Hem anat a fer la nova via d’en Joan i en Manel: la Liebe Clàudia al Serrat del Coniller (Joan, Manel, Joan, Min, Jordi, Monsio, Jaume, Pep, Rafa, Peque i Cañete; 18.03.2012).
Manel i Joan han dedicat el nou itinerari a la Clàudia: Liebe Clàudia. Vola, Clàudia. Les arrels alemanyes de na Clàudia arriben ara al cel.
I, per iniciativa d’en Manel, molts dels que la vam conèixer hem anat a acompanyar-la en el seu vol, d’aquella manera que sabem: fent la via, que no és com volar, però arribes al cel.
Les persones no marxen del tot mentre aquells que les van conèixer conserven el seu record. És cert que la suma dels records no fa la persona, és una mena d’holograma incomplet, però no menys cert que Clàudia viu encara com una imatge, nítida, com una paraula encara recordada, als cors dels qui la vam conèixer i estimar.
De fet, la sortida no ha estat ben bé una col·lectiva: ha estat una celebració.
La celebració del cel, del vent, dels arbres, de les parets. O dels sentiments que tot això ens produeix, si més no. La muntanya, senzillament, és. I som part, com ho és Clàudia a través del mosaic, necessàriament incomplet, dels nostres records.
La sortida col·lectiva, que donà opcions a fer la via a només un grapat de companys, inclou una trentena de persones. Per prudència i per horaris només farem la via quatre cordades. Altres provaran la via del Nil o ens acompanyaran al peu de via i al cim.
La via comença amb una tirada ben maca, moderadament atlètica, que fa seva la línia d’una fissura-diedre que solca la paret fins esvair-se a la esquerra del seguit de metres desplomats que barren la paret a uns 30 metres del peu de via. Una tirada preciosa, protegida amb parabolts i algun pont de pedra. Malgrat que he tingut que agafar-me a més d’una peça, companys més solvents que jo coincideixen amb mi que és una tirada collonuda, de les que val la pena anar-hi.
La segona tirada inclou els metres clau de la via: sortida de l’R1 amb un 6a d’equilibri-adherència, una mica tacat de molsa, i amb presa petita. A la foto de dalt podeu veure en Joan en el moviment mateix de fer “el pas”. Es pot resoldre amb pedals, i en Joan, ànima caritativa i escalador pràctic, deixa un passamà per als següents. No tots el faran servir, però jo sí, per arribar-me al segon bolt: la textura de la pedra, tacada de restes de molsa seca és prou excusa per a mi. La resta de la tirada… que puc dir?… no hi regalen res: adherència sobre una roca a la que l’hi cal un període de pluges per netejar-se, presa petita, bolts de protecció, no de progressió; s’hem fa més difícil que el 6a/A1-0 de la sortida de la reunió. En Monsio, a les fotos de dalt, ja es veu que progressa a quatre grapes, però no renega massa.
A la foto de dalt podeu veure el conjunt de la tirada: hem vist als companys Min, Manel & Jordi quan fèiem l’aproximació (ells han fet bivac la nit passada, per ficar-s’hi a la via d’hora; nosaltres hem matinat i esmorzat al bar, com els aventurers de la tele). Joan l’entra a un diedre evident, franc, que es fa bé sense gaires espatarrades; l’adherència ha millorat força i en Joan Majó es mira la progressió del company amb enveja. Uns metres en diagonal a la dreta, fàcils, i som a l’R3.
Els metres que menen entre l’R3 i l’R4 son, diguem-ne … arrampats. Algun pas de quart, i ja s’arriba a la feixa equipada amb una corda fixa que porta al collet. Aquí anem a coincidir a la cordada dels jubiletes, que s’ha currat la via del Nil per no carregar la Liebe Clàudia d’anys i de cabells grissencs (…bé, els cabells de qui els té…).
La cinquena tirada aprofita la darrera tirada de la via del Nil. Uns primers metres per arribar fins un ressalt arbrat, remuntant un diedre girat a esquerra; en Joan va sobrat i surt directament de la reunió, per on pica més… son como niños. S’olora el cim, i les cordades van arribant envoltades de la flaire del bon humor. A les fotos de dalt podeu veure al Monsio-Galban Team, a la Colla de les Tres Altures i a en Min i en Joan el dia que van obrir la part de dalt de la via. Tots a l’R5, però amb un parell de flaixos de la tirada.
La darrera tirada fa el que han de fer les vies: arribar al cim mateix. Eludint l’obvia sortida a la carena que proposa la via del Nil, Joan es va currar uns metres nous de trinca quan va obrir; a la imatge gran el veieu posant un cordill en un matoll, però per protegir el pas de cinquè de la placa hi ha un bolt. Una tirada que solca uns metres de blocs amb pitjor aspecte del que en realitat son, per arribar a una placa coronada per una mena de diedre en miniatura, i que et fa arribar directament al cim (o, amb precisió, a uns tres metres del cim).
Cim. Avui no és un dia qualsevol, fins i tot tenim fans en l’avantcim, com als concerts de rock. També el cim està ple de grimpaires i de seguidors: fins a dalt han vingut tots els participants de la col·lectiva. Clàudia ja hi era, de bon matí. Sovint hi és.
Anem baixant, hem reservat taula a Coll de Nargó. Els companys i companyes han anat tirant avall. Hem quedat uns poquets (però bons!) al cim, esperant l’arribada d’en Pep, Rafa i Peque. Tirem carena enllà i, en una estoneta, podem donar un bon cop d’ull a la collita esportiva d’avui: la paret del Coniller.
Però avui hem fet una altra bona collita: hem estat a punt de volar amb na Clàudia.
Fins la propera, Clàudia!
La panxa trepadora 
