Coma de Gelis-Monteró-pantà de Sant Llorenç de Montgai: itinerari circular

vista 3D a Google Maps

Un dia de novembre vam anar a fer un tomb a tocar del pantà de Sant Llorenç de Montgai, pujant la Coma de Gelis i tornant pel ‘camí de ferradura de la ribera’.

trosset de mapa a OpenCycleMap

Deixàrem el vehicle al pont que hi ha a tocar de la Paret del Pont (la que hi ha a tocar del pont: ves per on…) i vam començar a caminar com si anéssim al peu de via de l‘Aresta de Gelis. Quan vam voler adonar-nos ja havíem arribat al peu de via. Mitja volta.

Bé. Com ja sospitàvem, el camí de la Coma de Gelis puja per la Coma de Gelis. Evident (potser l’inici es veu més evident, encara, si camines en direcció al pont…), sense saturació de senyals, el traçat és raonable i no particularment exigent. Dos-cents metres fins el coll entre el cim de la Coma de Gelis (504m) i el del Pas de l’Orellut, cim poc destacat, de prop, i que fa 508m.

Arribem al punt d’accés al que potser va ser una fortificació de l’època de la taifa de Lleida (طائفة لاردة / Lārida), malgrat que, per la seva proximitat al cim del Monteró, fora estrany que la cosa no vingués d’abans. Un accés estret i, com es veu per la foto, defensat amb armes químiques: pel que sembla, la comuna deixava anar les seves matèries característiques directament sobre el passadís d’accés. Bones vistes (aquell dia una mica tèrboles) sobre Sant Llorenç de Montgai i el conjunt de parets i arestes on molts anem a escalar, de tant en tant; al fons, amunt, la Pala Alta.

Sense grans cerimònies, desfem el camí i tornem al collet. El més interessant de l’excursió el tenim a tocar: el Pas de l’Orellut. Una fractura longitudinal que s’obre pas a dalt mateix del discret cim meridional de la Coma de Gelis (no deixeu de veure una imatge zenital d’aquest lloc, a l’ortofotomapa de l’ICGC). Avui, laborable, no hi ha ningú, i passem uns minuts, si no màgics (bé… ens fem grans), sí agradables. Anem passant, sense estretors, i sortint cap a un Cel blau i lluminós de tardor. Un cop ‘reconnectem’ amb el corriol que puja evitant (!) l’Orellut se’ns fa difícil d’acceptar que algú prefereixi anar per l’altre costat.

En pocs minuts arribem al punt més alt: el més que discret (des d’una perspectiva muntanyenca) cim del Monteró. Unes restes de pedra (i l’omnipresent cilindre de ciment…) ocupen l’ample cimal. La meva creença que son restes de la guerra 1936-39 no és ben bé encertada: pel que s’ha anat trobant al llarg dels anys, sembla demostrat que el conjunt (‘militar, por supuesto’) arqueològic es pot datar al temps dels romans (enllaç al lloc, molt currat, serradelmontsec.com, on es pot afegir valor a aquesta l’excursió en particular i a un bon grapat d’altres). La meva foto no fa justícia a la feina feta; es pot fer un cop d’ull al jaciment gracies a aquesta foto del Museu Arqueològic de Catalunya.

Suposo que vaig suposar, atesa la proximitat (mapa) de El Merengue, que aquestes pedres només tenien sang recent; he estat ingenu: als voltants del Monteró s’ha vessat molta sang al llarg dels temps, i no tothom ha trobat un enterrament digne per als seus ossos. El núvol passa, la ment s’allunya… i tornem a ser aquí, fruint del moment.

Deixem l’ombra de la tristor enrere, i anem baixant.

El corriol, evident, baixa, més o menys, per la més aviat imprecisa carena. Trencalls que, molt marcats, baixen cap a llevant, no ens fan confondre. Arribarem als darrers metres dels ressalts, ja gairebé sense força, de la Roca Rampunyera. Baixem una grada de graons mínims, el traçat és evident, i uns cent metres enllà tombem cap a la fondalada (senderó evidentíssim) que mena cap a la riba del pantà.

Un cop al camí que segueix la riba del pantà (a mà dreta, sisplau…  com tantes coses…), anirem seguint-lo fins tancar la nostra ‘circular’ particular: fins el peu de via de la cresta, on hem anat a petar aquest matí quan hem començat l’excursió. Una estoneta més, i som al cotxe… a vint minutets del Bar Sport de Bellcaire d’Urgell i del nostre dinar.

Un itinerari agradable, senzill, amb vistes i amb mínim puntet de pebre (a l’Orellut). Paga la pena si un dia petes a Sant Llorenç i, potser, no tens el dia per escalar (today is not the day). Millor que fer la ‘volta al llac’, de bon tros.

Fins la propera.

ADDENDA

Traç de l’itinerari

Desnivell: uns 320 metres; 392 m acumulats, sifonades mínimes (excepte pujar-baixar el castell)

Horari: feta en 5 hores (20 minuts ‘perduts’ a l’inici; si es porten bambes de colors imagino que es pot fer en poc més de 3 hores; no era el nostre cas), amb fotos, esmorçar, calma i entre amics.

Recorregut: poc més de 8 km, tingui això el valor que tingui.

Aresta de la Coma de Gelis

Hem anat a fer l’aresta de la Coma de Gelis, a Sant Llorenç de Montgai (Jesús, Pep, Min i Cañete; 06.12.2012). Els companys tenien el recorregut al carnet de ball, i m’han acollit al final de les seves cordes, cosa que agraeixo.

Podeu trobar una ressenya tècnica detallada a Lo Gall-Grup d’Ascaladors de Ponent, que és un bloc ben xulo. Com sol passar al meu bloc, les meves indicacions de grau tenen una component subjectiva (incloent-hi la percepció de risc) i una perspectiva montserratina, que no té per que considerar-se un qüestionament de les ressenyes originals, però que és congruent amb el relat de la meva ascensió i amb els altres dibuixets habituals d’aquest bloc.

Per cert, el temps s’acaba: només es pot fer la via de juliol a desembre (mapa de l’àmbit de la restricció, per cortesia del Centre Excursionista de Lleida-CEL); després Alejo ens enviarà un general de brigada i s’acabarà el bròquil.

Comencem la breu aproximació a dos graus sota zero, però s’aguanta bé, malgrat la inevitable humitat que imposa el pantà reomplert; deu minuts des del pont del km.11 de la carretera LV9047.

La primera tirada (nosaltres hem optat per l’entrada de IV+, a l’esquerra de l’eix, una mica surplombant (V+?), de la cresta) comença tirant enrere, però amb bona presa de mans…glaçades. Totes dues opcions mostren el que serà équipement en place a tot el recorregut: pitons amb anella (artesanals, amb aspecte robust), alguna “V”, i anells de corda.

Uns metres drets i relliscosos donen pas a uns metres de matolls tombats…que precedeixen uns metres de diedret relliscós, moderadament drets. R1 còmoda.

La segona tirada retroba la tònica del diedret, menys redreçat, senzillet, però encara relliscós. R2 al collet abans del que alguna ressenya anomena “1a torre” (que és un nom força alpí, certament…).

Uns metres per guanyar la “1a torre” i enfilem un tram d’aresta aèria, horitzontal i moderadament espectacular: caldrà passar a cavall en algun tram. Un tram ben fotogènic, però només si les fotos les fa una altra cordada, no hi ha angles bons dins la tirada. El Sol, que encara a tocat els companys, marxa quan arribo a l’R3. Els angles no respecten els cabells blancs, però ja no tenim les mans glaçades (només els peus…).

La cosa segueix oferint bones fotos: passem de passar per sobre del pany de paret de “la Gepa”, que ja es veu que torna a suggerir uns metres a cavall i flanquegem fins un ressalt coronat per un bloc (sembla solt) al que t’agafes amb una abraçada (amical). Uns metrets matollers i arribem al peu d’una canal-diedre a la base de la “2a torre” (renoi, quina alpinitat…). En Pep, que va fer aquesta via l’any 1974, quan encara no hi havia “torres”, ens fa unes fotos des de dalt que il·lustren l’ambient de la tirada.

Pugem el diedre, que no enamora, i ja som dalt de la torre. Malgrat la llum desfavorable tenim a la vista la darrera tirada, que té un aspecte poc atractiu: una mena de diedre emplenat amb una colada de blocs mitjans i petits enganxats amb fang solidificat i coronat amb un desplom.

De la “2a torre” (on sortim a la foto Min i jo gràcies a la càmera d’en Pep, que no és una càmera, és un camarón) com des de tota l’aresta, es poden treure fotos maques del Mont-roig (el Diedre Blanqueta el tenim ben il·luminat) o del pantà (piragüistes inclosos). També surt a la foto Miguel Àngel, que, amb José Antonio, ens venen seguint tota l’estona, per tal d’aprofitar les preses calentes que anem deixant enrere… Uns metres de matoll, caminant (es pot baixar caminant, des d’aquí, cap a llevant), uns metres més de grimpadeta, i som al peu de la darrera tirada.

Jesús (tiet-avi d’Spiderman) s’ha currat la tirada quan jo arribo. Del punt més inquietantment sospitós de la tirada (que després no té tan mala petja, tot s’ha de dir) penja un estrep, generosament aportat a la causa dels segons porucs i maldestres. Espatarrant-se i fent una mica d’A0 (passant una baga per un còdol encastat, de manual), la cosa es fa bé, malgrat que m’agafo a l’estrep per no malbaratar el gest generós… Un xic a l’esquerra i la tirada es separa del terreny sospitòs. Ben dret, bona presa, no cal passar per dins de l’arbre com es veu fer (hay gente p’a tó), pots anar per l’esquerra. Uns metres més, senzillets, i som a dalt.

Cim. Estelada (groc-i-vermell) i retrobada del Sol. Foto finish, i cap avall. Un ràpel d’uns 25m ens deixa al peu de la “gran torre”. D’aquí al cotxe trigarem uns 40min, buscant-nos la vida pel matollar a ponent de l’aresta (la franja a l’ombra de la foto de sota) fins arribar al camí del matí uns metres enllà del peu de via.

Una bona grimpada, sense les angunies per la trencadissa d’altres recorreguts de carena, amb una equipació satisfactòria (com els cotxes de gamma mitjana-alta, que hi ha gairebé de tot, però alguna cosa no fa servei i d’altres no les trobes…), però que deixa marge per prendre mesures addicionals (sabines i tascons mitjanets). Lo millor, com sol passar, els amics.

I s’ha acabat.

Fins la propera!

Montgai: Savina Wall & Tio Maria

Fa uns dies vam anar a Sant Llorenç de Montgai a grimpar una estona (Pep, Min i Cañete; 24.09.2012). La matinal començà a la paret de la Formiguera, on una mica per casualitat, vam fer una combinació entre la Memòria Selectiva i la Savina Wall.

La primera tirada (en principi, corresponent a la Memòria Selectiva), sense dificultat destacable ni troballes inesperades, condueix a la gairebé esplanada que comparteixen un grup de vies que solquen aquest sector de la paret. Veig una reunió al terra, i m’hi quedo. Els companys arriben relaxadament, petant la xerrada.

En Pep es demana la segona, que ja es veu per on va la línia de xapes. Pensant que fa la Memòria Selectiva tira amunt per la Savina Wall (que ja l’havia feta, però no reconeix els primers metres … gairebé idèntics als de la via del costat, tot s’ha de dir; potser és un cas de memòria selectiva, ves a saber…). La tirada és vertical, amb bona presa de mà i no tant bona de peu; un seguit de bústies estratègicament situades permeten diversió, sense gaires exigències físiques (m’agafo a alguna cinta, però més per falta de fe que per la dificultat objectiva). R-2 relativament còmoda, fins i tot anant tres.

Els metres de la tercera ja son força més drets, fins anar a trobar la savina que inspira el nom de la via. En Pep continua, es troba en bona sintonia amb la pedra. Arribat al punt on un petit desplom dona color a la tirada (comenta que havia posat un pedal l’últim cop que va fer-la), resol en A₀, que ja està bé, a certes edats, i fent escalada recreativa. Molt content, acaba la tirada en un pis pas. Ramon i jo tirem amunt, retrobant la tònica de bones bústies i presa de peu irregular. La tirada es més física que la segona, vertical i disfrutona (fins i tot poso els peus a la savina, per fer fotos amb comoditat).

Som a dalt, que no es un cim, però està bé. Un parell de ràpels, i cap a la Tio Maria, a l’altre costat de la via del tren i de la vall.

De la Tio Maria no us poso ressenya (ja vaig posar una en un post de fa temps, que podeu recuperar clicant AQUÍ), però si un grapadet de fotos, per us feu idea del dia collonut i l’ambient relaxat de la grimpada (l’havia fet amb més alegria grimpaire, però estic molt poc inspirat, últimament…).

Només comentar que de la primera tirada, una mena de canal sense cap atractiu, de les que faries amb bambes si no saps que és una tirada, amb un sembrat de parabolts, no hi ha fotos; si torno aniré directament a l’R-1, caminant pel pendent.

Cim. S’ha de dir que els amics fan la via més maca del que és (que no està malament, té la seva gràcia per sortir de la dinàmica placa-xapa).

A un quart de tres som al cotxe: dinarem ( a l’Sport de Bellcaire) a una hora còmoda; una collita una mica minsa, però tots tres donem per aprofitats els quilòmetres (ens fem grans…).

Fins la propera!

El Tío María de Mongai es mira la Formiguera

A principis de desembre varem anar (Min i Cañete, 08.12.2010) a fer unes grimpadetes a Sant Llorenç de Montgai.

L’objectiu era la Cresta del Tío María, però havia plogut una mica i anàrem a fer temps a la via normal de la Formiguera, a veure si anava pujant el Sol. Vaig pujar un post, fa temps, d’aquesta via, així que només us poso unes fotos.

Arribant a la R1.

En Min currant-se la segona tirada.

Sortim recte amunt, més bonic que la canal-diedre de la variant de la dreta.

Un cop dalt de via (no m’havia adonat de que la instal·lació de ràpel treballa molt malament; la propera vegada hi portaré material per corregir-la) tenim una bona perspectiva sobre la Cresta.

Retornats a peu de via, la primera està una mica molla; de fet és com remuntar un barranc, però d’això ja tinc pràctica.

La segona comença dreteta, però no tant. Bon calcari, encara raspós i cantellut, però que comença a mostrar senyals de moltes ascensions, malgrat la relativa joventut de l’itinerari. La part de dalt de la tirada passa pel fil mateix de l’aresta, malgrat les expansions les trobem uns pams per sota, al mig de la placa; a mi m’incomoda, però la màquina no va trobar altra solució, pel que es veu.

Arribats a la R2 (exprés a dojo: hem posat onze o dotze, tot amb expansions, però es podria duplicar gairebé tot amb aliens i bagues), ja es veu venir el tram més currat de l’itinerari: un diedre moll, a l’ombra, que acaba confonent-se amb una fissura que, a més de mig desplomar, sembla de baix estant un encastament (no caldrà: un parell de peces en A0/pedal i una espatarrada a dreta ens portaran a l’eix de la carena).

Després, anar fent per la carena, amb una petita sifonada-espatarrada per posar varietat.

La cosa segueix, després de tres metres dretots, gairebé planejant, però amb compte: semblaria que hem sortit a l’aresta somital d’un cim pirinenc (malgrat que tot aixó succeeix a relativament pocs metres del pendent de matolls de baix: de la R1 es surt caminant i de les altres es baixa amb un sòl ràpel, equipat). Algun bloc inestable, per donar caliu pirineista, però t’ho pots muntar sense trobar-te cap pas difícil, si vas amb compte.

Cim (o una cosa semblant, però i ha una bona vista sobre la Pala Alta/Montroig, i aprofito per treure una sèrie de fotos per fer una panoràmica).

Tirem avall i encara arribem al bar Sport de Bellcaire a una bona hora per dinar.

Fins la propera! (bé, fins la propera pujada endarrerida, vull dir …)

Normalitat a la paret de la Formiguera

Em sortia un dimarts festiu que no podia fer més endavant i hem anat (Min i Cañete, 09.02.2010) cap a Sant Llorenç de Montgai a fer “alguna cosa” (és un ‘plan B’: originalment volíem anar a la Reina-Puig de Terradets, però la mèteo no deixava opcions).

La millora del temps cap a Ponent no s’ha produït: no plou, però som a 4 graus i fa boira, així que enfilem cap a la paret de la Formiguera, a veure si fem, si més no, la Normal.

Tiro amunt la primera, entre regalims d’aigua. Quatre bolts alleugen la inquietud davant possibles relliscades; aprofito algün pont de roca per iniciar una ‘travessia del desert mullat’, gairebé una natatòria, a mitja tirada. El pendent s’esvaeix i arribem caminant a l’R1.

Ramon enfila la segona, enmig de la boira, no gaire espessa, però persistent. És una bonica tirada, amb bustietes i canto bo.

Tot una mica moll, però interessant, una diagonal protegida per quatre bolts (a més de, opcional, un matoll) que, suposo, tota seca serà d’un 4b més o menys mantingut.

La tercera i darrera tirada surt a la dreta, per anar a trobar, no directament, un bolt (el primer dels cinc de la tirada, la més curta) i després un diedre-canal, regalimós però maco. Ramon s’ho fa pels relleus de la dreta; jo pujaré més aviat per l’eix del diedre-canal, ficant els dits a les bústies plenes de fang. Uns metres interessants, més acrobàtics que físics, i som a dalt.

És d’hora, potser comença a esvair-se la boira, i fa una rasca notable (les mans mullades no contribueixen a millorar la sensació de fred: el termòmetre marcarà 5 graus quan arribarem al cotxe). Un parell de ràpels i recuperem les motxilles.

A la vista que el Sol promès no acaba d’arribar escampem la boira ( literalment …) i anem a dinar al Bruc, a ca l’Anna. D’aquí a poc ja tindrem alguna taula permanentment reservada, suposo.

Un dilluns al Diedre Blanqueta

 

El dilluns 18 de gener vam anar a Montgai, (Min i Cañete) a fer el Diedre Blanqueta, a la Pala Alta. Una ascensió que ha esdevingut clàssica a la meva llista d’activitats.

 

Malgrat un temps atmosfèric poc prometedor esmorzem al bar Sport de Bellcaire d’Urgell i ens plantem a Montgai a mig matí. He pujat el cotxe (un turisme Scenic) fins el coll de Porta, sense ensurts (després, a la baixada, si que hem tocat una miqueta …). 

Som a pocs metres sobre la boira, que, per moments, llepa les parets. Els primers metres tenen un tacte desagradable, és una mena d’arenisca humida. Fa temps que estic passant un mal moment de ‘coco’ i de mala forma física, i serà Ramon qui faci tota la via de primer (en tot cas, per sobre de la R2, aquesta via està més enllà de les meves possibilitats de divertir-me  com a primer de corda …).  El ‘tacte’ poc amable de la pedra fa que Ramon vagi amb compte, però Ramon és massa Min per patir aquí. 

La R1 ens te reservada una petita satisfacció: hi ha un pollet (bé, crescudet, a la primera adolescència) de voltor a la feixa que hi ha uns 20m a l’esquerra de l’eix del diedre, sota els desploms. Ramon surt, en un flanqueig d’anada i tornada fins uns metres sobre la reunió, però ja se sap que veu menys que un gat de guix, i només veurà l’ocell al display de la meva càmera. 

La tercera tirada inclou el pas més obligat de la via, una mena de bloc-desplomet-diedre–toca’m els collons. Protegit per un espit, que no serveix per estalviar-se el pas, Ramon el supera amb un cert esforç (comenta que altres vegades s’ho ha muntat millor) i jo el trampejo deixant de banda la dignitat i l’esportivitat (no faré públics aquí els detalls …).

La resta de la tirada no té complicacions fins arribar a l’eix del diedre, més aviat un empotrament (que solucionem fent una mica d’artifo per la placa de l’esquerra abans de tornar al diedre). 

La quarta tirada, curta, es deixa fer. Ramon puja amb elegància i jo pujo com puc, que carallo (…per cert, o panxa o motxilla, totes dues no).

La cinquena i darrera és la tirada més fotogènica de la via: un diedre que sembla extret d’un manual on s’expliquessin les diferents estructures que hom pot trobar escalant. En realitat resolem la tirada mitjançant una combinació lliure-artifo (Ramon) i artifo-esbufega-artifo (jo) per la placa de l’esquerra: la tirada és curta i maca.

Uns instants de Sol, una escletxa de cel blau dalt del diedre … i som a dalt. 

Un altre cop Ramon i Cañete: un mínim plugim no pot fer malbé el moment.

He fet (bé, Ramon m’ha portat a fer …) un cop més el Blanqueta, però marxo amb mal gust de boca: no he patit gairebé res, però no he fruït gairebé res.