Al Moixeró per la Canal Llarga

Fa uns dies vaig anar al Moixeró per conèixer un itinerari poc habitual: la pujada al coll de Moixeró per la Canal Llarga (09.06.2014). Havia vist el post d’en Jaume Aiguadé al seu bloc Muntanyes, camis, traces i, després de molts anys de voltar pel Moixeró, a mi també feia molt que la Canal Llarga em feia l’ullet.

Moixero-Canal_Llarga_MAPAPujant per la pista de Gréixer a coll d’Escriu s’arriba a un trencall (15min) pel qual s’agafa una pista que primer s’adreça al final de la canal de la Serp i, en poques llaçades, arriba prop del coll de l’Avet. On la pista gira de SW a E ja soc un centenar de metres per sota de l’extrem inferior de la Canal Llarga, una feixa en pendent en la base de les parets de la Mena d’Or, visible des de diversos punts de la pista.

Deixo la pista enrere i enfilo bosc amunt, en lleu diagonal a l’esquerra. Alguna fita, sense massa continuïtat, i unes primeres gotellades: plou, però passa en deu minuts, que aprofito per esmorzar sota un arbre. Es van trobant rastres de camí, que, pel mig del matollar i amb pendent moderat, va apropant-se a la paret. La base de la paret proporciona uns metres de pujada forta i neta de matolls. Es passa a tocar del peu de via de la Baliga Balaga, oberta als anys noranta i actualment prohibida per una normativa que no tots compartim, tot i que la via sigui fora del nostre abast tècnic.

Tres-cents metres de desnivell fins dalt de la Canal, mai amb sensació de buit i sempre invitant (clarícies de camí…) a intentar guanyar alçada pel matollar… per acabar bloquejat pels matolls i escopit cap a les línies de tartera del marge dret.

Un cop a dalt s’obre un racó especialment bonic, un petit cercle de parets i agulles, a ponent del Raset, un paisatge alpí en miniatura, de postal, que deixo enrere per anar a cercar la carena que marca la divisòria d’aigües de llevant de la capçalera de la canal sota el coll de Moixeró.

Moixeró_Canal_Llarga-01Una petita agulla solitària es destaca davant les parets del petit circ, mentre que, en treure el nas per la carena, el Pedraforca atreu la mirada del grimpaire (fins i tot dels mediocres…). El cel, que havia quedat momentàniament net, comença novament a enfosquir-se. Es flaqueja pel marge esquerre de la canal, per anar guanyant alçada gairebé per l’eix del seu embut superior, a tocar del coll de Moixeró.

Comencen les gotellades i descarto el cim del Penyes Altes en aquesta jornada de descoberta. En comptes de sortir al coll pujo per un corriol cap a ponent, fins passar la carena mateixa un centenar de metres enllà. Comença a ploure, amb vent, i trobo aixopluc sota un arbre, a pocs metres al nord de la carena, a la tocar del coll de capçalera de la canal del Goter i del mateix cim del Moixeró.

Moixeró_Canal_Llarga-02Refugiar-se sota un pí dalt d’una carena quan comença a ploure no sembla la millor opció per que no et fulmini un llamp, però un ocellet em fa costat i quedo més tranquil. Aviat la pluja perd entusiasme i el cel mig s’obre.

Moixeró_Canal_Llarga-03M’animo a continuar i enfilo al collet a llevant del cim del Moixeró (passo de pujar-hi, malgrat em vaig descuidar un barret a dalt, fa mesos…). La baixada del Goter és neta i ràpida, evident, marcada i trepitjada, però no trinxada (encara) pels caralls-al-vent.

Primer en pendent obert, després pel bosc, el camí perd alçada ràpidament, i ofereix bones vistes, a més del pas per racons bonics i ben trobats que permeten superar les franges de paret de la part de baix del Goter.  Uns metres de vira, ben endreçada per fer pasar el camí, permeten baixar un grau que, vist des de sota, no semblaria que es pot franquejar amb tanta netedat i per bon camí.

En menys de tres quarts d’hora baixo de dalt de la carena del Moixeró al coll de la Cabrera. Des d’aquest punt es pot pujar fins el coll de Dental i el collet de Moixeró, per un atractiu itinerari.

Moixeró_Canal_Llarga-04 Un cop al coll de la Cabrera decideixo baixar fins el coll d’Escriu; mai no he fet aquest tram de camí, i mai el tornaré a fer, si me’l puc estalviar: un camí poc agraït, lleig com un pecat, sense vistes i sense cap altre atractiu que anar de baixada (la millor opció per tornar al cotxe, via Gréixer, és baixar per l’altre camí que arriba al coll de la Cabrera: cap a llevant, des del collet pedregós sota el Roc d’en Filatus, cap el coll de l’Avet i la pista que s’ha pujat per arribar al peu de la Mena d’Or i la Canal Llarga; un camí agradable, amable, i amb vistes, a més de força més curt). Abans d’arribar al collet es pasa per una font retolada ‘font de la Cabrera’, que no està ben bé on posa el mapa.

Un cop al coll d’Escriu, pista avall (a llevant!). Baixada fins el trencall, senyalitzat, entre la pista en relatiu bon estat que mena a Gréixer (via l’Estanyet de Gréixer) i el camí del bosc de l’Albiol, que porta directament al pont de Sant Nazari i a la carretera Bagà-coll de Pal.

El camí del Bosc comença com una pista en relatiu bon estat, esdevé un bon senderò… i es concreta en una baixada ‘en caiguda lliure’, trencacames, pel que semblen les restes d’una pista forestal de pendent exagerat, d’aquelles de landrover dels antics (d’elevades emissions i pneumàtics ferotges). Un descens sense concessions, que pot esdevenir un camí de pujada particularment exigent.

En mitja horeta soc al cotxe, després de completar un itinerari particularment atractiu (malgrat els episodis de pluja), encara sense fer cap cim: he pujat per un lloc particularment atractiu i desconegut i he baixat per un itinerari prou conegut, però que mai havia fet: un conjunt particularment recomanable.

Fins la propera!

Caminada pel Forat de Vimboca

Hem anat a fer una circular entre la serra de la Moixa i el Moixerò (Miguel i Cañete; 31.05.2014). Malgrat a acabar plovent hem conegut un indret particularment atractiu i, per a nosaltres, desconegut: l’engorjat del Forat de Vimboca.

Forat_de_Vimboca-itinerari

El dia es lleva amb neu nova al Comabona i l’extrem oriental de la serra de la Muga. Poc més que una enfarinada, s’anirà desfent al llarg del matí. Comencem la caminada on es pot arribar en cotxe, al pont de Monnells sobre el riu de la Muga, en un espai d’aparcament proper a l’indret senyalitzat com a l’Adou del Bastareny, un salt d’aigua de cabal generós. Una mica enllà veurem un parell de cabirols, que s’escapoleixen abans de treure la càmera del tot. Bona vista sobre el Salt de Murcurols, que trenca la cinglera a l’altre costat de la vall.

Vimboca-01

En pocs minuts arribem als edificis de can Monnells. Uns metres abans, a ma esquerra, una fita (tres pedres de dos pams, però l’herba molt alta fa que la passem de llarg, en un primer moment); marques blaves ens aniran conduint cap a la vall de la Cleda, sobre l’aiguabarreig dels torrents de la Muga i de Monnells. Bona perspectiva sobre aquesta vall feréstega i sobre el Forat de Vimboca, allà dalt.

Vimboca-02

El camí, sense complicacions ni enginyoses dreceres, va creuant a un costat i altre del torrent, i va guanyant alçària. El racó és especialment agradable, amb molsa, falgueres i un peu a l’aigua d’en Miguel; un lloc ben humit i feréstec, net i on sembla que no passi molta gent (o que no passi molta gent embrutant, si més no). Trobem un petit aixopluc a recer de la paret balmada, mentre el camí s’enfila per alguna llenca de pedra a la marge esquerra del torrent.

Vimboca-03

Passat el Forat tenim per davant un espectacular tram entre les parets del barranc del torrent de Vimboca. Treu el nas la serra d’Ensija, ben enfarinada. El dia comença a enfosquir-se, i no son ni les deu del matí. El tram engorjat acaba en un antic caos, ja molt consolidat i cobert de vegetació, d’on raja l’aigua d’un parell de surgències. Per sobre d’aquest punt trigarem una bona estona a retrobar aigua circulant pel rec del torrent. Una balma-cova al marge esquerre afegeix ambient al tram. La vegetació canvia, passem d’un bosc gairebé de boix a una fageda esquitxada d’algun pi. Tornant al marge dret del torrent el camí es bifurca a tocar d’uns espais oberts on la proporció de pi creix. Seguim clarament cap a la dreta (NE) fent marrades en direcció al coll de Galigans. Aviat tornarem a la llera, ara sense circulació d’aigua, del torrent (bé, de la seva branca de llevant, segons el mapa; més o menys on se suposa hi ha una “font de l’Avetar” trobarem un bidó de plàstic i una surgència fangosa).

Vimboca-04

Poc a poc el camí va perdent definició i cal anar cercant la propera fita. L’itinerari ressegueix el rec sec i herbat de la part alta del torrent. Comença a ploure, gotellades aïllades, però ja es veu el palomo cap allà la zona del Pedraforca, que ha tret el nas fa uns minuts. Mentre la cosa passa de gotellades a pluja arribem al coll de Galigans. Volíem anar fins el coll de Pendís i tornar al cotxe via Font del Faig-Empedrats, però avui no toca. El Moixeró i els Empedrats es veuen poc alegres sota un cel molt tapat (el pronòstic ens donava marge de temps, però el cas és que plou…); una mica de neu a la Tossa, i tot molt verd (serà que plou sovint?). Enfilem el camí, excel·lent, que surt a ma dreta (S) del coll de Galigans, marcat com a PR. Ja sota la pluja, en pocs minuts passem per sota del rocam del Cap de la Boixasa i arribem a la carena: vent amb pluja, per arrodonir el moment.

Vimboca-05

Anem baixant, sense que acabi de ploure massa però amb un cel poc amistós: Ensija i Pedra no tenen aspecte de fruir de millors condicions. En uns minuts baixem uns 300m, fins el coll de la Pelosa, on arriba una pista que ve de can Monnells. Aprofitem per esmorzar i tirem pista avall (de seguida el PR es separa de la pista, en direcció a la Costa de la Gralla i Cal Cerdanyola (sí, el xiringuito innominat de ‘La Salle’ és on va ser can Cerdanyola, al final del torrent de la Font del Faig). Ens empassem la totalitat de les ziga-zagues, atesa la més que abrupta i trenca-genolls proposta de drecera (marques blaves) que anirem trobant al fons d’alguna corba. Arribant a can Monnells (es fa més llarg i avorrit del que ens pensàmvem, però ja no plou), bona vista sobre la cascada al costat del cotxe. No sabrem si es la Dou o l’Adou de Bastareny; cartell o mapa, a escollir com nom per a les fonts del riu Bastareny.

Vimboca-06

Un bon recorregut, escapçat pel mal temps, però que deixa la porta oberta a una reprisse cap el Moixerò o cap a la Muga i el Comabona.

Fins la propera!!

Moixero Sud: circular pel coll de la Cabrera

Un dilluns que podia sortir (19.12.2011) em vaig quedar una mica tirat i vaig anar a fer un tomb pel vessant sud del Moixeró: pujar el Penyes Altes pel coll de la Cabrera, el collet de Moixeró i el Moixeró, amb baixada per la canal de la Serp. Un circular maco … si no es posa a nevar i t’has d’espavilar.

Croquis adaptat de l’original d’Antoni Aragon, a la guia CAMINANT PER CATALUNYA. 3. El Cadí, el Moixeró i el Pedraforca, d’A.Aragon, J.Lalueza i J.Portell, Ed. PROA (1995); aparentment descatalogat.

 Començo a la corba on comença la pista particular que puja cap a Gréixer i el coll d’Escriu (uns metres abans del p.k.4 de la carretera de Bagà al coll de Pal. El Penyes Altes de Moixeró, la canal de la Serp, el Moixeró … es veuen rogencs, amb la llum que passa sota els núvols que m’aniran acompanyant tot el matí. [08:13]

Ja sota el grupet d’edificis que és Grèixer el dia comença a tornar-se grisenc, però ja es veu la major part de l’itinerari: pujada per la marge dreta de la coma que neix a l’extrem inferior de la canal de la Serp, coll de l’Avet, coll de la Cabrera…  [08:50]


Uns tres-cents metres més enllà (en direcció al coll d’Escriu) del trencall, senyalitzat, que marca l’inici de l’itinerari de pujada per la canal de la Serp agafo la pista a mà dreta. En pocs minuts arribaré a una ampla praderia, i la pista començarà a enfilar-se pel marge dret de la vall. [09:00]

Poc més enllà de la pradera la pista comença a semblar-se a un bon sender, encara que un 4×4 podria pujar sense cap impediment. El coll de l’Avet i uns atractius contraforts de calcari (que no tenen cap via, fins on puc recordar) es fan ben visibles. [09:38]

Arribo al final de la secció de pista transitable amb vehicle (però inaccessible als pixapins: la pista no és de lliure circulació). S’endevina l’itinerari (continua per la pista, que va perdent definició i amplada, com el sou dels funcionaris) fins el coll de la Cabrera. Estranyes partícules grisenques passen volant al meu costat: són les primeres volves de neu d’una nevada feble, però persistent, que m’anirà acompanyant fins el retorn al cotxe. [09:54]

Per cert: des que he abandonat la pista de cool d’Escriu(de fet, senyalitzada com a GR) no he ensopegat cap rastre de pintura. Només mapa, intuïció, lògica … Per primer cop, una fita: cap amunt, a mà dreta. [10:15]

Uns minuts després arribo al regne dels senyals: una filera de taques de pintura vermella m’aniran apropant al collet de Moixeró, mentre les volves esporàdiques es van convertint en una nevada feble, que encara anirà més, en algun moment. [10:39]

El camí remunta una estona, pel fil del marge dret de la canal; després  flanqueja fins arribar a creuar altra línia, difusa, de carena, marcada per un ressalt de pedra. [

Des d’aquest segon ressalt ja s’endevina la proximitat del collet (o, si més no, d’arribar a l’alçada del collet). [11:01]

Arribada al collet de Moixeró: la minsa nevadeta s’ha convertit en una nevada moderada, amb poc vent. Per alguna raó inescrutable em fa una mandra terrible caminar el quart d’hora que hem separa del cim del Moixeró i anar a cercar la canal de la Serp. He pujat i baixat massa vegades aquest itinerari per anar a lliscar-lo avall enmig de la nevada. [11:03]

Després de empassar-me un bocata i una beguda que és, diu, la xispa de la vida, i vist que no només no para de nevar sinó que, fins i tot, neva una miqueta més, surto de sota l’arbre on m’he aixoplugat i decideixo fer el que indica el senyal: anar cap el refugi Sant Jordi, a la  Font del Faig. [11:13]

Baixant cap a la Font del Faig es veu, lluny, ca n’Escriu, per on passaré d’aquí a una estona (llargueta…)

“En un momento dado”, baixant, es veu tot el recorregut entre el coll de la Cabrera i el collet de Moixeró. [11:56]

Arribant al refugi Sant Jordi.

La Panxa Trepadora i el refugi Sant Jordi-Font del Faig. [12:19]

Com ja sospitaves, a la font del Faig hi ha un faig.

Un cop enfilat pel GR cap el coll d’Escriu, noves vistes sobre bona part de l’itinerari de pujada.

A ma dreta de la imatge, una taca més clareta: ca n’Escriu, punt final de la baixada … o avís de la pujada fins el coll d’Escriu.

La tardor, sense creuar-se ningú en tot el dia, és més tardor. Quin goig! [13:00]

Uns centenars de metres enllà delcoll de Pendís els senyals de GR es desvien de la pista que mena a coll d’Escriu, per agafar un itinerari “més muntanyenc”, i més dret. [13:12]

Remuntant cap a coll d’Escriu es comença a fer visible el Pedraforca, que portava tot el dia embolcallat de núvols.

Dalt del coll d’Escriu hi ha bones perspectives sobre el sector de l’itinerari de pujada que mena del coll de l’Avet al coll de la Cabrera. [13:36]

Baixant cap a Grèixer, amb bones vistes (el cel s’aclareix lentament, però encara cauen volves de neu aillades)

Baixant la pista s’arriba a un trencall. Agafant la pista a ma dreta, per l’anomenat camí del Bosc de l’Albiol, s’arriba directament al pont de St. Nazari, a 50m del cotxe. Jo tiraré avall, vull donar un cop d’ull a l’estanyet de Grèixer. [14:00]

L’estanyet de Grèixer, una petita extensió d’aigua que reflecteix els contraforts del vessant sud del Moixeró.

El caminant solitari, amorrat al piló. [14:28]

El pont de sant Nazari, punt d’arribada de la variant de baixada comentada més amunt. A 50m del cotxe …

I s’ha acabt el bròquil (tú ja m’entens… ). [14:54]

Fins la propera.

ADDENDA:

L’any 1998 va aparèixer a Vèrtex (n.366) aquesta ressenya: la de les vies Baliga Balaga (1: 310m MD+/A1) i Esperó de la mena de l’or (2: 400m MD+).

Armand Ballart deixa constància dels itineraris i del seu sentiment d’impotència davant la prohibició existent en relació a la pràctica de l’escalada en aquestes parets.

A la Tossa d’Alp per Roca-sança

Hem anat (Jesús i Cañete, 25.08.2010) a fer un recorregut circular al racó que queda a ma dreta de la boca sud del túnel del Cadí: de l’Hospitalet de Roca-sança a la Tossa d’Alp i baixada per la collada de Comafloriu i el refugi de Rebost. El desnivell entre el punt de sortida i la Tossa és de 1.270m, als quals caldria afegir-hi un grapadet més (uns 300m, aprox.) a compte de algunes sifonades no massa feixugues. Ens ha quedat un recorregut força interessant, que es deixa fer i que no perd pistonada fins arribar al mirador dels Orris, on comença un tram final de pista, una mica anticlimàtic,  fins retrobar el vehicle.

Les ortofotos i el mapa del final els he aconseguit al lloc d’internet de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)

El dia de finals d’agost que hem escollit es lleva sense núvols i amb temperatura força agradable. Arribats a Roca-sança (E 407127.8, N 4683726.7 (ED50 UTM 31N)), per pista al fons de la primera corba després del pk.6 de la carretera BV-4024 (de Bagà al coll de Pal), deixem el cotxe just al trencall entre l’accés als dos edificis principals i una pista que surt cap al S-SE, en lleugera pujada (per on acabarem arribant al final de la sortida).

Remuntem (8:23) uns 80-90 metres per l’eix de la vall del torrent de la Miquela (N) i, a fregar d’una petita gossera, creuem el torrent cap a llevant, tot seguint uns senyals grocs ben visibles. Guanyem uns metres per camí en relatiu bon estat i flanquegem uns minuts a mig pendent del marge dret de la vall del riu de l’Hospitalet, fins arribar a les ruïnes d’una construcció de pedra. Trobem un indicador que ens proporciona una informació d’utilitat relativa: som al camí ral de Bagà a la Cerdanya i trobarem el coll de Jou a 2.5km(!) i la Tossa d’Alp a 5.6km (!)

Abandonem el camí transversal i, seguint les marques grogues, enfilem els pendents sota les parets del Claper, per tal d’anar escurçant els kilòmetres del cartell. El camí, molt ben traçat, fa treure el nas, poc a poc, al Pedraforca (8:53). Amb bona llum i bona temperatura aviat comencem a caminar a l’ombra del bosc i de les parets.

Després d’una estona (9:28) de camí agradable i raonable arribem al lloc del Roc de les Creuetes, amb creus i fletxes gravades, al peu de la paret W de la Roca Sança; una pintada de bones proporcions ens indica que som a 1.635m d’alçada.

Anem guanyant alçada pel camí ral, que es revela com a excepcionalment ben traçat, amable, bonic, i amb bones vistes: al fons, Montserrat (10:13).

El camí acabarà sortint del sistema de canals i, obrint-se pas entre petites pedreres, graons de pedra i taques d’arbrat, arribarà al collet de Deogràcies, una petita bretxa que anuncia la proximitat del coll de Jou, on esmorzarem (10:24).

El camí ral baixa cap a Urús, a la Cerdanya, i nosaltres agafem el GR 150-1, direcció E (cap a la Tossa, 11:10). Pujada raonable entre bosc poc dens, que ens fa guanyar alçada i perspectiva sobre el nostre itinerari.

En algun moment, al tram de carena corresponent als pendents superiors de l’anomenada Roca del Llamp (que no soc capaç d’identificar, ni ara ni a la baixada per l’altre costat de la vall …) ens proporciona bona visió de la baixada entre la collada de Comafloriu i el mirador dels Orris (11:24).

Una mica més amunt haurem d’allunyar-nos de la carena i caure cap a la vessant N, però el paisatge és força interessant: els Rasos de Peguera, el Pedraforca, el Penyes Altes del Moixeró, l’extrem de llevant de la Serra del Cadí, …(sí, també es veu la Cerdanya, però aquesta és una “excursió Berguedà”, i no poso fotos de altre costat) (11:43).

Estalviant-nos la pujada fins el cim del Puig de la Canal Freda fem GR fins arribar a la vista del cim de la Tossa, on fins i tot ja veiem el xiringuito anomenat, pomposament, Niu d’Àliga. En tot aquest tram, i en part de la resta, coincidirem amb un trio de motxilla lleugera i pantalons curts que fan una cosa que se’n diu Caralls Volant o Cavalls del Vent, o una cosa així. No porten càmera visible, van a ràfegues (sortida espitosa+aturada als pocs segons) i semblen molt cofois d’anar trobant taques de colors a les pedres cada pocs metres. Suposo que t’estalvies el pes del mapa i el desgast visual i neuronal de fer-lo servir, si més no, per identificar el territori que tens a la vista i els llocs que trepitges (11:51).

Cim. Afortunadament algun condicionant tècnic va fer posar les antenes uns metres enllà del cim i ens deixen espai per fer la foto, malgrat l’angle de la llum ens fa incloure la ferralla a la foto (12:40).

Uns minuts (poquets) al cim, i tirem avall, reprenent el GR pels Rasos de Comabella fins a la colladeta del mateix nom. Una petita remuntada ens posa dalt del Cap del Serrat Gran, resseguint el camí, atesa la probable hòstia que podem obtenir sin provem de flanquejar-la pel seu vessant de ponent (13:35).

En algun moment el GR continua cap a llevant i nosaltres anem, acompanyats per les inevitables taques de pintura groga, cap avall (S-SW), a la collada de Comafloriu, on farem una paradeta per fer un mos a una peça de fruita i per fer fotos a la vessant sud del conjunt de canal i carenes que portem tot el matí caminant (13:58).

Panoràmica des del Penyes Altes de Moixeró fins al Cap del Serrat Gran


Després d’una baixada sense problemes per un bon camí (la que es veu unes fotos més amunt, en diagonal per sota de l’Amorridor de Cabanes), que es fa més llarga del que semblava, arribarem a una pista per a vehicles, a l’alçada d’unes pastures, sota els Rocs de Canells. Els senyals grocs, per moments més sofisticats, porten cap a l’esquerra, però nosaltres anirem cap a l’altra banda, fins arribar, en pocs minuts, al mirador dels Orris (15:05), on dinarem i prendrem l’ombra una estoneta.

Sortim del mirador i, pista avall, anirem trobant arbres talats i maquinària forestal, així com diverses pistes de treball que potser servirien per escurçar el camí de baixada, però que no agafem per si les ensigalades . Poc a poc anem guanyant noves perspectives sobre el conjunt de pedres i canals de l’altre costat de la vall (Coll de Jou, Roca Sança, Roca del Llamp, …(15:53)).

Jesús em diu (És La Paraula de Jesús!!) que la fal·lera eco-urbanita ha determinat que no es permeti escalar o no es permeti obrir noves vies. Una pena, hi ha un grapat de trams de paret que tindrien una aproximació més o menys dura, però que alguna cosa maca en bon calcari podria sortir, com aquí sota (16:57).

Baixant pista retrobem les taques grogues, que ens fan arribar a pocs metres del refugi de Rebost. No ens hi apropem i continuem pista avall. Només podrem retallar un revolt de la pista, que se’ns fa un xic prescindible (no per ella mateixa, sinó pel fet de no trobar una alternativa més atractiva; si més no, no ensopeguem cap destraler traient fum i deixant núvols de pols …). Cap a un quart de sis de la tarda arribem a l’Hospitalet: una excursió maca, recomanable, resolta en unes 8 hores reals de marxa (17:12).

Fins la propera!

Penyes Altes de Moixeró

El dissabte 26 de setembre, tothom de pont, aprofito per anar al Penyes Altes de Moixeró un cop més. Una caminada que no cansa repetir (…des de fa 30 anys!).

Al voltant de tres hores de pujada, en funció dels companys (aquest cop vaig tot sol) i de la llum (més fotos, més temps).

PAMit1

L’ambient de tardor, la solitud (Ep! …matinant: és un lloc que atreu molt), el cel cambiant, ….Avui no es veurà el Pedra: hi ha un palomasso, que al final afecta solament les fotos i el bronzejat, sense descarregar.

Un cop dalt la Canal de la Serp es pot pujar, directament, a ma dreta (N), però avui no tinc ganes i m’allargo fins el coll, tot cercant el GR.

PAMit2

Mitja horeta més i arribo al cim, d’on just baixa un altre marxaire solitari, que m’ha avançat fa estona i, per l’aspecte de la seva panxa, pren menys birres que jo.

PAMit3

Esmorzar tranquil, vista enterbolida sobre la Cerdanya i l’extrem de llevant del Cadí, constatació que els contenidors dels llibres de registre es fan servir de papereres i cap avall: en un parell d’hores arribo al cotxe.