Hem anat a fer la “Dersu Uzala” de la Paret de l’Esperança (Min i Cañete, 21.nov.2009), una via que pots encabir en una matinal de dissabte sense córrer massa. [Material: 10/12 exprés, 2 ‘omega’ (groc, vermell) 2 alien (gris, fucsia)]
Malgrat la proximitat de la boira(el cim del Pollegó Est no es veu durant estones), fa bona temperatura i s’està bé. Arribem a peu de via una mica suats: són 20 minuts amb un pendent exigent a l’últim tram.
Esmorzem a peu de via i comencem: Ramon, en la seva línia, recorda que hi havia un clau, però no el troba i posa un ‘omega’ vermell a la fissura del diedre (després trobaré una escàrpia amb una mena de filferro, un parell de metres a la dreta: millor el friend …). La tirada està bruta de sorra i pols, com ho estarà la següent. Uns metres de diedre i sortida cap a l’esquerra, amunt en direcció a un arbre aïllat. Bona presa, baixa exposició: hi ha un bon grapat de bolts a la tirada.
La segona tirada surt en clara diagonal cap a la dreta, en direcció a un tros de paret de mal aspecte: un llavi de bolos que sembla descompost. Quan arribes no fa de bon veure, però es deixa pujar i està ben protegit. Arribem a la reunió de la feixa just un parell de minuts abans que no menys de 15 cabres (totes talles i cornamentes); el trànsit del grup desencadena una pluja de pedres i sorra que generen uns crits d’indignació a peu de via (lliçó: posat el casc tant aviat com arribis a peu de via).
La tercera tirada inclou els metres potser més bonics de tota la via: un diedre-empotrament fissurat, en autoprotecció. Ramon hi posa un ‘omega’ groc i un altre vermell, i la tirada queda magnífica: fins al sostre sota el que hi ha la R3 només queden uns metres assequibles, protegits amb bolts, però una mica polsegosos.
La quarta comença sortint de flanc cap a l’esquerra, a travessar el fons del diedre-canal que ve de dalt de tot de la via (escollim la variant de l’esquerra). Malgrat que vist de la reunió estant sembla una mica inquietant els metres horitzontals es fan bé, arribant a baixar una miqueta; un parell d’expansions tranquilitzen abans de retornar a la vertical.
La resta de la tirada (50m justets) sembla una mica travessia del desert: Ramon amortitza els ‘omega’ i els ‘alien’ mitjans que portem fins trobar, per una línia de plaques ben maca, un bolt uns 25-30m més amunt del flanqueig. Reunió còmoda a l’alçada d’un arbre.
La cinquena continua pel sistema de plaques, un altre cop brutes de terra, fins uns metres més amunt del collet de dalt de l’esperó. Ramon puja, bastant a pél, cap a l’esquerra de la foto: una mica descomposta, però assequible. Jo, ‘por listo’, enfilo una línia de tres bolts pel llavi de la dreta: acabo xapant-los jo mateix per fer un parell de passes en A0.
La darrera tirada surt a la dreta, terreny fàcil, per superar un petit graó un xic més vertical i, uns metres de grimpadeta més enllà, tirar en diagonal a la dreta, seguint la línia de bolts, fins l’aresta somital: hem fet la via.
No ens entretenim: arriba una cordada de tres, i necessiten espai. Un cop d’ull i unes fotos (ep! si les voleu feu un post al blog …) als que fan la ‘Terra de nòmades’, i cap avall. Baixem pel sistema de plaques i, en un parell de ràpels arribem a la reunió sota el sostre (mínim pèndol per arribar-hi). Breu lluita contra els matolls i en una estona més arribem a peu de via. Encaixem les mans (a dalt estant no ho hem fet, en mig de una baralla contra les cordes amogollonades …) i ens mirem la via: un recorregut atractiu, molt recomanable i al meu abast (de segon. això sí …).
Arribats a aquest moment la caloreta (el Lorenzo va sortir cap allà la R4) ens empeny, a gran velocitat, cap el bar de l’Anna del Bruc. Compartirem taula amb els companys (Pep, Rafa, Jesús, …) que venen de Gorros: un immillorable final de via.
La panxa trepadora 