Joc anagonístic a la Gorra Frígia

“Nietzsche deia que qui té caràcter viu una sola experiència que sempre es repeteix, viu en un temps consumptiu. Charlot o Carpanta són personatges de caràcter, ni neixen ni moren, no canvien mai, com els titelles de la comèdia de l’art, consumeixen el seu temps. En canvi, el personatge d’existència viu en un temps adquisitiu, un temps que condueix cap a un desenllaç, és el personatge d’avatar, de peripècia, d’agonia, de destí.

Aquesta diferència entre un temps consumptiu i un temps adquisitiu pot ampliar-se a una multitud d’activitats, com, per exemple, als jocs i esports. Si distingim els jocs i esports agonístics i anagonístics, és a dir, entre aquells en els quals hi ha victòria final perquè l’agonista guanya o perd, i aquells en què no hi ha més que consum (o gaudi) del temps, llavors els agonístics serien anàlegs al ‘personatge d’existència’ sempre lluitant per arribar al seu destí que és la victòria o el fracàs, i els anagonístics al ‘personatge de caràcter’, el qual no es sacrifica per cap finalitat sinó que consumeix el seu temps. Entre tots dos hi ha aquesta diferència, que Hegel va anomenar ‘diferència entre la satisfacció i la felicitat’.

Els jocs anagonístics proporcionen felicitat, els agonístics satisfacció. El temps adquisitiu de l’agonista està entre un ‘encara no’ i un ‘ja!’; el temps consumptiu de l’anagonista, en canvi, està entre un ‘encara!’ i un ‘ja no’.”

[‘Autorretrato inédito de Rafael Sánchez Ferlosio’; Félix de Azúa; Babelia (enllaç), en traducció de La panxa trepadora]

Tony i jo hem anat a consumir el nostre temps a la Gorra Frígia. Fa molts anys que puc dir que en Tony és el meu amic. I, amb el meu amic, ens hem empassat un bocí de felicitat jugant al joc d’escalar.

Un dia ventós, un matí assolellat de novembre, el meu amic Tony s’ha fet un fotimer de quilòmetres per anar a grimpar junts uns pocs metres a Montserrat. I ens ho hem passat d’allò més bé. Feia anys (literalment) que no anava a escalar, i avui he fet de primer un parell de tirades a Gorros.

L’idea era fer la ‘GEDE/Blava’, però feia un fort vent que picava exactament del SE. M’ha semblat que passaríem fred i no hem venia de gust reprendre això de grimpar pringant. Ja havíem pringat una miqueta, puix a l’estació inferior del funi de Sant Joan havíem trobar una munió de preadolescents cridaners en excursió escolar, tants com per omplir més d’un trajecte, raó per la qual vàrem pujar caminant (confio que aquest detall augmenti un xic el saldo del meu compte kàrmic…).

Un cop esmorzats (cap allà dos quarts d’una del migdia: és el que té fer vies curtes i fàcils en laborable. Atenció, molt important: la cervesa IPA Tibidabo del Mercadona és repugnant…cal tenir-lo present si aneu a esmorzar a Gorros) hem desfet camí fins l’R0 de la (crèiem) ‘Joan Marc’ i he tirat cap amunt. Tony, que es un ‘pro’, no portava casc, però així és la vida….

Com no podia ser d’una altra manera, hem perdut la línia d’expansions gairebé immediatament després de l’R1 (de, sospito, l’’Anna Guinovart’), però Tony s’ha espavilat i ha confiscat diverses peces de (probablement) la ‘Joan Marc’. En realitat, tant hi fa: hem fruit d’una bona estona de plaer anagonístic.

He pujat la tercera tirada fent ziga-zagues dels parabolts de la GEDE als de l’’Anna Guinovart’, degut no al meu nivell ínfim, sinó a l’atracció pel ferro generada per la por escènica de la reentrée (snif… en realitat és una rampa…però mola!). Cim.

Un cop dalt, abraçada i vistes al millor paisatge a aquest costat del Mississipi. Un guiri apareix demanant per les xapes de la ‘Tió Gos’, i això marca la fi del nostre idil·li amb el cim solitari de la Gorra Frígia.

Com anem sobrats hem pujat amb una sola corda i no podem fer el ràpel llarg. Un cop sota el cim, amb la corda a les mans, posem un segon ràpel per baixar fins a la canal de la normal en comptes de desgrimpar i, ja posats, un tercer a mig flanqueig de baix (mea culpa, penitenciagite…).

Baixada per Santa Anna, escales avall i reentrada a l’atmosfera turística, on els vianants (que no excursionistes) no retornen el ‘bona tarda’, no sia que els demanem alguna cosa malgrat no creuen la mirada, capcots i disfressats d’aventurers com van tots…

La tarda acaba al bar de l’Hotel del Bruc, tot per nosaltres aquesta tarda airejada de tardor. Tony marxarà cap els seus assumptes professionals, però ha compartit amb mi, un cop més, unes hores amb tota la màgia de la muntanya i l’amistat.

Fins la propera!

Camí de l’Alsina a la Miranda del Pas dels Francesos

Aquest dissabte hem anat a fer la via Camí de l’Alzina (Manel i Cañete; 24.05.2014). Feia anys que no hi anava, i m’havien dit que la primera tirada estava molt polida.

Hem passar d’entrar directament per la R2; plovisquejava i hem pensat en assegurar un parell de tirades i, si de cas, plegar a la feixa si la pluja anava a més. No ha estat una bona idea: la primera tirada llisca com un bidet espolsat de talc. Manel s’ha empleat a fons per resoldre la tirada sense patir cap ensurt. Esborro la tirada de la meva llista d’escalades futures.

Ateses les circumstàncies, la segona tirada no l’hem negociat massa: agafant les tres primeres peces, fins deixar enrere el patinoski. Després ja es deixa fer. En conjunt, un parell de tirades innecessàriament esposades, tot i tenint en compte que arribes caminant a l’R2.

A la tercera tirada ja hi ha gent, quan arribem: un parell de russos (el que parlen sona rus, si més no). Els paios van bé i Manel fa la tirada al rebufo del segon. Progressivament redreçada, acaba amb un metres de flanc cap a l’esquerra. Ben protegida, ja fa temps que vaig perdre la sintonia amb la cosa d’escalar, i aprofito per agafar-me molt (snif…tindré que tornar a escalar amb regularitat, ja es veu que no puc estar cinc mesos sense fer res i venir-me aquí a grimpar). La reunió està generosament equipada, hi ha un futimé de xapes, es pot compartir.

La quarta tirada surt de flanc, a superar una mínima panxeta (no com la meva). Manel fa la tirada amb solvència, també porta uns dies sense grimpar, però fa les coses força millor que jo. Per la meva part, un petit ensurt: poso un pedal al primer pas… i m’enganxo un camal del talabard al mosquetó de l’estrep. Un numeret curiós per als qui s’ho miren des de l’Àrea de Servei. Si em quedaba algun estoc de concentració i tècnica s’ha esvaït amb l’incident; acabo la tirada agafant-me molt i amb molt poca elegància, per no dir una altra cosa.La cinquena és la tirada que millor es veu de baix estant, al monestir, amb una birra a la mà. És una placa maca, poc generosa per als peus, i ben dreta. Manel progressa amb comoditat, fins i tot em deixa una baga en un pas (potser m’hauria d’haver deixat un electron fins l’R4, però no portem, avui). Al meu torn ofereixo un espectacle poc esportiu, però es que ja m’he sortit del partit. Hauré de començar de zero, altre cop, en això d’escalar (o, potser, de 0.75, atès que em sembla recordar que no m’he agafat a un parell de cintes…).Bé, ja som a dalt. No estic exactament entusiasmat amb com he fet la via, però s’ha de dir que no he patit gens. Encara que no sembli gran cosa, és un punt de partida més elevat que en la meva anterior etapa de pèrdua total de nivell.Manel m’ha portat a escalar, i m’ho he passat d’allò més bé.

Gràcies, Manel!

 

 

…fins la propera…

Olga Frontera al pic de Castellas

Hem anat a Alós de Balaguer, a fer l’Olga Frontera al pic de Castellas ( Min, José Luís, Pau i Cañete; 18.12.2013 ). El dia s’aixeca un xic emboirat, mig tapat i fred, i fem temps al cotxe fins les deu del matí. Pugem els pocs metres que ens separen del peu de via, ens canviem de sabates i ens enfilem.

La primera tirada remunta, dret i net, un seguit de petits replanets, amb una certa deriva esquerra-dreta (vas trobant parabolts, no hi ha massa navegació), per després tornar a l’esquerra, amb una petita baralla matollera (que en Pau solucionarà recte amunt, al seu torn). Quaranta metres de bona i freda presa, i som a l’R1.

La segona és una mica de més del mateix, per acabar traient el nas a una feixa amb arbrets i matolls. Un altre cop de peça en peça, però comença a aclarir-se el cel, malgrat la temperatura es mantindrà baixa bona part del matí. R2 sota un arbre.

Tiro amunt, els pocs metres que avui faré de primer, primer caminant i després enfilant-me per una vira dreta (baga a l’arbret de l’inici) fins trobar un parabolt un parell de metres per sota de la placa característica de la via. Faig l’R3 aprofitant l’expansió i un matoll.

Min tira amunt per aquesta versió local dels Plecs de Llibre; una versió local que ara és un mur dret, molt estètic i engrescador, malgrat que després comentarem que hem trobat el terreny un xic més descompost del que recordàvem, sobretot als darrers metres de cada ´plec’. Poc a poc, amb solvència, Min remunta primer recte amunt i després fent un quatre cap a l’esquerra. L’R4, un parell d’expansions, està clavada a la placa mateix, malgrat l’espai còmode per estar-se és el diedre-canal de l’esquerra (tal com va anar després, cal reconèixer que l’emplaçament de les peces de la reunió evita impactes directes de pedres volants als ferros, que no als grimpaires… ). Malgrat que ell en fa un us limitat, em deixa posat un pedal, que jo faré servir sense vergonyes.

La següent tirada continua amunt, per la canal-diedre (m’imagino que es podria plantejar una variant placa amunt, però la cosa pujaria força de grau, i caldria posar alguna peça fixa…), sense gaire complicacions, però amb clarícies de que la roca no serà tant bona com fins ara. Sortida a l’eix del ‘plec’ per una bretxa i absència d’un clau ‘de via’ que hi era el darrer cop que vam pujar aquí (posem un alien petit, que queda molt bé). Uns metres de placa, fina i dreta (3 bolts), on l’amabilitat d’en Min ha deixat pedals per al meu benefici, condueixen a una sortida (a l’esquerra) delicada, trencadota i  inquietant. Hem tornat a la vertical de l’R4, i quan en José Luís arribi a aquest punt es produirà una caiguda de pedres important; uns moments de tensió, uns bons cops de pedra al casc d’en Pau (uns 25 metres de vol, prou energia cinètica per complicar-nos el matí…), comprovació de que les cordes no han estat danyades, i l’R5 bullint de comentaris sobre risc, perill i roca xunga.

La següent comença bonica, senzilleta… preludi d’uns metres inquietants: remuntem, en diagonal cap a la dreta, el mur del ‘segon plec’ fins trobar un parabolt que protegeix un flanqueig ‘rarito’ a la dreta: cal passar un bloc, amb el cul penjant al buit, per espaterrar-se i passar a la canal-diedre que separa el segon i el tercer ‘plec’. Uns metres marranots, una baga en un matoll (a benefici del segon), i som a la bretxa rere el cim del tercer ‘plec’, a quatre metres de l’R6.

Això s’acosta al final: un mur, similar al de més a baix, que es veu bonic i divertit, ens separa del final de via. Son uns metres drets, assequibles, amb roca i presa excel·lents, amb un pas un xic més picant ( protegit per un bolt que fa un temps no hi era; suposo que és una compensació kàrmica per allò del pitó desaparegut d’abans ) i que menen un petit ressalt d’allò més fotogènic, vist des de dalt.

Faig el ‘paseillo’ fins l’aresta cimera, malgrat els companys el faran sense cordes, però crec que no cal forçar la sort en aquest terreny, no vindrà de quinze metres…

Cim.

Som a dalt, on l’Olga Frontera i la Minyons de Terrassa s’uneixen i terminen. Encaixades, fotos, i desgrimpadeta cap a l’altre costat. Son uns metres tontos, innecessàriament exposats: quan torni posaré un parell d’expansions, per estalviar-me un pendent delicat que mena a la capçalera del ràpel típic; total, per fer aquí un ràpel de 30 metres ja farem un de 55 des de dalt.

Baixada moderadament incòmoda ( tarteram, caigudes de pedres, pinxos, matolls…), i som al camí de les gorges de Mu. En uns minutets hem tornat al cotxe, encara a temps de capturar unes imatges de la via amb una llum de tarda ben maca.

Ha estat una bona jornada i una bona escalada.

 

Fins la propera!

 

Llimac Groc a la carena del Dumbo

Fa un mes vam anar (Tomàs i Cañete; 09.11.2013) a fer la via dels Masó al Morro Pla, però s’em van creuar els cables i, malgrat ja l’havia feta, ens vam baixar.

Retrocedint cap a la Canal Ampla vaig trobar una bona perspectiva sobre la carena del Dumbo, i vaig fer fotos a un parell de vies poc visibles des del fons de la canal. Per tal de no acabar la matinal sense fer una via sencera vam anar a fer una d’aquestes: la del Llimac Groc a la carena del Dumbo. Pujo aquest post, endarrerit, per aprofitar alguna de les fotos de la jornada, bàsicament (a més de treure a les fotos a Mr. Deckler, que em porta a escalar …i no és el meu primer renuncio)

Mr. Deckler currant-se la primera tirada. Uns metres ben macos, ben protegits i amb bona presa.

Mr. Deckler fent la segona tirada i baixant amb corda de l’agulla (nenassa!!).

Passat coll de Guirló tenim un parell de vistes, si no excepcionals, poc corrents: la lluna, enlairant-se entre la Portella Petita i la Pelada, i un paio retallant-se contra el cel al sostre de la Cadireta.

Fins la propera.

Tolku+Nautilus al Montgrós

Hem anat a grimpar al Montcau (25.11.2013; Min i Cañete). Fa temps que rumiàvem d’anar a fer la Nautilus del Montgrós, una via oberta per Gustavo Màñez el 1994 (ressenya al web de l’AEC). La cosa ens temptava, però els 70 metres de la primera tirada ens feien mandra, atesa la probable necessitat de fer una reunió d’una sola peça (peça artesanal, en forma de bolt petitet i xapa d’alumini casolana) i la nostra nul·la intenció d’aconseguir una corda de 70m (portem un seixanta de 9mm)

Fem l’aproximació al Montgrós via camí de la Palomera-Canal Roja-senyals grocs i, un cop a peu de paret, trobem una filera de xapes, just a partir d’una llastra caiguda sobre la qual esmorzem. Anem a fer un cop d’ull a la primera de la Nautilus, i a la seva variant, però la roca no promet tant com la de la Tolku (decidirem que hem fet la Tolku -oberta pel company Màñez l’any 2003- hores més tard, després de estudiar ressenyes i comentaris), i fa fred per anar al racó de la canal; a més, només arribem a clixar una xapa, en un terreny si no lleig, fosc de líquens.

Esmorzats i disfressats, tirem amunt: una tirada protegida amb 11 bolts petitets, on cal anar amb mirant-se una mica la roca, amb certa verticalitat, encara que  no particularment exigent (més enllà del fred, encara que la pedra no estigui especialment freda). Son 55m de tirada, que arriba fins una savina de tronc poderós després d’uns metres interessants.

De l’R estant no es veu per on dimoni passa la segona de la Nautilus. Ramon tira amunt, per terreny primer fàcil i després encara més fàcil, fins una taca de vegetació mitjaneta. No hem vist cap peça pel terra (es progressa gairebé caminant), i tiro jo: 60m fins el primer arbre en la direcció de la canal entre el Montgrós i l’Esfinx (caminant), seguits de 50m d’en Min caminant pel bosc i finalitzats amb 20m de flanqueig rigorosament fàcil (dels que fas amb bambes a qualsevol aproximació) al final dels quals en Min fa l’R3 al peu del mur del segon sector de la Nautilus (sí, l’acabes trobant, la via…).

Min tira amunt, sota un vent que passa canal a baix i que ens deixa glaçats. No sé si és la tirada per la qual val la pena anar-hi, però és la més bonica: bona roca, un quart ‘de tota la vida’, franc i protegit amb …6 o 7 peces?. La ressenya que portem marca 60m i 6 peces fins l’R4, però en Min fa 55m, arriba a una cornisa collonuda…. i passa vint minuts tractant de trobar la p… reunió. Finalment, col·locant 3 aliens en poc més d’un pam d’escletxa horitzontal, fa reunió… a tres pams d’una setena xapa que no havíem vist (l’aprofitem mitjançant una baga molt llarga) . Pujo a velocitat més aviat molt ràpida (estic glaçat, no porto més que una armilla de folre com a roba d’abric, i ni el meu abundant greix subcutani ha impedit que passi fred una bona estona) i, en contra del meu costum, sense agafar-me a cap baga; potser és un sistema per pujar net, no sé.

Min tira amunt… i ensopega l’R4, a pocs pams de l’slim bolt (com tots els de la via…). A mi no hem surten els números, hi ha una mica més de 60m de tirada. Per aprofitar l’R potser cal que el segon surti fins la primera peça de la tirada (o potser la corda es va encongir amb el fred, ves a saber…). En tot cas sembla completament desencertat que, a quatre metres d’un replà d’allò més convenient, s’allargui la cosa al límit de les cordes… per a res; en una via de tirades de 70m no calia apurar per després fer una de 40m.

S’arriba a l’R5 caminant. Dos metres enllà de la reunió la via s’enfila per tal de superar un mur baixet, però redreçat. Se suposa que és un 5é, però fa fred i volem plegar: un pas de pedal i uns metres de bona presa en una pujada en diagonal a la dreta.

Cim. Fa rasca, un bon Sol i força vent. Una encaixada, recollim cordes i ferralla, i cap al coll entre el Montgrós i la Roca Plana dels Llamps. Fem material… i s’ha acabat.

Fins la propera!!

Cerdà-Pokorski a l’Elefant

Hem anat a fer la Cerdà-Pokorski de l’Elefant (José Luís, Min i Cañete; 28.10.2013), en un dia gris d’inici de tardor.

O, més ben dit, hem anat a Sant Benet, a una nova trobada STAE promoguda per en Joan Asín i plena de antics companys del CE Àliga dels vuitanta ( i de companys ara propers i que per edat o per trajectòria vital no hi eren a l’època). Un bon grapat d’escaladors de cabells platejats, però no tots amb panxa i tots amb una actitud optimista davant la vida en general i la cíclicament ressuscitada baralla pels equipament en particular.

Alguns han esmorzat a Monistrol i d’altres hem esmorzat a la terrassa del self del monestir. Retrobades i bon ambient abans de repartir-nos: un grupet a Gorros i la majoria cap a Sant Benet i rodalies.

Nosaltres anem cap a la vessant nord de l’Elefant. Per a mi, aquesta és la tercera vegada que pujo cap a ‘l’altre costat’ de Sant Salvador en un any…avui vull fer, ara sí, ‘la pokorski’ de l’Elefant (una salutació per al Pau, que hem va portar a fer-la amb un peu lesionat i vàrem haver de baixar de l’R1, fa uns mesos).

Pugem fins a peu de via ( o fins a prop del peu de via, no queda clar). José Luís tira amunt, una mica despistat i saltant-se alguna assegurança. Una tirada maca, còdols petits i cert grau de navegació entre la boira. Mentre JL munta l’R1 arriben en Joan Prunera i els Llória Brothers.

La segona tirada se la demana en Min, que no es tonto. Una sortida de flanqueig cap a la dreta, un Pacific Cam vermell (o qualsevol altre aparell tipus friend de tres dits d’ample)… i comença un molt gratificant grapat de metres plens de còdols, bons i abundants! Des de la vertical de la reunió la tirada tira recte amunt fins l’R2, passant per alguna expansió que en Min no ha vist (bé, de tant en tant les troba totes, no penseu…). De fet, hi ha un forat collonut per a un alien taronja i diversos merlets ‘de manual’.

JL torna a tirar de primer per a la darrera tirada: uns pocs metrs fàcils menen a un tram molt vertical. Jo m’agafaré una miqueta, però de seguida comença un encadenament de còdols i cantos collonuts. Si no estiguéssim envoltats per la boira la tirada seria de foto. Arribats a l’R3 només cal sortir caminant a l’esquerra, cap el collet entre la Trompa i l’Elefant. El primat JL ens segueix fent moneries.

El cim de la roca de Sant Salvador és ple a vessar: una colla de gent s’aplega al cim, enmig de la boira. Tirem avall i, en una estoneta, arribem al refugi de Sant Benet. Alguns dels companys que han anat a Gorros ja hi son, però encara és d’hora, tenim temps per enfilar-nos a l’agulla de Sant Benet. Cap de nosaltres l’ha feta, i en Min l’hi te ganes. Uns quaranta metres, quatre o cinc expansions, bona presa, algun punt sospitós just arribant a la reunió…una agradable sorpresa de III+ que arrodoneix el matí. De dalt estant ja veiem que comença a arribar la resta de la gent. Un ràpel ens col·loca al mig de la trobada.

Va arribant la gent, comença a córrer la cervesa i la bota de vi… només en Persiana farà tard, encara a la tirada d’artifo de la Boy-Roca (hem diuen que va amb la seva companya… de lluny sembla que no frueix massa de la tirada…). La trobada i les seves retrobades assoleixen la velocitat de creuer, i la jornada fa aflorar un anecdotari no tenyit de nostàlgia, sinó de bons records. Jo no era del nucli dur de l’època, era més aviat de la colla de l’esquí de muntanya, però m’ho passo força bé.

Els permisos de les companyes i parentes van arribant al seu límit horari, i el meu s’allarga només fins les quatre… Començo a desfilar acomiadant-me d’un bon grapat de bona gent que té memòria i que sap, també, viure el moment. A més, no ha plogut, he engrapat força llardons dels que porta en Pep i he fet la Cerdà-Pokorski de l’Elefant: un dissabte ben rodó.

Fins la propera!

Ressenya via Cerdà-Pokorski a l’Elefant per La Panxa Trepadora sota una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Unported.

//

  

Get info on via

Get info, pricing and more on via

click here

localmoxie.com

Ajaguda del Torrent del Misser i Agulla dels Missaires

Fa uns dies vam anar a grimpar al Torrent de Misser (Jesús, Min i Cañete; 02.02.2013). Un altre dia anàrem a intentar l’aresta Brucs de l’agulla dels Missaires, però no vam trobar una bona aproximació a peu de via (anant fins el sòcol de la Pastereta E. i provant de creuar el Torrent del Misser per tornar a pujar pel seu marge esquerre; no ens vam sortir). Aquesta vegada ha estat fàcil i ràpid, anant més per sota, pel peu de les agulles d’en Lucas i del Fraret, i creuant el Torrent més avall.

A proposta de Jesús, i com que passem pel costat, esmorzem a peu de via de l’aresta Brucs de l’agulla Ajaguda del Torrent del Misser i ens enfilem aresta amunt.

Una primera tirada de molt baixa dificultat i de molt baixa qualitat de la roca ens deixa fent reunió en una bretxa (es pot arribar caminant pel costat de llevant, sense despentinar-se).

La segona tirada ofereix quinze metres de roca excel·lent, per grimpar amb alegria. Un parell de bocs ens observen, amb un posat indiferent. Una vintena de metres de grimpadeta i som dalt de l’agulla. Afegim una baga a la que ja hi ha al matoll del cim (la via no té cap assegurança posada, excepte el ràpel) i tirem una quinzena de metres avall pel seu vessant E.

Remuntem uns metres cap a llevant i passem al marge dret de la coma que s’enlaira cap al Serrat del Penitent. Traces de corriol, sense gairebé esgarrinxades, i anem guanyant perspectiva sobre ambdós costats del Torrent i la cara E de la Pastereta. Davant nostre, l’agulla dels Missaires, amb bona estampa a la llum d’aquest ventós matí d’hivern.

Comencem la via estalviant-nos uns metres de sòcol indicats a la ressenya del “Montserrat Sur” antic i atacant directament la vira del forat, però la jugada, feta per evitar uns metres de roca realment cutre, no ens sortirà massa bé: el fregament de les cordes i l’angle estrany per al que anem de segons fa escurçar la tirada i muntar reunió al primer matoll sòlid que trobem.

Jesús tira amunt, coronant en primer lloc un gendarme d’un metre d’alçada que troba uns metres enllà. La progressió, primer uns metres per una canal marranota, després per un tram de placa acceptable. Més amunt caldrà anar completament a l’esquerra de l’eix del diedre característic de l’agulla. Un pas menys fàcil que d’altres i arribem  a una reunió de matoll, còmoda (no hem trobat res de via, i no en trobarem fins dalt).

Jesús tira amunt, per l’esquerra de la canal-diedre (que es veu, si no impraticable, lletja com un pecat). Sorprenentment, just a partir de la primera foto, trobarem un pany de paret maco, amb roca de bona qualitat, que val per tota la via. Tindrem problemes per col·locar assegurances, però la dificultat no es alta i la qualitat de la roca és, gairebé, ‘gorrera’.

Nova reunió en ancoratge natural (matoll bo), però apurant 55m de corda: hem tingut que sortir de l’R2 per estirar la corda, Min s’ha enfilat uns metres i jo he acabat assegurant només amb el contrapès de la meva panxa, que alguna utilitat ha de tenir.

Quinze metres, roca delicada, i Jesús arriba al cim. Passa d’aprofitar expansions d’una R de la via de la cara O de l’agulla i allarga una mica més carena enllà, fins un darrer matoll.

Cim. La matinal ha sortit força bé, però la cosa s’allargarà més del que a mi m’hagués agradat. No sembla massa clar, en aquell moment, que es pugui baixar per la canal a llevant de l’agulla sense despentinar-se. Acabarem remuntant fins la Miranda de Sant Pere, a pocs minuts de l’ermita de Sant Joan.

Acabem la sortida baixant pel camí de les Bateries (s’ha fet tant tard que a mi ja no em vindrà d’aquí, i estic força amoïnat), però tinc la convicció de que baixar per la canal matollera dels Missaires, amb o sense ràpel, hauria estalviat més d’una hora, i una patejada no desitjada.

El balanç ha estat positiu. Uns itineraris per a col·leccionistes, si voleu, dels que cal anar fent, de tant en tant, encara que no siguin ‘Escalada Tradicional’… només escalada.

Fins la propera.

Una xemeneia fins dalt del Mont-roig

Hem anat a fer un nou itinerari grimpaire a l’Estremera del Mont-roig, a l’esperó dit  ‘La Proa’ (Min, Jesús, José Luís i Cañete; 21.01.2013). Hem tingut noticia de la nova via a través de Lo Gall, però no tinc clar si el nom de la via (oberta per en Jordi Marmolejo) és ‘Tintín al Mont-roig’ o aquestes paraules son només una broma dels companys de Lleida.

Deixem el cotxe una mica més enllà del segon túnel (direcció nord) de la presa de Camarasa i, desfent camí fins la boca nord del primer túnel, enfilem el sender que mena a la Cova del Tabac i a l’estació de tren de Vilanova de la Sal; el cartell, com no podia ser d’una altra forma, indica la distancia en quilòmetres, dada de gran utilitat per als muntanyencs en aquest terreny poc planer.

En vint minuts arribem al trencall cap a Vilanova, però nosaltres anirem, abans de la grimpada,  a fer una breu visita a la Cova del Tabac, on arribarem en una hora justeta. Jo no coneixia el lloc, però ja m’havien comentat la instal·lació de ferros i cadenes en alguns trams del camí. No tinc cap dubte que la nova infraestructura ha garantit la seguretat de la butxaca d’algú, però a l’itinerari no l’hi calia. Més que una instal·lació de seguretat sembla una exhibició grotesca de malbaratament de cabals públics (suposo…).

Malgrat la ferralla, la cova té certa gràcia, que compensa la visita; una antiga etapa d’explotació extractiva ha esborrat part dels trets naturals de la cavitat, però, si més no una altra cosa, les seves dimensions son notables.

Tirem enrere uns metres i enfilem (fites i un sender prou marcat com per no confondre) cap a la feixa que la ressenya publicada indica com a inici de l’itinerari. Fem a pel uns metres de ressalt (II+) i tirem, caminant, feixa enllà, cap al collet entre La Proa i un ressalt que marca la línea de la carena (uns 100m).

Arribats aquí, un parabolt marca l’inici de la via, protegint un pas de cinquè més aviat torracollons. Un cop superats els sis o set metres fins assolir la carena, una trentena més de matollar i grimpadeta ens deixen al peu d’un ressalt no massa dret i un xic trencat.

Min tira amunt, uns metres de graonets no especialment drets, cal parar atenció a la qualitat de la pedra en algun punt. Una expansió dalt del ressalt, i reunió (anelles de baga a aquesta i a l’anterior).

Tiro amunt, caminant pel matollar, fins esgotar la llargària de la corda; Jesús i JL pujaran amb voltes de corda a les mans fins uns metres enllà, sobre d’un ressalt petit a la dreta de l’inici de la canal prèvia a la xemeneia final. Recupero i Min tira amunt, entrant a la canal: matoll-extrem, poc amical i molt lliscadora; posa un parell de bagues als matolls i, amb compte, arriba fins un gran bloc encastat on hi ha l’R (baga).

L’emplaçament de la reunió és inquietant: pel que sembla, el bloc només s’aguanta per un angle, quatre dits, i per l’altre costat en un cúmul de matolls i runa del drenatge de la xemeneia. Jesús, de fet, munta reunió uns metres enrere, lluny d’una eventual línea de caiguda del bloc (que no sembla imminent… però llunyana tampoc; si l’itinerari es fa més potser caldria fer algun foradet uns metres enrere, dalt del tram de canal matollera…). De fet, hi ha una baga al marge esquerre, just on es recolza el bloc; fora interessant veure l’efecte d’una sacsejada en aquest punt, si algú cau.

Min tira amunt, pujant per l’esquerra del bloc (Ei! Sembla política, però és, només, un petit tram de matolls i pedra poc consolidada, no massa atractiu… com la política actual). Dalt del bloc una nova baga de via i dos blocs mig grans, que es mouen. Motxilla fora i xemeneia amunt.

 

La xemeneia no és gaire tècnica, però la presencia de fang i la motxilla penjada dificulten la progressió si vas molt endins. Baga nostra en un primer matoll, graonet amb fang, i deu o quinze metres fins emplaçar un bon tascó en una escletxa horitzontal (bé, i una baga en una farigola, que la motxilla treu de lloc a l’instant; Jesús col·locarà algun bicoin més, quan sigui el seu torn). La xemeneia s’obre i, tornada la motxilla a les espatlles, sortida delicada per la dreta, recte al matollar; deu metres amunt una fita marca el final de via, amb baga de via.

Al meu torn, més aviat atemorit pel tema dels blocs inestables, faré la tirada més per la placa de l’esquerra que fent ramonage; però és que, de segon, es fan moltes coses… A dalt surto com puc, pel mig de matolls i fang, agafant-me a la corda, que a quedat rere un matoll que m’impedeix la sortida cap a la dreta (he, he, a veure quin matoll ens impedeix, a tots, la sortida cap a la dreta…).

Reunió. Encaixada de mans i vent fortet, i fresquet. Els companys van arribant, una ma cerca on agafar-se…

El dia, que començà gris i mig ventós, a quedat lluminós i ventós. Tirem amunt, uns pocs metres ens separen del cim del Mot-roig. Ací i allà, restes de llaunes, prou velles com per haver estat llençades a la Guerra Civil (dalt de la xemeneia, a la punta de La Proa, hi ha el que podrien ser restes d’un niu de metralladores…). Bones vistes cap el Serrat del Poll i el Mu.

Carenem fins un primer collet-bretxa i tirem, carena enllà, fins trobar una filera de fites: hem passat de llarg, per deu metres, la drecera que ens portarà de tornada a l’embassament. Agafem el corriol, i avall. A prop, una pila de runa assenyala la sortida superior d’una cova que trobarem més avall, decorada amb heures, i amb alguna òliba com a inquilina, segons experiència personal d’en Jesús (no ens apropem massa, el camí trenca avall a cinquanta metres de la balma). Setanta minuts des del cim, i som de nou a la presa: a mitja horeta del bar Sport de Bellcaire (sis hores de cotxe a cotxe, visita cavernícola inclosa).

Un itinerari curiós de fer, però no per repetir.

I s’ha acabat.

Fins la propera.

//

Esperó Enric Vilaplana al Frare Gros de l’Alzina

Hem anat a pujar l’Esperó Enric Vilaplana d’Abadal al Frare Gros d’Alzina (Min, Pep, Jordi, Raül i Cañete; 01.11.2012). Al número de Vèrtex juliol-agost de 2012 (n.243) va aparèixer un petit grapat de ressenyes de vies noves al Montsec, al ‘darrera’ del Cap de Ras. També es pot consultar la ressenya a Perversió Vertical, bloc on els aperturistes ens deixen fer un cop d’ull a la seva activitat, que, a més de força interessant, està ben fotografiada.

Com arribar-hi? Bé, cal anar a Terradets i pujar la carretera que va de Guàrdia de Tremp a l’extrem sud del congost de Monrebei, fins una mica més enllà de la població d’Alzina, on s’agafa un tram de pista en relatiu bon estat.

Una mica més enllà d’Alzina hi ha un trencall a mà esquerra (al costat d’una casa, molt visible des de la carrtera), que condueix al mateix lloc on vam anar nosaltres, però no cal forçar les coses si portes un cotxe massa baix: uns centenars de metres enllà (uns 1,6 km des del poble) hi trobem un altre trencall, on una pista baixa al fons del talweg sense patiments per a cotxes baixets. Nosaltres els vam deixar just on la pista enllaça amb una altra, que ressegueix (E-W) els fons de la vall, entre conreus al nord i la línia de bosc al sud.

Tal com comenten els aperturistes al seu article, hi ha un moment, entre Moror (per cert, si poses ‘moror’ al Google, segons com, t’ofereix alló de ‘…potser voleu dir “mordor”…’; té la seva gràcia) i Alzina, que s’albira la part de dalt del Frare. A part d’aquest moment, cal caminar una estona per arribar-hi.  Tirant cap a ponent des d’on hem deixat el vehicle (es pot allargar mig quilòmetre, si voleu i el cotxe ho permet, però no passa res per caminar uns minutets…) arribem al punt on comença a definir-se el barranc que resseguirem una bona estona. Un fangar i, uns metres més (uns 100) enllà de la corba, rere un suau aflorament rocós, avall pel barranc, espais encara oberts, per una pista que ràpidament s’esvaeix. Anem baixant, per la riba dreta, un corriol a estones molt marcat (algun cartell d’alguna ruta: “18”).  Tota l’estona veiem l’Obaga d’Auberol, que és el costat nord de l’elevació on són les parets). Ens sortim del sender més evident, creuem al marge esquerre del barranc que baixa i, en un parell de minuts, passem per un prat on hi ha una construcció de pedra de tres parets, sense sostre. Uns centenars de metres més enllà creuem al marge dret i enfilem un seguit de fites, per una diagonal en suau ascens que va cercant un senderò poc marcat i lleixes de pedra i molsa. Poc més enllà, amb algun moment de confusió, un bon camí (cartell groc) es defineix i comencem a tirar, en horitzontal, en direcció NW-SE.

El camí és realment agradable de fer. Passem un parell del que semblen pedreres (hem llegit que es feien pedres de molí a partir del material extret; potser molts acabarem tornant als temps on guanyar-se la vida era tant dur com ho sembla ací estant…), algun tros empedrat amb cura i, després d’una breu baixada, arribem al fons del barranc d’Alzina: una bona vista, de perfil rigorós, de l’esperó Enric Vilaplana.

En pocs minuts som a peu de via. La impressió inicial és positiva, però ràpidament la segona impressió s’obre pas: hi ha força blocs inestables, malgrat l’adherència és més que acceptable. En Min, que porta 40 anys al negoci de la grimpada, va fent, poc a poc, en un silenci ominós trencat per demandes de posar atenció a les cordes. Un parell d’expansions i tres o quatre sabines el permeten protegir la tirada. En Jordi, que diu que fa temps que no escala, ho veu clar i fa el que s’ha de fer, sense dubtes notoris. Els tres de la segona cordada acabem formant part de una única cordada de cinc. De fet, estic a punt de baixar-me, només el no deixar material a la via m’ho fa repensar. Quan torni (de fet, queden un parell de vies de bona estètica i qualitat de la roca que jo, des de la meva experiència d’avui, deixo en quarantena) portaré loctite en esprai.

Un cop guanyat el petit gendarme, fem reunió al collet que el separa de la paret mateixa. Jordi es fa la segona tirada en un pis pas, però troba un regalet enverinat: un bloc del tamany d’una fotocopiadora, que s’ha mogut en trepitjar-lo i que queda en la via com a perill cert per a futurs ascensionistes. La cordada de cinc continúa amunt, malgrat un amago de ràpel cap a la canal W per part meva: no pateixo pel grau, ni tinc cap angoixa, però fa temps que la roca d’una via no em produia vibracions tant dolentes. De fet, uns minunts i uns metres després, Raül fa un comentari sobre un bloc (de dos pams de llarg) que es mou i que, potser, caldria llençar avall. No cal llençar-lo: ell solet surt volant i cau sobre el meu cap. Malgrat el casc, un moment de confusió i malestar. L’episodi no em pot tallar més el rollo, però ja m’he resignat a anar pujant, que és el que hem vingut a fer.

La tercera tirada ja és mes maca. Millor dit: totes les tirades són estèticament impecables, molt boniques, però les dues primeres són molt patidores; tinc clar que successives repeticions netejaran la via, però caldran un bon grapat. Aquesta tercera tirada, de fet, és disfrutona, et porta records del Pic del Martell quan la pedra encara no lluia fins a enlluernar. És la tirada més llarga, i compensa les dues anteriors.

Arribem a pocs metres del final i muntem en unes sabines: a tres pams d’arribar a la reunió em peta una presa de peu, però com que ja m’havia petat una de mà a la primera tirada (que els companys havien fet servir, tinc fotos…), el llistó està molt alt i no pateixo massa. Pep ens envia per davant en aquests darrers metres, i som a dalt.

Cim. En general escalo molt poc fora de Montserrat, però intento no desaprofitar ocasions per a canviar de roca i d’skyline. El combinat amics-paisatge-excursió-paret d’avui a donat un balanç positiu, però allò de la primera tirada m’ha deixat mal sabor de boca. Soc conscient que aixó és ecalar de debó, i si no t’en vas al rocòdrom, però caram…

La baixada, després d’uns minuts de confusió (l’article a Vèrtex no dona cap indicació sobre per on cal baixar), una fita i la lògica orienten cap a la canal que tenim a ponent del cim. De seguida trobem un corriol… i un cartell de plàstic amb un “4” ben gros (solidari amb el “5” que hem vist a prop del peu de via). Deu minuts i som abaix.  Malgrat una petita revifada del Sol, el cel torna a cobrir-se (hem passat una estona de fred a l’R1), però desfarem el camí de l’anada sense gaire més que quatre gotetes de pluja.

I s’ha acabat.

Fins la propera!

Ulu-Apa a l’Ullal de la Magdalena

Hem anat a tastar un nou producte de la factoria d’en Guillem Arias: la Ulu-Apa a l’Ullal de la Magdalena (Min i Cañete, 25.08.2012). Producte manufacturat recentment (el 17.08.2012), encara té el polsim dels forats fent nosa a la paret.

L’aproximació des del camí de Sant Jeroni al peu del vessant nord de l’Ullal és un matollar que acaba cedint pas a una rampa descomposta, trencada i mig matollera. Aquesta rampa, un xic exposada, conté els primer metres d’altres itineraris: La Cerdà (una clàssica menor), la Juan Manuel, i un projecte (v.Xalmet?) que ha resultat trepitjat pel nou itinerari. Fins que s’ha obert el nou itinerari (17.08.2012) no hi havia xapes per protegir la pujada, però atès que sospito que la via tindrà un bon grapat de visites m’imagino que ja està bé.

Comencem la via emboirats. Una trentena de metres em deixen a la feixa de vegetació que solca el primer terç de la paret: uns metres de II ‘expo’, que malgrat la boira no estan humits. Una R1 instal·lada a tres pams d’una reunió més antiga, semiartesanal.

La segona tirada és mes bonica: una diagonal de presa gran, maca, equipada amb generositat (6 bolts), que comparteix metres i es creua amb un parell d’expansions fixades amb cargols allen, record d’una època, no tant llunyana, de menys exhuberància equipadora.

La tercera tirada comença guanyant uns metres amunt abans d’atacar un flanqueig d’un 10m, amb bona presa de mans i creixent verticalitat. Assolit l’extrem dret del desplom que solca la part mitja de la paret, un parell de passos d’A1 marquen l’inici del retorn cap a l’esquerra. Min va fent (algun pas, sense ser inabastable, és força llarg), amb pedals i elegància, el que jo faré en A0, amb un pedal, esbufecs i suors. L’arribada a la reunió, ben dreta, ja posats, la fem amb pedals (encara que els primers ascensionistes fan una valoració menys ciclista, de la qual no dubto, però que no està al meu abast avui).

L’R3 és relativament còmoda, però acabo fent un embolic amb la corda (aparatós, perque m’acaba caient la corda paret avall, però com que som sobre el desplom tampoc passa res). La quarta tirada comença dreta, força protegida i amb bona roca, molt gorrera. Malgrat que no puc dir que l’hagi passat amb una mà al cul, és una tirada maca de fer, fins que s’arriba a tombar la carena NE: els darrers metres (un xic a la dreta de la Juan Manuel, p’a que no se diga), fàcils, estan força trencats, i cal anar amb compte de no enviar regalets als següents de la cua.

Cim. Una estelada flameja, com ho fan altres a tots els cims de Gorros. A més, una estelada gegantina ha estat fixada a la paret de la Gorra Frígia que mira cap el Monestir: la senyera del futur Estat que, probablement, està més a prop que altres vegades. Potser com a metàfora dels costos futurs, la senyera trepitja els primers metres d’un grapat d’itineraris, sacrificats avui en favor de la quadribarrada. No és inassumible, però poques coses importants es poden fer sense danys col·laterals.

Fins la propera.