L’Oblidada i el Punxó

Hem anat a passar el matí a La Plantació (Manel, Min, José Luís, Jesús i Cañete, 03.03.2012). Una matinal que permetrà a tots grimpar una estoneta, amb millors o pitjors resultats, segons el cas.

Comencem amb una via que fa temps tinc al carnet de ball: la Gandhi el Bèstia a L’Oblidada. Faig cordada amb en Manel; els seus comentaris, malgrat que ell puja molt bé, em posen a l’aguait sobre la dificultat real de la tirada.  Malgrat el suposat cinquè (els cinquès, ja se sap, son una família molt diversa, on hi cap de tot) acabo (o millor dit, el poso directament) amb un pedal al segon clau, el primer dels quals hem hagut de xapar-lo amb un mosquetó miniatura, atès que és una peça artesanal repicada i doblegada; també entraria bé una baga estreta o un cordino. Més amunt no hi ha problema de grau, només de roca dolenta, que et fa anar més aviat incòmode.

Arribo a l’R1 i tinc una visió: jo mateix uns metres més amunt pringant en un artifo desplomat. Decideixo plegar, ràpel avall, i anar a fer fotos des del petit contrafort que hi ha al costat mateix de la via, cap a ponent. Manel queda una mica amoïnat, però l’hi faig un fixatge d’urgència i en Min farà la segona tirada amb ell.

Manel soluciona la tirada amb un sol pedal, està fort. Després del tram extraplomat la cosa es maca, bona presa i qualitat. Tres expansions protegeixen la tirada fins el cim (va bé portar 10 cintes per aquesta tirada).

En Min ja no va tant sobrat. Després d’uns primers metres de roca dolenta, on les preses bones tenen pressa per moure’s, arriba al primer pas del desplomillo. El genoll enterboleix una mica la diversió, malgrat que la seva tècnica d’artifo el permet anar fent. El jubileta manté intactes els seus poders, encara que amb alguna limitació física puntual.

Quan arriba el torn dels altres jubiletes (Jesús i Mr. Sancenón), la cosa comença bé, però als pocs metres del mur desplomat Jesús pateix un petit defalliment i, atesa la improbabilitat de fer la resta de la tirada fruint-la, els companys decideixen deixar-la per una altra ocasió.  Remunten entre matolls fins el collet on soc jo i tirem tots tres cap el peu de l’aresta Brucs del Punxó, on ja hi son en Manel i en Min.

Arribo al peu de via de l’Esperó de l’Eriçó, després d’una certa lluita contra els matolls. Manel ja arriba al llavi on la ressenya marca 6a. Jo faré cordada amb José Luís (Jesús no se sent prou bé per gaudir de la tirada i decideix no fer-la).

On Manel ha fet el que dimoni hagi fet la resta de mortals posem pedals. D’aquest punt al cim mena un grapat de metres agradable, de verticalitat decreixent i relativa bona roca.

Una ascensió adient per arrodonir un matí a la Plantació.

Fins la propera.

Conxita Garcia a l’agulla de Sant Cugat

Fa moltes, moltíssimes setmanes, vam anar (Deckler i Cañete, 2011) a pujar un altre producte masó: la Conxita Garcia Pérez de l’agulla de Sant Cugat (Plantació).

Vam anar per dalt, però el peu de via es troba al límit d’on és indiferent anar per Gorros o pujar pels Llorers; probablement, si fa calor vas per dalt i si no fa calor vas per baix.

Tinc un record una mica difús de l’ascensió, i només penjo aquest post per aprofitar el dibuix, que el vaig fer i després no vaig tenir, al llarg de moltes setmanes, possibilitat de pujar coses al blog.

La valoració que fan els companys d’escalatroncs la puc compartir, així que, per posar quatre banalitats sobre detalls de l’ascensió, prefereixo adreçar-vos al seu blog. Només poso un parell de fotos, de la 2a i la 3a tirades. La primera no val la pena ni fer fotos, encara que a escalatroncs surt una de ben simpàtica.

Mr. Deckler, a l’R2. Per cert: l’inici de la segona tirada es fa millor si el segon ofereix les seves espatlles per tal que el primer les trepitgi una mica.

La tercera, que no passa pel mig de la bauma.

Bé, tinc tres o quatre coses de la temporada passada al calaix; les aniré traient si no surto més a escalar.

Fins la propera.

La Paparra: via Balbino López Méndez

Hem anat a pujar l’agulla de la Paparra (Pep, Antonio i Cañete; 15.10.2011). Fa unes quantes setmanes havia anat a fer la via ‘Oblanca’ amb en Ramon, però la cosa no va sortir bé, així que he tornat per tastar un nou ‘producte Arias’: la Balbino López Méndez. Un itinerari en la línia d’altres d’en Guillem, a l’abast de gairebé tothom i un xic sobreequipat.

Arribats al peu de via m’adono que una vintena de metres que vàrem fer grimpant amb bambes (una mica expo, però facilet; de fet jo pujo sense cordes, per fer fotos als companys) per anar a l’Oblanca han quedat sembrats d’expansions. S’arriba a l’R1 sense més interés que la vista sobre el vessant nord del Sentinella (que fa maco, malgrat la llum poc afavoridora que tindrem tot el matí) i amb una feixa de terra i vegetació.

Per fer la segona en Pep s’enfila per terreny poc vertical i una mica trencat; després flanqueja cap a la dreta, per estalviarse una zona lletja i descomposta. El flanqueig concentra la dificultat de la tirada; no és difícil, però tampoc regalen res; Pep ha trobat maca la tirada, però jo discrepo.

La tercera tirada és molt senzilla, gairebé una grimpadeta, sembrada d’expansions (no faig servir totes, per estalviarme fregaments, i perqué no cal); encadeno la 3a i la 4a de la ressenya original (o, millor dit, de la del company Joan Prunera al seu blog El col·leccionista de vies , que és bonica i ben dibuixada), i surt una tirada d’uns 45m.

Un cop sota el barret del cim surto cap a l’esquerra i passo d’intentar el cinqué: directament A0 i  en un moment a dalt.

Cim. Com altres matins, és massa d’hora per marxar i massa tard per fer una altra via (hem de tornar a casa al migdia); decidim tirar cap El Bruc, a ca l’Anna (he descobert el terme ‘baring’ fa poc, i el faré servir com a tag sovint, sinó hem canvia molt la vida). Unes birres tancan, per a nosaltres, la història d’aquest itinerari. Suposo que s’anirá fent, però sospito que jo no hi tornaré. Si tu vols anar et caldran set o vuit exprés, però si portes una dotzena també les pots posar …

Fins la propera!

Pell Roja als Estalvis del Porró

Fa uns quants dies vam anar (Tomàs i Cañete) a fer la “Pell Roja” de l’agulla dels Estalvis del Porró. Resulta que aquesta via té un futimé de ascensions relatades amb més o menys fortuna a molts blocs, així que no m’estendré massa (de fet pujo aquest post no perdre la feina de fer el dibuixet de sota, però ja no recordo massa de la jornada, excepte la meva certesa que la via em ve gran per fer-la neta).

Tomàs, currant-se la primera. Va fer una mica de metal·lúrgia, però s’ho va passar molt bé.

Un altre tram de la primera tirada. La marca Sol-i-ombra a la dreta d’en Tomàs és el pas més picant de la segona tirada.

Un cop fet el pas tot son bones cares, però és que és un moment de satisfacció.

Ja som a dalt!. Fruirem del moment una estoneta, fins que ens esgarrinxem baixant una canal cap a Ponent i retornem a peu de via (Tomàs es mira el llibre gruixut de Petete de la Plantació, però com sovinteja en els meus darrers temps, és massa d’hora per marxar i massa ta rd per fer altra via interessant ….)

Fins la propera.

Integral Barberà al Mirador de Sant Joan

Hem anat (Min, Pep, Pep i Cañete, 17.04.2010) a tastar un nou producte de la factoria Masó Brothers: la Integral Josep Barberà i Suquet, a La Plantació (Agulla Pam a Pam + Mirador de Sant Joan).

Hem pujat amb el primer funicular a Sant Joan, a les 10 “i escaig”: caldrà plantejar-se alguna mena d’acció col·lectiva envers els nous horaris i les noves tarifes: 6,50€ anar-tornar i primer viatge a les 10.00. Es fa cada cop més evident que el Montserrat del futur s’està fent a mida d’ocellaires, turistes, cabres, tapioccas, quechungos, caçadors i altra fauna diversa: els escaladors són un factor marginal en el Gran Disseny dels eco-urbanites talibans.

L’aproximació, còmoda, ens porta fins un trencall del camí que mena de Sant Joan al Clot de la Mònica. Uns metres més enllà del punt on surts per dalt de la Pastereta un trencall amb fites i branques acumulades indica l’últim tram, on algú (els aperturistes?) s’ha currat, de debò, una bona recuperació d’un vell camí.

Ens encordem i enfilo amunt la primera tirada: malgrat la humitat relativament gran del peu de via la roca es deixa fer, amb bona presa. Una vintena de metres redreçadets, amb un parell d’expansions, i sóc a una secció de pedra solta, que es fa gairebé caminant. Un ressalt més dret, protegit per un altre espit, abans d’arribar a un darrer petit ressalt, on poso un friend petit, més que res per si surto rodolant avall abans d’arribar a la reunió. Un parell d’espits i un clau rebregat marquen el final d’un llarg de poc més de 50m.

 Hàbilment, la segona l’hi toca al Min: uns metres ben drets fins arribar a un probable pas de 6a, just per superar el punt més redreçat de la tirada. 11 peces, una combinació de lliure, A0 i pedals sense complicació ens porta a la següent reunió. Pep s’ho curra una mica més i no l’hi calen els pedals, però avui ningú de nosaltres es planteja seriosament el 6a: sóm de matinal.

La tercera tirada torna a la meva part del taulell l’ascensió. No les hi tinc totes: aquesta tirada inclou, probablement, el pas T.L.C. de la via: una sortida de flanc de la reunió, gratuïta, aèria, i en línia amb altres masonades (valoració feta pels companys que van venir dissabte passat). M’ho miro, ho veig clar, poso un alien verd en un bústia a la dreta de la instal·lació … arribo dalt de l’agulla Pam a Pam gairebé caminant. Millor per a mí.

Caminem uns 50m, fins el camí del peu de la Miranda Xica (la denominació “Mirador de Sant Joan” és una escurrialla dels molts anys en que es va fer servir el cim com a mirador, un extra de l’antic restaurant de Sant Joan, amb graons excavats i tot).

La tirada, maca, neta i amb una inclinació assequible, es soluciona millor entrant al primer espit des de l’esquerra. Flanquejo una miqueta, verticalillo, i tiro en suau diagonal amunt i a la dreta. Un parell de peces més i arribo a la R4 (uns 3 metres a la dreta d’una reunió misteriosa, amb un maillon, sense continuïtat aparent i sense cap altra peça amunt ni avall).

La darrera tirada l’ha tocat, casualment, al Min: jo que m’ho monto. Un punt redreçat de l’esperó inclou un nou pas de 6a, però el gestionem sense pretensions esportives i la cosa queda més suau: estic tant satisfet d’haver tornat a fer de primer que no tinc cap problema per fer servir un pedal. La resta de la tirada, amable i no massa redreçada, sense cap espit i sense cap dificultat.

Cim. O més o menys cim: sóm dalt d’un bony arrodonit que no te res a veure amb el perfil afilat de l’agulla vista des de ponent o des de la Plantació. La vista sobre les urbanitzacions és un recordatori de que, probablement, els escaladors sóm un factor marginal en el futur de Montserrat.

Fem la foto de rigor, tipus kumbaià. Estic molt satisfet: m’ha agradat moltísim la via. Per repetir-la, a més de per recordar-la: començo a netejar-me el cap i potser encara tornaré a fer una mica de primer de la corda. De moment, enfilem cap a l’Anna del Bruc.

Fins la propera.

(Per cert: els termes “masonada” i “T.L.C.” es fan servir amb carinyo i agraïment per la bona feina i la imaginació escalatòria dels germans Masó que, malgrat alguns detallets “d’autor”, em posen verd d’enveja)

Antònia Vilaseca a La Doble

Hem anat (Pep i Cañete, 14.11.2009) a probar un altre producte Masó: la via “Antònia Vilaseca Vilalta” de La Doble (La Plantació).

El dia semblava tapadet, fins que, amablement, Montserrat ha surat sobre els núvols.

Fem l’aproximació “llarga”: Camí de Sant Joan fins el Gorro i Canal dels Llorers avall fins La Doble. Es pot pujar pels Llorers, però només surt a compte si vas a fer més vies, i no era el cas: matinal avui també…

(ortofoto propietat de l’ICC)

Un cop al coll entre la punta sud de La Doble i la pedra 424A (vegeu la ressenya original) no acabem de veure cap peça als primers metres de paret. Ens havia comentat un company que allò era una rampa, però no és ben bé així: es poden fruïr uns metrets ben drets, sense excessos de grau, aixó sí (IV, segons em sembla).

Atesa la previsible “travessia del desert” sense protecció ens estalviem la baixada al peu de via (uns 6m) i un inici de via que sembla “a pèl”:  Pep comença des del mateix collet, per posar una baga en un arbre. Com no podia ser d’una altra manera, un cop fet el flanqueig en Pep ensopega, gairebé amb el nas, amb un espit que no haviem vist (ens fem grans …), uns 3/4m a l’esquerra de l’arbre.

Uns metres més amunt (III+) trobem el segon espit, a l’alçada d’un petit llavi. La peça protegeix un parell de passos drets, que es solucionen bé per l’esquerra (IV/IV+).

La línia perd verticalitat i qualitat de roca (bona fins aquest punt). Des del collet ens surten uns 45m., la mateixa llargaria que la T1 original.

La proximitat de la Canal dels Llorers contagia la paret, que acull diversos matolls, sense arribar a ser una tirada ferèstega. La R1 està equipada amb dos espits.

La segona tirada comença moderadament dreta, bona presa, bolos grans. Sortint cap a la dreta i buscant el fil del’aresta Brucs arribo ràpidament a un espit, per terreny dreti compacte (IV) .

He dit dret i compacte? Bé, aixó era fa uns metres: es perd la dretura i començo a dubtar de la compacitat: la proximitat de matolls i arenisques anticipa la pedra xunga de prop del cim.

Despres de provar per l’esquerra (es veu …trepijat? Potser les cabres, no sé, no hi ha olivetes de cabra …) uns quants metres torno a la “línia Brucs” i m’enfilo pel mig de la fullaraca: un friend mitjanet en una bústia ronyosa i una baga a l’arrel d’una sabina: sóc a dalt.

La R2, a terra, amb 2 espits, hem permet un bon angle per les fotos: Pep fa la tirada i aprofita per estalviar-se els últims metres cutres pujant per la placa de la dreta (que jo no he gossat atesa la relativa precarietat dels ancoratges i la notòria distància a l’últim espit).

Pep arriba dalt i continúa fins el cim.  No recordem si hi ha cap instal·lació de ràpel en aquest cim (vaig fer la ‘Tuareg’ fa temps, però no recordo res …). Una desgrimpada fina, però assequible, mena al collet entre aquesta i l’altra punta de La Doble.

Pujem i baixem, carenant un parell de pedres, fins arribar sobre el coll compartit amb la Processó dels Monjos.

Fa poc vaig baixar de la Logarítmica just fixant el ràpel al matoll de dalt del cim del fons de la foto de sota, i sospito que la instal·lació serà de la mateixa inquietant qualitat, però vaig errat: d’un arbret surt una baga ronyosa equipada amb … un mosquetó bo, amb la molla una mica encarcarada (anem pujant de nivell als rapels d’aquestes vies; qualsevol dia trobarem un ràpel ben equipat i ens semblarà un miratge …)

Uns metres més enllà del collet i tornem a ser al camí dels Llorers a Gorros. Una via útil per complementar un matí, amb bones vistes sobre la munió de gent que grimpa les vies de la vessant sud del Gorro i alguns metres de bonica grimpada a la part central dels seus escassos 80 metres.

Grimpada Logarítmica a la Processó dels Monjos

Hem anat a tastar un nou “producte” de la factoria Masó Brothers: la Perfíl Logarítmic (Antonio i Cañete, 24/oct/2009).

 

Pugem al mirador de Gorros per la drecera que surt del Pla dels Ocells: fa un bon dia, de postal.

Esmorzem al costat del mirador i fem un cop d’ull a l’itinerari: lluita contra els matolls fins arribar al sòcol sud de la Miranda del Sentinella, a pocs metres del peu de via, visible còmodament des del mirador.

(l’ortofoto original pertany a l’Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC)

Un cop a peu de via comencem per trepitjar fang per tal que els gats llisquin bé: això sempre dona emoció a les primeres tirades. Tres espits protegeixen els primers metres (5a?), de roca no especialment adherent, però amb preses acceptables.  Excursió cap a la dreta per lligar un quart espit (un pam per sobre d’un pont de roca amb baga, que Antonio no fa servir) i un matoll. Un pitó a ma esquerra fa tornar a la placa, però la decisió de posar una savinera a l’arbre de la dreta fa que una petita lluita contra la fullaraca ens torni a omplir les soles de fang. Una presa de ma que trenca i, via un cinquè espit, arribem a una còmoda reunió (dos espits).

La segona enfila en diagonal cap a l’esquerra, en direcció a l’extrem d’un llavi que s veu dret: dos espits, presa de peu gran i s’arriba al llavi, on un espit protegeix el punt més redreçat de la tirada (si vas per la dreta suposo que serà el IV+ de la ressenya original: nosaltres fem un A0 i tirem ‘por lo más tieso’). Un espit més i arribem a l’R2, còmoda (dos espits)

 

La tercera surt cap a l’esquerra, un parell d’espits, bona presa, quasi ‘gorrera’; evitem el terreny descompost del cim per l’esquerra (pitó)  i l’Antonio fa la R3 al coll entre la cota 421 i la422.

La (nostra) 4a tirada té només uns sis metres: els aperturistes han col·locat un espit al mig del punt on es fa més dret i més compacte  (sembla que cada via Masó tingui un ‘pas clau’, a l’estil de les clàssiques; no sempre aquest pas clau coincideix amb l’itinerari intuïtiu, al meu parer). Un alien (groc) a la banda d’arenisca de l’esquerra i, aprofitant l’espit per passar només una corda, fem cim per terreny fàcil, cap a l’esquerra.

 

Cim. Mirador privilegiat sobre la vessant sud del Gorro(un dia de cel net, després de les pluges de la setmana), un parell de cordades a la Tió Gos. Antonio no veu el ràpel, desgrimpem al coll nord … els companys del Gorro (gràcies!) ens indiquen on trobar el ràpel: una cinta vella amb un maillon de ferreteria (!), lligada a un matoll. El descens, aresta Brucs, no és massa dret i no canviem la instal·lació, però caldrà fer un pensament si la via es fa més (un parell de metres més avall, desgrimpable, hi ha una bona plataforma amb roca compacta; no és la primera d’aquestes que trobo deficientment equipada per baixar  (sí, ho faré: si torno portaré material de foradar -manual(!)- i posaré un parell d’expansions).

 

Arribem al coll entre la cota 422 i, suposo, La Doble (o una veïna propera …). Es pot fer el ràpel amb una sola corda (un 50+4 Beal), però l’hem fet lligant les dues cordes: amb una sola arribaríem sobre una llastra, desgrimpable, còmodament propera al terra. Uns metres de flanqueig i trobem el camí que mena de la canal dels Llorers al camí de Sant Joan a Sant Jeroni, uns metres per sota del peu de via de la Tió Gos.

 Danys col·laterals: la meva càmera de fotos, morta en acte de servei.

 Material: 8 exprés, 2 bagues savineres, un alien groc (o equivalent: jo porto aliens, ho sento) i dues reunions. Descompost en punts de la primera tirada i sota els cims. Apropiada per a matinals o per combinar (px. Tió Gos o Doctor Anton R. ) amb altres vies de dificultat equivalent.

 Un altre serrell ben trobat pels Masó.