Un dia de principis d’hivern vam anar a fer el Sobrepuny. Es pot anar en cotxe fins sota el cim i es pot anar des d’Espades. Posats a caminar, es pot anar des de l’estany de la Ricarda, però vam deixar el cotxe a la pista que mena del pas de l’Escalell a Sant Romà de la Clusa.
Pugem directament des de Vilada per la pista que mena a Sant Romà de la Clusa pel Pas de l’Escalell i deixem el cotxe a les planes d’abans de Sant Romà (el mapa anomena el Clot a un parell d’edificis propers). Pugem una estoneta per una pista que ens sembla fora d´ús, coberta de fullaraca, i que permet retallar per no haver de patejar tota la pista de la Nou. Travessem la carena de la Clusa, més al nord de la Foranca. Aquesta carena inclou un recorregut híbrid, amb graons, matolls, grimpadetes, ràpels i, fins i tot, ves per on, alguns trossets d’escalada. Els companys d’Escalada para tontos ofereixen una ressenya ben explicada per a la, potser, part més interessant de la carena
Sortim a la pista principal i en uns minuts passem per Rossinyol, que en realitat son dues masies: Rossinyol de Dalt i Rossinyol de Baix. Un conjunt de construccions agradables, amb alguns detalls arquitectònics de valor afegit, en un lloc, avui, ben tranquil.
Continuem pista amunt, sense empassar-nos la pols de cap vehicle (avui és laborable), i arribem al coll de la Plana, on esmorzem al Sol.
Comencem la pujada, evident, per l’eix de la carena. El senderó, molt marcat, llisca suaument cap el vesant migdia del llom i acaba enllaçant amb una pista estreta i sense marques de rodes que ve de ponent. Arribem al collet del Faig (per on tornarem a passar, de baixada) i resseguim la pista una estoneta. En algun moment es fa evident que cal deixar-la i agafem un corriol que ens porta, sense més història, a la carena del cim del Sobrepuny de Baix (de fet, el cim més interessant de la sortida, 500 metres a ponent i 90 metres avall del cim principal).
El cim, que tindrem per nosaltres sols només uns minuts, ofereix unes vistes particularment generoses: del Matagalls al Puigllançada. Avui hi ha un ‘mar de núvols’ d’on sobresurten, en la llunyania, Sant Llorenç de Munt i Montserrat. Més a prop, la vista va, neta, de Berga a la Tossa d’Alp: Rasos, Ensija, Pedraforca, Cadí, Moixeró… L’arribada d’altres afortunats en matèria paisatgística ens fa tirar cap el cim principal.
Un cop al cim, discretament equipat amb simbologia pròpia del solstici (i amb un piló de ciment, obviously), passem gairebé de llarg i baixem la carena arbrada, per corriols evidents, fins el collet del Faig. Tombem cap a llevant, amb bon sender, cert pendent i una catifa de fulles. El racó és bonic, tòpicament tardorenc, solitari… em ve al cap un tebeo (no una ‘història gràfica’, ni un ‘còmic’ : un tebeo), en un altre moment de la vida: El país d’en Fullaraca. Pere Vidal no hi és, però, i continuem fins les diverses collades de Picamill.
A tocar de la pista forestal, per on baixarem tot seguit, hi ha una agulla força atractiva. Si no vaig errat, es diu Roc de les Collades (em sembla; agraeixo qualsevol aclariment, si escau), i els companys de Muntanyenc van pujar, anys enrere, un post sobre una via anomenada Clara de lluna.
Anirem baixant, sense cap complicació. La pista segueix el marge esquerre d’una vall innominada (l’altre costat posa Baga del Roig al mapa de l’ICGC), sempre a prop de una línia de agulles-paret allargassades, que els companys d’Engarrista han fruit en una sortida i anomenen Rocs de Picamill. M’agrada molt més que el sensenom assignat pel ICGC, tenen estampa.
Una estona més, i ja hem arribat al cotxe. Un cop vista la proposta d’Engarrista, penso que la sortida hauria quedat ben maca pujant el Cap del Roig, però ni ens l’hem plantejat, i hem quedat ben satisfets.
Fins la propera.
Podeu descarregar-vos el traç aquí
La panxa trepadora 
