Hem anat a fer la via blava de la Miranda del Pas del Príncep (Min i Cañete, 01.12.2012). O la Nubiola-Picazo / Dori, si s’ha de dir tot el nom.
Fa un parell d’anys havia fet aquesta via i pujat un post, on hi vaig dibuixar la ressenya des de una altra perspectiva (també surt una ortofoto retocada indicant l’aproximació i la baixada).
Aquesta vegada hem anat tranquil·lament, començant a caminar passades les nou, fent fotos i petant la xerrada. Tocava el Sol a peu de paret i hem esmorzat tranquil·lament, uns metres per sota del peu de via, aprofitant per disfressar-nos. Uns metres de grimpadeta molt senzilla i arribem a la primera de les moltes xapes blaves de la via.
La primera tirada comença fàcil, de placa, fins arribar a un escanyament on trobem un parell de peces. Una mica més amunt, gairebé a l’alçada de la balma on hi ha la primera reunió, un parell de peces més protegeixen un flanqueig que no es fa sense mans, però no és difícil.
La segona surt cap a l’extrem de la balma i proporciona una foto maca quan surts a la paret (la d’aquí és una combinació, un xic artificiosa, per veure reunió i sortida en una sola imatge, fotografiable només “des de fora”). Quatre metres drets fins una segona peça i uns metres molt fàcils menen fins la segona reunió (totes les R tenen tres expansions, excepte la darrera, que la farem lligant un arbre).
La tercera tira recte amunt fins a trobar tres expansions seguides (sospitós…) que defensen sis o set metres de, se suposa, IV+. Tot es pot fer sense tocar…o tocant; depèn. La superació d’un parell de balmetes (per la seva esquerra; la foto combina dos moments diferents) porta fins un nou bolt, a la sortida de la segona, on la cosa s’ajeu, però cal fer un mínim flanqueig a l’esquerra per estalviar-se un pas de convicció-adherència que, en aquell moment, no ens demanava el cos. Una peça més, gairebé al terra, i reunió a l’extrem esquerre d’una balma allargassada que arriba a tocar de l’aresta Brucs.
La sortida de la quarta tirada, molt fotogènica, dona pas a dos o tres metres redreçats, protegits per un parell de peces. Son cinc metres que precedeixen altres 40, fàcils, de plena aresta Brucs, que ens deixen sota el ressalt d’inici de la cinquena.
La tirada comença dreta, amb les expansions una mica fora de la línia que permetia (abans de la “blavització”) anar un xic a l’esquerra, presa gran. No és que ara no es pugui fer, però la ferralla és un incentiu per pujar recte… i treure-li la pols als mosquetons. La carn és dèbil, l’acer és fort.
La sisena, versió reduïda de l’anterior, comença dreta, però menys, i ràpidament s’ajeu. Uns metres molt fàcils, i som a l’avantcim, on un arbre, amablement, ens permet lligar una baga llarga per a la darrera reunió. Ens traiem les cordes, i amunt.
Cim. Encaixada i foto, però sense trípode (em penso que ha quedat a la darrera reunió, espero que si algú el troba en tregui més profit que jo, que per un cop que no el deixo a casa el perdo…).
Fa un molt bonic dia de tardor, fem fotos i ens felicitem mútuament per l’ascensió, les vistes i l’hora, prou relaxada com per anar a fer unes birres tranquil·lament.
Baixem fins el coll entre la Miranda i el Bitllot i, en comptes d’anar a trobar el camí del coll de Porc, anem tirant avall i al NE, fins a trobar un aflorament rocós que marca el marge esquerre de la capçalera d’una canal.
En pocs minuts som a la llera del torrent de les Grutes. I en poc més d’una hora des del cim hem tornat al cotxe, aparcat al trencall de la pista al Serrat de les Arnes.
I s’ha acabat.
Fins la propera!
La panxa trepadora 
