El Cap del Verd amb esquís

Per aprofitar la neu sense els patiments hivernals de les pistes forestals colgades de neu des de molt avall, una esquiadeta per la Serra del Verd: el Cap del Verd (15.03.2014).

Agafant la pista Gósol-Tuixent, cap els 1.580m, una mica més enllà de l’Ermita de Santa Margarida (senyal), d’un marcat revolt cap a la dreta surt una altra pista (indicador ‘Comes’) que, donant la volta (llargueta) per la Socarrada, torna a Gósol enllaçant amb la mateixa pista a Tuixent. Avui s’ha pogut allargar uns centenar de metres amb el cotxe (un turisme; en baixar hi havia rodades de 4×4…  fins 200m enllà), fins una corba cap els 1.575m.

Esquís a la motxilla; hi ha algun tram innivat, però, en conjunt, no compensa posar i treure esquís fins arribar a una pista que surt a ma dreta (cap els 1.680m, vint minuts de marxa) per remuntar el vessant nord del llom de la Jaça Vella. Un cop tombes cap el costat nord del llom, bona innivació a la pista, que puja fins a quasi tocar a la llera del torrent de la Borda del Moixic.

D’aquest punt surt una línia més o menys neta d’arbres, probablement originada per tasques d’explotació forestal (més que una pista és un reguitzell de soques a banda i banda d’una franja sense vegetació). Hi ha un bon gruix de neu, primavera, però esquiable. De vegades es fa servir l’expressió ‘puja de valent’; aquesta línia-pista no puja de valent: puja d’heroi mític; acabo fent més d’una ziga-zaga just abans de començar un flanqueig cap a llevant i el llom de la carena.

Uns minuts per neu molt fonda, però, un cop passat l’eix del llom, el gruix comença a minvar, fins arribar a fer, sense treure els esquís, un tram d’uns 30m pels matolls i el terra de pinassa. Retrobada amb la neu en apropar-se la llera del Barranc de la Jaça; en uns minuts s’arriba al llom (línia neu-herba molt marcada), uns 50m per sota de la Barraca de la Jaça.

A la barraca arriba una pista, amb bon gruix de neu. Resseguint-la cap el sud, però, uns metres enllà toca treure’s els esquís per caminar un centenar de metres. De nou amb esquís, arribada al llom de la Serra del Verd. Pujadeta pel llom dels Cavallets, sempre amb la vista propera del Cap d’Urdet i el teló de fons de la Serra d’Ensija (i el Pedra rere el clatell).

Poc a poc, tombant cap a ponent (deixant a ma esquerra els pendents que menen al coll dels Belitres i a la capçalera del Torrent Fosc) es van guanyant els 300m de desnivell de la Barraca al cim; a la fi, uns centenars de metres de flanqueig a ple Sud, en suau ascens (la traça dels tennistes fa un petit sifó), per passar per sobre d’una línia de filferro potencialment perillosa en una baixada emboirada. Arribada a la carena cimera, allargassada i solitària.

Cim. Foto-finish. Port del Compte a tocar. Una poma, uns glops d’aigua, i cap avall.

He vist a alguna piada que la baixada pel Torrent Fosc és la baixada més divertida, però avui tinc un rampell i decideixo anar a baixar per on he pujat, només per fruir (previsió que resultarà errònia) d’una baixada pel bosc, amb neu fonda, en comptes de la rasa dels tennistes que ja es veu que enfila Torrent avall.

La baixada fins la barraca va força bé, uns metres amb esquís a les mans s’accepten com a mal menor…. però la baixada pel bosc acaba redefinint (a l’alça!!) els estàndards de la pringada amb esquís.

Per a no oblidar i per recordar cada cop que em vingui una inspiració lluminosa fent esquí de muntanya.

Un balanç agredolç: no havia estat mai al Verd i he fet cim amb esquís, sense veure ningú (excepte un parell de tennistes , ja molt avall) en tota l’ascensió… i això no te preu!

Fins la propera.

Serra d’Ensija amb esquís

El dissabte passat, tornant de Port del Compte, vaig veure força nevada la Serra d’Ensija. Aquest dissabte he tornat a Ensija, però amb esquís (01.03.2014).

Abans d’arribar al coll de la Trapa, només sortir de Saldes, ja es veu tocar el Sol ixent dalt de la Serra.

Es deixa el cotxe on es pot (hi ha una mica de neu i gel a la carretera, ha ventat): a la Pleta de la Vila, una àrea recreativa a la carretera de Gósol a Vallcebre (uns 1.590 m) . Es surt direcció Vallcebre i, als quinze minuts, remant per la carretera nevada (tancada, avui) s’arriba a un senyal del PR-C 79 que indica cap a la Font Freda.

La foto de base del croquis d’aquí sobre és d’en Manel Ferrer, a qui no conec, però que penja unes fotos aèries collonudes a Panoramio.

Deixant enrere unes taules i una barbacoa, amb cinc dits de neu nova dipositada pel vent, cal resseguir un bon camí pel bosc, trinxat de petjades de raqueta i amb marques d’algun davallador audaç amb esquís. Ja veurem la meva baixada, aquí cal estar fort, anar fi o ser molt agressiu; cap dels tres és el meu cas, aquesta temporada…

Es guanya alçaria per la coma del Torrent de la Font d’Ensija amb relativa comoditat, tot seguint la rasa dels tennistes i, també d’esquiadors (marques grogues). Malgrat la densitat del bosc, ja es veu com s’haurà de negociar la baixada; hi ha un bon gruix de neu i d’una sorprenent bona qualitat, gairebé pols, producte d’una ventada recent.

Cap els 1.850 m, a la part de baix de l’indret de les Planelles, la neu comença a canviar, però vas guanyant unes vistes ben maques sobre el Pedraforca, la vessant sud del Cadí (una bona innivació, al Comabona), el Moixeró…. (del cotxe aquí uns 65 min.).

El canvi de neu és a pitjor, ja es pot anticipar que la baixada serà ‘interessant’… Cal anar remuntant per la dreta orogràfica de la vall, és evident i està trinxat de traces d’esquí i de rases de tennista (per cert, amb tot lo ample que es el lloc, de baixada hi haurà un grapat de tennistes trepitjant la traça; dejà vu de la meva molt breu i molt llunyana etapa de fondista…)

Poc a poc, pendent amunt, amb uns gruixos de neu importants, i d’una qualitat minvant, s’arriba al pujol del Cap de la Canal Llisa i a tocar del refugi (avui tancat; 2.156 m). Guanyant alçada, molt suaument, s’enfila cap a la Gallina Pelada, amb neu a mig transformar i bones vistes cap el Pedra).

Arribada amb esquís al mateix cim, un indret amable amb els esquiadors. Un parell de muntanyencs arriben dalt des de la carena que ve de Roques Blanques, han pujat pel Portet; uns metres finals amb flaires pirinenques i bona estètica.

Arriba el moment de baixar. El “truqui” és mantenir-se sobre una línia de cota elevada, tot el que puguem, per evitar caure a la fondalada del refugi (no convé baixar directament la torrentada sota el refugi, és terreny molt tècnic, amb algun punt complicat i un xic perillós) i arribar als ‘pendents’ del Cap de la Canal Llisa (la línia la marquen dos pals de franges fosques, dels de mesurar gruixos).

D’aquest punt fins l’inici de la part més arbrada el descens és un compromís entre diagonals sobre neu a mig transformar, algun encadenat de godille sobre amples clapes de pols acumulat pel vent i derrapades sobre traces glaçades de tennistes, de tres metres d’ample.

En algun moment, cap els 1.700 m, em rendeixo. Es pot trampejar, amb neu bona, sobre pendent fortet, però amb una densitat d’arbrat incòmoda i un traçat cada cop més obligat pel sender nevat. Hem trec els esquís i baixo uns 150 m, uns minutets, pel camí nevat. Arribat a les taules del costat de la carretera torno a posar-me les fustes i, en uns minuts de lliscada còmoda carretera avall he tornat al cotxe.

En algun moment de la baixada es pot fruir de una bona perspectiva sobre el cordal Moixeró-Tossa d’Alp, però el paisatge del dia l’ha ofert, com no podia ser d’una altra manera, el Pedraforca.

L’arribada en cotxe a la zona, al matí, ha coincidit amb l’arribada de la llum al Pedra: una imatge clàssica i ben estètica (uns amics han fet l’enforcadura amb esquís i han pujat el Pollegó Superior per la normal, la setmana passada; ja veurem…)

Clàssics a part, la imatge muntanyenca d’avui l’ha ofert la cara sud del Pedra: tots els relleus i les línies de les vies perfilats pel Sol ixent i la neu, amb colors d’hivern i un aspecte de cim ‘de debò’ (que és el que és, certament).

Fins la propera!

Matinal amb pells a Port del Compte

Un cop més amb la mateixa companyia que en Biscarat, un cop més a Port del Compte. El dia promet bronze i bones vistes (22.02.2014).

Sortida del pàrquing d’Estivella (1.940 m / 08:45) i remuntada de la Rasa de Prat Piquer fins poc abans del coll de Tancalaporta (2.100m /09:30): una pujada suau, tranquil·la i solitària. La marabunta dels tennistes (afavorida per un abalisat que ha instal·lat l’estació d’esquí, per tal de promoure, encara més, la massificació) encara ha d’esmorzar i anar a llogar les seves raquetes. Alaska de fireta i quechua.

Remuntada suau, primer per bosquet i clarianes, i més amunt un altre cop per la ‘senda dels elefants-tennistes’. Uns darrers minuts fora de la rasa de petjades i soc al Vulturó, un cim amable, discret i amb unes vistes que cims més altívols no ofereixen (2.349 m / 10:15 ).

Avui toca anar directament cap al Guespeguera, discret i suau allà baix, cap al sud. Davant mateix del Vulturó el ‘cim’ del Pedró dels Quatre Batlles mostra les restes d’una allau i una cornisa ‘de foto’

A dalt, panoràmica de la Serra d’Ensija al Pedró ( a l’últim treu lo nas el Pirineu central…). A baix, de la Guespeguera al Pedró, més o menys l’itinerari d’avui.

Sifonada suau i ja hem arribat al darrer coll abans del llom allargassat que fa de cim de la Guespeguera ( 2.319 m/ 10:45). Una vista meravellosa, del Turbó i del Pirineu central, del Boumort, de la Cerdanya, del Pedraforca, del Puigmal, i de tot el llevant fins a Montserrat.

Pràcticament un 360º… tret d’uns 15º del Pedró; la rebaixa paga la pena si es té en compte que al cim del Pedró hi ha un futimé de gent a totes hores, deu o dotze panells amb fotografies retolades del panorama, un betlem, un cairn fet de ciment, amb bancada i tot, i una proximitat incòmoda amb les pistes de l’Estivella. Per la meva banda, avui no he vist ningú fent el recorregut (que és bonic i particularment poc feixuc), ni el veig ara, a dalt estant; pujar per les pistes és una opció, però no una excursió.

Foto i a desfer carena. El cos demana baixar cap a la vall que hi ha a ponent del cim, remuntar fins la Serreta i anar fent via cap a la Tossa Pelada, però estic massa panxut, em fa mandra treure les pells i avui toca matinal rigorosa.

Tiro cap el costat de ponent de la cota innominada que hi ha entre la Guespeguera i el Pedró, perdent només una trentena de metres. Semblava que caldrien ganivetes, però el meu excés de pés, combinat amb uns centímetres de neu ventada però no compactada fan fàcil el flanqueig. Aviat sobra l’anorac que m’he posat al vent de la carena, una carena amb vistes cap a un Pirineu que avuí em sembla gairebé canadenc, i igualment fora del meu abast.

Uns minutets, uns centenars de metres gairebé planers, i soc al cim ( 2.387 m / 11:40 ). No és un horari per tirar coets, però ni he suat ni me he despentinat. A més, he fet moltes fotos… amb una càmera fotogràfica(!); digital, aixó sí (aquí dalt tothom fa fotos amb l’smartphone… i surt a les fotos amb casc i malles, obviously).

Foto finish, botes tancades, pells fora… i cap avall. Es pot sortir recte carena enllà i perdre alçaria pel seu cantó de llevant, però vull fruir de la solitud uns minuts més i baixo cap el coll amb la Tossa Pelada abans d’enfilar fins la caseta del telecadira de l’Estivella. Pensava allargar fins el Tossal d’Estivella i baixar per la coma de sota la Costa Dreta, però m’ha sortit bé l’esquiadeta i si marxo ara podré dinar amb la parella. Pistes avall fins el Prat de Botons.

Arribo al cotxe a les 12:15, i s’acaba el bròquil. Encara trauré una foto maca de la Serra d’Ensija, uns quilòmetres avall per la carretera de Solsona.

Fins la propera.

Hem pujat els Alabaus sense malles (ni casc!)

Hem anat a estrenar-nos amb les pells (Pep i Cañete; 07.12.2013). El Puigllançada ens ha semblat un bon començament de temporada: és una bona ascensió 50-60 (és a dir, bona si tens entre 50 i 60 anys). Es veia força neu cap el nord, cap a el Capcir, però avui no tocava.

Ja es veu que no havia massa neu (la foto Puigllançada-Tossa d’Alp és de na Laura López, i es pot veure al seu Flickr.

Un cop dalt hem pogut valorar la cosa de la neu amb més perspectiva: no hi ha massa neu, però n’hi ha.

No hem fet cim al Puigllançada, bàsicament per que la cosa anava justeta de neu i no volíem ratllar els esquís el primer dia. Això sí: hem estat els primer en arribar dalt dels Alabaus sense malles i sense casc: portàvem pantalons i barret, la qual cosa no ens ha proporcionat un avantatge especial, però tampoc hem trobat a faltar les altres peces.

Suposo que l’experiència acumulada als nostres cabells grisos ens ha fet possible aquesta gesta alpina amb equipaciò obsoleta.

Fins la propera.

Costabona amb esquís des de la vall del Carboner

He anat a fer el Costabona amb esquís, per la Serra de la Balmeta i el coll de Pal (13.04.2013), una ascensió per a la qual el moment oportú al llarg de la temporada el marca l’innivació de la pista: avui l’he encertat, i he pogut deixar el cotxe just al punt on el cami de Carboners a la Baumeta creua amb la pista de Setcases a Espinavell (es pot deixar el cotxe a pocs metres; hi ha un panell informatiu sobre l’ “Itinerari per la Baga i el riu de Carboners”; aprox. 1.860m N(Y)4694589.3 E(X)4437755.2 ED50/UTM 31N; catografia ICC).

Dades d’utilitat: horari (ritme relaxat, sense aturades): 2h30min(P)/1h(B); desnivell: 800m (aprox.); dificultat: baixa; exposició: moderada, segons condicions. Dificultat: PD pujada, S1 baixada (S2 en algun punt del bosc ; expo sota el coll de Pal, segons condicions de neu)

Tres minuts d’esquís a coll (un desnivell d’uns trenta metres) des del cotxe abans de posar-me els esquís.  De baixada m’anirà més justet, però només deixo de baixar esquiant uns 50 metres de sender

Malgrat la sort que he tingut, ateses les temperatures dels darrers dies, això s’acaba: caldrà anar desplaçant l’activitat cap a ponent, perseguint la neu en la seva retirada.

Arribant al coll de la Baumeta treu el nas el cim del Costabona. Del cotxe aquí he trigat 30 minuts. Hi ha un refugi forestal (“Jaume Ferrer”) a tocar del coll, per l’altre costat.

Uns metres al nord del coll de la Baumeta: bones vistes sobre el Pastuïra, Coma de l’Orri  i Ulldeter (40min). Malgrat els núvols de l’altre costat de la vall, el matí s’aixeca asolellat i collonut.

Un turonet precedeix una lleugera sifonada fins el Coll de Dalt de la Baumeta; malgrat es pot negociar un flanqueig planer pels pendents costat W es més bonic fer carena i fruir de les vistes.

La resta de l’itinerari ja serà visible tota l’estona (1h10min fins el coll de Dalt de la Baumeta). Cal guanyar alçaria pel vessant E del Serrat de la Balmeta, uns 50m més amunt que la horitzontal amb el coll de Pal (atenció: perill d’allaus a TOTA la capçalera de l’Orró de Mascarell; tota la temporada).

A mitja alçada sobre la Serra de la Balmeta, rere el Serrat de la Devesa, frueixo uns minuts d’una imatge poc freqüent quan vaig a esquiar: la Mediterrània, més o menys cap el Port de la Selva.

El coll de Pal, amb una bona panoràmica sobre el Massís del Canigó. A la dreta, pendents somitals i cim del Costabona (fins aquí 2h10min). Per arribar aquí he dubtat una mica: al llarg dels anys s’han succeït els allaus en aquest pendent (doneu un cop d’ull a les fitxes, al lloc web de l’IGC), amb alguna víctima. He anat amb molt de compte, guanyant alçada fins a més amunt la línia de cota dels 2.350m, uns metres més amunt del camí d’estiu, per cercar terreny protegit; hi havia restes d’una allau de placa, amb una evident línia de fractura en un fragment encara no després, d’uns 15m de llargada. Es pot progressar per terreny rocallós, amb arbres petits que proporcionen ancoratges naturals al mantell de neu, però amb gruixos importants aquest pendent esdevé objectivament perillós)

Un cop al coll de Pal, bones vistes sobre les Esquerdes de Rojà i el Canigó. En vint minuts, tranquilament, soc al cim del Costabona. Un company que ha fet cim per altre itinerari, a peu, em fa un parell de fotos. Es ben d’hora, estic suat i fa un ventet fluix: em poso una jaqueta, trec les pells, i cap avall.

En poc més de 50m m’estaré traient les botes després d’una baixada disfrutona, sobre neu primavera dura, que anirà perdent pistonada als darrers metres abans d’arribar al cotxe.

Una ascensió bonica i una baixada agradable: itinerari recomanable.

Fins la propera!

Esquí de primavera al Bastiments

Hem anat a fer el Bastiments amb esquís (Pep i Cañete, 14.04.2012), per tal que no sigui dit que aquest any no hem posat les pells als esquís.

Com que aquesta no és una ascensió que calgui ressenyar-la massa us vaig posant unes fotografies, on es veu que de neu havia força. Tal com ha anat la temporada al Pirineu oriental, ja està bé (i tal com anava el pronòstic meteorològic, ens ha sortit un dia inesperadament bo).

Ahir, o la nit passada, ha caigut mig pam de neu: neu nova, bon temps, prou d’hora per només tenir a la vista quatre persones (flipa: gairebé les nou del matí d’un dissabte d’abril i s’està obrint traça nova al coll de la Marrana). Anem guanyant alçada i perspectiva sobre el terreny.

Arribats al coll, el matí de bon temps s’arrodoneix: poques vegades hem estat a la Marrana sense vent. D’aquí dalt estant ja es veu que l’abundor de neu al nostre itinerari no és la situació general: els vessants assolellats no tenen bons gruixos fins a una alçada considerable: la Fosa del Gegant està temptadora, però no volem allargar massa la sortida.

Comença la darrera rampa. Un bon dia d’esquí, que es veurà enterbolit per un parell de babaus amb raquetes, que no se’ls acut res més que esventrar la traça de dalt a baix de la pala. Si el lector no és del gremi, però és escalador, la sensació és tant desagradable com quan arriba el manefla del trepant i es posa a tocar el que no sona en una via equipada a l’estil clàssic (no és el mateix, òbviament, però molesta molt).

Bé, la pujada s’acaba, però comença la baixada, que és el més divertit: una neu més que acceptable i uns minuts de velocitat, i de pendents buits de gent, fins el cotxe. Aquí sota en Pep, que rondina molt, però que esquia millor del que pensa.

I és que nosaltres som de l’esquí de muntanya, no de la muntanya amb esquís (amb cariñu per a en Manel Broch, a qui saludo des d’aquí).

Fins la propera.

Un tomb amb esquís per Port de Compte

Després del fracàs del Matagalls aprofito un matí de dissabte (15.01.2010) per anar a fer el pic de la Guespeguera, a l’extrem sud de la Serra de Port del Compte (Solsonès, 2331 m).

El dia s’aixeca amb la intenció de fer net: núvols i clarianes, amb un vent notable que sembla foragitarà els núvols. Surto del pàrquing del Clot de la Vall (1940 m) i tiro amunt per la valleta que puja cap el coll de Tancalaporta (2100 m, aprox.). 30 minutets de pujada entre bosc, obrint traça amb neu fins a mig panxell (la ventada a deixat aquest racó amb una important innivació, i l’arbrat redueix el risc d’allaus: ruta acceptable per anar en solitari) em situen a l’inici d’una carena que culmina al Vulturó, un cim amb més nom que cim (en realitat és una esplanada convexa, però es pot fer una bona baixada, malgrat el poc desnivell). El Pedraforca treu el cap per sobre la carena, sota un bon grapat de núvols.Un cop al Vulturó comencen a veure’s pedres: el vent a fet la seva i els pendents somitals (del Pedró dels Quatre Batlles fins el Guespeguera) es veuen en força mal estat per esquiar. A més, el vent bufa fort.Anant sol no puc arriscar itineraris pel mig de pendents oberts sota carenes ventades, i abaixo el llistó: faig cim a un turonet secundari del Pedró, a mitja carena.La vista es maca: el Pedraforca, els Rasos de Peguera, el Montseny, Montserrat ….la vista cap a llevant inclou uns núvols que no acaben de fer net, tot i el vent. Cap a ponent, el Pirineu, amb força neu.Tiro avall, buscant una línia de mínim pendent, per tal de no treure les pells. Remuntadeta fins la carena del Vulturó, fora pells, i cap avall per un tub divertit que acaba diluint-se en un pendent obert, amb neu una mica pesada i arbres espaiats.De tornada a l’esplanada de sota el coll de Tancalaporta començo a creuar-me amb esquiadors i amb l’inevitable munió de tennistes (sí, aquells que van amb raquetes, rebentant la traça d’esquí …).

Aquí es pot veure l’itinerari aproximat (tot el tram direcció NW, fins el Vulturó, es pot fer per on vulguis, en funció de la inspiració del moment i les condicions de la neu). 

El mapa original l’ofereix lliurement l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Si fos l’SGAE no gosaria pujar un mapa al blog, es clar.

Uns minuts més, al llarg dels quals tot el bosc, neu verge, és només per a mi … i s’acabat.

Arribo al pàrquing i, curiosament, mentre em canvio, no deixen de passar grups d’esquiadors que comencen ara (12.00 !!!) l’ascensió. Bé, m’imagino que l’itinerari te un risc d’allaus tant baix que ho pot permetre, però no sembla una bona pauta de conducta (de fet semblen grups guiats, no se sap si en activitat formativa o  en activitat comercial/social de guiatge) per a uns esquiadors que, pel que sembla, tot just s’inicien a la pràctica de l’esquí de muntanya.

Una birra, un bocata, i cap a casa.

Ha nevat, però no tant (i 2)

Animat per la vista sobre el Montseny (que semblava força nevat dissabte) , i dispossant d’un dilluns de vacances (11.01.2010), vaig anar a fer ….el Matagalls amb esquís (!).

Arribat a Coll Formic es veu força neu. Camino 3 minuts i començo a esquiar amunt per la pista que mena a Sant Segimon (els pendents del camí balisat, sospitosament, estan força pobres de neu …).

Pista amunt es trepitja força neu, però ….

Fi de trajecte. Un matí “perdut”. Caldrà plantejar-se un altre escenari per la propera sortida en solitari (i no serà al Pirineu Oriental, que no es veu precisament carregat de neu…).

Cap a Port del Compte?