Voltant la Roca Regina

Hem anat a donar-li la volta, caminant, a la Roca Regina (11.11.2013; Min i Cañete). No era la nostra primera opció, però havia pronòstic de ventades i hem deixat la grimpada prevista per una altra ocasió.

El pronòstic de vent no s’ha complert, però hem fet una passejada maca per uns indrets que jo no coneixia bé.

La caminada s’inicia a la mateixa andana de l’estació Cellers-Llimiana, on hi ha un alberg ben conegut d’escaladors i altra gent de mala vida. Creuem la via i enfilem a ma dreta, cap a una caleta que fa l’embassament de Terradets. Ràpidament trobem una pista, amb la indicació (C.E. Lleida) ‘camí al barranc’, que no es altre que el barranc del Bosc, el que separa la paret de les Bagasses de la Roca Regina. Tirem amunt per la pista fins trobar (poc més de 20 minuts) fites i senyals al fons d’una corba a l’esquerra (sempre passa alguna cosa que impedeix tombar a l’esquerra, es ben curiós…). Una pujadeta pel que sembla una antiga pista d’explotació forestal, uns minuts de camí planer pel bosc, uns quants plafons informatius, i retrobem la pista.

En pocs minuts arribem a la carena que marca la riba esquerra del barranc del Bosc (cartell ‘Pas de l’Arbocera’), i tirem cap a llevant, a ma esquerra. Hi ha un munt de cireretes d’arboç, per anar agafant-les sense aturar-se. En poc més d’un quart d’hora, ben tranquilet, mirant-nos els plafons, arribem al coll de la capçalera de la canal de Sòls, per on baixarem més tard.

Tirem amunt, carenant, i després més lluny de la paret (que ja hem albirat fa estona) SW de la Roca Regina. Al lluny veiem un pic enfarinat, probablement el Pui de Lleràs, i sota nostre tenim el llac de l’embassament de Terradets. ‘En un momento dado’ arribem a tocar de carena, i puc apreciar, des de dalt, la verticalitat de la paret: una perspectiva gairebé zenital sobre el gran meandre excavat del barranc del Bosc, amb la vista que tindria algú des de la darrera tirada de la Galí-Molero. Espectacular, es veu el camí per on passarem de baixada, a baix de carallo. Sospito que no fruiré mai d’aquesta vista des d’una via de Regina; m’agafa tard, i si mai no he estat cap crac de l’escalada, en el futur només tinc expectatives d’incrementar el meu nivell d’insolvència grimpaire.

Arribem al cim, fem alguna foto, i cap avall. Vistes, al nord, sobre les parets de Sant Gervàs, on tinc alguna excursió pendent de fer. En pocs minuts hem tornat al collet i tirem avall, cap a la llera del barranc, per bon sender, amb vistes de biaix sobre la gran paret. Arribats al fons de la vall no tenim que mullar-nos els peus per creuar, malgrat hi ha rastres recents d’un cabal important. Uns minutets de lleu remuntada, uns metres de tartera … i comencem a guanyar perspectiva sobre la paret de Regina i la canal de baixada.

La mitja horeta des del creuament del barranc fins la carretera de Terradets son un espectacle canviant de vistes sobre la paret. Hem encertat, completament, fent aquest itinerari en sentit contrari a les agulles del rellotge: l’espectacle es frueix millor de baixada, pots fer les paradetes que vulguis per fer fotos, per comentar la jugada, les línies de les vies…. A un quart de tres veiem un paio a un parell de tirades de la sortida de la Galí-Molero; no veiem el company, suposem que han parat a fer un mos i a gaudir del moment… Avui no hi ha ningú cridant ‘tiba!!’, només hem vist tres persones en tot l’itinerari, i gairebé no hi arriba cap soroll de cotxes d’allà baix, a la carretera. Quina enveja (snif).

Vista de l’aresta E, pas sota el pont del tren de La Pobla, i ja trepitgem asfalt. Hem trigat 2h40m des de l’estació, amb tota la tranquil·litat del mon, amb aturades per a fotos i comentaris, i sense presses. Tirem carretera antiga amunt, passant per la presa de Terradets i per l’accés a la cova dels Muricecs (avui tancada). El llac sembla un mirall; anem passant els túnels i, en pocs minuts, arribem al pont de la carretera de Llimiana, des d’on ja veiem l’hotel del llac…  i la nostra taula al bufet lliure.

Uns minutets més i som de tornada a l’estació.

Un itinerari amable i espectacular alhora, per tornar-hi.

Fins la propera!

Esperó Enric Vilaplana al Frare Gros de l’Alzina

Hem anat a pujar l’Esperó Enric Vilaplana d’Abadal al Frare Gros d’Alzina (Min, Pep, Jordi, Raül i Cañete; 01.11.2012). Al número de Vèrtex juliol-agost de 2012 (n.243) va aparèixer un petit grapat de ressenyes de vies noves al Montsec, al ‘darrera’ del Cap de Ras. També es pot consultar la ressenya a Perversió Vertical, bloc on els aperturistes ens deixen fer un cop d’ull a la seva activitat, que, a més de força interessant, està ben fotografiada.

Com arribar-hi? Bé, cal anar a Terradets i pujar la carretera que va de Guàrdia de Tremp a l’extrem sud del congost de Monrebei, fins una mica més enllà de la població d’Alzina, on s’agafa un tram de pista en relatiu bon estat.

Una mica més enllà d’Alzina hi ha un trencall a mà esquerra (al costat d’una casa, molt visible des de la carrtera), que condueix al mateix lloc on vam anar nosaltres, però no cal forçar les coses si portes un cotxe massa baix: uns centenars de metres enllà (uns 1,6 km des del poble) hi trobem un altre trencall, on una pista baixa al fons del talweg sense patiments per a cotxes baixets. Nosaltres els vam deixar just on la pista enllaça amb una altra, que ressegueix (E-W) els fons de la vall, entre conreus al nord i la línia de bosc al sud.

Tal com comenten els aperturistes al seu article, hi ha un moment, entre Moror (per cert, si poses ‘moror’ al Google, segons com, t’ofereix alló de ‘…potser voleu dir “mordor”…’; té la seva gràcia) i Alzina, que s’albira la part de dalt del Frare. A part d’aquest moment, cal caminar una estona per arribar-hi.  Tirant cap a ponent des d’on hem deixat el vehicle (es pot allargar mig quilòmetre, si voleu i el cotxe ho permet, però no passa res per caminar uns minutets…) arribem al punt on comença a definir-se el barranc que resseguirem una bona estona. Un fangar i, uns metres més (uns 100) enllà de la corba, rere un suau aflorament rocós, avall pel barranc, espais encara oberts, per una pista que ràpidament s’esvaeix. Anem baixant, per la riba dreta, un corriol a estones molt marcat (algun cartell d’alguna ruta: “18”).  Tota l’estona veiem l’Obaga d’Auberol, que és el costat nord de l’elevació on són les parets). Ens sortim del sender més evident, creuem al marge esquerre del barranc que baixa i, en un parell de minuts, passem per un prat on hi ha una construcció de pedra de tres parets, sense sostre. Uns centenars de metres més enllà creuem al marge dret i enfilem un seguit de fites, per una diagonal en suau ascens que va cercant un senderò poc marcat i lleixes de pedra i molsa. Poc més enllà, amb algun moment de confusió, un bon camí (cartell groc) es defineix i comencem a tirar, en horitzontal, en direcció NW-SE.

El camí és realment agradable de fer. Passem un parell del que semblen pedreres (hem llegit que es feien pedres de molí a partir del material extret; potser molts acabarem tornant als temps on guanyar-se la vida era tant dur com ho sembla ací estant…), algun tros empedrat amb cura i, després d’una breu baixada, arribem al fons del barranc d’Alzina: una bona vista, de perfil rigorós, de l’esperó Enric Vilaplana.

En pocs minuts som a peu de via. La impressió inicial és positiva, però ràpidament la segona impressió s’obre pas: hi ha força blocs inestables, malgrat l’adherència és més que acceptable. En Min, que porta 40 anys al negoci de la grimpada, va fent, poc a poc, en un silenci ominós trencat per demandes de posar atenció a les cordes. Un parell d’expansions i tres o quatre sabines el permeten protegir la tirada. En Jordi, que diu que fa temps que no escala, ho veu clar i fa el que s’ha de fer, sense dubtes notoris. Els tres de la segona cordada acabem formant part de una única cordada de cinc. De fet, estic a punt de baixar-me, només el no deixar material a la via m’ho fa repensar. Quan torni (de fet, queden un parell de vies de bona estètica i qualitat de la roca que jo, des de la meva experiència d’avui, deixo en quarantena) portaré loctite en esprai.

Un cop guanyat el petit gendarme, fem reunió al collet que el separa de la paret mateixa. Jordi es fa la segona tirada en un pis pas, però troba un regalet enverinat: un bloc del tamany d’una fotocopiadora, que s’ha mogut en trepitjar-lo i que queda en la via com a perill cert per a futurs ascensionistes. La cordada de cinc continúa amunt, malgrat un amago de ràpel cap a la canal W per part meva: no pateixo pel grau, ni tinc cap angoixa, però fa temps que la roca d’una via no em produia vibracions tant dolentes. De fet, uns minunts i uns metres després, Raül fa un comentari sobre un bloc (de dos pams de llarg) que es mou i que, potser, caldria llençar avall. No cal llençar-lo: ell solet surt volant i cau sobre el meu cap. Malgrat el casc, un moment de confusió i malestar. L’episodi no em pot tallar més el rollo, però ja m’he resignat a anar pujant, que és el que hem vingut a fer.

La tercera tirada ja és mes maca. Millor dit: totes les tirades són estèticament impecables, molt boniques, però les dues primeres són molt patidores; tinc clar que successives repeticions netejaran la via, però caldran un bon grapat. Aquesta tercera tirada, de fet, és disfrutona, et porta records del Pic del Martell quan la pedra encara no lluia fins a enlluernar. És la tirada més llarga, i compensa les dues anteriors.

Arribem a pocs metres del final i muntem en unes sabines: a tres pams d’arribar a la reunió em peta una presa de peu, però com que ja m’havia petat una de mà a la primera tirada (que els companys havien fet servir, tinc fotos…), el llistó està molt alt i no pateixo massa. Pep ens envia per davant en aquests darrers metres, i som a dalt.

Cim. En general escalo molt poc fora de Montserrat, però intento no desaprofitar ocasions per a canviar de roca i d’skyline. El combinat amics-paisatge-excursió-paret d’avui a donat un balanç positiu, però allò de la primera tirada m’ha deixat mal sabor de boca. Soc conscient que aixó és ecalar de debó, i si no t’en vas al rocòdrom, però caram…

La baixada, després d’uns minuts de confusió (l’article a Vèrtex no dona cap indicació sobre per on cal baixar), una fita i la lògica orienten cap a la canal que tenim a ponent del cim. De seguida trobem un corriol… i un cartell de plàstic amb un “4” ben gros (solidari amb el “5” que hem vist a prop del peu de via). Deu minuts i som abaix.  Malgrat una petita revifada del Sol, el cel torna a cobrir-se (hem passat una estona de fred a l’R1), però desfarem el camí de l’anada sense gaire més que quatre gotetes de pluja.

I s’ha acabat.

Fins la propera!

Festival Eròtic a Lo Peladet

Hem anat (Juan Carlos i Cañete / Manel i Min; 08.des.2009 ) a fer la Festival Eròtic de Lo Peladet (Rúbies), una via a la qual jo havia fet un ‘renuncio’ cap allà el mes de maig. En aquell moment, com ara, no podia plantejar-me-la de primer (ni de broma!), però ara he pogut disfrutar-la i l’altra vegada no hauria estat així.

Gràcies al buga d’en Manel arribem a Rúbies sense patiments de pista de muntanya (podeu veure el mapa de l’ICC; també podeu consultar la ressenya original a ressenya.net ; la “meva” ressenya només és un relat gràfic de la meva ascensió).

Una estoneta (20′) de pujada intensa ens porten a peu de paret; millor dit: al peu d’un graó d’uns 30 metres, per sota del veritable peu de paret. És una tiradeta de 3r, evitable anant una mica més cap a ponent, però que forma part de la via.

Un cop a l’R1 comença realment la via: uns 4/5 metres de 5é (un parell d’espits), abans d’arribar al 6a: roca excel·lent, físicament exigent. Juan Carlos s’ho treballa amb elegància i fa el sis net; la seva ànima caritativa el fa deixar-me una baga, per si de cas (la faré servir, evidentment …).

Arriba al desplom, que supera per la dreta, protegint el pas amb un ball-nut mitjà abans de xapar un nou espit. El perdo una miqueta de vista, però després m’arriba el torn de veure per mi mateix la jugada. Passo el sis en A0 i recupero l’alè a l’espit de dalt: ara ve una placa atractiva, amb bona presa de ma, molt física (ço no es Montserrat, terreny en general més agraït amb el sobrepès).

La resta de la tirada és bonica, amb bona roca i progressivament menys exigent: m’agrada. Manel, entretant, s’ha currat el sis (pels comentaris em sembla que la jugada no ha sortit tan elegant com la de J.C.) i aprofito per retratar el moment.

Ramon arriba a l’R; ha fet la tirada discretament, sense fer soroll, no com d’altres …

Juan Carlos surt de l’R2 cap a l’esquerra, en direcció a un universal lluent que hi ha uns metres per sobre nostre. Un flanqueig ascendent d’uns 12/15 metres el porta al peu de l’esperó, on hi ha un altre universal (o una mena d’imitació de lost arrow, no sé …). El perdo de vista, però ràpidament arriba sota la R2: vol muntar-la d’una savina i un espit de via, sabem que l’R2 és força incòmoda, penjada i amb angles dolents per penjar-se. La cosa no acaba de sortir i J.C. fa la R2 al seu emplaçament original (un espit massa baix, un altre parell d’expansions i un espit de tirada un metre més amunt). Tenia una foto del maig, on es veu la tirada.

Ramon fa la tirada i munta reunió per sota nostre, on abans havia provat en J.C. Juan Carlos surt placa amunt, amb fluïdesa (i em deixa un pedal, per companyonia). Es curra el sis i encara té piles per intentar afegir-hi una peça: hi ha uns metres de ‘travessia del desert’ fins el proper espit i pensa que hem caldrà per fer aquests metres sense complicar-me la vida.

Es fa estrany aquest ‘alargue’ en una via en altres trams generosa amb l’equipació. Finalment hem deixa un pedal a la punta d’una anella gran, així que em desentenc del 6a i faig fotos als companys de baix (Juan Carlos, eres mi héroe!).

La resta de la tirada es deixa fer, es bonica, surt lleument cap a la dreta i vas guanyant paisatge alhora que vas perdent verticalitat; ara que començava a anar bé …(-mentida pietosa-). Juan Carlos s’ho mira de dalt estant, amb un mig somriure, acceptant amb discreció els meus esbufecs i la meva sorprenentment baixa velocitat de progressió

(al mig de la placa passa cap avall un bitxo, currant-se en solo integral un 5a; enveja pura).

Cim. Només esperar un instant als companys i ja hi som tots: he saldat, amb moderada dignitat, un compte pendent. I, a més, m’ho he passat bé: gràcies per portar-me a escalar, companys!. Recollida de trastos i una estoneta GR avall: la tàpia sembla diferent després de fer la Festival Eròtic (bàsicament perque el cim de la foto és la Roca de Migjorn …).

Material: 12 exprés, aliens mitjanets (taronja), savineres llargues, pedals i ball-nuts (2 al 4).