Hem anat a fer l’Aresta Ribas del Puntal (Min, Jordi i Cañete; 09.01.2012), un clàssic expo recentement reequipat.
S’ha de dir que la reequipació (feu un cop d’ull al blog d’en Bullarolas, que és qui ha fet un respectuós i brillant treball de reequipació), i anava amb gent amb prou historial, solvència i memòria com per fer una valoració objectiva dels no-canvis respecte l’equipació original, es BONA.
Com no podia ser d’una altra forma, i ja que em porten a fer una via de les que s’ho val, m’he deixat la càmera al cotxe, així que poquetes fotos hi ha: la via no dóna per massa fotos si vas en cordada de dos (anàvem tres, ocasió perduda per fer fotos dins les tirades …snif…), tens altres preocupacions i dos reunions són de forat.
Alguna d’aquestes de sota són del telèfon (de baixa tecnologia) … i en Min no s’allarga massa fent fotos (a part de que de dalt estant i mirant cap abaix no surt cap reportatge engrescador…)
La ressenya, com sempre, és un relat visual de la meva ascensió, i no pas una valoració tècnica o un qüestionament del grau.
Esmorzats i suats, arribem a peu de via. Una línia d’expansions marca els primers 30 metres: una tirada de 6a … o d’A1, com és el meu cas. Jordi obre la marxa, sense xapar-lo tot: només portem 10 exprés, per tal de no carretejar ferralla extra més amunt. Pedals directes a les xapes, i amunt (1 plaqueta recuperable, com a mínim, romanent històric al mig d’un futimé de bolts petits nous).
Passem de llarg l’R1 original (reequipada). Uns metres de IV per arribar, en diagonal ascendent, bona roca, a la nostra R1 (R2 original, reequipada).
La reunió, dins un forat característic, s’omple de bon ambient. A ningú se l’escapa que en Min és a punt de currar-se un bon grapat de metres expo.
De la segona sí hi ha foto. No hi ha massa assegurances: un parell d’expansions i algun emplaçament per a micros (un alien blau, una mica avall a ma esquerra de la foto); també hi ha un pont de roca del gruix d’un boli amb una bagueta de 3mm, més o menys a l’alçada dels peus del mindungui gras de vermell (sembla que entraria una de 4mm … una gran millora, sens dubte!).
Min puja, demana atenció, la corda es mou molt poc a poc … i reunió. La sortida de la baumeta, en flanqueig finet per al primer, es converteix en una pujada directa i maca, per anar derivant, suaument, cap amunt i a l’esquerra. De segon, una tirada molt maca, divertida, engrescadora; m’imagino que, de primer, es pot muscular molt l’esfínter, tot fen exercici isomètric. En tot cas, el cap fred.
La tercera es una tirada correcta, sense sorpreses i sense angúnies (excepte quan es trenca una presa de ma, com ha estat el meu cas). Uns metres per a nosaltres d’A1 (un pas extra-llarg s’alleuja col·locant un alien petit) i uns metres més de cinquè molt bonic (sense fotos, sorry).
Arribem a la quarta (nostra: passarem de llarg una R5 de l’equipació original). Per a mi, la sortida de la reunió, un altre forat, són els metres (flanqueig fi) més difícils de la via (si no es fan els 6a alternatius als artifos, es clar). Malgrat les meves dificultats, en Min ha passat bé, i ets al costat de l’R i dels seus bolts. Passo sense cap elegància, amb métodes poc esportius. La resta de la tirada, malgrat que m’he descentrat una mica, són els més bonics de la via (un parell d’expansions, un alien verd, una altre vermell; sense fotos, sorry).
Arribant a dalt apareix el somriure als llavis.
Cim: som dalt de “la Ribas del Puntal”!!.
Una via que és més que un clàssic: es un exemple de com es pot fer la reequipació d’un itinerari meravellós sense desvirtuar-lo.
En Bullarolas/Brugarolas té nivell: tècnic, esportiu i ètic: chapeau, company!!!
Fins la propera.
La panxa trepadora 