Llimac Groc a la carena del Dumbo

Fa un mes vam anar (Tomàs i Cañete; 09.11.2013) a fer la via dels Masó al Morro Pla, però s’em van creuar els cables i, malgrat ja l’havia feta, ens vam baixar.

Retrocedint cap a la Canal Ampla vaig trobar una bona perspectiva sobre la carena del Dumbo, i vaig fer fotos a un parell de vies poc visibles des del fons de la canal. Per tal de no acabar la matinal sense fer una via sencera vam anar a fer una d’aquestes: la del Llimac Groc a la carena del Dumbo. Pujo aquest post, endarrerit, per aprofitar alguna de les fotos de la jornada, bàsicament (a més de treure a les fotos a Mr. Deckler, que em porta a escalar …i no és el meu primer renuncio)

Mr. Deckler currant-se la primera tirada. Uns metres ben macos, ben protegits i amb bona presa.

Mr. Deckler fent la segona tirada i baixant amb corda de l’agulla (nenassa!!).

Passat coll de Guirló tenim un parell de vistes, si no excepcionals, poc corrents: la lluna, enlairant-se entre la Portella Petita i la Pelada, i un paio retallant-se contra el cel al sostre de la Cadireta.

Fins la propera.

Via Blava a La Torta: un bon lloc per esmorzar

 En Pep ha vist un reportatge a BTV on sortien uns paios (de certa edat, però de bon tarannà) equipant una via Blava  a Agulles, a La Torta. Feia més de 25 anys que no pujava aquesta agulla (probablement des de 1982 …), i hem anat a dalt de tot d’Agulles a esmorzar i grimpar una estoneta (Pep i Cañete, 10.04.2010).

 

Pugem per la Canal Ampla i, còmodament, ens plantem al peu de la Tri-Roca per esmorzar (l’Escorpí i la Tri-Roca queden pendents d’un altre esmorzar. La ‘Bages’ de la Tri-Roca ens deixa intrigats, un cop vist l’inici de l’artifo: ja tindreu notícies).

Donant la volta pel costat de ponent a la Tri-Roca arribem al peu de la cara W de La Torta, on es veuen un parell de bolts amb xapes blaves: protegeixen una línia en diagonal que solca la paret d’un extrem a l’altre. Poso un alien verd en una escletxa (no cal, pero si els he pujat fins aquí s’han de guanyar l’esmorzar) i arribo a la primera xapa blava. Continua la diagonal, una segona xapa …i s’acaba el blau: una línia d’espits puja recte amunt (més o menys per on jo recordo que anava la Normal).

Aprofito un espit just quan arribo a plena llum del Sol: la meva ombra es projecta sobre el peu de via, on en Pep fa una foto del fotògraf. Uns metres una mica més delicats (hi ha ‘cascarilla’, aixó no es fa massa …) i arribo a una reunió d’un parell d’espits, amb maillons i anelles per rapelar. No em decideixo a continuar fins el cim (a tocar, uns cinc metres de terreny un xic descompost).

 En Pep arriba i continua fins el cim: hi ha una reunió/ràpel de dues peces blaves, a l’esquerra de la reunió anterior. Alleujat de no haver de desgrimpar fins aquí per rapelar, pujo per l’esquerra.

Cim: som a dalt de tot d’Agulles (1097m, una mica més que l’agulla de l’Arbret, encara que la perspectiva enganya i no ho sembla). Uns minuts fruint del panorama, un parell d’helicòpters que ens sobrevolen ( A Montserrat hi ha dies que es pot fer de tot: caçar, sobrevolar el parc, fins i tot escalar, però amb restriccions —no fos que molestessim els caçadors—).

Ràpel. Decidim tornar fent el camí de dalt d’Agulles: Arbret-Saca-Portella. Arribats al collet entre l’Arbret i Les Bessones sembla que hi ha hagut un bombardeig: arbres arrencats de soca-rel, troncs rebentats, arbres trencats, ….

La baixada cap a ponent, entre la destrossa, la fem massa llarga i anem a petar a una canal que baixa, per sota de l’Aglà i La Mare, fins el camí del refugi.

A mitja canal hem trobat dos escaladors, poc xerraires, que tornen les salutacions amb un soroll indeterminat; un d’ells està dalt d’un arbre, espitant a ma: sospitem que son els germans aquells de les vies amb un pas T.L.C., obertes des de baix. Arribem, “como no”, al bar de l’Anna del Bruc. Els companys, que venen de la Miranda de Sant Joan, confirmen (per la descripció) que els espitadors ferotges son els que pensem. Si l’arbre del pas T.L.C. aguanta aniré a fer la via.

 Fins la propera.

Prenent la fresca a la Canal Ampla

Hem anat a grimpar una miqueta (Min i Cañete, 21.02.2010), cap a Frares. Després d’un dissabte radiant i primaveral, aquest diumenge es presenta ennuvolat i fred.  

No sembla un dia per grans gestes esportives, així que anirem a fer un parell d’Arestes Brucs: la de la Sens Nom i la de l’Ànec. Itineraris de baix perfil tècnic, aproximacions amables i bones vistes.

Arribats al peu de la Sens Nom ens canviem (fa una rasca important) i tiro amunt: una rampa de tercer, amb algun burí (un d’ells per a plaqueta recuperable, clavat en un bloc característic). Arribat a la reunió, mentre recupero una mica de corda sobrant, un objecte volador i petitó passa pel meu costat: no és el llegendari “grajo” (el que vuela bajo), sinó una volva de neu, la primera d’unes poques més. Al llarg del matí (són les onze) aniran succeint-se petits episodis com aquest, però no serà fins primera hora de la tarda que acabarà torcent-se el dia.

La segona i tercera tirada (molt curteta) són una prolongació de la rampa, amb petites redreçades, sense dificultat destacable.

L’equipació és una mica deficient: xapes de burí velles, espits amb el que sembla cargols allen de ferreteria i xapes d’alumini de les d’equipació estàtica d’espeleo: un catàleg.

La quarta tirada la fa en Min, i inclou els metres de més dificultat de la via. Algú s’ha estirat i ha posat una peça nova, malgrat que els metres difícils es poden protegir perfectament amb un friend mitjanet. La temperatura de la roca afegeix dificultat a aquests tres o quatre metres més redreçats: mans una mica insensibles.

Cim.  S’ha aixecat un vent (o nosaltres ens hem elevat fins el vent, ves a saber …) molest, però la temperatura no és especialment baixa.

Ràpel cap el nord, al collet, i baixada per la canal entre la Sens Nom i l’Ànec. Una mica de neu a peu de ràpel ens aconsella tornar-nos a calçar les bambes per fer la baixada.

La primera tirada de l’Ànec sembla un calc de l’anterior, però re-equipada amb parabolts. Una tirada fàcil que arriba a una mena de replà allargassat, on fem un canvi de reunió cap el peu del ‘mur’ final.

La tirada, que no deu arribar a quart enlloc, es fa incòmoda amb la fredor de la roca: tinc les mans insensibles, gairebé. Quan trec el nas a dalt crido una mica, per veure si espanto al “grajo”, que ja ni vola.

Una instal·lació de ràpel ‘clàssica’ resta abandonada a tres pams d’un parell d’expansions amb anelles: quinze metres i arribem a la part de dalt de la canal d’abans.

Recollim ràpidament i tirem avall, cap a l’Anna: un matí ben aprofitat.

Material: reunions i 6 exprés.