Hem aprofitat el dilluns de pasqua per anar a fer la Bego a Can Jorba (Manel, Pep i Cañete, 05.04.2010).
Arribem a peu de via una mica d’hora: la pedra està més aviat fresqueta, però hi ha força gent: dues cordades per fer la Sol Solet i un bon grapat de francessos amb objectius diversos ens acompanyen en els pocs metres quadrats del final del Joc de l’Oca. Afortunadament no hem de treure número per fer la Bego, i en Manel s’enfila a la via.
Poc a poc, però amb fluidesa, Manel va deixant enrera uns primers metres de roca freda i poc adherent, però equipada amb expansions més o menys ben situades. Un silenci inquietant acompanya la seva progressió, però és que en Manel parla poc (ens deixa la seva quota als que parlem molt).
La segona tirada , en una línia general de diagonal cap a la dreta, em costa molt més que altres vegades. No m’ho monto bé, i no encerto a fer servir la bústia gran que recordava com a providencial per superar un punt lleugerament desplomat a mitja tirada; un altre èxit de públic i crítica per a la meva trajectòria.
En Pep s’anima i passa davant. La placa de la tercera tirada la fa amb més elegància de la que ell renega. Es veu que la seva recuperació serà completa (i, potser, podrà tocar la guitarra …). A l’angle diedre/sostre fins i tot s’estalvia els matolls, sortint a la part dreta de la canal abans d’arribar als matolls on farà reunió. Canvi de reunió i Pep, sobrat, que no veu ni xapa un parabolt.
La quarta tirada (la ressenya original fa pensar que potser es pot fer tota seguida amb el canvi de reunió, però no ho sembla quan hi ets i portes cordes de 50. Per cert: acabo de descobrir que ONACLIMB ha mort, malgrat les seves cendres perviuen a LANOCHEDELLORO; lamento la desaparició, i aprofito per agarïr als pares de la criatura els serveis prestats a la comunitat de muntanyencs) fuig de la canal de l’esquerra, plena de líquen, i cerca la vertical, fins sota un llavi d’arenisca fosca. La reunió, al terra, una mica més i mossega el tumell al Pep abans de veure-la.
La cinquena tira recte amunt, atacant el llavi per on es pot i continuant recte amunt, sense massa navegació (la línia d’expansions tampoc deixa espais per a ls dubtes).
El darrer llarg porta en Pep a trobar una savina que ell creu és la reunió, però resulta ser el vàter. Replantejant-se la situació, la flaire de la tifa l’inspira i acaba veient, uns metres amunt, la veritable instal·lació.
Cim. Allà baix comença a treure el nas la caravana de gent que fa avui la Sol Solet, mentre nosaltres fruïm del moment i fem una encaixada. Ens treiem la disfressa i, baixant uns metres a l’esquerra, flanquegem el cim de l’Agulla de Can Jorba per una vira plena d’eritjols, per estalviar-nos una desgrimpada delicada. Baixarem pel camí de la Palomera i, per una vegada, anirem a dinar al Bruc, al Granada (un cuscús excel·lent) en comptes de l’Anna (avui és dilluns, i no perdona).
Fins la propera.
La panxa trepadora 
