La Roca Tallada

Fa moltes setmanes, encara era estiu, vam anar a Gréixer a pujar la Roca Tallada (Jesús, Pep i Cañete; 15.08.2014). Aquest post (i, d’altres, que aniran pujant) arriba molt endarrerit, ja es veu. Fent la vista enrere em sembla que he perdut força il·lusió en compartir al bloc sortides i altres activitats. Probablement tancaré el bloc abans que arribi el 2015, però tinc encara un grapadet de piades a mig convertir en posts, els hauré de completar…(si els habituals troben a faltar el bloc podem llogar un minibús per anar al funeral).

De vegades les meves piades-posts s’endarrereixen per que em capfico a incloure-hi una imatge de l’itinerari o la via vistos ‘des de fora’: aquí sobre teniu una vista de la Roca Tallada i el seu entorn presa des del Llis de l’Hospitalet, sobre mateix del túnel del Cadí. Encara més avall trobareu un parell d’imatges dels serrats dels Trulls i de les Molleres vistos pel perfil E-W (des del mirador del Bac del Diví, a l’autovia del túnel).

L’itinerari té tres o quatre parts fàcilment diferenciables: de la carretera del coll de Pal vam pujar per la pista que mena al coll de Pendís. “En un momento dado” es troba un cartell indicant un retorn possible al punt de sortida: el pont de Sant Nazari (1000m); del cartell es tomba cap a llevant, fins la collada entre el Turó de l’Abiol i els pendents del Verdai (els boscos feréstecs sota la línia de carena del Serrat de les Molleres). Bones vistes sobre Gréixer i sobre l’skyline Moixeró-Penyes Altes-Tossa d’Alp.

Per un senderó més que raonablement traçat aviat s’arriba a tocar de la ‘paret cimera’ del Serrat de les Molleres. En pocs minuts travessarem una bretxa que ens deixa a la capçalera del carrer del Torb (una petita vall entre els serrat dels Trulls i de Molleres; és possible fer la baixada fins la carretera, però avui no la farem). Primeres vistes sobre el vessant nord del la Roca Tallada. La pujada, suau, cap el coll de la Coma Castellana, ens porta a tocar d’una curiosa estructura pètria, que sembla un mur de carreuat, però que és una formació natural.

Un cop al coll el camí s’esvaeix una mica, però hi ha clarícies de petjades, alguna fita, i la proximitat òbvia de la paret.

Un prat amb bones vistes acull els primers metres de la grimpada. Hem llegit a Engarrista que no fa gaire es va reequipar. Un parell de trams de cadena i alguns graons permeten superar el metres més drets d’aquest diedre-canal, que frega l’extraplom en el seu punt més alt.

La mini-ferrata no és de tant bon fer com sembla; pateix d’un defecte que sovinteja als reequipaments (i als sobreequipaments…): s’ha fet amb el trepant a la mà i no amb la pedra als peus. Algun pas, un moment abans dels graons, fa preveure algun ensurt a gent massa agosarada o, potser, mancada d’experiència.

Un cop dalt de la ferramenta es va guanyant alçada, de primer per l’esquerra (marge dret de la canal), després a tocar de paret a la dreta i, amb espectaculars vistes sobre el Moixeró, recte amunt fins l’aresta somital (1665m)

Cim. Un 3-60 fantàstic: Tossa d’Alp, Moixeró, Comabona, Pedraforca, Ensija, Peguera, Picancel, Catllaràs, … Ens allarguem una mica cap a ponent, per l’aresta, provant de treure el nas sobre els Empedrats, però els angles i pendents no s’avenen al nostre caprici.

Una estoneta al cim i tirem avall (a ‘plein sud’, que diuen aquells del nord). Una primera baixada evident, pel mig del matollar, i girant a ma esquerra per provar de resseguir el fil de la carena. Alguna desgrimpada curiosa ens acaba reconduint uns metres avall del fil, amb rastres de camí i alguna fita una mica matussera. Triguem una mica més del previst (matolls ferotges i desgrimpadetes mínimes) en arribar al Pas de la Mona, la bretxa que ens permetrà tornar cap el carrer del Torb i el coll de la Coma Castellana.

La desgrimpada és ben senzilla, com hi ha trenta a Montserrat. Com a Montserrat, algun manefla ha equipat la baixada (en aquest cas amb un cable elèctric gruixut i folrat, mantingut a lloc, a l’extrem inferior, per un tros de filferro llardós…) per tal de que es pugui anar amunt i avall amb xancletes i fent-se selfies amb el telèfon. Com a Montserrat, ja t’ho deia.

Retrobem el camí de pujada i baixem per un d’aquells senders ferotges, ‘sin perdón’, trencagenolls, probablement les restes d’una rasa per a l’explotació forestal (o d’una pista per a landrovers dels d’abans, de quan els 4×4 no portaven climatitzador i rodes de dos pams d’ample). En una estona que es fa una mica llarga (uns 350m baixats pràcticament en línia recta, un pendent del 26% mantingut) ens plantem al Pont de Sant Nazari i al cotxe.

Ha esta una bona sortida, l’excursió mereix recomanació i, potser, repetició. Hem trigat una mica menys de sis hores i mitja, incloses parades, paradetes, fotos, esmorzars i xerrades tranquil·les.

No és, potser, l’itinerari ideal per anar en grup, però en un dia net de tardor o d’hivern les vistes han de ser senzillament meravelloses.

Fins la propera!

Camí del Salt de la Nina, un camí amb caràcter

Hem anat a fer el ‘camí equipat’ del Salt de la Nina, del coll del Miracle al coll de l’Agulla Lluís Estasen (Jaume i Cañete; 23.11.2012). Un cop més, i van uns quants, hem enxampat un matí de boira, així que la guinda del pastís (l’aresta Brucs de l’agulla Lluís Estasen) no ens l’hem pogut menjar. Resta pendent.

Malgrat alguns horaris agosarats que s´han publicat, fer l’itinerai complet (de cotxe a cotxe, per la canal del Miracle) ens ha costat unes 5h45m. Ni portavem bambes de colors ni ens hem encantat enlloc.

Arribem uns metres per sota del coll del Miracle i tirem cap a llevant pel trencall del Camí. A més de que és evident, hi ha una pintada groga. Cent metres enllà una balma ofereix ocasió per posar-nos el talabart i el casc amb tota comoditat (fins aquí, uns 50min)

Anem tirant, més o menys en horitzontal, per bon camí. Arribats a una petita esplanada, que, suposem, tindrà bones vistes cap a llevant els dies sense boira, el camí comença a aprimar-se, sense perdre definició, però, en cap moment. Anem trobant petits espais arrecerats sota parets desplomades (la més gran, acollidora, uns  metres abans de la Font del Miracle, que trobem en bon estat i amb una bona aixeta, que raja quan la premem).

Els punts on el camí va creuant les canals, malmesos per les esllavissades i força inquietants per la proximitat del pati (que no veiem, però sospitem), els anem trobant equipats amb cordes, en relatiu bon estat i amb relativa bona ubicació. Un dels creuament no té corda, però tensant la musculatura dels esfínters es passa bé. Cal portar una autoassegurança relativament llarga (i, no caldria comentar-lo, amb dues puntes)

Amb una velocitat de creuer més aviat discreta arribem a la pintada groga de més amunt, i també al punt on la via Frec a frec creua la feixa (portem uns 40min, tranquils, des que ens hem posat el talabart a la balma). Uns anells de corda passats pel que semblen abalakovs fets amb el trepant ens criden l’atenció, i uns metres més enllà un ressalt equipat amb cadenes de manufactura, si més no, pintoresca, ens permet baixar uns metres i anar tirant (hi ha uns metres de corda sense nusos; tot està enfangat i moll, i resulta còmode fer un ràpel de cinc metres amb la mateixa corda de via)

Arribem al peu de la paret de l’agulla Estasen. Unes desenes de metres de cable (d’alumini) de bon gruix ens permeten arribar a tocar del gran bloc després de la base de la canal de pujada al coll. Companys generosos han equipat una variant del tram “enxemeneiat” original, pel marge dret de l’eix de la canal (canal que, de fet, és la capçalera de la torrentada que creua l’Hort de Malany). Una corda verda amb nusos, mot gruixuda, d’origen i utilitat original desconeguts, ens permet superar el tram danyat per l’esllavissada (uns 15min, des de la pintada groga).

A partir d’aquest punt (som un centenar de metres per sota del coll), una successió de trams de corda amb nusos (nusos a distàncies variables, no sempre les més còmodes), de llargàries entre 10 i 20 metres, permeten anar superant els trams, molls i força redreçats, de la canal. Tots ells fixats amb expansions a la paret del marge esquerre de la canal, i que permeten anar parant per recuperar l’alè i fer fotos.

Arribem sota el tram més redreçat (i moll…) de la canal: un ressalt d’uns 8 metres, equipat amb una cadena “de debò”. Començo ‘a sac’…i ràpidament m’haig de penjar d’una baula de la cadena. A la vista de la situació, i un cop valorat com a poc fiable el tronc sec que surt a la foto, improviso un pedal amb una baga (el company és un tio previsor) i arribo a la reinstal·laciò com si fes una tirada ‘A1. Jaume és menys panxut que jo, i fa ostentació de braços per pujar el tram sense pedals. Un nou tram de corda gruixuda, i som al coll (hem trigat més de tres quarts d’hora, entre aturadetes per fer fotos, esbufecs i l’episodi de la cadena).

Un cop al coll, ventós, moll i emboirat, descartem l’aresta Brucs. No és el dia. Tot està moll, fa fred, i no es veu un borrall. Aquesta era una ascensió prevista per que ens feia gràcia l’espectacle i arrodonir l’itinerari, i hem passejat corda i material, però la deixem per una altra ocasió. Tirem avall, evident al principi i arrapats a la paret de l’esquerra més avall (compte: hi ha paret si tires recte avall, encara que avui la boira només permet entreveure-la). En uns minuts arribem a les marques de l’itinerari que mena de la Miranda dels Ecos a l’Esfinx.

Un seguit de trams de desgrimpadeta i corriol amb taques de colors diversos i fites ens porta, pujades i baixadetes, al peu de la cara E de l’Esfinx. Una boira molt densa i un vent molest ens conviden a esmorzar uns metres més enllà, abans de començar la sèrie de desgrimpadetes i trams de corriol que menen al coll del Miracle (de l’agulla Estasen fins aquí, poc més de mitja hora).

Un cop esmorzats, tirem avall. Recordava uns metres de cable per baixar un ressalt més exposat que d’altres, però avui no hi ha ni rastre. Nosaltres fem un petit ràpel, per estalviar-nos ensurts, tot està moll. Confio que qui va treure el cable comparteixi amb tots els motius de la seva acció, per poder fer una valoració diferent que la que no escriuré ara.

Arribem al coll del Miracle en poc més de mitja hora, i retrobem l’inici del Camí del Salt de la Nina: el cercle es tanca.

Un camí equipat “amb caràcter”, com portem tot el matí fent broma, però que cal entendre com fora de l’abast de molta gent. O, si més no, un camí que no serà plaent per a qui no tingui recursos tècnics i experiència més enllà dels pseudocamins sobreequipats que infecten les nostres muntanyes.

De fet, el camí és, objectivament, exposat, en les seves parts més planeres. I, en cap cas, la canal final és una espècie de ferrada cutre: és una canal amb cordes de nusos on es pot caure un bon grapat de metres i complicar-se molt el matí.

M’imagino que hi tornaré, vull fer l’excursió sense boira i amb aresta Brucs, però aquesta vegada s’ha acabat.

Fins la propera.