Sobrepuny pels planells de la Clusa

Un dia de principis d’hivern vam anar a fer el Sobrepuny. Es pot anar en cotxe fins sota el cim i es pot anar des d’Espades. Posats a caminar, es pot anar des de l’estany de la Ricarda, però vam deixar el cotxe a la pista que mena del pas de l’Escalell a Sant Romà de la Clusa.

visor ICGC

Pugem directament des de Vilada per la pista que mena a Sant Romà de la Clusa pel Pas de l’Escalell i deixem el cotxe a les planes d’abans de Sant Romà (el mapa anomena el Clot a un parell d’edificis propers). Pugem una estoneta per una pista que ens sembla fora d´ús, coberta de fullaraca, i que permet retallar per no haver de patejar tota la pista de la Nou. Travessem la carena de la Clusa, més al nord de la Foranca. Aquesta carena inclou un recorregut híbrid, amb graons, matolls, grimpadetes, ràpels i, fins i tot, ves per on, alguns trossets d’escalada. Els companys d’Escalada para tontos ofereixen una ressenya ben explicada per a la, potser, part més interessant de la carena

Sortim a la pista principal i en uns minuts passem per Rossinyol, que en realitat son dues masies: Rossinyol de Dalt i Rossinyol de Baix. Un conjunt de construccions agradables, amb alguns detalls arquitectònics de valor afegit, en un lloc, avui, ben tranquil.

Continuem pista amunt, sense empassar-nos la pols de cap vehicle (avui és laborable), i arribem al coll de la Plana, on esmorzem al Sol.

Comencem la pujada, evident, per l’eix de la carena. El senderó, molt marcat, llisca suaument cap el vesant migdia del llom i acaba enllaçant amb una pista estreta i sense marques de rodes que ve de ponent. Arribem al collet del Faig (per on tornarem a passar, de baixada) i resseguim la pista una estoneta. En algun moment es fa evident que cal deixar-la i agafem un corriol que ens porta, sense més història, a la carena del cim del Sobrepuny de Baix (de fet, el cim més interessant de la sortida, 500 metres a ponent i 90 metres avall del cim principal).

El cim, que tindrem per nosaltres sols només uns minuts, ofereix unes vistes particularment generoses: del Matagalls al Puigllançada. Avui hi ha un ‘mar de núvols’ d’on sobresurten, en la llunyania, Sant Llorenç de Munt i Montserrat. Més a prop, la vista va, neta, de Berga a la Tossa d’Alp: Rasos, Ensija, Pedraforca, Cadí, Moixeró… L’arribada d’altres afortunats en matèria paisatgística ens fa tirar cap el cim principal.

Un cop al cim, discretament equipat amb simbologia pròpia del solstici (i amb un piló de ciment, obviously), passem gairebé de llarg i baixem la carena arbrada, per corriols evidents, fins el collet del Faig. Tombem cap a llevant, amb bon sender, cert pendent i una catifa de fulles. El racó és bonic, tòpicament tardorenc, solitari… em ve al cap un tebeo (no una ‘història gràfica’, ni un ‘còmic’ : un tebeo), en un altre moment de la vida: El país d’en Fullaraca. Pere Vidal no hi és, però, i continuem fins les diverses collades de Picamill.

A tocar de la pista forestal, per on baixarem tot seguit, hi ha una agulla força atractiva. Si no vaig errat, es diu Roc de les Collades (em sembla; agraeixo qualsevol aclariment, si escau), i els companys de Muntanyenc van pujar, anys enrere, un post sobre una via anomenada Clara de lluna.

Anirem baixant, sense cap complicació. La pista segueix el marge esquerre d’una vall innominada (l’altre costat posa Baga del Roig al mapa de l’ICGC), sempre a prop de una línia de agulles-paret allargassades, que els companys d’Engarrista han fruit en una sortida i anomenen Rocs de Picamill. M’agrada molt més que el sensenom assignat pel ICGC, tenen estampa.

Una estona més, i ja hem arribat al cotxe. Un cop vista la proposta d’Engarrista, penso que la sortida hauria quedat ben maca pujant el Cap del Roig, però ni ens l’hem plantejat, i hem quedat ben satisfets.

Fins la propera.

Podeu descarregar-vos el traç aquí

Coma de Gelis-Monteró-pantà de Sant Llorenç de Montgai: itinerari circular

vista 3D a Google Maps

Un dia de novembre vam anar a fer un tomb a tocar del pantà de Sant Llorenç de Montgai, pujant la Coma de Gelis i tornant pel ‘camí de ferradura de la ribera’.

trosset de mapa a OpenCycleMap

Deixàrem el vehicle al pont que hi ha a tocar de la Paret del Pont (la que hi ha a tocar del pont: ves per on…) i vam començar a caminar com si anéssim al peu de via de l‘Aresta de Gelis. Quan vam voler adonar-nos ja havíem arribat al peu de via. Mitja volta.

Bé. Com ja sospitàvem, el camí de la Coma de Gelis puja per la Coma de Gelis. Evident (potser l’inici es veu més evident, encara, si camines en direcció al pont…), sense saturació de senyals, el traçat és raonable i no particularment exigent. Dos-cents metres fins el coll entre el cim de la Coma de Gelis (504m) i el del Pas de l’Orellut, cim poc destacat, de prop, i que fa 508m.

Arribem al punt d’accés al que potser va ser una fortificació de l’època de la taifa de Lleida (طائفة لاردة / Lārida), malgrat que, per la seva proximitat al cim del Monteró, fora estrany que la cosa no vingués d’abans. Un accés estret i, com es veu per la foto, defensat amb armes químiques: pel que sembla, la comuna deixava anar les seves matèries característiques directament sobre el passadís d’accés. Bones vistes (aquell dia una mica tèrboles) sobre Sant Llorenç de Montgai i el conjunt de parets i arestes on molts anem a escalar, de tant en tant; al fons, amunt, la Pala Alta.

Sense grans cerimònies, desfem el camí i tornem al collet. El més interessant de l’excursió el tenim a tocar: el Pas de l’Orellut. Una fractura longitudinal que s’obre pas a dalt mateix del discret cim meridional de la Coma de Gelis (no deixeu de veure una imatge zenital d’aquest lloc, a l’ortofotomapa de l’ICGC). Avui, laborable, no hi ha ningú, i passem uns minuts, si no màgics (bé… ens fem grans), sí agradables. Anem passant, sense estretors, i sortint cap a un Cel blau i lluminós de tardor. Un cop ‘reconnectem’ amb el corriol que puja evitant (!) l’Orellut se’ns fa difícil d’acceptar que algú prefereixi anar per l’altre costat.

En pocs minuts arribem al punt més alt: el més que discret (des d’una perspectiva muntanyenca) cim del Monteró. Unes restes de pedra (i l’omnipresent cilindre de ciment…) ocupen l’ample cimal. La meva creença que son restes de la guerra 1936-39 no és ben bé encertada: pel que s’ha anat trobant al llarg dels anys, sembla demostrat que el conjunt (‘militar, por supuesto’) arqueològic es pot datar al temps dels romans (enllaç al lloc, molt currat, serradelmontsec.com, on es pot afegir valor a aquesta l’excursió en particular i a un bon grapat d’altres). La meva foto no fa justícia a la feina feta; es pot fer un cop d’ull al jaciment gracies a aquesta foto del Museu Arqueològic de Catalunya.

Suposo que vaig suposar, atesa la proximitat (mapa) de El Merengue, que aquestes pedres només tenien sang recent; he estat ingenu: als voltants del Monteró s’ha vessat molta sang al llarg dels temps, i no tothom ha trobat un enterrament digne per als seus ossos. El núvol passa, la ment s’allunya… i tornem a ser aquí, fruint del moment.

Deixem l’ombra de la tristor enrere, i anem baixant.

El corriol, evident, baixa, més o menys, per la més aviat imprecisa carena. Trencalls que, molt marcats, baixen cap a llevant, no ens fan confondre. Arribarem als darrers metres dels ressalts, ja gairebé sense força, de la Roca Rampunyera. Baixem una grada de graons mínims, el traçat és evident, i uns cent metres enllà tombem cap a la fondalada (senderó evidentíssim) que mena cap a la riba del pantà.

Un cop al camí que segueix la riba del pantà (a mà dreta, sisplau…  com tantes coses…), anirem seguint-lo fins tancar la nostra ‘circular’ particular: fins el peu de via de la cresta, on hem anat a petar aquest matí quan hem començat l’excursió. Una estoneta més, i som al cotxe… a vint minutets del Bar Sport de Bellcaire d’Urgell i del nostre dinar.

Un itinerari agradable, senzill, amb vistes i amb mínim puntet de pebre (a l’Orellut). Paga la pena si un dia petes a Sant Llorenç i, potser, no tens el dia per escalar (today is not the day). Millor que fer la ‘volta al llac’, de bon tros.

Fins la propera.

ADDENDA

Traç de l’itinerari

Desnivell: uns 320 metres; 392 m acumulats, sifonades mínimes (excepte pujar-baixar el castell)

Horari: feta en 5 hores (20 minuts ‘perduts’ a l’inici; si es porten bambes de colors imagino que es pot fer en poc més de 3 hores; no era el nostre cas), amb fotos, esmorçar, calma i entre amics.

Recorregut: poc més de 8 km, tingui això el valor que tingui.

El Cerverís en trenta minuts

Un dissabte de fa poc em venia de gust fugir (una estoneta) de la xafogor i la calor de Barcelona… i vaig anar a fer el Cerverís. No tenia massa temps ni massa humor, així que vaig decidir pujar per la pista que mena de Pardines a Tregurà. La pista no està en molt bon estat per anar-hi amb un turisme normalet, però ‘en peores plazas he toreao’.

Deixo el cotxe al Coll de Meianell i tiro amunt. Fa fred, fins i tot em poso uns guants finets (és el que passa si no portes les mans a la butxaca; estic elaborant un primer esbós de l’esborrany d’un hipotètic futur estudi sobre la possibilitat de caminar per la muntanya sense bastons d’esquí, a partir de fotos meves antigues, en blanc i negre, on es veu a tothom caminant … sense bastons).

El dia no és el que es diu un dia radiant d’estiu: passen núvols de ponent a llevant, que envolten la carena i fan que part de la pujada la faci emboirat, en sintonia amb el meu cap.

En mitja horeta soc al cim: el Cerverís, on no havia tornat des dels anys setanta. A canviat poc, excepte en el detall que, pel que es veu, ara ja no és un cim, és un ‘bastió’ (sic), i ja no forma part de la carena Balandrau-Cerverís, sinó de l’‘Etapa Verda’ d’una ‘ruta’ que podeu fer ‘open’ per tal d’obtenir un diploma ‘finisher’…. D’aquí a poc posaran un torniquet i una tanca envoltant el cim, al qual s’accedirà previ pagament d’una quantitat destinada a la renovació de les bambes de colors dels organitzadors.

Mirant cap el nord.

Mirant cap el sud.

 Faig unes fotos, tiro avall per la carena de la Canya, direcció Balandrau… i m’envaeix una irresistible necessitat de no creuar-me amb ningú que estigui fent la ruta dels Bastions en la seva modalitat open per tal d’obtenir un diploma de finisher. Agafo una pista que arriba a la carena des del coll on he deixat el cotxe i, en una estoneta, liquido el matí.

Vull tornar d’hora a BCN: tinc la mare a l’UCI i només he sortit per airejar-me una mica i amortitzar les meves botes de color marró amb sola negra sense polímers amortidors ni parts luminiscents-reflectants.

A l’últim moment, abans de girar cua cap a Pardines passa una processó de SUVs, quatreperquatres i todocaminos en direcció a Tregurà. Decideixo fer-me la pista fins a Tregurà, en un acte infantil de masoquisme (gairebé cal un vehicle ‘de camp’ per raó de que els vehicles ‘de camp’ han fet malbé la pista: raonament circular, que se’n diu) que em permet treure alguna foto de l’itinerari vist des de un angle diferent.

Fins la propera.

Al Moixeró per la Canal Llarga

Fa uns dies vaig anar al Moixeró per conèixer un itinerari poc habitual: la pujada al coll de Moixeró per la Canal Llarga (09.06.2014). Havia vist el post d’en Jaume Aiguadé al seu bloc Muntanyes, camis, traces i, després de molts anys de voltar pel Moixeró, a mi també feia molt que la Canal Llarga em feia l’ullet.

Pujant per la pista de Gréixer a coll d’Escriu s’arriba a un trencall (15min) pel qual s’agafa una pista que primer s’adreça al final de la canal de la Serp i, en poques llaçades, arriba prop del coll de l’Avet. On la pista gira de SW a E ja soc un centenar de metres per sota de l’extrem inferior de la Canal Llarga, una feixa en pendent en la base de les parets de la Mena d’Or, visible des de diversos punts de la pista.

Deixo la pista enrere i enfilo bosc amunt, en lleu diagonal a l’esquerra. Alguna fita, sense massa continuïtat, i unes primeres gotellades: plou, però passa en deu minuts, que aprofito per esmorzar sota un arbre. Es van trobant rastres de camí, que, pel mig del matollar i amb pendent moderat, va apropant-se a la paret. La base de la paret proporciona uns metres de pujada forta i neta de matolls. Es passa a tocar del peu de via de la Baliga Balaga, oberta als anys noranta i actualment prohibida per una normativa que no tots compartim, tot i que la via sigui fora del nostre abast tècnic.

Tres-cents metres de desnivell fins dalt de la Canal, mai amb sensació de buit i sempre invitant (clarícies de camí…) a intentar guanyar alçada pel matollar… per acabar bloquejat pels matolls i escopit cap a les línies de tartera del marge dret.

Un cop a dalt s’obre un racó especialment bonic, un petit cercle de parets i agulles, a ponent del Raset, un paisatge alpí en miniatura, de postal, que deixo enrere per anar a cercar la carena que marca la divisòria d’aigües de llevant de la capçalera de la canal sota el coll de Moixeró.

Una petita agulla solitària es destaca davant les parets del petit circ, mentre que, en treure el nas per la carena, el Pedraforca atreu la mirada del grimpaire (fins i tot dels mediocres…). El cel, que havia quedat momentàniament net, comença novament a enfosquir-se. Es flaqueja pel marge esquerre de la canal, per anar guanyant alçada gairebé per l’eix del seu embut superior, a tocar del coll de Moixeró.

Comencen les gotellades i descarto el cim del Penyes Altes en aquesta jornada de descoberta. En comptes de sortir al coll pujo per un corriol cap a ponent, fins passar la carena mateixa un centenar de metres enllà. Comença a ploure, amb vent, i trobo aixopluc sota un arbre, a pocs metres al nord de la carena, a la tocar del coll de capçalera de la canal del Goter i del mateix cim del Moixeró.

Refugiar-se sota un pí dalt d’una carena quan comença a ploure no sembla la millor opció per que no et fulmini un llamp, però un ocellet em fa costat i quedo més tranquil. Aviat la pluja perd entusiasme i el cel mig s’obre.

M’animo a continuar i enfilo al collet a llevant del cim del Moixeró (passo de pujar-hi, malgrat em vaig descuidar un barret a dalt, fa mesos…). La baixada del Goter és neta i ràpida, evident, marcada i trepitjada, però no trinxada (encara) pels caralls-al-vent.

Primer en pendent obert, després pel bosc, el camí perd alçada ràpidament, i ofereix bones vistes, a més del pas per racons bonics i ben trobats que permeten superar les franges de paret de la part de baix del Goter.  Uns metres de vira, ben endreçada per fer pasar el camí, permeten baixar un grau que, vist des de sota, no semblaria que es pot franquejar amb tanta netedat i per bon camí.

En menys de tres quarts d’hora baixo de dalt de la carena del Moixeró al coll de la Cabrera. Des d’aquest punt es pot pujar fins el coll de Dental i el collet de Moixeró, per un atractiu itinerari.

 Un cop al coll de la Cabrera decideixo baixar fins el coll d’Escriu; mai no he fet aquest tram de camí, i mai el tornaré a fer, si me’l puc estalviar: un camí poc agraït, lleig com un pecat, sense vistes i sense cap altre atractiu que anar de baixada (la millor opció per tornar al cotxe, via Gréixer, és baixar per l’altre camí que arriba al coll de la Cabrera: cap a llevant, des del collet pedregós sota el Roc d’en Filatus, cap el coll de l’Avet i la pista que s’ha pujat per arribar al peu de la Mena d’Or i la Canal Llarga; un camí agradable, amable, i amb vistes, a més de força més curt). Abans d’arribar al collet es pasa per una font retolada ‘font de la Cabrera’, que no està ben bé on posa el mapa.

Un cop al coll d’Escriu, pista avall (a llevant!). Baixada fins el trencall, senyalitzat, entre la pista en relatiu bon estat que mena a Gréixer (via l’Estanyet de Gréixer) i el camí del bosc de l’Albiol, que porta directament al pont de Sant Nazari i a la carretera Bagà-coll de Pal.

El camí del Bosc comença com una pista en relatiu bon estat, esdevé un bon senderò… i es concreta en una baixada ‘en caiguda lliure’, trencacames, pel que semblen les restes d’una pista forestal de pendent exagerat, d’aquelles de landrover dels antics (d’elevades emissions i pneumàtics ferotges). Un descens sense concessions, que pot esdevenir un camí de pujada particularment exigent.

En mitja horeta soc al cotxe, després de completar un itinerari particularment atractiu (malgrat els episodis de pluja), encara sense fer cap cim: he pujat per un lloc particularment atractiu i desconegut i he baixat per un itinerari prou conegut, però que mai havia fet: un conjunt particularment recomanable.

Fins la propera!

El Cap del Verd des del Coll de Brulls

Fa uns dies vaig anar a fer una circular al Cap del Verd, des del Coll de Brulls pel Coll de Veís i la Canal Fonda (07.06.2014). Després d’anar-hi aquesta temporada un parell de cops amb esquís (vessant Góssol) em venia de gust conèixer la vessant sud de la Serra del Verd, més o menys present com a teló de fons a diverses esquiades pel Port del Compte.

Pujo per la pista que mena de La Pedra (1000m) a Cal Calonge. Una mica més enllà d’aquest grapadet d’edificis (on trobo el primer dels diversos cartells indicadors vandalitzats que aniré trobant aquest matí), una pista en aparent bon estat, estreta, surt a ma esquerra després d’un tram en mal estat (pedra solta) de la pista principal. La pista es degrada ràpidament, esdevenint poc apta per a turismes; no puc donar la volta fins l’equivalent a 10 o 15 minuts a peu (que gairebé trigo més en cotxe…), després d’una bona cremada d’embragament i uns quants cops als baixos i al tub d’escapament. Deixo el cotxe allà mateix (marcat 1 al mapa), però la millor opció és el lloc marcat “2”(abans de deixar la pista principal). Si porteu un vehicle més destroyer podeu anar a coll de Brulls sense cap problema (3).

Un cop aparcat on puc, tiro pista enllà fins el coll de Brulls (1525m), on hi ha una tanca. Trobo un nou cartell vandalitzat , travesso la tanca i enfilo la pista que surt cap a la dreta (N-NW). Sense massa pujada la pista va travessant praderies i torrentades, guanyant perspectiva sobre els prats al voltant de la borda d’en Pujol i sobre el Port del Compte. En pocs minuts, un trencall a ma dreta (amunt!) i arribem a l’encreuament amb el camí de baixada (nou senyal vandalitzat), i que, suposo, continua fins abaix de tot, sigui on sigui que acaba el rastre de cartells destruïts. Poc a poc, la pista va perdent definició: arbres joves i matolls l’han colonitzat; un camí surt a ma dreta (marca de pintura blava) i, mig enfilant-se, mig planejant, passa per sota del coll de Veís, camí del coll Virolet i el Prat Major.

Uns metres enllà de la torrentada que baixa del coll de Veís trobo cinc o sis bidons rovellats, potser un abeurador pel ramat. En aquest punt deixo el camí i pujo més o menys recte en diagonal ascendent (hi ha menys de 100m de desnivell) , bosc amunt, fins el coll de Veís (1906m). Tanca de filferro i cartell: el primer cartell intacte que trobo avui. He trigat poc més de 90 minuts per arribar aquí des del cotxe.

El sender tira amunt per un bosc ben frondós. Fa un ventet fred i més aviat molest. En pocs minuts s’arriba a una tartera (que encara tira avall un bon grapat de metres, l’he travessada fa una estona) que hauré de remuntar (uns 250m) fins a, pràcticament, el Prat Nabiral. Dalt de la tartera, ben marcat (fites), un corriol s’endinsa per les canals somitals fins a la zona arbrada que limita per ponent el Prat Nabiral. Bones vistes sobre Port del Compte, però el dia es mostra tèrbol: la cua del pantà de la Llosa sembla un miratge llunyà, i la Serra de Busa t’has de creure que hi és, allà al lluny.

Cim. He trigat unes 3 hores a fer els poc més de 750m de desnivell des del coll de Brulls. Vista tèrbola sobre el Pedraforca, el Cadí, Ensija,… Un dia ben diferent del que vaig estar amb esquís no fa tant de temps… Fa un vent molest i fred, no m’entretinc. Tiro avall, cap al coll dels Belitres.

Un cop a tocar del coll tiro pel camí (hi ha senyals, en forma de pals indicadors) a ma dreta (S). Esmorzaré uns metres enllà d’un abeurador buit, on el mapa marca una ‘font d’Urdet’ que no veig. Rodades de 4×4 arriben fins aquí pel mig del prat. Res com ser un ‘usuari autoritzat’ per exercitar l’arc del triomf.

Un camí força evident planeja pel sud del Cap de Prat d’Aubes, cap a llevant. En pocs minuts (potser quinze) trobes un pal indicador (intacte, aquest… suposo que si no s’arriba motoritzat fa mandra destruïr-lo), que indica cap al coll de Brulls (amb un horari inversemblant i exagerat): som a la capçalera de la Canal Fonda. Tiro avall, ben trepitjat i amb fites. El camí s’evita un estret i un graó de cinc o sis metres desviant-se a ma dreta (cap a ponent) una estona. Un dels companys de a la una a casa em comentarà, en una trobada casual dalt del Puig de les Morreres, que anys enrere es podia baixar per un tronc que hi havia… fins el dia que havia caigut i van haver de fer una bona remuntada…

Sense grans esforços ni sotregades el senderó va apropant-se a la pista que he pujat al matí. El darrers centenars de metres compten amb un filferro als marges, per si algú te pressa i, en caure, vol imitar el duc de Cadis.

Arribo a l’indicador vandalitzat i, en cosa d’un quart d’hora, soc al cotxe.

Bon itinerari, força recomanable, que tanca (de moment) la meva etapa capdelverdista.

Fins la propera!

Caminada pel Forat de Vimboca

Hem anat a fer una circular entre la serra de la Moixa i el Moixerò (Miguel i Cañete; 31.05.2014). Malgrat a acabar plovent hem conegut un indret particularment atractiu i, per a nosaltres, desconegut: l’engorjat del Forat de Vimboca.

El dia es lleva amb neu nova al Comabona i l’extrem oriental de la serra de la Muga. Poc més que una enfarinada, s’anirà desfent al llarg del matí. Comencem la caminada on es pot arribar en cotxe, al pont de Monnells sobre el riu de la Muga, en un espai d’aparcament proper a l’indret senyalitzat com a l’Adou del Bastareny, un salt d’aigua de cabal generós. Una mica enllà veurem un parell de cabirols, que s’escapoleixen abans de treure la càmera del tot. Bona vista sobre el Salt de Murcurols, que trenca la cinglera a l’altre costat de la vall.

En pocs minuts arribem als edificis de can Monnells. Uns metres abans, a ma esquerra, una fita (tres pedres de dos pams, però l’herba molt alta fa que la passem de llarg, en un primer moment); marques blaves ens aniran conduint cap a la vall de la Cleda, sobre l’aiguabarreig dels torrents de la Muga i de Monnells. Bona perspectiva sobre aquesta vall feréstega i sobre el Forat de Vimboca, allà dalt.

El camí, sense complicacions ni enginyoses dreceres, va creuant a un costat i altre del torrent, i va guanyant alçària. El racó és especialment agradable, amb molsa, falgueres i un peu a l’aigua d’en Miguel; un lloc ben humit i feréstec, net i on sembla que no passi molta gent (o que no passi molta gent embrutant, si més no). Trobem un petit aixopluc a recer de la paret balmada, mentre el camí s’enfila per alguna llenca de pedra a la marge esquerra del torrent.

Passat el Forat tenim per davant un espectacular tram entre les parets del barranc del torrent de Vimboca. Treu el nas la serra d’Ensija, ben enfarinada. El dia comença a enfosquir-se, i no son ni les deu del matí. El tram engorjat acaba en un antic caos, ja molt consolidat i cobert de vegetació, d’on raja l’aigua d’un parell de surgències. Per sobre d’aquest punt trigarem una bona estona a retrobar aigua circulant pel rec del torrent. Una balma-cova al marge esquerre afegeix ambient al tram. La vegetació canvia, passem d’un bosc gairebé de boix a una fageda esquitxada d’algun pi. Tornant al marge dret del torrent el camí es bifurca a tocar d’uns espais oberts on la proporció de pi creix. Seguim clarament cap a la dreta (NE) fent marrades en direcció al coll de Galigans. Aviat tornarem a la llera, ara sense circulació d’aigua, del torrent (bé, de la seva branca de llevant, segons el mapa; més o menys on se suposa hi ha una “font de l’Avetar” trobarem un bidó de plàstic i una surgència fangosa).

Poc a poc el camí va perdent definició i cal anar cercant la propera fita. L’itinerari ressegueix el rec sec i herbat de la part alta del torrent. Comença a ploure, gotellades aïllades, però ja es veu el palomo cap allà la zona del Pedraforca, que ha tret el nas fa uns minuts. Mentre la cosa passa de gotellades a pluja arribem al coll de Galigans. Volíem anar fins el coll de Pendís i tornar al cotxe via Font del Faig-Empedrats, però avui no toca. El Moixeró i els Empedrats es veuen poc alegres sota un cel molt tapat (el pronòstic ens donava marge de temps, però el cas és que plou…); una mica de neu a la Tossa, i tot molt verd (serà que plou sovint?). Enfilem el camí, excel·lent, que surt a ma dreta (S) del coll de Galigans, marcat com a PR. Ja sota la pluja, en pocs minuts passem per sota del rocam del Cap de la Boixasa i arribem a la carena: vent amb pluja, per arrodonir el moment.

Anem baixant, sense que acabi de ploure massa però amb un cel poc amistós: Ensija i Pedra no tenen aspecte de fruir de millors condicions. En uns minuts baixem uns 300m, fins el coll de la Pelosa, on arriba una pista que ve de can Monnells. Aprofitem per esmorzar i tirem pista avall (de seguida el PR es separa de la pista, en direcció a la Costa de la Gralla i Cal Cerdanyola (sí, el xiringuito innominat de ‘La Salle’ és on va ser can Cerdanyola, al final del torrent de la Font del Faig). Ens empassem la totalitat de les ziga-zagues, atesa la més que abrupta i trenca-genolls proposta de drecera (marques blaves) que anirem trobant al fons d’alguna corba. Arribant a can Monnells (es fa més llarg i avorrit del que ens pensàmvem, però ja no plou), bona vista sobre la cascada al costat del cotxe. No sabrem si es la Dou o l’Adou de Bastareny; cartell o mapa, a escollir com nom per a les fonts del riu Bastareny.

Un bon recorregut, escapçat pel mal temps, però que deixa la porta oberta a una reprisse cap el Moixerò o cap a la Muga i el Comabona.

Fins la propera!!

El Cadinell, un secundari discret

Ascensió a aquest cim menor, aïllat al vessant sud del Cadí i que és una mena de versió en miniatura de la Serra propera; una matinal-circular a Josa de Cadí que permet esmorzar ben tranquil (17.05.2014).

Des de la zona d’aparcament i pícnic de Josa es puja cap a la petita església romànica (pista, òbvia). El camí, marcat com a vermell-i-blanc i com a vermell-i-groc, passa per sota i s’apropa al fons de la vall del Torrent de Jovell. Un seguit de corriols encreuats, restes de pistes, badlands en miniatura i trams de bosc alternats amb matollar arriben a la pista Josa-Coll de Jovell (la mateixa per on hem començat i per on acabarem).

Es creua i es continua (retallada d’unes giragonses de la pista; també es veu l’inici d’una antiga pista, molt dreta, d’explotació forestal; probablement la mateixa que trobarem d’aquí a una estona), fins arribar al coll (indicador). Un cop aquí, s’enfila directament cap el cim, pel prat i el bosc (S).

En pocs minuts es talla un camí, restes d’una pista d’explotació forestal.  Es ressegueix fins un evident canvi de direcció a la dreta (fites). El senderó porta a una petita esplanada de gespa, al mig del bosc. Unes fites indiquen, clarament, que cal sortir del prat a l’esquerra i amunt (S). La sèrie de fites i corriols entrecreuats condueix a una tartera ben pendent, allargassada a dreta i esquerra. Parant atenció s’aniran trobant fites, sempre amunt i a la dreta (ponent), que condueixen a una canal oberta entre els ressalts; ja s’albira el canvi de llum i de pendent, som a tocar de la carena cimera.

Remuntada final fins el llom nord de la carena, i sortida a la llum i al vessant de la solana; a un centenar de passes a l’esquerra es veu un pal amb una senyera esfilagarsada: el cim (2h clavades, a ritme caribeny i fent fotos)

Fa més aviat fresqueta. Allargar per la carena cap a llevant no fa trobar protecció del ventet, ni dóna bona impressió per a la baixada directa que vull fer. Retrocedint fins el cim hi ha algun racó arrecerat i millors indicis d’una línia de baixada raonable.

Esmorzar amb vistes: el Cadí, el Pedraforca, el Boumort, Port del Compte, la serra d’Ensija…Un mirador secundari, on no es veu res que no es vegi des del Cadí… però on no hi ha ningú, ni cap clínex, ni cap resta de brutícia.

S’inicia la baixada directament pel vessant sud (al principi en diagonal a la dreta, més o menys en línia amb Tuixent, que es veu allà baix), sense camí ni senyals ni fites (és a dir, una ex-cursió veritable). Malgrat el matollar és de aquells que punxen, es baixa amb relativa comoditat: petites línies de tartera, rasclers de calcària, graonets, corriols dels isards (hi havia, a dalt, en el moment d’arribar). S’arriba a tocar del bosc, després d’una certa deriva cap a l’esquerra (E). Una desgrimpada mínima, per tal d’estalviar-se bardisses on no cal desgrimpar, i som al bosc. Es baixa bé, combinant corriols dels animals, alguna línia de tartera i una mica de navegació (cap el coll de Planes, la pista i una bassa d’aigua; cal parar atenció i fixar referències quan som a mig pendent). En algun moment comencem a trobar el que semblen restes de terrasses de cultiu, i un matollar molt dens.

Trobarem pas derivant a la dreta (S), per la carena més aviat que directament avall. Uns minuts més i se surt als prats on acaben les restes d’una pista i un corriol molt marcat; buscant-se la vida, en una estoneta s’arriba al talús d’una forta corba de la pista Josa-coll Jovell (1h des del cim). Només queda caminar pista avall (retallar corbes queda condicionat a la resistència personal a les punxes de cadascú; 10 minuts de la bassa al cotxe).

Uns 700m de desnivell i 3h30m per assolir un cim secundari, solitari i tranquil, amb bones vistes, i que té el seu encant.

Fins la propera!

Circular a Malanyeu

Fa unes setmanes en Joan va proposar una nova jornada d’escalada ‘col·lectiva’: a Malanyeu (10.05.2014). No estava jo prou engrescat per escalar (penso que ja he fet el parell de vies que puc fer sense patir a la cinglera del Molí, en aquesta etapa gris de la meva activitat muntanyenca…), a més de no disposar de temps per cap activitat que allargués més enllà de la matinal.

Per poder coincidir amb els amics vaig anar a fer una caminada circular, pel que sembla molt popular, i que jo no havia fet.Sortint del llogaret de Malanyeu, on s’acaba l’asfalt, cap el fons de la vall (NE) en un parell de minuts es troba un pal indicador i un camí a ma dreta, fins el Graell de Can Pigot, un racó amb graons tallats a  la tosca, una escala i un pas pel forat de la llera abandonada pel torrent, que permet anar de baix a dalt d’un grapadet de salts d’aigua. Un petit gorg i la frescor de l’indret fan d’aquest racó un racó especial.

Un camí ben traçat i marcat guanya alçada resseguint una (gairebé) feixa, fins a passar a tocar d’uns panys de paret: la Foradada, on arribes un moment després. La Foradada té, curiosament, un forat-balcó, de visita obligada, amb bones vistes sobre la vall, però no millors que la terrassa que trobes quan arribes dalt del cingle: Cingles de Vallcebre, Ensija, Pedraforca, Cadí, Moixeró…

El cami segueix guanyant alçaria, cap el Graell de Pujals i la zona de les Rovires. En pocs minuts la vegetació canvia de roures i boixos a pins, per acabar al fil de la fageda que arriba fins la carena sobre Sant Romà de la Clusa. A partir d’ara tot es anar seguint el camí i els senyals, evitant algun cimal i pujant i baixant una miqueta.

‘En un momento dado’, abans de començar el que seria la pujada fins el Roc de la Clusa, ensopeguem un pal indicador (a ma dreta, una mica avall, entre els arbres, es veu el sostre del mas de Cal Serra) que indica el camí per anar a Malanyeu, resseguint marques grogues. Uns minuts de baixada condueixen al únic punt dubtòs de l’itinerari, on un trencall evident i marcat a ma esquerra conduiria a Malanyeu per la pista de les Espinedes. Se segueix recte (N) i aviat s’arriba a un graó equipat (bé, el graó s’està desmuntant, en algun punt…). Als pocs minuts espera el Grapissot, indicat en un altre pal de senyals. S’agafa el PR, cap a ponent, fins el Pas de Malanyeu (cal evitar un trencall a ma dreta, temptador).

La baixada proporciona angle de visió sobre bona part de l’itinerari, i en poc menys d’una hora s’arriba a Malanyeu (sembla més curt, de dalt estant…).

En arribar trobo em Min i en Jordi, a la gespa, com turistes guiris. Poquet a poquet aniran arribant els grimpaires. Tinc un horari limitat, així que esmorzo, saludo a tothom, i marxo cap a Barna.

Un recorregut excel·lent, que es pot fer, molt tranquil·lament, en quatre hores de res. Paga la pena anar-hi, encara que sospito uns passos molt interessants, a l’hivern, al tram dels salts d’aigua.

Fins la propera!

Voltant la Roca Regina

Hem anat a donar-li la volta, caminant, a la Roca Regina (11.11.2013; Min i Cañete). No era la nostra primera opció, però havia pronòstic de ventades i hem deixat la grimpada prevista per una altra ocasió.

El pronòstic de vent no s’ha complert, però hem fet una passejada maca per uns indrets que jo no coneixia bé.

La caminada s’inicia a la mateixa andana de l’estació Cellers-Llimiana, on hi ha un alberg ben conegut d’escaladors i altra gent de mala vida. Creuem la via i enfilem a ma dreta, cap a una caleta que fa l’embassament de Terradets. Ràpidament trobem una pista, amb la indicació (C.E. Lleida) ‘camí al barranc’, que no es altre que el barranc del Bosc, el que separa la paret de les Bagasses de la Roca Regina. Tirem amunt per la pista fins trobar (poc més de 20 minuts) fites i senyals al fons d’una corba a l’esquerra (sempre passa alguna cosa que impedeix tombar a l’esquerra, es ben curiós…). Una pujadeta pel que sembla una antiga pista d’explotació forestal, uns minuts de camí planer pel bosc, uns quants plafons informatius, i retrobem la pista.

En pocs minuts arribem a la carena que marca la riba esquerra del barranc del Bosc (cartell ‘Pas de l’Arbocera’), i tirem cap a llevant, a ma esquerra. Hi ha un munt de cireretes d’arboç, per anar agafant-les sense aturar-se. En poc més d’un quart d’hora, ben tranquilet, mirant-nos els plafons, arribem al coll de la capçalera de la canal de Sòls, per on baixarem més tard.

Tirem amunt, carenant, i després més lluny de la paret (que ja hem albirat fa estona) SW de la Roca Regina. Al lluny veiem un pic enfarinat, probablement el Pui de Lleràs, i sota nostre tenim el llac de l’embassament de Terradets. ‘En un momento dado’ arribem a tocar de carena, i puc apreciar, des de dalt, la verticalitat de la paret: una perspectiva gairebé zenital sobre el gran meandre excavat del barranc del Bosc, amb la vista que tindria algú des de la darrera tirada de la Galí-Molero. Espectacular, es veu el camí per on passarem de baixada, a baix de carallo. Sospito que no fruiré mai d’aquesta vista des d’una via de Regina; m’agafa tard, i si mai no he estat cap crac de l’escalada, en el futur només tinc expectatives d’incrementar el meu nivell d’insolvència grimpaire.

Arribem al cim, fem alguna foto, i cap avall. Vistes, al nord, sobre les parets de Sant Gervàs, on tinc alguna excursió pendent de fer. En pocs minuts hem tornat al collet i tirem avall, cap a la llera del barranc, per bon sender, amb vistes de biaix sobre la gran paret. Arribats al fons de la vall no tenim que mullar-nos els peus per creuar, malgrat hi ha rastres recents d’un cabal important. Uns minutets de lleu remuntada, uns metres de tartera … i comencem a guanyar perspectiva sobre la paret de Regina i la canal de baixada.

La mitja horeta des del creuament del barranc fins la carretera de Terradets son un espectacle canviant de vistes sobre la paret. Hem encertat, completament, fent aquest itinerari en sentit contrari a les agulles del rellotge: l’espectacle es frueix millor de baixada, pots fer les paradetes que vulguis per fer fotos, per comentar la jugada, les línies de les vies…. A un quart de tres veiem un paio a un parell de tirades de la sortida de la Galí-Molero; no veiem el company, suposem que han parat a fer un mos i a gaudir del moment… Avui no hi ha ningú cridant ‘tiba!!’, només hem vist tres persones en tot l’itinerari, i gairebé no hi arriba cap soroll de cotxes d’allà baix, a la carretera. Quina enveja (snif).

Vista de l’aresta E, pas sota el pont del tren de La Pobla, i ja trepitgem asfalt. Hem trigat 2h40m des de l’estació, amb tota la tranquil·litat del mon, amb aturades per a fotos i comentaris, i sense presses. Tirem carretera antiga amunt, passant per la presa de Terradets i per l’accés a la cova dels Muricecs (avui tancada). El llac sembla un mirall; anem passant els túnels i, en pocs minuts, arribem al pont de la carretera de Llimiana, des d’on ja veiem l’hotel del llac…  i la nostra taula al bufet lliure.

Uns minutets més i som de tornada a l’estació.

Un itinerari amable i espectacular alhora, per tornar-hi.

Fins la propera!

Itinerari circular per la Serra d’Ensija

Hem anat a fer un tomb per la Serra d’Ensija (Pep i Cañete; 15.08.2013). Sortint del trencall a Peguera de la carretera Fígols-Rasos de Peguera hem pujat la Gallina Pelada passant pel Ferrús i hem tornat al cotxe per dalt, resseguint cap a llevant prats i vessants de la Serra d’Ensija. Una baixada gairebé directa ens ha permés tancar l’itinerari en poc menys de 6 hores reals (aturades, fotos i esmorzar inclosos).

El mapa d’aquí sota és una adaptació a partir d’un fitxer TIFF baixat del Centro de Descargas del CNIG (Full 254 /raster 1:25.000. El material original és propietat del Centro Nacional de Información Geográfica, i és aquesta institució qui ha compilat i processat les dades originals).

Deixem el cotxe al trencall cap a Peguera de la carretera BV-4025 de Fígols als Rasos de Pegueta (uns metres enllà del pk.12); hi ha un pal indicador de coses diverses, com ara la distància a Gòsol i a Monsegur pel ‘Camí dels Bons Homes’. Tirem amunt per una pista que s’enlaira, molt suaument, cap a ponent, en paral·lel amb una línia elèctrica. En mitja horeta arribem al trencall amb la pista que ve de Peguera i amb la que porta a la masia (enrunada) del Ferrús. De l’indicador que trobem al trencall fin els prats de la masia trigarem 25 minutets de res, ara ja pel GR-107.

Un cop esmorzats, tirem amunt pel GR, cap a l’Estret, que ja es veu que serà una mica costa amunt. El camí va fent, pel mig del bosc, de petites esllavissades i d’una mica de tartera. Poc a poc el camí esdevé sender, i costerut. Els gairebé 300m de desnivell de la masia al collet ens costaran una hora, tranquil·la i amb fotos. Deixem el GR-107 i enfilem el llom a ma dreta (NE, pintura vermella i fites).

Anem pujant graons i feixes, amb tendència a la dreta (recorda algun punt de la baixada normal del Pollegó inferior del Pedraforca). Cap problema avui, amb bona visibilitat i el terra sec. Encara que arribem a posar les mans en algun punt, la cosa no arriba a grimpada, si parem atenció. La pujada s’anirà alleugerint, i anirem retornant cap a l’esquerra, per sender acceptable: en 40 minuts haurem arribat a la carena cimera de la Serra d’Ensija.

En treure el nas a dalt ens trobem amb una perspectiva inusual (per a nosaltres) sobre el vessant sur del Pedraforca. Agafem l’eix de la carena (que comença a rebre uns núvols enganxosos pel vessant sud: s’han acabat les grans panoràmiques), des d’on ja albirem el cim del Cap de la Gallina Pelada (uns 660m del cotxe al cim), decorat amb un bon grapat de gent. Una mica més enllà (E) passem un tram d’un centenar de metres més afilat, de roca compacta. Es maco i dona caràcter a l’itinerari, però no és cap drecera agosarada o perillosa.

Cim. Una dona amb tota la parafernàlia skirunner (amb els pals de paper d’alumini i la motxilleta de l’aigua) ens fa la foto reglamentària. Nosaltres fem la seva, com no podia ser d’una altra forma, amb el seu smartphone.

La nostra intenció era fer tot el fil de la carena, cap a llevant, però considerant que cap el sud la boira no deixa veure un borrall anirem baixant, tranquil·lament, cap al refugi de la Serra d’Ensija (“Refugi Delgado Úbeda”; don Julián, camarada presidente vitalicio de la Federación Española de Montañismo). Al costat del refugi, avui tancat (hi ha una nota dels guardes, és una cosa puntual), es pot agafar aigua en aquest estiu excepcional de prats verds,  verds com no arriben a ser verds els prats a finals d’alguna primavera. Anem tirant cap a llevant, deixant a ma esquerra (NE) el sender que porta cap el Coll de Fumanya i el Torrent de les Llobateres. Resseguirem els pendents N de la línia de carena fins arribar a un collet innominat (2.239m) entre els Rasos d’Ensija i el més que discret cim de la  Creu de Ferro.

Fa estona que veiem una filera d’estaques clavades al costat del sender, probables despulles d’alguna cursa o d’alguna ‘ruta’ (es ben sabut que ja no es pot anar d’excursió: ara toca fer ‘rutes’). Portàvem idea de baixar, a güevo, per aquesta canal-barranc, però ens la hem trobat ben clavada amb estaques (com un vampir qualsevol) i amb un senderò ben trepitjat. Tirarem avall (hi ha prop de sis-cents metres de desnivell fins el cotxe, cosa d’una horeta) per la llera de la canal, fins que marques i corriol es surtin pel seu marge esquerre. Un sender ben marcat (que travessa una pista: no vam investigar d’on venia ni cap a on anava), en algun punt de mal trepitjar, i cap allà les dues del migdia arribem al cotxe.

Malgrat que les boires han enterbolit (literalment…) els panorames cap el sud, ha estat una excursió força satisfactòria. No hem passat calor, tot està verd i bonic, i no hem trobat la munió de gent que, probablement, hi circula per la Serra en altres moments.

Fins la propera!