La Roca Tallada

Fa moltes setmanes, encara era estiu, vam anar a Gréixer a pujar la Roca Tallada (Jesús, Pep i Cañete; 15.08.2014). Aquest post (i, d’altres, que aniran pujant) arriba molt endarrerit, ja es veu. Fent la vista enrere em sembla que he perdut força il·lusió en compartir al bloc sortides i altres activitats. Probablement tancaré el bloc abans que arribi el 2015, però tinc encara un grapadet de piades a mig convertir en posts, els hauré de completar…(si els habituals troben a faltar el bloc podem llogar un minibús per anar al funeral).

Roca_Tallada_itinerari_01

De vegades les meves piades-posts s’endarrereixen per que em capfico a incloure-hi una imatge de l’itinerari o la via vistos ‘des de fora’: aquí sobre teniu una vista de la Roca Tallada i el seu entorn presa des del Llis de l’Hospitalet, sobre mateix del túnel del Cadí. Encara més avall trobareu un parell d’imatges dels serrats dels Trulls i de les Molleres vistos pel perfil E-W (des del mirador del Bac del Diví, a l’autovia del túnel).

Roca_Tallada_itinerari_00

L’itinerari té tres o quatre parts fàcilment diferenciables: de la carretera del coll de Pal vam pujar per la pista que mena al coll de Pendís. “En un momento dado” es troba un cartell indicant un retorn possible al punt de sortida: el pont de Sant Nazari (1000m); del cartell es tomba cap a llevant, fins la collada entre el Turó de l’Abiol i els pendents del Verdai (els boscos feréstecs sota la línia de carena del Serrat de les Molleres). Bones vistes sobre Gréixer i sobre l’skyline Moixeró-Penyes Altes-Tossa d’Alp.

Roca_Tallada_01

Per un senderó més que raonablement traçat aviat s’arriba a tocar de la ‘paret cimera’ del Serrat de les Molleres. En pocs minuts travessarem una bretxa que ens deixa a la capçalera del carrer del Torb (una petita vall entre els serrat dels Trulls i de Molleres; és possible fer la baixada fins la carretera, però avui no la farem). Primeres vistes sobre el vessant nord del la Roca Tallada. La pujada, suau, cap el coll de la Coma Castellana, ens porta a tocar d’una curiosa estructura pètria, que sembla un mur de carreuat, però que és una formació natural.

Roca_Tallada_02

Un cop al coll el camí s’esvaeix una mica, però hi ha clarícies de petjades, alguna fita, i la proximitat òbvia de la paret.

Roca_Tallada_ferrada

Un prat amb bones vistes acull els primers metres de la grimpada. Hem llegit a Engarrista que no fa gaire es va reequipar. Un parell de trams de cadena i alguns graons permeten superar el metres més drets d’aquest diedre-canal, que frega l’extraplom en el seu punt més alt.

Roca_Tallada_03

La mini-ferrata no és de tant bon fer com sembla; pateix d’un defecte que sovinteja als reequipaments (i als sobreequipaments…): s’ha fet amb el trepant a la mà i no amb la pedra als peus. Algun pas, un moment abans dels graons, fa preveure algun ensurt a gent massa agosarada o, potser, mancada d’experiència.

Roca_Tallada_04

Un cop dalt de la ferramenta es va guanyant alçada, de primer per l’esquerra (marge dret de la canal), després a tocar de paret a la dreta i, amb espectaculars vistes sobre el Moixeró, recte amunt fins l’aresta somital (1665m)

Roca_Tallada_05

Cim. Un 3-60 fantàstic: Tossa d’Alp, Moixeró, Comabona, Pedraforca, Ensija, Peguera, Picancel, Catllaràs, … Ens allarguem una mica cap a ponent, per l’aresta, provant de treure el nas sobre els Empedrats, però els angles i pendents no s’avenen al nostre caprici.

Una estoneta al cim i tirem avall (a ‘plein sud’, que diuen aquells del nord). Una primera baixada evident, pel mig del matollar, i girant a ma esquerra per provar de resseguir el fil de la carena. Alguna desgrimpada curiosa ens acaba reconduint uns metres avall del fil, amb rastres de camí i alguna fita una mica matussera. Triguem una mica més del previst (matolls ferotges i desgrimpadetes mínimes) en arribar al Pas de la Mona, la bretxa que ens permetrà tornar cap el carrer del Torb i el coll de la Coma Castellana.

La desgrimpada és ben senzilla, com hi ha trenta a Montserrat. Com a Montserrat, algun manefla ha equipat la baixada (en aquest cas amb un cable elèctric gruixut i folrat, mantingut a lloc, a l’extrem inferior, per un tros de filferro llardós…) per tal de que es pugui anar amunt i avall amb xancletes i fent-se selfies amb el telèfon. Com a Montserrat, ja t’ho deia.

Roca_Tallada_06

Retrobem el camí de pujada i baixem per un d’aquells senders ferotges, ‘sin perdón’, trencagenolls, probablement les restes d’una rasa per a l’explotació forestal (o d’una pista per a landrovers dels d’abans, de quan els 4×4 no portaven climatitzador i rodes de dos pams d’ample). En una estona que es fa una mica llarga (uns 350m baixats pràcticament en línia recta, un pendent del 26% mantingut) ens plantem al Pont de Sant Nazari i al cotxe.

Ha esta una bona sortida, l’excursió mereix recomanació i, potser, repetició. Hem trigat una mica menys de sis hores i mitja, incloses parades, paradetes, fotos, esmorzars i xerrades tranquil·les.

No és, potser, l’itinerari ideal per anar en grup, però en un dia net de tardor o d’hivern les vistes han de ser senzillament meravelloses.

Fins la propera!

Esquivabolas a la Cajoleta

Fa uns dies vam anar a fer l’Esquivabolas (podeu veure la ressenya a La ilusión de la cima) de la Cajoleta (Min i Cañete; 20.11.2013). El pla era anar fent la Cajoleta per donar temps a escalfar-se al Montgrós i fer la Nautilus, però quan vam acabar ens vam adonar que era massa d’hora per només una via i massa tard per pujar el Montgrós i baixar amb llum natural. Vam solucionar lo de ‘només una via’ arrodonint la jugada amb un dinar al Granada d’El Bruc.

CAJOLETA_ESQUIVABOLAS_topoEl cas es que aquesta via es fa molt i no tinc molt a dir, però aquí teniu unes fotos de la primera tirada, on el Sol ens va tocar per la meitat.

cajoleta_esqivabolas_1La segona sembla ben assolellada, però malgrat no es veu a les fotos vaig assegurar en Min amb guants.

cajoleta_esqivabolas_2La tercera és la tirada amb més interés potencial de la via, però a mi la qualitat de la roca em va distanciar una mica del tema (és poc engrescadora, en el millor dels casos). Ben protegida en els metres més redreçats, un matoll embrancat i ben sec toca els dallonsis i et fa sortir cap a fora, al pati, en un punt on fer-lo no entusiasma.

cajoleta_esqivabolas_3Un cop al cim un parell de ràpels (al nord, 1 corda, i després a la canal que mira cap El Bruc, 2 cordes) ens deixen a tocar de la línia de senyals grocs que menen als peus de les vies sud del Montgrós.

cajoleta_esqivabolas_4Als pocs minuts arribem a un collet des d’on veiem que no arribarem a la Nautilus en un pis-pas. Després d’una estona de meditació (i observació de la Cajoleta des del costat que no surt ben retratat a les ressenyes), fem material, endrecem les motxilles, ens canviem de calçat… i cap avall. Acabarem fent la Nautilus d’aquí a cinc dies.

Fins la propera!

Montgai: Savina Wall & Tio Maria

Fa uns dies vam anar a Sant Llorenç de Montgai a grimpar una estona (Pep, Min i Cañete; 24.09.2012). La matinal començà a la paret de la Formiguera, on una mica per casualitat, vam fer una combinació entre la Memòria Selectiva i la Savina Wall.

La primera tirada (en principi, corresponent a la Memòria Selectiva), sense dificultat destacable ni troballes inesperades, condueix a la gairebé esplanada que comparteixen un grup de vies que solquen aquest sector de la paret. Veig una reunió al terra, i m’hi quedo. Els companys arriben relaxadament, petant la xerrada.

En Pep es demana la segona, que ja es veu per on va la línia de xapes. Pensant que fa la Memòria Selectiva tira amunt per la Savina Wall (que ja l’havia feta, però no reconeix els primers metres … gairebé idèntics als de la via del costat, tot s’ha de dir; potser és un cas de memòria selectiva, ves a saber…). La tirada és vertical, amb bona presa de mà i no tant bona de peu; un seguit de bústies estratègicament situades permeten diversió, sense gaires exigències físiques (m’agafo a alguna cinta, però més per falta de fe que per la dificultat objectiva). R-2 relativament còmoda, fins i tot anant tres.

Els metres de la tercera ja son força més drets, fins anar a trobar la savina que inspira el nom de la via. En Pep continua, es troba en bona sintonia amb la pedra. Arribat al punt on un petit desplom dona color a la tirada (comenta que havia posat un pedal l’últim cop que va fer-la), resol en A0, que ja està bé, a certes edats, i fent escalada recreativa. Molt content, acaba la tirada en un pis pas. Ramon i jo tirem amunt, retrobant la tònica de bones bústies i presa de peu irregular. La tirada es més física que la segona, vertical i disfrutona (fins i tot poso els peus a la savina, per fer fotos amb comoditat).

Som a dalt, que no es un cim, però està bé. Un parell de ràpels, i cap a la Tio Maria, a l’altre costat de la via del tren i de la vall.

De la Tio Maria no us poso ressenya (ja vaig posar una en un post de fa temps, que podeu recuperar clicant AQUÍ), però si un grapadet de fotos, per us feu idea del dia collonut i l’ambient relaxat de la grimpada (l’havia fet amb més alegria grimpaire, però estic molt poc inspirat, últimament…).

Només comentar que de la primera tirada, una mena de canal sense cap atractiu, de les que faries amb bambes si no saps que és una tirada, amb un sembrat de parabolts, no hi ha fotos; si torno aniré directament a l’R-1, caminant pel pendent.

Cim. S’ha de dir que els amics fan la via més maca del que és (que no està malament, té la seva gràcia per sortir de la dinàmica placa-xapa).

A un quart de tres som al cotxe: dinarem ( a l’Sport de Bellcaire) a una hora còmoda; una collita una mica minsa, però tots tres donem per aprofitats els quilòmetres (ens fem grans…).

Fins la propera!

Conxita Garcia a l’agulla de Sant Cugat

Fa moltes, moltíssimes setmanes, vam anar (Deckler i Cañete, 2011) a pujar un altre producte masó: la Conxita Garcia Pérez de l’agulla de Sant Cugat (Plantació).

Vam anar per dalt, però el peu de via es troba al límit d’on és indiferent anar per Gorros o pujar pels Llorers; probablement, si fa calor vas per dalt i si no fa calor vas per baix.

Tinc un record una mica difús de l’ascensió, i només penjo aquest post per aprofitar el dibuix, que el vaig fer i després no vaig tenir, al llarg de moltes setmanes, possibilitat de pujar coses al blog.

La valoració que fan els companys d’escalatroncs la puc compartir, així que, per posar quatre banalitats sobre detalls de l’ascensió, prefereixo adreçar-vos al seu blog. Només poso un parell de fotos, de la 2a i la 3a tirades. La primera no val la pena ni fer fotos, encara que a escalatroncs surt una de ben simpàtica.

Mr. Deckler, a l’R2. Per cert: l’inici de la segona tirada es fa millor si el segon ofereix les seves espatlles per tal que el primer les trepitgi una mica.

La tercera, que no passa pel mig de la bauma.

Bé, tinc tres o quatre coses de la temporada passada al calaix; les aniré traient si no surto més a escalar.

Fins la propera.