Circular als Rasos de Tubau

He anat a fer una matinal als Rasos i el Pedró de Tubau, zona que no coneixia (08.11.2014). Començo l’itinerari al sud de Gombrèn, al prat davant l’enrunada església de Sant Martí de Puigbò. Un camí rural, primer asfaltat, després encimentat, i als darrer centenars de metres en relatiu mal estat, arriba des de Gombrèn (els cartells ‘a la piscina’ coincideixen amb el principi de la pista).

Aquí sota tens dibuixat l’itinerari sobre un bon mapa, però també et pots descarregar el traç.

Mapa ICGC

El dia es preveu sense massa núvols, però a primera hora hi ha una miqueta de boira enganxada, que aviat s’esvairà. Des del prat al costat de l’església enrunada i la masia Puigbò es continua per una pista, no apta per a turismes, i en uns minuts s’arriba al coll de Puigbò. Uns senyals de pintura blanc-i-verd orienten al caminant sense GPS cap amunt (a ma dreta i primera pista a ma esquerra), clàrament en direcció al grau que caracteritza el vessant nord dels Rasos de Tubau.

Una pista en condicions gairebé trialeres, amb vistes a les primeres (meves) neus de la temporada, puja fins ajuntar-se amb una altra que ve del coll de la Palomera, per la dreta (W; es passa a la tornada); un pal amb cartells il·lustra al caminant de les múltiples possibilitats de la pista “de la Carena de les Girades” (entre les que no s’inclou la pujada al Pedró de Tubau, obviously) .

L’escenografia, plenament tardorenca, fa que els minuts que menen fins al coll de “Faig General” (ICGC dixit) semblin extrets d’alguna filmació del National Geographic (no de TV3, atès que no s’escolten soflames nacionals ni bestieses  neorurals o ecotalibans). Una hora (1:00), molt tranquil·la, per arribar-hi, al coll.

Dalt de la carena, que no és una carena, els Rasos de Caselles al sud i el grau de les Estimbades al nord. Un cartell, veterà, suggereix uns 40min. fins el cim del Pedró. Corriols ben marcats, a distància variable del fil de carena, però mai a tocar, condueixen fàcilment cap a ponent. Les vaques han fet un treball meticulós enfangant i cagant el sender, però és un detall anecdòtic en el context de la caminada per aquests prats i pinedes nets i solitaris. Vistes, enterbolides, cap el Puigsacalm, al SE, i cap el nord: treuen el nas enfarinat el Balandaru, els Torreneules, el Puigmal,…

La caminada fins el Pedró, que s’allargarà una hora justeta, ofereix, cap el sud, vistes de la vessant nord dels Rasos de Peguera i del nucli de Sant Jaume de Frontanyà; cap a l’altre costat, la masia i l’obaga de la Palomera (per on tornaré a Puigbò) i el ja proper punt culminant de l’itinerari: el Pedró de Tubau, encimbellat dalt del Grau de Llet (una alternativa de baixada més esportiva, que avui no faré). A pocs minuts del cim, una curiositat: la petita bassa de Corrubí.

Cim (02:00). El senyal d’un vèrtex geodèsic (poc vandalitzat, en aquesta ocasió) i una capelleta-altar. Sota la capelleta un llibre-registre dels companys del Club Excursionista de Ripoll (la llauna de cervesa no forma part de la instal·lació). Un Pedraforca enfarinat a l’enforcadura i nevadet a la nord proporciona vistes adequadament pre-hivernals al meu esmorzar. Al lluny, amb les primeres neus ben lluents, la Serra d’Ensija i el Port del Compte.

La baixada cap a ponent comença per unes evidents restes de pista, cap els Rasos de Tubau pròpiament dits, però als pocs metres cal deixar-la i tombar cap a ponent, pel bosc, anant a trobar la carena que corona els trams de grau anomenats el Mordolar i les Cingles de Tubau. Un abeurador, corriols que més aviat semblen marcats pel bestiar i una mena de graons allargassats disposats en direcció NE-SW porten en pocs minuts a una vella i mig desfeta línia de filferro elèctric. Resseguint la línia es progressa fàcilment pel mateix fil de la cinglera. Poc a poc, la carena es bifurca; es baixa entre totes dues línies de carena i, aviat, es troben rastres de camí i senyals de pintura (vermells). En poc més de 40min. (fotos i tranki) des del cim s’arriba a la llera del torrent de Sabuc i es tomba cap el peu dels cingles.

Ja uns metres abans del torrent (02:25) s’ha definit un bon sender (marques vermelles). Es passa sota un parell de vies molt curtes (parabolts i cadenes), al Pas de les Baumes. Les baumes mateixes són uns metres camí enllà. Es perd alçària ràpidament, per un corriol amb ambient rigorosament tardorenc (fullaraca de colors, falgueres…) i s’arriba al final d’una pista forestal. Un caçador em saluda i em suggereix que no em tregui la jaqueta paravent color mostassa que porto posada. Afortunadament porto sota un folre d’un color carbassa llampant, encara que aniré xiulant fins al coll de la Palomera, per si de cas els meus esbufecs atreuen algun fusell en la meva direcció (no és broma: fa un temps, al Moixeró, vaig estar a punt de morir afusellat).

A partir del coll de la Palomera (03:15) vaig encadenant trams de pista en un estat que va de la pura ‘trialera’ al prat de gespa amb rastres de rodades (fins i tot trobo un centenar de metres acuradament empedrats, com si fossin les restes retrobades d’una calçada romana). Diverses pistes ofereixen els seus cants de sirena per tomar a l’esquerra, però avui el meu camí (com el del país, vaja) tomba sistemàticament a la dreta. Durant uns minuts es camina per sender feréstec (es retroben els senyals blanc-i-verd, però cal parar atenció), fins trobar una pista a pocs centenars de metres a ponent del coll de Puigbò. En un quart d’hora s’arriba a l’església enrunada i al cotxe (04:15).

Un itinerari agradable, amb escenografia de plena tardor, amb bones vistes, solitari, i molt recomanable.

 Fins la propera!

El Cerverís en trenta minuts

Un dissabte de fa poc em venia de gust fugir (una estoneta) de la xafogor i la calor de Barcelona… i vaig anar a fer el Cerverís. No tenia massa temps ni massa humor, així que vaig decidir pujar per la pista que mena de Pardines a Tregurà. La pista no està en molt bon estat per anar-hi amb un turisme normalet, però ‘en peores plazas he toreao’.

Deixo el cotxe al Coll de Meianell i tiro amunt. Fa fred, fins i tot em poso uns guants finets (és el que passa si no portes les mans a la butxaca; estic elaborant un primer esbós de l’esborrany d’un hipotètic futur estudi sobre la possibilitat de caminar per la muntanya sense bastons d’esquí, a partir de fotos meves antigues, en blanc i negre, on es veu a tothom caminant … sense bastons).

El dia no és el que es diu un dia radiant d’estiu: passen núvols de ponent a llevant, que envolten la carena i fan que part de la pujada la faci emboirat, en sintonia amb el meu cap.

En mitja horeta soc al cim: el Cerverís, on no havia tornat des dels anys setanta. A canviat poc, excepte en el detall que, pel que es veu, ara ja no és un cim, és un ‘bastió’ (sic), i ja no forma part de la carena Balandrau-Cerverís, sinó de l’‘Etapa Verda’ d’una ‘ruta’ que podeu fer ‘open’ per tal d’obtenir un diploma ‘finisher’…. D’aquí a poc posaran un torniquet i una tanca envoltant el cim, al qual s’accedirà previ pagament d’una quantitat destinada a la renovació de les bambes de colors dels organitzadors.

Mirant cap el nord.

Mirant cap el sud.

 Faig unes fotos, tiro avall per la carena de la Canya, direcció Balandrau… i m’envaeix una irresistible necessitat de no creuar-me amb ningú que estigui fent la ruta dels Bastions en la seva modalitat open per tal d’obtenir un diploma de finisher. Agafo una pista que arriba a la carena des del coll on he deixat el cotxe i, en una estoneta, liquido el matí.

Vull tornar d’hora a BCN: tinc la mare a l’UCI i només he sortit per airejar-me una mica i amortitzar les meves botes de color marró amb sola negra sense polímers amortidors ni parts luminiscents-reflectants.

A l’últim moment, abans de girar cua cap a Pardines passa una processó de SUVs, quatreperquatres i todocaminos en direcció a Tregurà. Decideixo fer-me la pista fins a Tregurà, en un acte infantil de masoquisme (gairebé cal un vehicle ‘de camp’ per raó de que els vehicles ‘de camp’ han fet malbé la pista: raonament circular, que se’n diu) que em permet treure alguna foto de l’itinerari vist des de un angle diferent.

Fins la propera.

A la Roca Colom pel circ de Concròs

Fa moooolt temps (en algun moment dels vuitanta…) havia anat a fer un itinerari d’esquí per la ribera de Concròs, lloc aleshores oblidat (o, si més no, poc freqüentat). El record s’ha desdibuixat, només la imatge d’algun company, el vent,  i d’un cel molt tapat, a més d’una neu primavera bona i un bosc més aviat dens a la part de baix. No vam fer cap cim, però va ser una bona sortida.

Recordant la solitud del circ de Concròs, amb el record revifat per una recent excursió a la zona, la tornada (28.06.2014) ha coincidit (malauradament…) amb una cursa de muntanya, d’aquestes que ara sovintegen. Afortunadament no he coincidit amb els participants fins a vint minuts abans d’arribar al cotxe, malgrat he trobat tota la pujada des de la Pedregosa fins el Pla dels Estanys marcada amb cintes de franges vermelles… la pujada ha perdut força màgia, a més d’incorporar la tensió de qui se sent a punt d’esser atropellat per una turba de neokorrikolaris amb bambes de colors.Es surt de la Pedregosa, un racó on la pista Setcases-Espinavell travessa (1595m), en pocs metres, els torrents de la Llosa, de Concròs i de la Baga de Ventallola. Un senderó (avui marcat per a la cursa, però evident) remunta la Baga de Ventallola, pel marge dret del torrent (NE). Pujada de poc més d’un centenar de metres fins un punt on el corriol tomba amunt i a l’esquerra , per guanyar un ample llom i una mena de llera seca que va pujant sense complicacions ni sorpreses (fites) fins l’ampla pradera del Pla de Concròs (1830m). Pujada suau pel mig de la clariana, ja amb vistes llunyanes sobre la vall del Ter (S) i més properes cap el Puig de la Llosa (N). Un nou tram de bosc i el senderó arriba al Pla dels Esqueixats (1915m), abans d’enfilar-se pel marge esquerre del torrent de Concròs, entre una tartera de blocs mitjanets (estribacions inferiors dels lloms de Cambra Fosca) i la riba esquerra del torrent (fites).

El sender es separa del torrent per aprofitar una zona oberta al bosc, una mena de canal-pradera on semblaria que hi ha restes de parets seques i d’un camí més treballat, però molt de temps abandonat. Tornada a tocar del torrent a la zona denominada al mapa ‘Estret dels Estanys’. El corriol perd definició per moments, però la ruta general és evident (avui hi ha un seguit de marques de la cursa, que no sembla hagin escollit el traçat més còmode): el marge esquerre del torrent, amb trams de camí més o menys evidents.Una estoneta més amunt (2200m) hi ha una sorgència. En aquest punt cal pujar, directament, per la llera seca del torrent de l’esquerra (N); uns metres amunt es fa evident que som a punt d’arribar a l’indret que jo recordava com a ‘Clots de Concròs’ i que, a la cartografia de l’ICGC, s’anomena Pla dels Estanys.

Ja hem arribat al Concròs: un petit circ glacial, amb els cims de Roques Blanques i de Roca Colom com a fites destacades d’un cercle de carena d’uns 270 graus, encara amb clapes de neu a les seves canals. A la meva visita anterior no vaig veure els estanys, i avui tampoc; potser s’han cegat de sediments, o només hi son quan la neu acumulada fa una represa temporal, com a altres indrets del Pirineu…

És un lloc molt agradable, momentàniament solitari (després, de dalt estant, veuré un més aviat reduït degoteig de participants a la cursa), i amb unes perspectives que donen una aparença de gran desnivell on no hi ha més de 250m fins la carena. Recordava haver llegit que algú pujava pels pendents que menen a la collada entre la Roca Colom i el llom del Serrat de Ventallola (unes canals i tarteres no particularment atractives, de baix estant). La pujada normal amb esquís coincideix amb la que avui s’ha marcat per a la cursa: primer per la coma i la pala (W-NW) entre els vessants de llevant de Roques Blanques i el llom que tanca l’extrem de ponent del circ, i més amunt pel final del llom mateix (era la meva opció fins que he ensopegat amb la cursa…).Penso que he trobat la línia de pujada (i de baixada) d’estiu més elegant: una canal, amb un parell de taques de neu, a ponent de les darreres tarteres, canals i contraforts del Roca Colom. Còmodament, sense més molèsties que el fort vent que avui castiga la zona (un garbí fresc, deu anar pels 50 km/h…; obliga a posar-se una mica de roba… però ajuda a la pujada), es surt dalt de la carena pocs metres enllà (E) de la Portella del Callau (atenció a la denominació errònia si feu servir la Base topogràfica 1:25000 de l’ICGC: duplica el nom una mica més cap a ponent, a la Portella de Concròs).

Uns minutets (avui ben airejats) més per fer els poc més de 50m de desnivell fins el cim (2506m) : vista 3-60 (tèrbola, malgrat el vent): Serra del Catllar, Ulldeter, Canigó, Costabona, valls de Mantet, Tres Estreles, Canigó, Tretzevents, Costabona…; al sud, mala visibilitat: Serra Cavallera, Milany…

Fa massa vent per esmorzar, malgrat el mur de pedra seca que corona el cim. Pensava fer una circular anant fins el coll de Pal i baixant per la Balmeta i el sender de la Baga de Carboners, però el vent es fa més que molest, fa mandra carenejar … i torno a baixar per on he pujat, en companyia d’una parella que hem coincidit al cim.

No és una mala opció, i aconsegueixo arribar al cotxe una mica més d’hora del que pensava, malgrat el petit peatge de compartir els darrers centenars de metres amb els participants al recorregut “curt” de la cursa.

En conjunt (tant si es fa la circular Concròs-Balmeta) com si es puja i baixa pel Concròs (hi ha tres línies evidents de pujada i/o baixada a la carena fronterera), una excursió particularment recomanable (malgrat s’ha de comprovar el calendari de curses per tal de no coincidir-hi… quina punteria, carallo).

Fins la propera!

Dades d’utilitat

Temps: [2h del cotxe al circ de Concròs] + [30min de baix del circ al cim]+[1h30min]: 4hores (rigorosament tranquil·les)

Desnivell: 900m

Opció ‘circular’:

Al Moixeró per la Canal Llarga

Fa uns dies vaig anar al Moixeró per conèixer un itinerari poc habitual: la pujada al coll de Moixeró per la Canal Llarga (09.06.2014). Havia vist el post d’en Jaume Aiguadé al seu bloc Muntanyes, camis, traces i, després de molts anys de voltar pel Moixeró, a mi també feia molt que la Canal Llarga em feia l’ullet.

Pujant per la pista de Gréixer a coll d’Escriu s’arriba a un trencall (15min) pel qual s’agafa una pista que primer s’adreça al final de la canal de la Serp i, en poques llaçades, arriba prop del coll de l’Avet. On la pista gira de SW a E ja soc un centenar de metres per sota de l’extrem inferior de la Canal Llarga, una feixa en pendent en la base de les parets de la Mena d’Or, visible des de diversos punts de la pista.

Deixo la pista enrere i enfilo bosc amunt, en lleu diagonal a l’esquerra. Alguna fita, sense massa continuïtat, i unes primeres gotellades: plou, però passa en deu minuts, que aprofito per esmorzar sota un arbre. Es van trobant rastres de camí, que, pel mig del matollar i amb pendent moderat, va apropant-se a la paret. La base de la paret proporciona uns metres de pujada forta i neta de matolls. Es passa a tocar del peu de via de la Baliga Balaga, oberta als anys noranta i actualment prohibida per una normativa que no tots compartim, tot i que la via sigui fora del nostre abast tècnic.

Tres-cents metres de desnivell fins dalt de la Canal, mai amb sensació de buit i sempre invitant (clarícies de camí…) a intentar guanyar alçada pel matollar… per acabar bloquejat pels matolls i escopit cap a les línies de tartera del marge dret.

Un cop a dalt s’obre un racó especialment bonic, un petit cercle de parets i agulles, a ponent del Raset, un paisatge alpí en miniatura, de postal, que deixo enrere per anar a cercar la carena que marca la divisòria d’aigües de llevant de la capçalera de la canal sota el coll de Moixeró.

Una petita agulla solitària es destaca davant les parets del petit circ, mentre que, en treure el nas per la carena, el Pedraforca atreu la mirada del grimpaire (fins i tot dels mediocres…). El cel, que havia quedat momentàniament net, comença novament a enfosquir-se. Es flaqueja pel marge esquerre de la canal, per anar guanyant alçada gairebé per l’eix del seu embut superior, a tocar del coll de Moixeró.

Comencen les gotellades i descarto el cim del Penyes Altes en aquesta jornada de descoberta. En comptes de sortir al coll pujo per un corriol cap a ponent, fins passar la carena mateixa un centenar de metres enllà. Comença a ploure, amb vent, i trobo aixopluc sota un arbre, a pocs metres al nord de la carena, a la tocar del coll de capçalera de la canal del Goter i del mateix cim del Moixeró.

Refugiar-se sota un pí dalt d’una carena quan comença a ploure no sembla la millor opció per que no et fulmini un llamp, però un ocellet em fa costat i quedo més tranquil. Aviat la pluja perd entusiasme i el cel mig s’obre.

M’animo a continuar i enfilo al collet a llevant del cim del Moixeró (passo de pujar-hi, malgrat em vaig descuidar un barret a dalt, fa mesos…). La baixada del Goter és neta i ràpida, evident, marcada i trepitjada, però no trinxada (encara) pels caralls-al-vent.

Primer en pendent obert, després pel bosc, el camí perd alçada ràpidament, i ofereix bones vistes, a més del pas per racons bonics i ben trobats que permeten superar les franges de paret de la part de baix del Goter.  Uns metres de vira, ben endreçada per fer pasar el camí, permeten baixar un grau que, vist des de sota, no semblaria que es pot franquejar amb tanta netedat i per bon camí.

En menys de tres quarts d’hora baixo de dalt de la carena del Moixeró al coll de la Cabrera. Des d’aquest punt es pot pujar fins el coll de Dental i el collet de Moixeró, per un atractiu itinerari.

 Un cop al coll de la Cabrera decideixo baixar fins el coll d’Escriu; mai no he fet aquest tram de camí, i mai el tornaré a fer, si me’l puc estalviar: un camí poc agraït, lleig com un pecat, sense vistes i sense cap altre atractiu que anar de baixada (la millor opció per tornar al cotxe, via Gréixer, és baixar per l’altre camí que arriba al coll de la Cabrera: cap a llevant, des del collet pedregós sota el Roc d’en Filatus, cap el coll de l’Avet i la pista que s’ha pujat per arribar al peu de la Mena d’Or i la Canal Llarga; un camí agradable, amable, i amb vistes, a més de força més curt). Abans d’arribar al collet es pasa per una font retolada ‘font de la Cabrera’, que no està ben bé on posa el mapa.

Un cop al coll d’Escriu, pista avall (a llevant!). Baixada fins el trencall, senyalitzat, entre la pista en relatiu bon estat que mena a Gréixer (via l’Estanyet de Gréixer) i el camí del bosc de l’Albiol, que porta directament al pont de Sant Nazari i a la carretera Bagà-coll de Pal.

El camí del Bosc comença com una pista en relatiu bon estat, esdevé un bon senderò… i es concreta en una baixada ‘en caiguda lliure’, trencacames, pel que semblen les restes d’una pista forestal de pendent exagerat, d’aquelles de landrover dels antics (d’elevades emissions i pneumàtics ferotges). Un descens sense concessions, que pot esdevenir un camí de pujada particularment exigent.

En mitja horeta soc al cotxe, després de completar un itinerari particularment atractiu (malgrat els episodis de pluja), encara sense fer cap cim: he pujat per un lloc particularment atractiu i desconegut i he baixat per un itinerari prou conegut, però que mai havia fet: un conjunt particularment recomanable.

Fins la propera!

El Cap del Verd des del Coll de Brulls

Fa uns dies vaig anar a fer una circular al Cap del Verd, des del Coll de Brulls pel Coll de Veís i la Canal Fonda (07.06.2014). Després d’anar-hi aquesta temporada un parell de cops amb esquís (vessant Góssol) em venia de gust conèixer la vessant sud de la Serra del Verd, més o menys present com a teló de fons a diverses esquiades pel Port del Compte.

Pujo per la pista que mena de La Pedra (1000m) a Cal Calonge. Una mica més enllà d’aquest grapadet d’edificis (on trobo el primer dels diversos cartells indicadors vandalitzats que aniré trobant aquest matí), una pista en aparent bon estat, estreta, surt a ma esquerra després d’un tram en mal estat (pedra solta) de la pista principal. La pista es degrada ràpidament, esdevenint poc apta per a turismes; no puc donar la volta fins l’equivalent a 10 o 15 minuts a peu (que gairebé trigo més en cotxe…), després d’una bona cremada d’embragament i uns quants cops als baixos i al tub d’escapament. Deixo el cotxe allà mateix (marcat 1 al mapa), però la millor opció és el lloc marcat “2”(abans de deixar la pista principal). Si porteu un vehicle més destroyer podeu anar a coll de Brulls sense cap problema (3).

Un cop aparcat on puc, tiro pista enllà fins el coll de Brulls (1525m), on hi ha una tanca. Trobo un nou cartell vandalitzat , travesso la tanca i enfilo la pista que surt cap a la dreta (N-NW). Sense massa pujada la pista va travessant praderies i torrentades, guanyant perspectiva sobre els prats al voltant de la borda d’en Pujol i sobre el Port del Compte. En pocs minuts, un trencall a ma dreta (amunt!) i arribem a l’encreuament amb el camí de baixada (nou senyal vandalitzat), i que, suposo, continua fins abaix de tot, sigui on sigui que acaba el rastre de cartells destruïts. Poc a poc, la pista va perdent definició: arbres joves i matolls l’han colonitzat; un camí surt a ma dreta (marca de pintura blava) i, mig enfilant-se, mig planejant, passa per sota del coll de Veís, camí del coll Virolet i el Prat Major.

Uns metres enllà de la torrentada que baixa del coll de Veís trobo cinc o sis bidons rovellats, potser un abeurador pel ramat. En aquest punt deixo el camí i pujo més o menys recte en diagonal ascendent (hi ha menys de 100m de desnivell) , bosc amunt, fins el coll de Veís (1906m). Tanca de filferro i cartell: el primer cartell intacte que trobo avui. He trigat poc més de 90 minuts per arribar aquí des del cotxe.

El sender tira amunt per un bosc ben frondós. Fa un ventet fred i més aviat molest. En pocs minuts s’arriba a una tartera (que encara tira avall un bon grapat de metres, l’he travessada fa una estona) que hauré de remuntar (uns 250m) fins a, pràcticament, el Prat Nabiral. Dalt de la tartera, ben marcat (fites), un corriol s’endinsa per les canals somitals fins a la zona arbrada que limita per ponent el Prat Nabiral. Bones vistes sobre Port del Compte, però el dia es mostra tèrbol: la cua del pantà de la Llosa sembla un miratge llunyà, i la Serra de Busa t’has de creure que hi és, allà al lluny.

Cim. He trigat unes 3 hores a fer els poc més de 750m de desnivell des del coll de Brulls. Vista tèrbola sobre el Pedraforca, el Cadí, Ensija,… Un dia ben diferent del que vaig estar amb esquís no fa tant de temps… Fa un vent molest i fred, no m’entretinc. Tiro avall, cap al coll dels Belitres.

Un cop a tocar del coll tiro pel camí (hi ha senyals, en forma de pals indicadors) a ma dreta (S). Esmorzaré uns metres enllà d’un abeurador buit, on el mapa marca una ‘font d’Urdet’ que no veig. Rodades de 4×4 arriben fins aquí pel mig del prat. Res com ser un ‘usuari autoritzat’ per exercitar l’arc del triomf.

Un camí força evident planeja pel sud del Cap de Prat d’Aubes, cap a llevant. En pocs minuts (potser quinze) trobes un pal indicador (intacte, aquest… suposo que si no s’arriba motoritzat fa mandra destruïr-lo), que indica cap al coll de Brulls (amb un horari inversemblant i exagerat): som a la capçalera de la Canal Fonda. Tiro avall, ben trepitjat i amb fites. El camí s’evita un estret i un graó de cinc o sis metres desviant-se a ma dreta (cap a ponent) una estona. Un dels companys de a la una a casa em comentarà, en una trobada casual dalt del Puig de les Morreres, que anys enrere es podia baixar per un tronc que hi havia… fins el dia que havia caigut i van haver de fer una bona remuntada…

Sense grans esforços ni sotregades el senderó va apropant-se a la pista que he pujat al matí. El darrers centenars de metres compten amb un filferro als marges, per si algú te pressa i, en caure, vol imitar el duc de Cadis.

Arribo a l’indicador vandalitzat i, en cosa d’un quart d’hora, soc al cotxe.

Bon itinerari, força recomanable, que tanca (de moment) la meva etapa capdelverdista.

Fins la propera!

Caminada pel Forat de Vimboca

Hem anat a fer una circular entre la serra de la Moixa i el Moixerò (Miguel i Cañete; 31.05.2014). Malgrat a acabar plovent hem conegut un indret particularment atractiu i, per a nosaltres, desconegut: l’engorjat del Forat de Vimboca.

El dia es lleva amb neu nova al Comabona i l’extrem oriental de la serra de la Muga. Poc més que una enfarinada, s’anirà desfent al llarg del matí. Comencem la caminada on es pot arribar en cotxe, al pont de Monnells sobre el riu de la Muga, en un espai d’aparcament proper a l’indret senyalitzat com a l’Adou del Bastareny, un salt d’aigua de cabal generós. Una mica enllà veurem un parell de cabirols, que s’escapoleixen abans de treure la càmera del tot. Bona vista sobre el Salt de Murcurols, que trenca la cinglera a l’altre costat de la vall.

En pocs minuts arribem als edificis de can Monnells. Uns metres abans, a ma esquerra, una fita (tres pedres de dos pams, però l’herba molt alta fa que la passem de llarg, en un primer moment); marques blaves ens aniran conduint cap a la vall de la Cleda, sobre l’aiguabarreig dels torrents de la Muga i de Monnells. Bona perspectiva sobre aquesta vall feréstega i sobre el Forat de Vimboca, allà dalt.

El camí, sense complicacions ni enginyoses dreceres, va creuant a un costat i altre del torrent, i va guanyant alçària. El racó és especialment agradable, amb molsa, falgueres i un peu a l’aigua d’en Miguel; un lloc ben humit i feréstec, net i on sembla que no passi molta gent (o que no passi molta gent embrutant, si més no). Trobem un petit aixopluc a recer de la paret balmada, mentre el camí s’enfila per alguna llenca de pedra a la marge esquerra del torrent.

Passat el Forat tenim per davant un espectacular tram entre les parets del barranc del torrent de Vimboca. Treu el nas la serra d’Ensija, ben enfarinada. El dia comença a enfosquir-se, i no son ni les deu del matí. El tram engorjat acaba en un antic caos, ja molt consolidat i cobert de vegetació, d’on raja l’aigua d’un parell de surgències. Per sobre d’aquest punt trigarem una bona estona a retrobar aigua circulant pel rec del torrent. Una balma-cova al marge esquerre afegeix ambient al tram. La vegetació canvia, passem d’un bosc gairebé de boix a una fageda esquitxada d’algun pi. Tornant al marge dret del torrent el camí es bifurca a tocar d’uns espais oberts on la proporció de pi creix. Seguim clarament cap a la dreta (NE) fent marrades en direcció al coll de Galigans. Aviat tornarem a la llera, ara sense circulació d’aigua, del torrent (bé, de la seva branca de llevant, segons el mapa; més o menys on se suposa hi ha una “font de l’Avetar” trobarem un bidó de plàstic i una surgència fangosa).

Poc a poc el camí va perdent definició i cal anar cercant la propera fita. L’itinerari ressegueix el rec sec i herbat de la part alta del torrent. Comença a ploure, gotellades aïllades, però ja es veu el palomo cap allà la zona del Pedraforca, que ha tret el nas fa uns minuts. Mentre la cosa passa de gotellades a pluja arribem al coll de Galigans. Volíem anar fins el coll de Pendís i tornar al cotxe via Font del Faig-Empedrats, però avui no toca. El Moixeró i els Empedrats es veuen poc alegres sota un cel molt tapat (el pronòstic ens donava marge de temps, però el cas és que plou…); una mica de neu a la Tossa, i tot molt verd (serà que plou sovint?). Enfilem el camí, excel·lent, que surt a ma dreta (S) del coll de Galigans, marcat com a PR. Ja sota la pluja, en pocs minuts passem per sota del rocam del Cap de la Boixasa i arribem a la carena: vent amb pluja, per arrodonir el moment.

Anem baixant, sense que acabi de ploure massa però amb un cel poc amistós: Ensija i Pedra no tenen aspecte de fruir de millors condicions. En uns minuts baixem uns 300m, fins el coll de la Pelosa, on arriba una pista que ve de can Monnells. Aprofitem per esmorzar i tirem pista avall (de seguida el PR es separa de la pista, en direcció a la Costa de la Gralla i Cal Cerdanyola (sí, el xiringuito innominat de ‘La Salle’ és on va ser can Cerdanyola, al final del torrent de la Font del Faig). Ens empassem la totalitat de les ziga-zagues, atesa la més que abrupta i trenca-genolls proposta de drecera (marques blaves) que anirem trobant al fons d’alguna corba. Arribant a can Monnells (es fa més llarg i avorrit del que ens pensàmvem, però ja no plou), bona vista sobre la cascada al costat del cotxe. No sabrem si es la Dou o l’Adou de Bastareny; cartell o mapa, a escollir com nom per a les fonts del riu Bastareny.

Un bon recorregut, escapçat pel mal temps, però que deixa la porta oberta a una reprisse cap el Moixerò o cap a la Muga i el Comabona.

Fins la propera!!

El Cadinell, un secundari discret

Ascensió a aquest cim menor, aïllat al vessant sud del Cadí i que és una mena de versió en miniatura de la Serra propera; una matinal-circular a Josa de Cadí que permet esmorzar ben tranquil (17.05.2014).

Des de la zona d’aparcament i pícnic de Josa es puja cap a la petita església romànica (pista, òbvia). El camí, marcat com a vermell-i-blanc i com a vermell-i-groc, passa per sota i s’apropa al fons de la vall del Torrent de Jovell. Un seguit de corriols encreuats, restes de pistes, badlands en miniatura i trams de bosc alternats amb matollar arriben a la pista Josa-Coll de Jovell (la mateixa per on hem començat i per on acabarem).

Es creua i es continua (retallada d’unes giragonses de la pista; també es veu l’inici d’una antiga pista, molt dreta, d’explotació forestal; probablement la mateixa que trobarem d’aquí a una estona), fins arribar al coll (indicador). Un cop aquí, s’enfila directament cap el cim, pel prat i el bosc (S).

En pocs minuts es talla un camí, restes d’una pista d’explotació forestal.  Es ressegueix fins un evident canvi de direcció a la dreta (fites). El senderó porta a una petita esplanada de gespa, al mig del bosc. Unes fites indiquen, clarament, que cal sortir del prat a l’esquerra i amunt (S). La sèrie de fites i corriols entrecreuats condueix a una tartera ben pendent, allargassada a dreta i esquerra. Parant atenció s’aniran trobant fites, sempre amunt i a la dreta (ponent), que condueixen a una canal oberta entre els ressalts; ja s’albira el canvi de llum i de pendent, som a tocar de la carena cimera.

Remuntada final fins el llom nord de la carena, i sortida a la llum i al vessant de la solana; a un centenar de passes a l’esquerra es veu un pal amb una senyera esfilagarsada: el cim (2h clavades, a ritme caribeny i fent fotos)

Fa més aviat fresqueta. Allargar per la carena cap a llevant no fa trobar protecció del ventet, ni dóna bona impressió per a la baixada directa que vull fer. Retrocedint fins el cim hi ha algun racó arrecerat i millors indicis d’una línia de baixada raonable.

Esmorzar amb vistes: el Cadí, el Pedraforca, el Boumort, Port del Compte, la serra d’Ensija…Un mirador secundari, on no es veu res que no es vegi des del Cadí… però on no hi ha ningú, ni cap clínex, ni cap resta de brutícia.

S’inicia la baixada directament pel vessant sud (al principi en diagonal a la dreta, més o menys en línia amb Tuixent, que es veu allà baix), sense camí ni senyals ni fites (és a dir, una ex-cursió veritable). Malgrat el matollar és de aquells que punxen, es baixa amb relativa comoditat: petites línies de tartera, rasclers de calcària, graonets, corriols dels isards (hi havia, a dalt, en el moment d’arribar). S’arriba a tocar del bosc, després d’una certa deriva cap a l’esquerra (E). Una desgrimpada mínima, per tal d’estalviar-se bardisses on no cal desgrimpar, i som al bosc. Es baixa bé, combinant corriols dels animals, alguna línia de tartera i una mica de navegació (cap el coll de Planes, la pista i una bassa d’aigua; cal parar atenció i fixar referències quan som a mig pendent). En algun moment comencem a trobar el que semblen restes de terrasses de cultiu, i un matollar molt dens.

Trobarem pas derivant a la dreta (S), per la carena més aviat que directament avall. Uns minuts més i se surt als prats on acaben les restes d’una pista i un corriol molt marcat; buscant-se la vida, en una estoneta s’arriba al talús d’una forta corba de la pista Josa-coll Jovell (1h des del cim). Només queda caminar pista avall (retallar corbes queda condicionat a la resistència personal a les punxes de cadascú; 10 minuts de la bassa al cotxe).

Uns 700m de desnivell i 3h30m per assolir un cim secundari, solitari i tranquil, amb bones vistes, i que té el seu encant.

Fins la propera!

Circular a Malanyeu

Fa unes setmanes en Joan va proposar una nova jornada d’escalada ‘col·lectiva’: a Malanyeu (10.05.2014). No estava jo prou engrescat per escalar (penso que ja he fet el parell de vies que puc fer sense patir a la cinglera del Molí, en aquesta etapa gris de la meva activitat muntanyenca…), a més de no disposar de temps per cap activitat que allargués més enllà de la matinal.

Per poder coincidir amb els amics vaig anar a fer una caminada circular, pel que sembla molt popular, i que jo no havia fet.Sortint del llogaret de Malanyeu, on s’acaba l’asfalt, cap el fons de la vall (NE) en un parell de minuts es troba un pal indicador i un camí a ma dreta, fins el Graell de Can Pigot, un racó amb graons tallats a  la tosca, una escala i un pas pel forat de la llera abandonada pel torrent, que permet anar de baix a dalt d’un grapadet de salts d’aigua. Un petit gorg i la frescor de l’indret fan d’aquest racó un racó especial.

Un camí ben traçat i marcat guanya alçada resseguint una (gairebé) feixa, fins a passar a tocar d’uns panys de paret: la Foradada, on arribes un moment després. La Foradada té, curiosament, un forat-balcó, de visita obligada, amb bones vistes sobre la vall, però no millors que la terrassa que trobes quan arribes dalt del cingle: Cingles de Vallcebre, Ensija, Pedraforca, Cadí, Moixeró…

El cami segueix guanyant alçaria, cap el Graell de Pujals i la zona de les Rovires. En pocs minuts la vegetació canvia de roures i boixos a pins, per acabar al fil de la fageda que arriba fins la carena sobre Sant Romà de la Clusa. A partir d’ara tot es anar seguint el camí i els senyals, evitant algun cimal i pujant i baixant una miqueta.

‘En un momento dado’, abans de començar el que seria la pujada fins el Roc de la Clusa, ensopeguem un pal indicador (a ma dreta, una mica avall, entre els arbres, es veu el sostre del mas de Cal Serra) que indica el camí per anar a Malanyeu, resseguint marques grogues. Uns minuts de baixada condueixen al únic punt dubtòs de l’itinerari, on un trencall evident i marcat a ma esquerra conduiria a Malanyeu per la pista de les Espinedes. Se segueix recte (N) i aviat s’arriba a un graó equipat (bé, el graó s’està desmuntant, en algun punt…). Als pocs minuts espera el Grapissot, indicat en un altre pal de senyals. S’agafa el PR, cap a ponent, fins el Pas de Malanyeu (cal evitar un trencall a ma dreta, temptador).

La baixada proporciona angle de visió sobre bona part de l’itinerari, i en poc menys d’una hora s’arriba a Malanyeu (sembla més curt, de dalt estant…).

En arribar trobo em Min i en Jordi, a la gespa, com turistes guiris. Poquet a poquet aniran arribant els grimpaires. Tinc un horari limitat, així que esmorzo, saludo a tothom, i marxo cap a Barna.

Un recorregut excel·lent, que es pot fer, molt tranquil·lament, en quatre hores de res. Paga la pena anar-hi, encara que sospito uns passos molt interessants, a l’hivern, al tram dels salts d’aigua.

Fins la propera!

Camí de l’Alsina a la Miranda del Pas dels Francesos

Aquest dissabte hem anat a fer la via Camí de l’Alzina (Manel i Cañete; 24.05.2014). Feia anys que no hi anava, i m’havien dit que la primera tirada estava molt polida.

Hem passar d’entrar directament per la R2; plovisquejava i hem pensat en assegurar un parell de tirades i, si de cas, plegar a la feixa si la pluja anava a més. No ha estat una bona idea: la primera tirada llisca com un bidet espolsat de talc. Manel s’ha empleat a fons per resoldre la tirada sense patir cap ensurt. Esborro la tirada de la meva llista d’escalades futures.

Ateses les circumstàncies, la segona tirada no l’hem negociat massa: agafant les tres primeres peces, fins deixar enrere el patinoski. Després ja es deixa fer. En conjunt, un parell de tirades innecessàriament esposades, tot i tenint en compte que arribes caminant a l’R2.

A la tercera tirada ja hi ha gent, quan arribem: un parell de russos (el que parlen sona rus, si més no). Els paios van bé i Manel fa la tirada al rebufo del segon. Progressivament redreçada, acaba amb un metres de flanc cap a l’esquerra. Ben protegida, ja fa temps que vaig perdre la sintonia amb la cosa d’escalar, i aprofito per agafar-me molt (snif…tindré que tornar a escalar amb regularitat, ja es veu que no puc estar cinc mesos sense fer res i venir-me aquí a grimpar). La reunió està generosament equipada, hi ha un futimé de xapes, es pot compartir.

La quarta tirada surt de flanc, a superar una mínima panxeta (no com la meva). Manel fa la tirada amb solvència, també porta uns dies sense grimpar, però fa les coses força millor que jo. Per la meva part, un petit ensurt: poso un pedal al primer pas… i m’enganxo un camal del talabard al mosquetó de l’estrep. Un numeret curiós per als qui s’ho miren des de l’Àrea de Servei. Si em quedaba algun estoc de concentració i tècnica s’ha esvaït amb l’incident; acabo la tirada agafant-me molt i amb molt poca elegància, per no dir una altra cosa.La cinquena és la tirada que millor es veu de baix estant, al monestir, amb una birra a la mà. És una placa maca, poc generosa per als peus, i ben dreta. Manel progressa amb comoditat, fins i tot em deixa una baga en un pas (potser m’hauria d’haver deixat un electron fins l’R4, però no portem, avui). Al meu torn ofereixo un espectacle poc esportiu, però es que ja m’he sortit del partit. Hauré de començar de zero, altre cop, en això d’escalar (o, potser, de 0.75, atès que em sembla recordar que no m’he agafat a un parell de cintes…).Bé, ja som a dalt. No estic exactament entusiasmat amb com he fet la via, però s’ha de dir que no he patit gens. Encara que no sembli gran cosa, és un punt de partida més elevat que en la meva anterior etapa de pèrdua total de nivell.Manel m’ha portat a escalar, i m’ho he passat d’allò més bé.

Gràcies, Manel!

 

 

…fins la propera…

Al Peguera-Roca d’Aurò pel Pla de l’Estany

No pujava el Peguera des de finals dels setanta. He anat a fer-lo des del coll de l’Oreller, per l’Estany, la canal de Tonedor i el Pla de la Bassa (01.05.2014).

L’itinerari s’inicia al coll de l’Oreller, al qual vaig arribar via Espinalbet i santuari de Corbera. Un cop al coll es segueix, en direcció oposada al santuari, la pista a ma esquerra (aquell dia tancada amb una cadena). Una estoneta de pista, amb marques de GR (que arriben, suposo, a enllaçar amb el GR107), una primera pujadeta, i som a tocar a la casa de l’Estany. De fet, hi ha una extensió d’aigua a l’extrem contrari del pla, dit, sorprenentment, Pla de l’Estany. Deixant a ma dreta la pista en millor estat, agafem una pista més esvaïda, a llevant i per sota de la casa. Al final del prat, sortint a l’esquerra de la pista, hi ha una petita estructura per a la captació d’aigua; allà mateix comença un caminet, marcat amb fites, que enfila, aproximadament (dir. SE-NW), canal del Tonedor amunt, en general pel seu marge esquerre.

Croquis adaptat de l’original d’Antoni Aragon, a la guia CAMINANT PER CATALUNYA. 3. El Cadí, el Moixeró i el Pedraforca, d’A.Aragon, J.Lalueza i J.Portell, Ed. PROA (1995); aparentment descatalogat.

Les fites i els corriols acaben arribant a una pista (que és la mateixa que hem deixat fa una estona) on ja es veu que el caminet tira amunt. No segueixo aquest caminet (indicador de fusta “Serra d’Estelles”), sinó que tiro a l’esquerra per la pista, uns 200m. Un corriol surt de la pista (poc metres enllà d’una marcada corba a l’esquerra), pel seu marge dret, i puja pel bosc amb un traçat raonable i algun punt on es perden el camí i les fites, però que condueix, seguint una direcció aproximada NE-SW. Arribats a un prat ample molt verd i molt tranquil, la línia de fites s’esvaeix una mica, però anem a un punt situat ‘al fons, a l’esquerra’ (com els lavabos..) i uns metres enllà tornem a trobar la pista, que creuem resseguint les fites i un camí relativament ben marcat (de moment…). Passem per un punt del bosc amb arbres trencats i esventrats (és un fenomen local, afecta mitja dotzena d’arbres de bon gruix de tronc; potser a impactat des del cel un objecte pesant, com ara un conveni col•lectiu decaigut, o la prima de risc). Fita rere fita arribem a un llom herbat, a ma dreta del qual ensopeguem amb un senderó ben marcat i fitat amb unes peces de fusta pintades de groc clavades als arbres.El sender marcat planeja cap al Pla de la Bassa, amb comoditat. Arribats al Pla, hi conflueixen el sender que ve del Coll de Tagast i el PR que puja de Corbera per Can Déu i la Font del Tagast, a més de la pista que hem creuat un parell de vegades aquest matí. Des del Pla cal anar en direcció a la collada de Rasets, per camí ben evident (pal indicador). Abans d’arribar a la collada se’m fa evident que tinc el cim en algun punt a la meva esquerra i tallo pel bosc, que amaga dolines i escletxes més o menys fondes; arribo a trobar alguna marca de pintura a mig esborrar abans d’ensopegar amb una pista de servei que puja al cim mateix.Cim. O, més ben dit, repetidor i línia de torres d’electricitat. Malgrat un cairn gros, d’obra, indicant la cota més elevada, el punt més elevat és la torre d’antenes que ja fa molta estona que veiem sobresortir de la pineda. No hi ha ningú, i les vistes són bones, malgrat l’avenç de la nuvolada des del sud. La immediata Roca d’Auró, el Cogulló d’Estela, Queralt, Rasos, Montserrat…un breu recorregut, a tocar de racons d’origen càrstic al cim mateix, que avui no tinc intenció d’explorar, i ja tenim vistes cap a les serres d’Aubenç i de Carreu.

No havia pujat de nou des de finals dels setanta; en el meu record no hi ha cap torre d’antenes, però aquest és un país de fireta, i les coses van així.

Bocata, cerveseta, uns minuts de xerrada amb un caminaire que ha arribat al cim, i cap avall. Tornada cap el Pla de la Bassa pel bosc, a tocar de la cinglera que forma el vessant E del cim. Baixo uns metres per una canal-bretxa prometedora, que sembla pugui baixar directament al sender sense passar pel Pla, però acabo descartant-la; no tinc pressa.

Un cop al Pla, enfilo pel PR avall. S’arriba, còmodament, a la que suposo Font del Tagast, una petita construcció de pedra i un brollador. El sender, ben traçat, per alçària ràpidament i enfila cap al santuari. En algun moment acabes trobant l’inici de la varient dels senyals grocs que hem seguit a la pujada (al cim el company ha comentat que és un camí recentment marcat, o recuperat, per una colla de la que ell forma part). El camí fa uns metres per una pista abans de continuar fins a les ruïnes de Can Dèu o, potser de Ca les Planes; resseguint marques i pals s’arriba a Corbera en més temps del que semblava.

Només queda tornar al coll de l’Oreller per la pista que al matí s’ha pujat en cotxe, en uns deu minuts.

Final de trajecte. L’excursió es pot fer en unes dues hores i mitja de temps de joc efectiu, però com que això no és cap partit de bàsquet, s’ha fet en quatre hores ben tranquil•les, amb fotos i esmorzar. El desnivell frega els 600m, sense cap sifonada.

Un itinerari quasi circular, amable, i molt agraït pel que fa a paisatges i entorn natural.

Fins la propera!