro avall, cap al coll dels Belitres.

Cap_del_Verd-Sud-2Un cop a tocar del coll tiro pel camí (hi ha senyals, en forma de pals indicadors) a ma dreta (S). Esmorzaré uns metres enllà d’un abeurador buit, on el mapa marca una ‘font d’Urdet’ que no veig. Rodades de 4×4 arriben fins aquí pel mig del prat. Res com ser un ‘usuari autoritzat’ per exercitar l’arc del triomf.

Cap_del_Verd-Sud-3

Un camí força evident planeja pel sud del Cap de Prat d’Aubes, cap a llevant. En pocs minuts (potser quinze) trobes un pal indicador (intacte, aquest… suposo que si no s’arriba motoritzat fa mandra destruïr-lo), que indica cap al coll de Brulls (amb un horari inversemblant i exagerat): som a la capçalera de la Canal Fonda. Tiro avall, ben trepitjat i amb fites. El camí s’evita un estret i un graó de cinc o sis metres desviant-se a ma dreta (cap a ponent) una estona. Un dels companys de a la una a casa em comentarà, en una trobada casual dalt del Puig de les Morreres, que anys enrere es podia baixar per un tronc que hi havia… fins el dia que havia caigut i van haver de fer una bona remuntada…

Sense grans esforços ni sotregades el senderó va apropant-se a la pista que he pujat al matí. El darrers centenars de metres compten amb un filferro als marges, per si algú te pressa i, en caure, vol imitar el duc de Cadis.

Cap_del_Verd-Sud-4

Arribo a l’indicador vandalitzat i, en cosa d’un quart d’hora, soc al cotxe.

Bon itinerari, força recomanable, que tanca (de moment) la meva etapa capdelverdista.

Fins la propera!

Caminada pel Forat de Vimboca

Hem anat a fer una circular entre la serra de la Moixa i el Moixerò (Miguel i Cañete; 31.05.2014). Malgrat a acabar plovent hem conegut un indret particularment atractiu i, per a nosaltres, desconegut: l’engorjat del Forat de Vimboca.

Forat_de_Vimboca-itinerari

El dia es lleva amb neu nova al Comabona i l’extrem oriental de la serra de la Muga. Poc més que una enfarinada, s’anirà desfent al llarg del matí. Comencem la caminada on es pot arribar en cotxe, al pont de Monnells sobre el riu de la Muga, en un espai d’aparcament proper a l’indret senyalitzat com a l’Adou del Bastareny, un salt d’aigua de cabal generós. Una mica enllà veurem un parell de cabirols, que s’escapoleixen abans de treure la càmera del tot. Bona vista sobre el Salt de Murcurols, que trenca la cinglera a l’altre costat de la vall.

Vimboca-01

En pocs minuts arribem als edificis de can Monnells. Uns metres abans, a ma esquerra, una fita (tres pedres de dos pams, però l’herba molt alta fa que la passem de llarg, en un primer moment); marques blaves ens aniran conduint cap a la vall de la Cleda, sobre l’aiguabarreig dels torrents de la Muga i de Monnells. Bona perspectiva sobre aquesta vall feréstega i sobre el Forat de Vimboca, allà dalt.

Vimboca-02

El camí, sense complicacions ni enginyoses dreceres, va creuant a un costat i altre del torrent, i va guanyant alçària. El racó és especialment agradable, amb molsa, falgueres i un peu a l’aigua d’en Miguel; un lloc ben humit i feréstec, net i on sembla que no passi molta gent (o que no passi molta gent embrutant, si més no). Trobem un petit aixopluc a recer de la paret balmada, mentre el camí s’enfila per alguna llenca de pedra a la marge esquerra del torrent.

Vimboca-03

Passat el Forat tenim per davant un espectacular tram entre les parets del barranc del torrent de Vimboca. Treu el nas la serra d’Ensija, ben enfarinada. El dia comença a enfosquir-se, i no son ni les deu del matí. El tram engorjat acaba en un antic caos, ja molt consolidat i cobert de vegetació, d’on raja l’aigua d’un parell de surgències. Per sobre d’aquest punt trigarem una bona estona a retrobar aigua circulant pel rec del torrent. Una balma-cova al marge esquerre afegeix ambient al tram. La vegetació canvia, passem d’un bosc gairebé de boix a una fageda esquitxada d’algun pi. Tornant al marge dret del torrent el camí es bifurca a tocar d’uns espais oberts on la proporció de pi creix. Seguim clarament cap a la dreta (NE) fent marrades en direcció al coll de Galigans. Aviat tornarem a la llera, ara sense circulació d’aigua, del torrent (bé, de la seva branca de llevant, segons el mapa; més o menys on se suposa hi ha una “font de l’Avetar” trobarem un bidó de plàstic i una surgència fangosa).

Vimboca-04

Poc a poc el camí va perdent definició i cal anar cercant la propera fita. L’itinerari ressegueix el rec sec i herbat de la part alta del torrent. Comença a ploure, gotellades aïllades, però ja es veu el palomo cap allà la zona del Pedraforca, que ha tret el nas fa uns minuts. Mentre la cosa passa de gotellades a pluja arribem al coll de Galigans. Volíem anar fins el coll de Pendís i tornar al cotxe via Font del Faig-Empedrats, però avui no toca. El Moixeró i els Empedrats es veuen poc alegres sota un cel molt tapat (el pronòstic ens donava marge de temps, però el cas és que plou…); una mica de neu a la Tossa, i tot molt verd (serà que plou sovint?). Enfilem el camí, excel·lent, que surt a ma dreta (S) del coll de Galigans, marcat com a PR. Ja sota la pluja, en pocs minuts passem per sota del rocam del Cap de la Boixasa i arribem a la carena: vent amb pluja, per arrodonir el moment.

Vimboca-05

Anem baixant, sense que acabi de ploure massa però amb un cel poc amistós: Ensija i Pedra no tenen aspecte de fruir de millors condicions. En uns minuts baixem uns 300m, fins el coll de la Pelosa, on arriba una pista que ve de can Monnells. Aprofitem per esmorzar i tirem pista avall (de seguida el PR es separa de la pista, en direcció a la Costa de la Gralla i Cal Cerdanyola (sí, el xiringuito innominat de ‘La Salle’ és on va ser can Cerdanyola, al final del torrent de la Font del Faig). Ens empassem la totalitat de les ziga-zagues, atesa la més que abrupta i trenca-genolls proposta de drecera (marques blaves) que anirem trobant al fons d’alguna corba. Arribant a can Monnells (es fa més llarg i avorrit del que ens pensàmvem, però ja no plou), bona vista sobre la cascada al costat del cotxe. No sabrem si es la Dou o l’Adou de Bastareny; cartell o mapa, a escollir com nom per a les fonts del riu Bastareny.

Vimboca-06

Un bon recorregut, escapçat pel mal temps, però que deixa la porta oberta a una reprisse cap el Moixerò o cap a la Muga i el Comabona.

Fins la propera!!