Hem anat a fer una via nova a prop de Canalda, a la Canal de Vilamala (Min, José Luís i Cañete, 31/05/2010). La via te un nom allargassat: Arantxa al país dels sons trobats (195m). De fet el nom és gairebé més llarg que l’aproximació: deixem el cotxe al km. 21,5 de la carretera Solsona-Coll de Jou, una mica abans del Coll de Jou.
La via s’obrí fa molt poc, i calia provar sort abans que la calor fos veritablement forta: l’orientació de la via garantirà un bronzejat poderós als escaladors estiuencs. Es pot conèixer, de primera mà, com es va gestar la via i com va anar la primera ascensió a kutrescaladors . S’hi pot trobar la ressenya i un croquis de l’aproximació. No cal dir que la ressenya original assigna el grau que l’aperturista (en solitari!: chapeau, Llorenç!), que és qui millor coneix la via, ha valorat. El meu dibuixet només relata la meva ascensió.
L’aproximació ens proporciona una vista anticipada de la paret … i és maquíssima. Fa anys que m’aturo a la corba del k.21,5 per fer-hi fotos a la Rasa de Vilamala i les seves fondalades i parets, però no imaginava que la meva primera visita fos per grimpar.
Després d’una estoneta (una mica més de 30 minuts) arribem a peu de via: els primers metres, sota la fullaraca d’un arbre, deixen veure una combinació de presses grosses i molsa/liquen al ciment d’un conglomerat a mig camí entre Montserrat i Sant Llorenç de Munt. Hem demano la primera i tiro amunt: la paret permet guanyar metres més aviat mitjançant els forats dels còdols caiguts que no pels bolos, que n’hi ha. Després d’uns 15m la línia perd verticalitat i arribo, còmodament, a la reunió.
Un cop els companys a l’R1 continuo amunt per una tirada, tombada, que fa gairebé 60m: un tram escrostonat de paret que, amb alguna assegurança aïllada, fa una gran diagonal envers la part inferior del sector vertical on trobarem la tirada més dreta de la via.
La tercera: 30m més del mateix, fins un bolt solitari a uns metres d’uns arbres. Potser caldrà aprofitar aquesta vegetació un dia que el Sol piqui més fort (al migdia s’acabarà tapant, i ara comença a enteranyinar-se el cel). Pugen els companys, travessia del desert.
La quarta se la demana José Luís: d’entrada no es veu per on anirà la línia d’expansions, però un cop trobada la primera tot es veu amb ulls nous. Pels comentaris ens assabentem que la tirada no regala res i que el 4c és 4c. La tirada es fa sota la vertical de la darrera, en línia amb una mena de quatre invertit que ja vèiem a l’aproximació, i que és un tret característic de l’itinerari. Un moment de confusió, uns metres de flanqueig, i s’arriba a l’R4: al costat d’un bolo molt gros, del color de la xocolata (de fet, ara que sabem on mirar, es veu una baga blava primeta). José Luís s’ho ha passat bé, malgrat que ha renegat una miqueta.
Min agafa les regnes de la cordada i enfila el darrer llarg. A la primera part de la tirada troba la roca menys amical de tota la via. Uns metres delicats, sense dificultat tècnica gran, però inquietants. Arribat a sota els metres més drets ens adonem que les peces allarguen una mica per fer A0 … i al 6a no hi arribem. Min soluciona la tirada amb solvència, combinant uns passos en A1 amb un lliure que deu anar pel 5b, amb forats per als peus i canto suficient.
Anem arribant a dalt, on bufa un vent fort, del que no ens havíem adonat per l’orientació de la paret. La via ha estat bé i, suposo, s’aniran obrint altres itineraris: la roca permet la previsió, i hi ha una paret a la vista -no diré quina, per si en Llorenç ja la té clixada– que promet interessants possibilitats.
Una grimpadeta, que permet una vista des de dalt de l’itinerari (bé, una mica esbiaixada) i en uns 10 minutets hem tornat al cotxe.
En conjunt una ascensió interessant (pel lloc i per la qualitat de la roca, per a mi inesperada), complementada amb un dinar a Solsona “a l’hora de dinar”, perquè la via es deixa fer en un temps raonable.
Material: 8 exprés + R
Fins la propera!
La panxa trepadora 