Joc anagonístic a la Gorra Frígia

“Nietzsche deia que qui té caràcter viu una sola experiència que sempre es repeteix, viu en un temps consumptiu. Charlot o Carpanta són personatges de caràcter, ni neixen ni moren, no canvien mai, com els titelles de la comèdia de l’art, consumeixen el seu temps. En canvi, el personatge d’existència viu en un temps adquisitiu, un temps que condueix cap a un desenllaç, és el personatge d’avatar, de peripècia, d’agonia, de destí.

Aquesta diferència entre un temps consumptiu i un temps adquisitiu pot ampliar-se a una multitud d’activitats, com, per exemple, als jocs i esports. Si distingim els jocs i esports agonístics i anagonístics, és a dir, entre aquells en els quals hi ha victòria final perquè l’agonista guanya o perd, i aquells en què no hi ha més que consum (o gaudi) del temps, llavors els agonístics serien anàlegs al ‘personatge d’existència’ sempre lluitant per arribar al seu destí que és la victòria o el fracàs, i els anagonístics al ‘personatge de caràcter’, el qual no es sacrifica per cap finalitat sinó que consumeix el seu temps. Entre tots dos hi ha aquesta diferència, que Hegel va anomenar ‘diferència entre la satisfacció i la felicitat’.

Els jocs anagonístics proporcionen felicitat, els agonístics satisfacció. El temps adquisitiu de l’agonista està entre un ‘encara no’ i un ‘ja!’; el temps consumptiu de l’anagonista, en canvi, està entre un ‘encara!’ i un ‘ja no’.”

[‘Autorretrato inédito de Rafael Sánchez Ferlosio’; Félix de Azúa; Babelia (enllaç), en traducció de La panxa trepadora]

Tony i jo hem anat a consumir el nostre temps a la Gorra Frígia. Fa molts anys que puc dir que en Tony és el meu amic. I, amb el meu amic, ens hem empassat un bocí de felicitat jugant al joc d’escalar.

Un dia ventós, un matí assolellat de novembre, el meu amic Tony s’ha fet un fotimer de quilòmetres per anar a grimpar junts uns pocs metres a Montserrat. I ens ho hem passat d’allò més bé. Feia anys (literalment) que no anava a escalar, i avui he fet de primer un parell de tirades a Gorros.

L’idea era fer la ‘GEDE/Blava’, però feia un fort vent que picava exactament del SE. M’ha semblat que passaríem fred i no hem venia de gust reprendre això de grimpar pringant. Ja havíem pringat una miqueta, puix a l’estació inferior del funi de Sant Joan havíem trobar una munió de preadolescents cridaners en excursió escolar, tants com per omplir més d’un trajecte, raó per la qual vàrem pujar caminant (confio que aquest detall augmenti un xic el saldo del meu compte kàrmic…).

Un cop esmorzats (cap allà dos quarts d’una del migdia: és el que té fer vies curtes i fàcils en laborable. Atenció, molt important: la cervesa IPA Tibidabo del Mercadona és repugnant…cal tenir-lo present si aneu a esmorzar a Gorros) hem desfet camí fins l’R0 de la (crèiem) ‘Joan Marc’ i he tirat cap amunt. Tony, que es un ‘pro’, no portava casc, però així és la vida….

Com no podia ser d’una altra manera, hem perdut la línia d’expansions gairebé immediatament després de l’R1 (de, sospito, l’’Anna Guinovart’), però Tony s’ha espavilat i ha confiscat diverses peces de (probablement) la ‘Joan Marc’. En realitat, tant hi fa: hem fruit d’una bona estona de plaer anagonístic.

He pujat la tercera tirada fent ziga-zagues dels parabolts de la GEDE als de l’’Anna Guinovart’, degut no al meu nivell ínfim, sinó a l’atracció pel ferro generada per la por escènica de la reentrée (snif… en realitat és una rampa…però mola!). Cim.

Un cop dalt, abraçada i vistes al millor paisatge a aquest costat del Mississipi. Un guiri apareix demanant per les xapes de la ‘Tió Gos’, i això marca la fi del nostre idil·li amb el cim solitari de la Gorra Frígia.

Com anem sobrats hem pujat amb una sola corda i no podem fer el ràpel llarg. Un cop sota el cim, amb la corda a les mans, posem un segon ràpel per baixar fins a la canal de la normal en comptes de desgrimpar i, ja posats, un tercer a mig flanqueig de baix (mea culpa, penitenciagite…).

Baixada per Santa Anna, escales avall i reentrada a l’atmosfera turística, on els vianants (que no excursionistes) no retornen el ‘bona tarda’, no sia que els demanem alguna cosa malgrat no creuen la mirada, capcots i disfressats d’aventurers com van tots…

La tarda acaba al bar de l’Hotel del Bruc, tot per nosaltres aquesta tarda airejada de tardor. Tony marxarà cap els seus assumptes professionals, però ha compartit amb mi, un cop més, unes hores amb tota la màgia de la muntanya i l’amistat.

Fins la propera!

Morir com babaus

Fa més d’un any que no pujo res al blog.

De fet, no tinc massa activitat interessant de la qual parlar, però m’he retrobat amb un text de l’ínclit Arturo Pérez-Reverte, un home amb conviccions sòlides que no puc compartir en tots els seus extrems. De fet, manté una actitud carpetovetònica sobre el tema “España” (una Nació que va iniciar la seva existència Unívoca, Permanent i Eterna a partir d’impactes secundaris del meteorit caigut a prop del que avui es el Yucatán i que va propiciar l’extinció dels dinosaures de forma simultània al naixement d’España).

Pérez-Reverte, però, quan surt del fang neonacionalista, manté una fermesa moral envejable, de defensa del millor de les persones davant l’escomesa de l’estultícia mediàtica, de la banalitat universal i de la supèrbia del poderosos, dels polítics indignes i de la munió de soplapollas que fan de tertulians.

He retrobat un escrit seu de l’ara llunyà 1999 (el podeu llegir en la redacció castellana original al lloc d’internet de l’autor: Artículos de Arturo Pérez-Reverte) en el qual, si el llegiu amb tranquil·litat, trobareu una lúcida visió sobre el que encara avui pensem alguns sobre la pràctica del muntanyisme o altres activitats (que no esports) que es practiquen a l’aire lliure.

Llegiu-lo. No us ocuparà més de deu minuts, però hauran estat uns bons deu minuts.

Morir com babaus Ves per on. Ara resulta que, en això que s’ha vingut a dir ‘esports de risc’, a la gent que els practica els molesta morir-se de tant en tant. Pretenen tirar-se per un barranc, o anar al Pol Nord, o fer el pi al seient d’una moto a dos-cents per hora, i després, un cop passada la pujada d’adrenalina, explicar-ho als col·leguis, ben contents, i aquí no ha passat res . Després, quan per casualitat surt el seu nombre, posen mala cara. No me’ls toquis, home, diuen. Que això és un esport d’alt risc, però un esport. Que per això em vesteixo de lycra i faig servir cordes amb niló poliesterilitzat, i porto casc de PVC i armilla antibales i, a més em gravo en vídeo . Els aventurers i aventureres que practiquen l’assumpte volen aventures espantoses però que transcorrin, compte, dins d’un ordre. Arriscar la vida amb seguretat que no la perdran. Que una cosa és ser aventurer, diuen, i una altra ser ximple. El que passa és que no. Que de vegades fallen la corda o el mosquetó, o pel barranc ve una crescuda d’aigua de la qual no va avisar en Picó al Temps de TV3 , o al barril amb el que et tiren rodant per la muntanya se li en surt una doga, i llavors vas i et mors o et quedes tetraplègic; i demanes, si et queda amb què demanar-ho, que et tornin els diners. Que en general se li demana a una agència, perquè ara aquestes collonades es fan amb agències i amb organitzacions i amb presumptes especialistes, que el mateix et porten a fer fúting a Kosovo que et cobren per penjar-te dels ous en una alzina manxega mentre la núvia fa fotos. Perquè, i aquesta és una altra, sense fotos no hi ha aventura que valgui. Un fa això per explicar-ho als amics i per fer cara de aventurer intrèpid mentre els passa el vídeo i els posa unes cerveses, sentint-se Indiana Jones. En un altre temps hi havia homes i dones que es preparaven a consciència, anys i anys, abans d’enfrontar a l’aventura amb la que somiaven. Viatgers que durant tota una vida estudiaven, investigaven, s’aprenien de memòria els mapes del desafiament en el qual alguna vegada s’endinsarien. Gent silenciosa que passava mesos observant la cara nord del pic on potser anaven a perdre la vida. En tot aquest període d’estudi, de reflexió, de preparació intensa, aquesta gent tenia temps de calcular i assumir els atzars i els riscos, el dolor i la mort. Això formava part d’un tot harmònic, valent, raonable, que anava en el mateix paquet. D’alguna cosa consubstancial a l’ésser humà, que des que existeix memòria ha estat anant-se a la caça de la balena, com en el primer capítol de Moby Dick, quan no té diners a la butxaca o quan el seu cor és un humit i gotejant novembre. Però això era abans. Ara, qualsevol babau està veient Expedient X i decideix que ell també vol emocions fortes i adrenalina, i agafa un fullet publicitari, i l’endemà, previ pagament del seu import, es troba amb un arnès oscil·lant a cinc mil metres d’altura, o nedant entre piranyes amb una cocacola freda a la mà, sense tenir ni remota idea del que està fent allà. De vegades fins i tot ignora geogràficament on és. I el que és pitjor, sense assumir ni pel forro la seva pròpia responsabilitat. Exigint per contracte que no li passi res. Que ho fiquin i el treguin intacte de les cascades del Niàgara i, després, quan es trenca la crisma, perquè en aquests llocs el normal és trencar-se la crisma, munta un ciri, o el munten els seus familiars endolats, argumentant que a ell li havien garantit que fer tiburoning als cayos de Florida amb un calamar ficat al cul era com  una pel·lícula de Walt Disney. Així que per mi, com si s’estimben tots. Prefereixo reservar les meves llàgrimes per a altres coses que mereixin la pena. No per als que converteixen el risc en un espectacle estúpid i irresponsable, oblidant que la vida real no és com les pel·lícules de la tele. La vida real és molt gossa, i mata de veritat; i quan un és mort o té la columna vertebral feta un sonall, cling, cling, ja no hi ha manera de donar-li al comandament a distància i veure què posen en una altra cadena. I a més, el món està ple de gent que la palma cada dia en aventures obligatòries que maleïda la gana tenen de protagonitzar. Professionals del risc voluntaris o forçosos. Gent que mor entre malalties, guerres i barbàrie. Dones violades i homes apunyalats com filets, que amb molt de gust cedirien el seu lloc en l’espectacle a tota aquesta colla de torracollons que busquen adrenalina, arriscant estúpidament una vida preciosa el manual d’ús de la qual desconeixen. 22 agost 1999

Chapeau, Arturo.

Fins la propera.

Liebe Claudia al Serrat del Coniller

Hem anat a fer la nova via d’en Joan i en Manel: la Liebe Clàudia al Serrat del Coniller (Joan, Manel, Joan, Min, Jordi, Monsio, Jaume, Pep, Rafa, Peque i Cañete; 18.03.2012).

Manel i Joan han dedicat el nou itinerari a la Clàudia: Liebe Clàudia. Vola, Clàudia. Les arrels alemanyes de na Clàudia arriben ara al cel.

I, per iniciativa d’en Manel, molts dels que la vam conèixer hem anat a acompanyar-la en el seu vol, d’aquella manera que sabem: fent la via, que no és com volar, però arribes al cel.

Les persones no marxen del tot mentre aquells que les van conèixer conserven el seu record. És cert que la suma dels records no fa la persona, és una mena d’holograma incomplet, però no menys cert que Clàudia viu encara com una imatge, nítida, com una paraula encara recordada, als cors dels qui la vam conèixer i estimar.

De fet, la sortida no ha estat ben bé una col·lectiva: ha estat una celebració.

La celebració del cel, del vent, dels arbres, de les parets. O dels sentiments que tot això ens produeix, si més no. La muntanya, senzillament, és. I som part, com ho és Clàudia a través del mosaic, necessàriament incomplet, dels nostres records.

La sortida col·lectiva, que donà opcions a fer la via a només un grapat de companys, inclou una trentena de persones. Per prudència i per horaris només farem la via quatre cordades. Altres provaran la via del Nil o ens acompanyaran al peu de via i al cim.

La via comença amb una tirada ben maca, moderadament atlètica, que fa seva la línia d’una fissura-diedre que solca la paret fins esvair-se a la esquerra del seguit de metres  desplomats que barren la paret a uns 30 metres del peu de via. Una tirada preciosa, protegida amb parabolts i algun pont de pedra. Malgrat que he tingut que agafar-me  a més d’una peça, companys més solvents que jo coincideixen amb mi que és una tirada collonuda, de les que val la pena anar-hi.

La segona tirada inclou els metres clau de la via: sortida de l’R1 amb un 6a d’equilibri-adherència, una mica tacat de molsa, i amb presa petita. A la foto de dalt podeu veure en Joan en el moviment mateix de fer “el pas”. Es pot resoldre amb pedals, i en Joan, ànima caritativa i escalador pràctic, deixa un passamà per als següents. No tots el faran servir, però jo sí, per arribar-me al segon bolt: la textura de la pedra, tacada de restes de molsa seca és prou excusa per a mi. La resta de la tirada… que puc dir?… no hi regalen res: adherència sobre una roca a la que l’hi cal un període de pluges per netejar-se, presa petita, bolts de protecció, no de progressió; s’hem fa més difícil que el 6a/A1-0 de la sortida de la reunió. En Monsio, a les fotos de dalt, ja es veu que progressa a quatre grapes, però no renega massa.

A la foto de dalt podeu veure el conjunt de la tirada: hem vist als companys Min, Manel & Jordi quan fèiem l’aproximació (ells han fet bivac la nit passada, per ficar-s’hi a la via d’hora; nosaltres hem matinat i esmorzat al bar, com els aventurers  de la tele). Joan l’entra a un diedre evident, franc, que es fa bé sense gaires espatarrades; l’adherència ha millorat força i en Joan Majó es mira la progressió del company amb enveja. Uns metres en diagonal a la dreta, fàcils, i som a l’R3.

Els metres que menen entre l’R3 i l’R4 son, diguem-ne … arrampats. Algun pas de quart, i ja s’arriba a la feixa equipada amb una corda fixa que porta al collet. Aquí anem a coincidir a la cordada dels jubiletes, que s’ha currat la via del Nil per no carregar la Liebe Clàudia d’anys i de cabells grissencs (…bé, els cabells de qui els té…).

La cinquena tirada aprofita la darrera tirada de la via del Nil. Uns primers metres per arribar fins un ressalt arbrat, remuntant un diedre girat a esquerra; en Joan va sobrat i surt directament de la reunió, per on pica més… son como niños. S’olora el cim, i les cordades van arribant envoltades de la flaire del bon humor. A les fotos de dalt podeu veure al Monsio-Galban Team, a la Colla de les Tres Altures i a en Min i en Joan el dia que van obrir la part de dalt de la via. Tots a l’R5, però amb un parell de flaixos de la tirada.

La darrera tirada fa el que han de fer les vies: arribar al cim mateix. Eludint l’obvia sortida a la carena que proposa la via del Nil, Joan es va currar uns metres nous de trinca quan va obrir; a la imatge gran el veieu posant un cordill en un matoll, però per protegir el pas de cinquè de la placa hi ha un bolt. Una tirada que solca uns metres de blocs amb pitjor aspecte del que en realitat son, per arribar a una placa coronada per una mena de diedre en miniatura, i que et fa arribar directament al cim (o, amb precisió, a uns tres metres del cim).

Cim. Avui no és un dia qualsevol, fins i tot tenim fans en l’avantcim, com als concerts de rock. També el cim està ple de grimpaires i de seguidors: fins a dalt han vingut tots els participants de la col·lectiva. Clàudia  ja hi era, de bon matí. Sovint hi és.

Anem baixant, hem reservat taula a Coll de Nargó. Els companys i companyes han anat tirant avall. Hem quedat uns poquets (però bons!) al cim, esperant l’arribada d’en Pep, Rafa i Peque. Tirem carena enllà i, en una estoneta, podem donar un bon cop d’ull a la collita esportiva d’avui: la paret del Coniller.

Però avui hem fet una altra bona collita: hem estat a punt de volar amb na Clàudia.

Fins la propera, Clàudia!

Àlex Batllori, in memoriam

Àlex Batllori ens ha deixat.

alex batllori
Desprès de tota una vida fent arribar la seva passió per la muntanya fins als límits (en el seu cas uns límits notablemet per sobre de la mitjana) el cor de l’Àlex deixà de bategar el 13 de juny, al barranc de Literola.

Algunes cultures donen per cert que no has mort del tot mentre fragments del que vas ser són vius a la memòria dels que et van conèixer; és una creença innocua, que potser faria riure a l’Àlex, però el cert es que sí ha quedat alguna cosa d’ell a l’esperit dels que vam compartir alguns instants al llarg dels anys (molts d’ells com a membre de la SIE del C.E. Àliga, etapa on vàrem coincidir per un temps breu, però de bon record).

Hauria volgut pujar una primera entrada més festiva al meu blog nounat, però, com a compensació, m’agrada creure que un petit fragment de l’Àlex perviu en aquestes línies.