Hem anat a fer la Francesc Sardans Fàbregas del Timbaler del Bruc (Pep, José Luís, Rafa, Jesús i Cañete, 12.10.2011), un recent producte Masó. La ressenya original podeu trobar-la a ressenya.net, i el peu de via el trobareu marcat coma a 6Q. Es fan servir vuit o nou exprés … i un parell de pedals.
Tenint en compte l’atracció fatal de les vies Masó, combinada amb l’atracció irresistible de les vies blogger, decidim matinar una miqueta; malgrat aquesta jugada tàctica acabarem passant calor, a més d’alguna angúnia.
Arribats a peu de via esmorzem i en Pep comença la tirada, al principi pel diedre i després per la placa de la dreta. Els passos de placa són finets, aquí no regalen res. Quan ens arriba el torn al Jesús (l’avi d’Spiderman) i mi mateix acabo fent més aviat acer, ‘pa que nos vamos a engañar’ (Rafa i José Luís han anat una mica més elegants …).
Comença a fer calor, però la qualitat de la roca a la segona tirada encara escalfa més (el cap, si més no). No sé ben bé com han passat els altres, però la companyonia ( i la previsió de marrons ..) d’en Jesús el fa deixar-me un pedal, que es el mateix que una baga llarga, però sense dissimular. No hi ha foto dels metres de mala roca, però si de la prèvia (al lloc anomenat ‘fornal del 6Q’ a la ressenya original), i és una sort que la tirada no vagi per la vertical de la reunió: després caurà alguna pedra.
Arribats a l’R2 ja es veu venir que no caldrà recollir massa el pedal: el terreny ‘adiedrat’ acaba portant la línia d’expansions una mica a l’esquerra, cap a un mínim desplom que després segueix per placa força redreçada (traducció: pedal al desplom i, un cop al pedal, a veure qui el deixa anar …). Jesús prova de fer la primera part de la tirada neta, però no acaba de resoldre l’arribada a la segona peça i acaba traient el pedal.
Inesperadament , la tirada es complica per raons alienes a les meves carències clímbiques: Jesús pateix una ‘pájara’, potser fruit de la calor i de que just surt ara d’una etapa diferent i més important de la vida. Uns minuts dolents, on malgrat tot Jesús resol la tirada de primer, encara que prenent-se un repòs i una mica d’aigua al replà de sota la R3.
La darrera tirada no té més emoció que arribar al cim i veure en que queda l’enrenou d’un helicòpter que fa anades i tornades (semblen de pràctiques, amb grua i tot) una mica més enllà, cap el coll de Pallers.
Cim. Malgrat l’assenyat equilibri de color de la composició fotogràfica ja es veu que el color dominant és el gris: el color dels cabells agrisats, en particular.
Un cop liquidada la qüestió de la foto-finish tirem una mica cap a ponent, fins anar a trobar unes marques blavoses que corresponen al camí que mena del coll dels Pallers al Bruc. La baixada ens torna a donar perspectiva sobre la via, que ara pateix un cert overbooking (l’ocell groc de la foto correspon a un altre moment del matí, però queda maco).
Fins la propera!
La panxa trepadora 