Sobrepuny pels planells de la Clusa

Un dia de principis d’hivern vam anar a fer el Sobrepuny. Es pot anar en cotxe fins sota el cim i es pot anar des d’Espades. Posats a caminar, es pot anar des de l’estany de la Ricarda, però vam deixar el cotxe a la pista que mena del pas de l’Escalell a Sant Romà de la Clusa.

Pugem directament des de Vilada per la pista que mena a Sant Romà de la Clusa pel Pas de l’Escalell i deixem el cotxe a les planes d’abans de Sant Romà (el mapa anomena el Clot a un parell d’edificis propers). Pugem una estoneta per una pista que ens sembla fora d´ús, coberta de fullaraca, i que permet retallar per no haver de patejar tota la pista de la Nou. Travessem la carena de la Clusa, més al nord de la Foranca. Aquesta carena inclou un recorregut híbrid, amb graons, matolls, grimpadetes, ràpels i, fins i tot, ves per on, alguns trossets d’escalada. Els companys d’Escalada para tontos ofereixen una ressenya ben explicada per a la, potser, part més interessant de la carena

Sortim a la pista principal i en uns minuts passem per Rossinyol, que en realitat son dues masies: Rossinyol de Dalt i Rossinyol de Baix. Un conjunt de construccions agradables, amb alguns detalls arquitectònics de valor afegit, en un lloc, avui, ben tranquil.

Continuem pista amunt, sense empassar-nos la pols de cap vehicle (avui és laborable), i arribem al coll de la Plana, on esmorzem al Sol.

Comencem la pujada, evident, per l’eix de la carena. El senderó, molt marcat, llisca suaument cap el vesant migdia del llom i acaba enllaçant amb una pista estreta i sense marques de rodes que ve de ponent. Arribem al collet del Faig (per on tornarem a passar, de baixada) i resseguim la pista una estoneta. En algun moment es fa evident que cal deixar-la i agafem un corriol que ens porta, sense més història, a la carena del cim del Sobrepuny de Baix (de fet, el cim més interessant de la sortida, 500 metres a ponent i 90 metres avall del cim principal).

El cim, que tindrem per nosaltres sols només uns minuts, ofereix unes vistes particularment generoses: del Matagalls al Puigllançada. Avui hi ha un ‘mar de núvols’ d’on sobresurten, en la llunyania, Sant Llorenç de Munt i Montserrat. Més a prop, la vista va, neta, de Berga a la Tossa d’Alp: Rasos, Ensija, Pedraforca, Cadí, Moixeró… L’arribada d’altres afortunats en matèria paisatgística ens fa tirar cap el cim principal.

Un cop al cim, discretament equipat amb simbologia pròpia del solstici (i amb un piló de ciment, obviously), passem gairebé de llarg i baixem la carena arbrada, per corriols evidents, fins el collet del Faig. Tombem cap a llevant, amb bon sender, cert pendent i una catifa de fulles. El racó és bonic, tòpicament tardorenc, solitari… em ve al cap un tebeo (no una ‘història gràfica’, ni un ‘còmic’ : un tebeo), en un altre moment de la vida: El país d’en Fullaraca. Pere Vidal no hi és, però, i continuem fins les diverses collades de Picamill.

A tocar de la pista forestal, per on baixarem tot seguit, hi ha una agulla força atractiva. Si no vaig errat, es diu Roc de les Collades (em sembla; agraeixo qualsevol aclariment, si escau), i els companys de Muntanyenc van pujar, anys enrere, un post sobre una via anomenada Clara de lluna.

Anirem baixant, sense cap complicació. La pista segueix el marge esquerre d’una vall innominada (l’altre costat posa Baga del Roig al mapa de l’ICGC), sempre a prop de una línia de agulles-paret allargassades, que els companys d’Engarrista han fruit en una sortida i anomenen Rocs de Picamill. M’agrada molt més que el sensenom assignat pel ICGC, tenen estampa.

Una estona més, i ja hem arribat al cotxe. Un cop vista la proposta d’Engarrista, penso que la sortida hauria quedat ben maca pujant el Cap del Roig, però ni ens l’hem plantejat, i hem quedat ben satisfets.

Fins la propera.

Podeu descarregar-vos el traç aquí

Coma de Gelis-Monteró-pantà de Sant Llorenç de Montgai: itinerari circular

vista 3D a Google Maps

Un dia de novembre vam anar a fer un tomb a tocar del pantà de Sant Llorenç de Montgai, pujant la Coma de Gelis i tornant pel ‘camí de ferradura de la ribera’.

trosset de mapa a OpenCycleMap

Deixàrem el vehicle al pont que hi ha a tocar de la Paret del Pont (la que hi ha a tocar del pont: ves per on…) i vam començar a caminar com si anéssim al peu de via de l‘Aresta de Gelis. Quan vam voler adonar-nos ja havíem arribat al peu de via. Mitja volta.

Bé. Com ja sospitàvem, el camí de la Coma de Gelis puja per la Coma de Gelis. Evident (potser l’inici es veu més evident, encara, si camines en direcció al pont…), sense saturació de senyals, el traçat és raonable i no particularment exigent. Dos-cents metres fins el coll entre el cim de la Coma de Gelis (504m) i el del Pas de l’Orellut, cim poc destacat, de prop, i que fa 508m.

Arribem al punt d’accés al que potser va ser una fortificació de l’època de la taifa de Lleida (طائفة لاردة / Lārida), malgrat que, per la seva proximitat al cim del Monteró, fora estrany que la cosa no vingués d’abans. Un accés estret i, com es veu per la foto, defensat amb armes químiques: pel que sembla, la comuna deixava anar les seves matèries característiques directament sobre el passadís d’accés. Bones vistes (aquell dia una mica tèrboles) sobre Sant Llorenç de Montgai i el conjunt de parets i arestes on molts anem a escalar, de tant en tant; al fons, amunt, la Pala Alta.

Sense grans cerimònies, desfem el camí i tornem al collet. El més interessant de l’excursió el tenim a tocar: el Pas de l’Orellut. Una fractura longitudinal que s’obre pas a dalt mateix del discret cim meridional de la Coma de Gelis (no deixeu de veure una imatge zenital d’aquest lloc, a l’ortofotomapa de l’ICGC). Avui, laborable, no hi ha ningú, i passem uns minuts, si no màgics (bé… ens fem grans), sí agradables. Anem passant, sense estretors, i sortint cap a un Cel blau i lluminós de tardor. Un cop ‘reconnectem’ amb el corriol que puja evitant (!) l’Orellut se’ns fa difícil d’acceptar que algú prefereixi anar per l’altre costat.

En pocs minuts arribem al punt més alt: el més que discret (des d’una perspectiva muntanyenca) cim del Monteró. Unes restes de pedra (i l’omnipresent cilindre de ciment…) ocupen l’ample cimal. La meva creença que son restes de la guerra 1936-39 no és ben bé encertada: pel que s’ha anat trobant al llarg dels anys, sembla demostrat que el conjunt (‘militar, por supuesto’) arqueològic es pot datar al temps dels romans (enllaç al lloc, molt currat, serradelmontsec.com, on es pot afegir valor a aquesta l’excursió en particular i a un bon grapat d’altres). La meva foto no fa justícia a la feina feta; es pot fer un cop d’ull al jaciment gracies a aquesta foto del Museu Arqueològic de Catalunya.

Suposo que vaig suposar, atesa la proximitat (mapa) de El Merengue, que aquestes pedres només tenien sang recent; he estat ingenu: als voltants del Monteró s’ha vessat molta sang al llarg dels temps, i no tothom ha trobat un enterrament digne per als seus ossos. El núvol passa, la ment s’allunya… i tornem a ser aquí, fruint del moment.

Deixem l’ombra de la tristor enrere, i anem baixant.

El corriol, evident, baixa, més o menys, per la més aviat imprecisa carena. Trencalls que, molt marcats, baixen cap a llevant, no ens fan confondre. Arribarem als darrers metres dels ressalts, ja gairebé sense força, de la Roca Rampunyera. Baixem una grada de graons mínims, el traçat és evident, i uns cent metres enllà tombem cap a la fondalada (senderó evidentíssim) que mena cap a la riba del pantà.

Un cop al camí que segueix la riba del pantà (a mà dreta, sisplau…  com tantes coses…), anirem seguint-lo fins tancar la nostra ‘circular’ particular: fins el peu de via de la cresta, on hem anat a petar aquest matí quan hem començat l’excursió. Una estoneta més, i som al cotxe… a vint minutets del Bar Sport de Bellcaire d’Urgell i del nostre dinar.

Un itinerari agradable, senzill, amb vistes i amb mínim puntet de pebre (a l’Orellut). Paga la pena si un dia petes a Sant Llorenç i, potser, no tens el dia per escalar (today is not the day). Millor que fer la ‘volta al llac’, de bon tros.

Fins la propera.

ADDENDA

Traç de l’itinerari

Desnivell: uns 320 metres; 392 m acumulats, sifonades mínimes (excepte pujar-baixar el castell)

Horari: feta en 5 hores (20 minuts ‘perduts’ a l’inici; si es porten bambes de colors imagino que es pot fer en poc més de 3 hores; no era el nostre cas), amb fotos, esmorçar, calma i entre amics.

Recorregut: poc més de 8 km, tingui això el valor que tingui.

Circular als Rasos de Tubau

He anat a fer una matinal als Rasos i el Pedró de Tubau, zona que no coneixia (08.11.2014). Començo l’itinerari al sud de Gombrèn, al prat davant l’enrunada església de Sant Martí de Puigbò. Un camí rural, primer asfaltat, després encimentat, i als darrer centenars de metres en relatiu mal estat, arriba des de Gombrèn (els cartells ‘a la piscina’ coincideixen amb el principi de la pista).

Aquí sota tens dibuixat l’itinerari sobre un bon mapa, però també et pots descarregar el traç.

Rasos_de_Tubau_itinerari_circularMapa ICGC

El dia es preveu sense massa núvols, però a primera hora hi ha una miqueta de boira enganxada, que aviat s’esvairà. Des del prat al costat de l’església enrunada i la masia Puigbò es continua per una pista, no apta per a turismes, i en uns minuts s’arriba al coll de Puigbò. Uns senyals de pintura blanc-i-verd orienten al caminant sense GPS cap amunt (a ma dreta i primera pista a ma esquerra), clàrament en direcció al grau que caracteritza el vessant nord dels Rasos de Tubau.

Una pista en condicions gairebé trialeres, amb vistes a les primeres (meves) neus de la temporada, puja fins ajuntar-se amb una altra que ve del coll de la Palomera, per la dreta (W; es passa a la tornada); un pal amb cartells il·lustra al caminant de les múltiples possibilitats de la pista “de la Carena de les Girades” (entre les que no s’inclou la pujada al Pedró de Tubau, obviously) .

L’escenografia, plenament tardorenca, fa que els minuts que menen fins al coll de “Faig General” (ICGC dixit) semblin extrets d’alguna filmació del National Geographic (no de TV3, atès que no s’escolten soflames nacionals ni bestieses  neorurals o ecotalibans). Una hora (1:00), molt tranquil·la, per arribar-hi, al coll.

Rasos_de_Tubau_circular_01

Dalt de la carena, que no és una carena, els Rasos de Caselles al sud i el grau de les Estimbades al nord. Un cartell, veterà, suggereix uns 40min. fins el cim del Pedró. Corriols ben marcats, a distància variable del fil de carena, però mai a tocar, condueixen fàcilment cap a ponent. Les vaques han fet un treball meticulós enfangant i cagant el sender, però és un detall anecdòtic en el context de la caminada per aquests prats i pinedes nets i solitaris. Vistes, enterbolides, cap el Puigsacalm, al SE, i cap el nord: treuen el nas enfarinat el Balandaru, els Torreneules, el Puigmal,…

Rasos_de_Tubau_circular_02b

La caminada fins el Pedró, que s’allargarà una hora justeta, ofereix, cap el sud, vistes de la vessant nord dels Rasos de Peguera i del nucli de Sant Jaume de Frontanyà; cap a l’altre costat, la masia i l’obaga de la Palomera (per on tornaré a Puigbò) i el ja proper punt culminant de l’itinerari: el Pedró de Tubau, encimbellat dalt del Grau de Llet (una alternativa de baixada més esportiva, que avui no faré). A pocs minuts del cim, una curiositat: la petita bassa de Corrubí.

Rasos_de_Tubau_circular_03

Cim (02:00). El senyal d’un vèrtex geodèsic (poc vandalitzat, en aquesta ocasió) i una capelleta-altar. Sota la capelleta un llibre-registre dels companys del Club Excursionista de Ripoll (la llauna de cervesa no forma part de la instal·lació). Un Pedraforca enfarinat a l’enforcadura i nevadet a la nord proporciona vistes adequadament pre-hivernals al meu esmorzar. Al lluny, amb les primeres neus ben lluents, la Serra d’Ensija i el Port del Compte.

Rasos_de_Tubau_circular_04

La baixada cap a ponent comença per unes evidents restes de pista, cap els Rasos de Tubau pròpiament dits, però als pocs metres cal deixar-la i tombar cap a ponent, pel bosc, anant a trobar la carena que corona els trams de grau anomenats el Mordolar i les Cingles de Tubau. Un abeurador, corriols que més aviat semblen marcats pel bestiar i una mena de graons allargassats disposats en direcció NE-SW porten en pocs minuts a una vella i mig desfeta línia de filferro elèctric. Resseguint la línia es progressa fàcilment pel mateix fil de la cinglera. Poc a poc, la carena es bifurca; es baixa entre totes dues línies de carena i, aviat, es troben rastres de camí i senyals de pintura (vermells). En poc més de 40min. (fotos i tranki) des del cim s’arriba a la llera del torrent de Sabuc i es tomba cap el peu dels cingles.

Rasos_de_Tubau_circular_05

Ja uns metres abans del torrent (02:25) s’ha definit un bon sender (marques vermelles). Es passa sota un parell de vies molt curtes (parabolts i cadenes), al Pas de les Baumes. Les baumes mateixes són uns metres camí enllà. Es perd alçària ràpidament, per un corriol amb ambient rigorosament tardorenc (fullaraca de colors, falgueres…) i s’arriba al final d’una pista forestal. Un caçador em saluda i em suggereix que no em tregui la jaqueta paravent color mostassa que porto posada. Afortunadament porto sota un folre d’un color carbassa llampant, encara que aniré xiulant fins al coll de la Palomera, per si de cas els meus esbufecs atreuen algun fusell en la meva direcció (no és broma: fa un temps, al Moixeró, vaig estar a punt de morir afusellat).

Rasos_de_Tubau_circular_06

A partir del coll de la Palomera (03:15) vaig encadenant trams de pista en un estat que va de la pura ‘trialera’ al prat de gespa amb rastres de rodades (fins i tot trobo un centenar de metres acuradament empedrats, com si fossin les restes retrobades d’una calçada romana). Diverses pistes ofereixen els seus cants de sirena per tomar a l’esquerra, però avui el meu camí (com el del país, vaja) tomba sistemàticament a la dreta. Durant uns minuts es camina per sender feréstec (es retroben els senyals blanc-i-verd, però cal parar atenció), fins trobar una pista a pocs centenars de metres a ponent del coll de Puigbò. En un quart d’hora s’arriba a l’església enrunada i al cotxe (04:15).

Un itinerari agradable, amb escenografia de plena tardor, amb bones vistes, solitari, i molt recomanable.

 Fins la propera!

Al Peguera-Roca d’Aurò pel Pla de l’Estany

No pujava el Peguera des de finals dels setanta. He anat a fer-lo des del coll de l’Oreller, per l’Estany, la canal de Tonedor i el Pla de la Bassa (01.05.2014).

ITINERARI-AURO

L’itinerari s’inicia al coll de l’Oreller, al qual vaig arribar via Espinalbet i santuari de Corbera. Un cop al coll es segueix, en direcció oposada al santuari, la pista a ma esquerra (aquell dia tancada amb una cadena). Una estoneta de pista, amb marques de GR (que arriben, suposo, a enllaçar amb el GR107), una primera pujadeta, i som a tocar a la casa de l’Estany. De fet, hi ha una extensió d’aigua a l’extrem contrari del pla, dit, sorprenentment, Pla de l’Estany. Deixant a ma dreta la pista en millor estat, agafem una pista més esvaïda, a llevant i per sota de la casa. Al final del prat, sortint a l’esquerra de la pista, hi ha una petita estructura per a la captació d’aigua; allà mateix comença un caminet, marcat amb fites, que enfila, aproximadament (dir. SE-NW), canal del Tonedor amunt, en general pel seu marge esquerre.

Dibuix-itinerari

Croquis adaptat de l’original d’Antoni Aragon, a la guia CAMINANT PER CATALUNYA. 3. El Cadí, el Moixeró i el Pedraforca, d’A.Aragon, J.Lalueza i J.Portell, Ed. PROA (1995); aparentment descatalogat.

Les fites i els corriols acaben arribant a una pista (que és la mateixa que hem deixat fa una estona) on ja es veu que el caminet tira amunt. No segueixo aquest caminet (indicador de fusta “Serra d’Estelles”), sinó que tiro a l’esquerra per la pista, uns 200m. Un corriol surt de la pista (poc metres enllà d’una marcada corba a l’esquerra), pel seu marge dret, i puja pel bosc amb un traçat raonable i algun punt on es perden el camí i les fites, però que condueix, seguint una direcció aproximada NE-SW. Arribats a un prat ample molt verd i molt tranquil, la línia de fites s’esvaeix una mica, però anem a un punt situat ‘al fons, a l’esquerra’ (com els lavabos..) i uns metres enllà tornem a trobar la pista, que creuem resseguint les fites i un camí relativament ben marcat (de moment…). Passem per un punt del bosc amb arbres trencats i esventrats (és un fenomen local, afecta mitja dotzena d’arbres de bon gruix de tronc; potser a impactat des del cel un objecte pesant, com ara un conveni col•lectiu decaigut, o la prima de risc). Fita rere fita arribem a un llom herbat, a ma dreta del qual ensopeguem amb un senderó ben marcat i fitat amb unes peces de fusta pintades de groc clavades als arbres.Peguera-Auró-1El sender marcat planeja cap al Pla de la Bassa, amb comoditat. Arribats al Pla, hi conflueixen el sender que ve del Coll de Tagast i el PR que puja de Corbera per Can Déu i la Font del Tagast, a més de la pista que hem creuat un parell de vegades aquest matí. Des del Pla cal anar en direcció a la collada de Rasets, per camí ben evident (pal indicador). Abans d’arribar a la collada se’m fa evident que tinc el cim en algun punt a la meva esquerra i tallo pel bosc, que amaga dolines i escletxes més o menys fondes; arribo a trobar alguna marca de pintura a mig esborrar abans d’ensopegar amb una pista de servei que puja al cim mateix.Peguera-Auró-2Cim. O, més ben dit, repetidor i línia de torres d’electricitat. Malgrat un cairn gros, d’obra, indicant la cota més elevada, el punt més elevat és la torre d’antenes que ja fa molta estona que veiem sobresortir de la pineda. No hi ha ningú, i les vistes són bones, malgrat l’avenç de la nuvolada des del sud. La immediata Roca d’Auró, el Cogulló d’Estela, Queralt, Rasos, Montserrat…un breu recorregut, a tocar de racons d’origen càrstic al cim mateix, que avui no tinc intenció d’explorar, i ja tenim vistes cap a les serres d’Aubenç i de Carreu.

No havia pujat de nou des de finals dels setanta; en el meu record no hi ha cap torre d’antenes, però aquest és un país de fireta, i les coses van així.

Bocata, cerveseta, uns minuts de xerrada amb un caminaire que ha arribat al cim, i cap avall. Tornada cap el Pla de la Bassa pel bosc, a tocar de la cinglera que forma el vessant E del cim. Baixo uns metres per una canal-bretxa prometedora, que sembla pugui baixar directament al sender sense passar pel Pla, però acabo descartant-la; no tinc pressa.

Peguera-Auró-3Un cop al Pla, enfilo pel PR avall. S’arriba, còmodament, a la que suposo Font del Tagast, una petita construcció de pedra i un brollador. El sender, ben traçat, per alçària ràpidament i enfila cap al santuari. En algun moment acabes trobant l’inici de la varient dels senyals grocs que hem seguit a la pujada (al cim el company ha comentat que és un camí recentment marcat, o recuperat, per una colla de la que ell forma part). El camí fa uns metres per una pista abans de continuar fins a les ruïnes de Can Dèu o, potser de Ca les Planes; resseguint marques i pals s’arriba a Corbera en més temps del que semblava.

Només queda tornar al coll de l’Oreller per la pista que al matí s’ha pujat en cotxe, en uns deu minuts.

Final de trajecte. L’excursió es pot fer en unes dues hores i mitja de temps de joc efectiu, però com que això no és cap partit de bàsquet, s’ha fet en quatre hores ben tranquil•les, amb fotos i esmorzar. El desnivell frega els 600m, sense cap sifonada.

Un itinerari quasi circular, amable, i molt agraït pel que fa a paisatges i entorn natural.

Fins la propera!