Ferrada de les Serres del Mestral

Fa uns quants dies (se m’ha creuat una etapa de mandra bloguera…) vam anar a fer una ferrada a l’Hospitalet de l’Infant (18.04.2014). L’itinerari està ressenyat a Pirineos 3000; de fet, és una ressenya excel·lent, fiable, exhaustiva i molt ben documentada amb fotos, croquis i mapa d’accés (la descripció de l’accés és precisa i exacta, al contrari de molts exercicis de literatura de ficció que es poden trobar a la xarxa…).

Com que els companys de Pirineos 3000 s’han currat una ressenya collonuda, us vaig posant unes fotos nostres.

Arribem relativament d’hora a un punt on ja em fa que trencaré el cotxe. Si ets agosarat o portes un cotxe guerrer pots pujar l’equivalent a un quart d’hora a peu; després cal un 4×4 de debò… per estalviar-te dos minuts caminant.
Trobem un cartell que indica, expressament, les ferrades (en plural: dóna la impressió que l’itinerari es va obrir en dos moments diferents, que han rebut noms diferents; la inflació, suposo…). Esmorzem a pocs metres d’un tros de corda que penja del peu de via.

El primers metres de via ja permeten copsar un tret característic d’aquesta via: ja que hi ha ferros t’hi agafes, però no es tracta d’anar tota l’estona agafant-se, es poden negociar uns quants trams grimpant (amb la protecció psicològica de la línia de vida, això sí…).

Un cop queda enrere la primera agulla, després d’una estona de progressió fàcil i sense trets destacables (bé, si que hi ha un pas, llarguet, de graó de ferro, desprotegit de línia de vida, on la perspectiva et fa dubtar un moment si te la jugaràs fent aquesta xorrada de via, o que…) , s’arriba a una bretxa.

Aquesta bretxa em farà esbufegar de valent, la faig per una línia massa baixa, encastat i pressionat per la meva panxa. De seguit, instal·lació de ràpel (uns 25m, aprox.); alguna piada parla de desgrimpar, però quan vulgui jugar-me-la per no res ja aniré a baixar alguna canal maca amb esquís.

Passat el collet, un diedret ‘surplombant’ , mal equipat: no calia forçar la cosa del pebre a tres pams d’una placa elegant. Opinions hi haurà, però a patir ja vaig els dilluns a la feina.

De seguida, un flanqueig característic, equipat, costat llevant de la cresta. A continuació, un diedre vertical, maquíssim, lo més xulo de la via; es pot pujar sense tocar ferro fins dalt (ep! passant la línia de vida…serà un IV)

Nou collet: baixada-pujada… aquest cop amb el regalet d’un ferro desancorat: el forat a petat, o el sika no va lligar bé; atenció a no enganxar-se el talabard, o la roba…. pots patir un ensurt, en aquest pas.

De nou dalt la carena, en un pis pas trobem una corda amb nusos que ens permetrà baixar fins una nova bretxa. Fa calor, el que queda no sembla particularment atractiu, fa mandra… tirem costa avall, per matolls punxaires petitonets… que ens acabaran arribant pel pit a la vora de la pista (ai…semblava tant a prop…snif). Arribo a posar-me la motxilla pel davant, com allò dels trens dels westerns.

Un itinerari còmode i agraït que, de fet, es pot fer de matinal, si tires una mica de peatge.

Fins la propera!

Grimpada al Gra de Fajol per l’aresta nord-est

Fa uns dies vam anar a fer l’aresta NE del Gra de Fajol (Rafel, Jaume, José Luís i Cañete; 27.07.2013). Quinze dies abans en Rafel i jo vam anar a esmorzar a peu de via, i a veure com plovia; aquesta vegada s’ens han apuntat JL i Jaume, i, pel que es veu, amb ells el Sol està garantit.

Després d’aparcar (una de les dificultats d’aquest itinerari) a l’inici del camí del refugi del CEC a Ulldeter, en 40 minuts ens plantem a “peu de via”, on ens haurem de posar l’armilla: dóna gust esmorzar a la fresca, després de les calors i xafogors de Barcelona.

Esmorzats i pixats, Jaume tira amunt a velocitats que sovint no exhibeix a d’altres itineraris (potser les nostres bromes sobre els seus bivacs l’han afectat…). José Luís s’enganxa al seu rebufo i Rafel i jo ens ho prenem amb calma, fent fotos i fruïnt una roca que promet petits plaers grimpaires.

D’aquest itinerari es pot trobar alguna referència de perfil un xic més tècnic (com ara a escalada per a tontos), però en aquest post (que és el meu centèsim post!!) només comentaré que la roca es magnífica, que l’itinerari és prou interessant com per no resultar banal i prou fàcil com per no caldre anar encordats.

En cinc minuts des de l’inici ens plantem dalt del primer tram, en un llom de pedra blanca. Enfilem amunt, a pocs metres a la dreta del fil de la paret, per tenir sensacions d’aresta; un seguit de diedrets tombats ens porta al peu del gendarme+bretxa característics de l’itinerari (mitja hora llarga des de peu de via, fent fotos i petant la xerrada).

De la bretxa cap amunt trobem els passos més propers al que podria ser un III, si filem primet, però sense continuïtat i amb una roca disfrutona, encara millor que més avall.

Als deu o quinze minuts de la bretxa (no te massa sentit parlar de metres…) arribem al quart i darrer tram diferenciable de l’itinerari, que esdevé pròpiament aresta, ja horitzontal. Es poden anar evitant alguns petits ressalts, per no complicar-se la vida en les desgrimpades, però el marge de maniobra és ample, sense perdre la proximitat del fil de l’aresta.

Cap a les 10:50 fem cim: una hora i tres quarts de grimpada plaent, que deixa un bon regust a la memòria.

Fins la propera!

Carena del Serrat del Penitent

Hem anat a fer “marxa per terreny abrupte” al Serrat del Penitent (Antonio, Min i Cañete, 12.01.2013). Feia temps (anys!) que m’anava mirant aquesta carena quan pujava a Gorros, però fa poc vaig descobrir a Agulletes Cròniques, un lloc ben xulo per visitar-lo de tant en tant, que la grimpadeta ja estava feta i documentada. De fet, els companys han assumit la responsabilitat de posar nom a les agulletes que han anat pujant, en una línia, en el millor dels casos, allunyada del tarannà d’altres èpoques, quan Montserrat era, bàsicament, font de plaers muntanyencs (quina enyorança!).

Sortim de Collbató i, en una hora i quart, via Graus/Bateries/Sant Joan ens plantem a sotavent de l’ermita de Sant Joan. Fem un mos, que compartim amb un parell d’ocells agosarats, i tirem fins el collet entre la Miranda de Sant Pere i el Serrat del Penitent.

Ens posem casc i talabart (després arribaré a la conclusió que amb una baga de cadireta i un davallador ja faries), i tirem avall pel llom. Fa un vent ben fresquet, que convida a abrigar-se. Allà baix, a la Pastereta, hi ha gent resistent al fred (o, potser, no hi arriba, el vent…).

En un parell de minuts arribem a la balma anomenada ‘cova del Penitent’, que trobem neta de brutícia i a mig netejar de runa. No sembla un lloc dolent per passar-hi una nit; Antonio s’ho rumia.

Continuem, caminant, i desgrimpant una miqueta, carena avall, fins un doble cim trencat per una canal amb força vegetació, que baixarem sense gaire esgarrapades. Cal reconèixer que l’indret té bones vistes, sobre la vall, sobre el Serrat de Sant Joan i, una mica enterbolides, sobre el Serrat de les Garrigoses. També ofereix bones perspectives sobre la resta de la carena, on creiem percebre clarícies de grimpada interessant.

Una mica més del mateix i arribem dalt d’un ressalt, on un parabolt amb maillon permet marcar-se un ràpel de poc més de 20m.

Recollida la corda, n’Antonio fa un demarrage fins la següent agulla, amb algun pas de flanqueig un xic delicat. Troba un ràpel des de la bretxa anterior al cim, però cap instal·lació a dalt que permeti progressar per l’eix de la carena. Portem ferralla de clavar, però en Min i jo passem de pujar-hi, i tirem avall, flanquejant pel sud el grupet de puntes. Recollim el company i, de seguida, albirem uns metres de cable-guia a l’avantcim del següent ressalt (un cable-guia que no fa massa servei com a línia d’assegurança, al meu entendre, atès el seu traçat; potser només es una primera fase constructiva d’un nou “camí -sobre- equipat”).

Ja es veu que això perd pistonada, però continua oferint bones panoràmiques cap a Gorros i cap a la Serra de Sant Joan. En algun moment ens traiem el talabart i el casc, ja  a la vista del camí de les Bateries. Hem liquidat l’itinerari en una hora i quart, i a mi m’ha sabut a poc.

En resum: (de baixada) malgrat la bona ‘estampa’ que té, vist des de dalt de les Garrigoses, un itinerari a mig camí entre la chichirriá i la grimpadeta, bonic de fer, però del tipus que portar a gent poc preparada et poc complicar el matí. Potser més per a coleccionistes montserratins que per a tapiocas, per a bambes-de-colors o per caminequipadistes, encara que tinc una enveja rabiosa envers en Manel Punsola per haver posat a disposició de tots l’itinerari (una salutació per en Manel!!)

Bé, res més.

Fins la propera!

Aresta de la Coma de Gelis

Hem anat a fer l’aresta de la Coma de Gelis, a Sant Llorenç de Montgai (Jesús, Pep, Min i Cañete; 06.12.2012). Els companys tenien el recorregut al carnet de ball, i m’han acollit al final de les seves cordes, cosa que agraeixo.

Podeu trobar una ressenya tècnica detallada a Lo Gall-Grup d’Ascaladors de Ponent, que és un bloc ben xulo. Com sol passar al meu bloc, les meves indicacions de grau tenen una component subjectiva (incloent-hi la percepció de risc) i una perspectiva montserratina, que no té per que considerar-se un qüestionament de les ressenyes originals, però que és congruent amb el relat de la meva ascensió i amb els altres dibuixets habituals d’aquest bloc.

Per cert, el temps s’acaba: només es pot fer la via de juliol a desembre (mapa de l’àmbit de la restricció, per cortesia del Centre Excursionista de Lleida-CEL); després Alejo ens enviarà un general de brigada i s’acabarà el bròquil.

Comencem la breu aproximació a dos graus sota zero, però s’aguanta bé, malgrat la inevitable humitat que imposa el pantà reomplert; deu minuts des del pont del km.11 de la carretera LV9047.

La primera tirada (nosaltres hem optat per l’entrada de IV+, a l’esquerra de l’eix, una mica surplombant (V+?), de la cresta) comença tirant enrere, però amb bona presa de mans…glaçades. Totes dues opcions mostren el que serà équipement en place a tot el recorregut: pitons amb anella (artesanals, amb aspecte robust), alguna “V”, i anells de corda.

Uns metres drets i relliscosos donen pas a uns metres de matolls tombats…que precedeixen uns metres de diedret relliscós, moderadament drets. R1 còmoda.

La segona tirada retroba la tònica del diedret, menys redreçat, senzillet, però encara relliscós. R2 al collet abans del que alguna ressenya anomena “1a torre” (que és un nom força alpí, certament…).

Uns metres per guanyar la “1a torre” i enfilem un tram d’aresta aèria, horitzontal i moderadament espectacular: caldrà passar a cavall en algun tram. Un tram ben fotogènic, però només si les fotos les fa una altra cordada, no hi ha angles bons dins la tirada. El Sol, que encara a tocat els companys, marxa quan arribo a l’R3. Els angles no respecten els cabells blancs, però ja no tenim les mans glaçades (només els peus…).

La cosa segueix oferint bones fotos: passem de passar per sobre del pany de paret de “la Gepa”, que ja es veu que torna a suggerir uns metres a cavall i flanquegem fins un ressalt coronat per un bloc (sembla solt) al que t’agafes amb una abraçada (amical). Uns metrets matollers i arribem al peu d’una canal-diedre a la base de la “2a torre” (renoi, quina alpinitat…). En Pep, que va fer aquesta via l’any 1974, quan encara no hi havia “torres”, ens fa unes fotos des de dalt que il·lustren l’ambient de la tirada.

Pugem el diedre, que no enamora, i ja som dalt de la torre. Malgrat la llum desfavorable tenim a la vista la darrera tirada, que té un aspecte poc atractiu: una mena de diedre emplenat amb una colada de blocs mitjans i petits enganxats amb fang solidificat i coronat amb un desplom.

De la “2a torre” (on sortim a la foto Min i jo gràcies a la càmera d’en Pep, que no és una càmera, és un camarón) com des de tota l’aresta, es poden treure fotos maques del Mont-roig (el Diedre Blanqueta el tenim ben il·luminat) o del pantà (piragüistes inclosos). També surt a la foto Miguel Àngel, que, amb José Antonio, ens venen seguint tota l’estona, per tal d’aprofitar les preses calentes que anem deixant enrere… Uns metres de matoll, caminant (es pot baixar caminant, des d’aquí, cap a llevant), uns metres més de grimpadeta, i som al peu de la darrera tirada.

Jesús (tiet-avi d’Spiderman) s’ha currat la tirada quan jo arribo. Del punt més inquietantment sospitós de la tirada (que després no té tan mala petja, tot s’ha de dir) penja un estrep, generosament aportat a la causa dels segons porucs i maldestres. Espatarrant-se i fent una mica d’A0 (passant una baga per un còdol encastat, de manual), la cosa es fa bé, malgrat que m’agafo a l’estrep per no malbaratar el gest generós… Un xic a l’esquerra i la tirada es separa del terreny sospitòs. Ben dret, bona presa, no cal passar per dins de l’arbre com es veu fer (hay gente p’a tó), pots anar per l’esquerra. Uns metres més, senzillets, i som a dalt.

Cim. Estelada (groc-i-vermell) i retrobada del Sol. Foto finish, i cap avall. Un ràpel d’uns 25m ens deixa al peu de la “gran torre”. D’aquí al cotxe trigarem uns 40min, buscant-nos la vida pel matollar a ponent de l’aresta (la franja a l’ombra de la foto de sota) fins arribar al camí del matí uns metres enllà del peu de via.

Una bona grimpada, sense les angunies per la trencadissa d’altres recorreguts de carena, amb una equipació satisfactòria (com els cotxes de gamma mitjana-alta, que hi ha gairebé de tot, però alguna cosa no fa servei i d’altres no les trobes…), però que deixa marge per prendre mesures addicionals (sabines i tascons mitjanets). Lo millor, com sol passar, els amics.

I s’ha acabat.

Fins la propera!

Cresta de Sant Orenç al Tossal de Sant Salvador (Ribagorça-Osca)

Hem anat a fer la Cresta de Sant Orenç (Min, José Luís, Antonio i Cañete; 14.05.2012). Arribats a Santoréns (que és el que posa als cartells…) per un trencall una mica més enllà de la presa d’Escales (si vens via Benabarri), continuem una mica més i, uns metres més enllà d’on acaba l’asfalt, un trencall de la pista puja a la dreta. Al principi en relatiu mal estat, més endavant en relatiu bon estat, però als pocs minuts arribem a un espai obert, prop del pas d’una línia elèctrica, on un inici de pista desdibuixat ens permet deixar el cotxe sense molestar.

La cresta queda a la vista: l’itinerari i l’aproximació son evidents. Comencem la pujada en suau diagonal i aviat trobem una línia de fites que, amb més o menys encert, ens permeten arribar a l’inici de la via en poc menys de mitja horeta.

Aquí sota us deixo una ortofoto del lloc, amb alguna indicació. A més, podeu donar un cop d’ull a la zona mitjançant la webcam d’en Salvador Sunyé (ep!, trankis, no es veu la cresta; mira cap  a l’altre costat, però veus el temps que fa al poble, i a Sopeira: d’utilitat per si vas cap a Escales o Roca de Sant Cugat …).

Arribats a peu de via (us poso la foto de la vista típica que surt a tot arreu i una altra, presa des de dalt de la Serra de Sant Gervàs fa unes setmanes) traiem el nas per l’altre costat: una segona carena, poblada de voltors encuriosits i una vista dels cims nevats de, suposo, la zona de Besiberris. Un glop d’aigua i ens posem la disfressa completa.

Començo jo mateix; una primera tirada fàcil, amb una placa protegida per un pitó (III+), i amb una creixent sensació de pati a tots dos costats. La roca és bona, fins i tot la que es mou (potser és millor agafar-se a la que no es mou…). Cinquanta metres enllà munto reunió passant una cinta rere un bloc, que serà la tònica habitual per a totes les reunions menys una (la que serveix com a capçalera per al ràpel, dues anelles amb expansions, amb angles i posició pensats per a rapelar i no per fer reunió). Min passa endavant, no em sento còmode: massa Montserrat per la línia d’expansions, suposo…

Un parell de tirades ens deixen dalt d’un ressalt que caldrà desgrimpar per seguir la cresta. Baixo, assegurat per dalt, com els clients, i arribo al peu dels metres tècnicament més difícils de la via: un ressalt (V) amb un parell de claus per arribar a una lleixa abans del cim d’una petita agulla, que ja hem pogut clixar fent l’aproximació.

La cosa desploma una miqueta, però en Min passa be, potser esbufegant més que anys enrere, però molt millor que jo mateix: un pedal apareix a la primera peça sense gairebé ni adonar-me; segur que aixo engreixarà el meu compte de mal karma, però ja no em vindrà d’aquí. Antonio i José Luís fan la tirada sense despentinar-se (no només per allò de l’alopècia, és que son gent solvent…). Min ha trigat una miqueta a trobar la instal·lació, però és que no es un muntatge de reunió, es de ràpel (però cap avall, al SE de la carena, i no pas cap avall seguint la via, al SW)

La continuació de la via ens fa muntar un numeret que s’ens acabarà menjant més de mitja hora: malgrat hem llegit ( al bloc benvinguts al paradís! ) que es pot despenjar algú fins que pot fer una espatarrada a l’altre costat de la bretxa (per que som dalt d’una agulla que queda separada una mica més de 2 metres de la continuació de la cresta: doneu un cop dull a la ressenya), prenem l’opció de muntar un ràpel amb una de les cordes dels companys A.&JL. Min baixa i, als quatre metres, ja pot passar, còmodament, a l’altre costat. Un parell de metres per sobre hi ha un pitó i, una mica més amunt, un parabolt. La tirada, inclòs el sifó del ràpel no s’allarga més de 30m, per estalviar fregament de cordes … i per fer fotos.

El numerito dels companys s’allarga una mica més que el nostre, atès que ells fan servir la seva pròpia corda, i aquests dos jubiletas no semblen molt destres en la maniobra. Sense ensurts i sense elegància, tots quatre som ‘aquí’, però… on dimonis és ‘aquí’?. El que sembla un parell de tirades per arribar dalt s’allarga unes quantes tirades. En un momento dado ens canviem de carena, cap a la dreta, on el nervi de la nostra cresta s’esvaeix. Uns metres molt delicats (que deixaran el saldo d’una pedra caiguda sobre la meva espatlla dreta, sense conseqüències greus), i tornem al to normal d’aquesta ascensió: anar fent, bona presa, compte amb els blocs i bocins de carena bellugadissos, i possibilitat d’assegurar-se on es vulgui (encara que gairebé no posem res, ja ens hem fet a l’enlairament i al tarannà de l’ascensió).

En algun moment, potser quatre o cinc tirades amunt del ràpel, la cresta perd pistonada. Acabarem arrossegant la corda per una canal paral·lela (per la dreta) als darrer metres de cresta, fins a arribar a un collet que, pel mig del matollar, ens porta al cim (una fita ben visible marca el punt culminant del Serrat de Sant Salvador).

A partir d’aquest punt se suposa que tot es ‘anar fent’ per les restes de la carena fins la collada amb el cim secundari, però no ens ha anat ben bé així: els vint minuts de la ressenya publicada a Vèrtex es posaran en 45m: grimpades, desgrimpades, matolls (afortunadament amb poques punxes!), anades, tornades; fins i tot una fita, solitària, potser deixada anar des d’una nau extraterrestre en mig del no res.

Acabem pujant un petit contrafort (uns 15m, III, a pèl..), que se suposa que es desgrimpa, “delicat”, per l’altre costat. Estic fins els dallonsis, no veig que la desgrimpada sigui “delicada”, sinó simplement arriscada i estúpida, i munto un ràpel (uns 8m) aprofitant un pont de roca i deixant una baga per al seu aprofitament futur (es a dir, si algú pringa exactament en aquest punt, i no en un altre).

Una mica més enllà del peu del ràpel arribem al marge esquerre de l’embut de sota el coll i, per fi, ens traiem el talabart. Un seguit de dreceres d’animals, graonets de lapiaz i la llera, desdibuixada, de les torrentades, i en trenta-cinc minuts hem arribat a la pista d’aquest matí: som a tres minuts del cotxe, i l’ascensió ha arribat al final.

Una ascensió que mereix la pena, amb bona pedra i bones vistes (al final no he fet foto de la Madaleta, amb força neu: la zona s’ha acabat empalomant una mica).

Hem fet servir 4 exprés, un parell de friends i diverses anelles de cinta per a ancoratges naturals (blocs, pedres encastades i vegetació tipus sabina).

Fins la propera.