Fa poc vam anar (Min, José Luís i Cañete, 23.01.2012) a fer la via Esperò dels Elfos, a la paret que hi ha al costat de la presa d’Escales (més o menys a baix de tot del Pic de Sant Cugat, cap al SW).
Arribem una mica d’hora. No toca el Sol a la paret, i fa certa rasca, així que ens allarguem fins Sant Orenç, per donar un cop d’ull a una cresta que va sortir ressenyada fa poc a Vèrtex (viatge infructuós: ningú recorda ben bé per on s’hi va cap a la cresta …). Tornem a la presa i, ja disfressats, anem fent l’aproximació, tot baixant les escales excavades a la paret. Aquesta circumstància permet donar un cop d’ull de prop a la paret abans de ficar-s’hi. La primera tirada, que surt del mateix camí, gairebé al final de les escales, comença amb un parell de metres de V+ (el tram més difícil de la via, en cap cas obligat: un parell de bolts ofereixen l’opció de començar la via amb suavitat).
La tirada s’em fa estranya: un seguit de bústies esbiaixades, en diagonal respecte a la vertical, que es fan amb alegria de mans i certa incomoditat de peus. Suposo que escalar principalment a Montserrat, combinat amb la meva tècnica (millorable) fa que la resta de terrenys s’em facin estranys.
La primera reunió, incòmoda, dona pas a una tirada estèticament semblant a la primera, però més fina (cap el V-, segons semblava). Potser una miqueta a l’esquerra de la línia d’assegurances es fa amb més comoditat. A la reunió, si més no en cordada de tres, tampoc regalen res (rodolí).
La tercera tirada és, suposo, la inspiradora del nom de la via (per alló de l’esperó, vull dir). És maca, en autoprotecció (aliens vermell/groc), anant a cercar uns metres de diedre bonics, assequibles, que es pot dir que quedan a mà dreta d’un mínim relleu vertical (l’esperó?). Si més no, la tirada te una certa estética visual, i bona presa.
Min deixa pas a José Luís: un jubilat que, a la vejez viruelas, s’anat engresacant a fer de primer, i amb solvència (no com d’altres… snif). Suposo que les insistents passades dels voltors no tenen res a veure amb el canvi de cap de corda. La tirada que s’ha demanat el jubileta és la més vertical de la via, amb els metres obligats més exigents i, potser, la textura menys agradable (xorrera, un xic arrodonit …).
De nou a una reunió poc adient per anar de tres en tres, a pocs metres de la feixa artificial que marca el final de la via. José Luís liquida la tirada en un pis pas: uns primers metres verticals i una deriva cap a l’esquerra, per terreny una mica trencat (hi ha un bloc inquietant, que tard o d’hora anirà avall…).
Som a dalt. Encaixada, fotos … i baixada curiosa: una galeria excavada en pendent (uns, potser, 35-40º), amb ferros clavats a terra, ens porta a un triple encreuament. A ma esquerra, sobre la verical de la presa (de fet, hi ha qui baixa aquests metres fent ràpel); a ma dreta, vistes sobre el pantà i les muntanyes del fons. I el bo: un altre túnel, que mena a una feixa artificial, equipada amb un cable de calibre ridícul, i que porta fins uns metres a desgrimpar, fàcils (si no els trobes mullats: ràpel gairebé obligat, si més no per no temptar la sort). Camina que caminaràs … i s’ha acabat.
Fins la propera!
La panxa trepadora 