Matinal amb pells a Port del Compte

Un cop més amb la mateixa companyia que en Biscarat, un cop més a Port del Compte. El dia promet bronze i bones vistes (22.02.2014).

Sortida del pàrquing d’Estivella (1.940 m / 08:45) i remuntada de la Rasa de Prat Piquer fins poc abans del coll de Tancalaporta (2.100m /09:30): una pujada suau, tranquil·la i solitària. La marabunta dels tennistes (afavorida per un abalisat que ha instal·lat l’estació d’esquí, per tal de promoure, encara més, la massificació) encara ha d’esmorzar i anar a llogar les seves raquetes. Alaska de fireta i quechua.

Remuntada suau, primer per bosquet i clarianes, i més amunt un altre cop per la ‘senda dels elefants-tennistes’. Uns darrers minuts fora de la rasa de petjades i soc al Vulturó, un cim amable, discret i amb unes vistes que cims més altívols no ofereixen (2.349 m / 10:15 ).

Avui toca anar directament cap al Guespeguera, discret i suau allà baix, cap al sud. Davant mateix del Vulturó el ‘cim’ del Pedró dels Quatre Batlles mostra les restes d’una allau i una cornisa ‘de foto’

A dalt, panoràmica de la Serra d’Ensija al Pedró ( a l’últim treu lo nas el Pirineu central…). A baix, de la Guespeguera al Pedró, més o menys l’itinerari d’avui.

Sifonada suau i ja hem arribat al darrer coll abans del llom allargassat que fa de cim de la Guespeguera ( 2.319 m/ 10:45). Una vista meravellosa, del Turbó i del Pirineu central, del Boumort, de la Cerdanya, del Pedraforca, del Puigmal, i de tot el llevant fins a Montserrat.

Pràcticament un 360º… tret d’uns 15º del Pedró; la rebaixa paga la pena si es té en compte que al cim del Pedró hi ha un futimé de gent a totes hores, deu o dotze panells amb fotografies retolades del panorama, un betlem, un cairn fet de ciment, amb bancada i tot, i una proximitat incòmoda amb les pistes de l’Estivella. Per la meva banda, avui no he vist ningú fent el recorregut (que és bonic i particularment poc feixuc), ni el veig ara, a dalt estant; pujar per les pistes és una opció, però no una excursió.

Foto i a desfer carena. El cos demana baixar cap a la vall que hi ha a ponent del cim, remuntar fins la Serreta i anar fent via cap a la Tossa Pelada, però estic massa panxut, em fa mandra treure les pells i avui toca matinal rigorosa.

Tiro cap el costat de ponent de la cota innominada que hi ha entre la Guespeguera i el Pedró, perdent només una trentena de metres. Semblava que caldrien ganivetes, però el meu excés de pés, combinat amb uns centímetres de neu ventada però no compactada fan fàcil el flanqueig. Aviat sobra l’anorac que m’he posat al vent de la carena, una carena amb vistes cap a un Pirineu que avuí em sembla gairebé canadenc, i igualment fora del meu abast.

Uns minutets, uns centenars de metres gairebé planers, i soc al cim ( 2.387 m / 11:40 ). No és un horari per tirar coets, però ni he suat ni me he despentinat. A més, he fet moltes fotos… amb una càmera fotogràfica(!); digital, aixó sí (aquí dalt tothom fa fotos amb l’smartphone… i surt a les fotos amb casc i malles, obviously).

Foto finish, botes tancades, pells fora… i cap avall. Es pot sortir recte carena enllà i perdre alçaria pel seu cantó de llevant, però vull fruir de la solitud uns minuts més i baixo cap el coll amb la Tossa Pelada abans d’enfilar fins la caseta del telecadira de l’Estivella. Pensava allargar fins el Tossal d’Estivella i baixar per la coma de sota la Costa Dreta, però m’ha sortit bé l’esquiadeta i si marxo ara podré dinar amb la parella. Pistes avall fins el Prat de Botons.

Arribo al cotxe a les 12:15, i s’acaba el bròquil. Encara trauré una foto maca de la Serra d’Ensija, uns quilòmetres avall per la carretera de Solsona.

Fins la propera.

Arantxa dels sons trobats al Clot de Vilamala

Hem anat a fer una via nova a prop de Canalda, a la Canal de Vilamala (Min, José Luís i Cañete, 31/05/2010). La via te un nom allargassat: Arantxa al país dels sons trobats (195m). De fet el nom és gairebé més llarg que l’aproximació: deixem el cotxe al km. 21,5 de la carretera Solsona-Coll de Jou, una mica abans del Coll de Jou.

La via s’obrí fa molt poc, i calia provar sort abans que la calor fos veritablement forta: l’orientació de la via garantirà un bronzejat poderós als escaladors estiuencs. Es pot conèixer, de primera mà, com es va gestar la via i com va anar la primera ascensió a kutrescaladors . S’hi pot trobar la ressenya i un croquis de l’aproximació. No cal dir que la ressenya original assigna el grau que l’aperturista (en solitari!: chapeau, Llorenç!), que és qui millor coneix la via, ha valorat. El meu dibuixet només relata la meva ascensió.

L’aproximació ens proporciona una vista anticipada de la paret … i és maquíssima. Fa anys que m’aturo a la corba del k.21,5 per fer-hi fotos a la Rasa de Vilamala i les seves fondalades i parets, però no imaginava que la meva primera visita fos per grimpar.

Després d’una estoneta (una mica més de 30 minuts) arribem a peu de via: els primers metres, sota la fullaraca d’un arbre, deixen veure una combinació de presses grosses i molsa/liquen al ciment d’un conglomerat a mig camí entre Montserrat i Sant Llorenç de Munt. Hem demano la primera i tiro amunt: la paret permet guanyar metres més aviat mitjançant els forats dels còdols caiguts que no pels bolos, que n’hi ha. Després d’uns 15m la línia perd verticalitat i arribo, còmodament, a la reunió.

Un cop els companys a l’R1 continuo amunt per una tirada, tombada, que fa gairebé 60m: un tram escrostonat de paret que, amb alguna assegurança aïllada, fa una gran diagonal envers la part inferior del sector vertical on trobarem la tirada més dreta de la via.

La tercera: 30m més del mateix, fins un bolt solitari a uns metres d’uns arbres. Potser caldrà aprofitar aquesta vegetació un dia que el Sol piqui més fort (al migdia s’acabarà tapant, i ara comença a enteranyinar-se el cel). Pugen els companys, travessia del desert.

La quarta se la demana José Luís: d’entrada no es veu per on anirà la línia d’expansions, però un cop trobada la primera tot es veu amb ulls nous. Pels comentaris ens assabentem que la tirada no regala res i que el 4c és 4c. La tirada es fa sota la vertical de la darrera, en línia amb una mena de quatre invertit que ja vèiem a l’aproximació, i que és un tret característic de l’itinerari. Un moment de confusió, uns metres de flanqueig, i s’arriba a l’R4: al costat d’un bolo molt gros, del color de la xocolata (de fet, ara que sabem on mirar, es veu una baga blava primeta). José Luís s’ho ha passat bé, malgrat que ha renegat una miqueta.

Min agafa les regnes de la cordada i enfila el darrer llarg. A la primera part de la tirada troba la roca menys amical de tota la via. Uns metres delicats, sense dificultat tècnica gran, però inquietants. Arribat a sota els metres més drets ens adonem que les peces allarguen una mica per fer A0 … i al 6a no hi arribem. Min soluciona la tirada amb solvència, combinant uns passos en A1 amb un lliure que deu anar pel 5b, amb forats per als peus i canto suficient.

Anem arribant a dalt, on bufa un vent fort, del que no ens havíem adonat per l’orientació de la paret. La via ha estat bé i, suposo, s’aniran obrint altres itineraris: la roca permet la previsió, i hi ha una paret a la vista -no diré quina, per si en Llorenç ja la té clixada– que promet interessants possibilitats.

Una grimpadeta, que permet una vista des de dalt de l’itinerari (bé, una mica esbiaixada) i en uns 10 minutets hem tornat al cotxe.

En conjunt una ascensió interessant (pel lloc i per la qualitat de la roca, per a mi inesperada), complementada amb un dinar a Solsona “a l’hora de dinar”, perquè la via es deixa fer en un temps raonable.

Material: 8 exprés + R

Fins la propera!

Un tomb amb esquís per Port de Compte

Després del fracàs del Matagalls aprofito un matí de dissabte (15.01.2010) per anar a fer el pic de la Guespeguera, a l’extrem sud de la Serra de Port del Compte (Solsonès, 2331 m).

El dia s’aixeca amb la intenció de fer net: núvols i clarianes, amb un vent notable que sembla foragitarà els núvols. Surto del pàrquing del Clot de la Vall (1940 m) i tiro amunt per la valleta que puja cap el coll de Tancalaporta (2100 m, aprox.). 30 minutets de pujada entre bosc, obrint traça amb neu fins a mig panxell (la ventada a deixat aquest racó amb una important innivació, i l’arbrat redueix el risc d’allaus: ruta acceptable per anar en solitari) em situen a l’inici d’una carena que culmina al Vulturó, un cim amb més nom que cim (en realitat és una esplanada convexa, però es pot fer una bona baixada, malgrat el poc desnivell). El Pedraforca treu el cap per sobre la carena, sota un bon grapat de núvols.Un cop al Vulturó comencen a veure’s pedres: el vent a fet la seva i els pendents somitals (del Pedró dels Quatre Batlles fins el Guespeguera) es veuen en força mal estat per esquiar. A més, el vent bufa fort.Anant sol no puc arriscar itineraris pel mig de pendents oberts sota carenes ventades, i abaixo el llistó: faig cim a un turonet secundari del Pedró, a mitja carena.La vista es maca: el Pedraforca, els Rasos de Peguera, el Montseny, Montserrat ….la vista cap a llevant inclou uns núvols que no acaben de fer net, tot i el vent. Cap a ponent, el Pirineu, amb força neu.Tiro avall, buscant una línia de mínim pendent, per tal de no treure les pells. Remuntadeta fins la carena del Vulturó, fora pells, i cap avall per un tub divertit que acaba diluint-se en un pendent obert, amb neu una mica pesada i arbres espaiats.De tornada a l’esplanada de sota el coll de Tancalaporta començo a creuar-me amb esquiadors i amb l’inevitable munió de tennistes (sí, aquells que van amb raquetes, rebentant la traça d’esquí …).

Aquí es pot veure l’itinerari aproximat (tot el tram direcció NW, fins el Vulturó, es pot fer per on vulguis, en funció de la inspiració del moment i les condicions de la neu). 

El mapa original l’ofereix lliurement l’Institut Cartogràfic de Catalunya. Si fos l’SGAE no gosaria pujar un mapa al blog, es clar.

Uns minuts més, al llarg dels quals tot el bosc, neu verge, és només per a mi … i s’acabat.

Arribo al pàrquing i, curiosament, mentre em canvio, no deixen de passar grups d’esquiadors que comencen ara (12.00 !!!) l’ascensió. Bé, m’imagino que l’itinerari te un risc d’allaus tant baix que ho pot permetre, però no sembla una bona pauta de conducta (de fet semblen grups guiats, no se sap si en activitat formativa o  en activitat comercial/social de guiatge) per a uns esquiadors que, pel que sembla, tot just s’inicien a la pràctica de l’esquí de muntanya.

Una birra, un bocata, i cap a casa.