Barranc del Forat de Bóixols

Hem anat a baixar un barranquet, de matinal: el Forat de Bóixols (Min, José Luís i Cañete; 30.09.2013). Un engorjat curt, bonic, esportiu i aquàtic, dels que fas més temps de cotxe que de barranc, però que es pot combinar amb un parell d’altres allà mateix. Cal anar al llogaret de Bòixols, sobre la carretera que mena de Coll de Nargó a Isona ( o d’Isona a Coll de Nargó, si ets de l’altre costat del mapa).

Deixem el cotxe a tocar de l’esglèsia, en un punt on la carretera es fa més ampla i vol assemblar-se a una plaça. Ràpidament travessem el poble i trobem un carrer  que torna netament cap a llevant i cap a l allera del riu de Pujals, que el portem al costat esquerre des del coll de Bòixols. Un parell de cartells de fusta (duplicats a cada punt), i en cinc minutets arribem al torrent. Passem de retallar un primer tram pels prats i comencem a remullar-nos els peus.

Pots trobar una ressenya de l’engorjat al lloc d’internet de VÈRTEX

Deu minuts de passeig per la llera i arribem al primer ressalt. A partir d’aquest punt comencen 90 minuts molt més gratificants que qualsevol partit de futbol: un parell de ràpels molt curts, tres o quatre salts, uns poc metres nedant de tant en tant… Arribem, en un tram obert, a l’aiguabarreig amb un afluent (el que baixa pel costat de ponent del poble. L’activitat a resultat, fins ara, lúdica més aviat que esportiva.

A partir d’ara el Forat esdevé un parell de graons més esportiu, fins a incloure un parell de ràpels pel mig del ‘xupo’, un d’ells de poc menys de quinze metres. Arribats a aquest punt, el Forat, a la seva escala i sense vergonyes, sembla un tram qualsevol d’un dels grans barrancs de Guara.

Sortim nedant del tram més engorjat  i aviat arribem sota el pont de pedra que anuncia el final del barranc: un salt d’uns vuit metres (que podrien ser 10 o 15 anant a cercar el punt de salt al pont mateix…) cap a una badina gran, de bona fondària i d’uns quinze per trenta metres de gran. El salt i la platgeta de la marge esquerra (des d’on pujarem al camí de retorn cap el cotxe) marquen el final de l’activitat.

Valoro la possibilitat de fer un salt des de sota el pont, però m’he tret la jaqueta… i em fa tanta mandra posar-me-la que ni comento l’opció. De fet, hem sortit  amb tant bon gust de boca que passem d’anar afer un altre barranquet de la zona, per no abaixar el nivell de satisfacció que hem aconseguit. Queda una mica curt, però val la pena.

Agafem camí amunt, valorem possibles vies a l’agulla que assenyala el final del barranc (no sabem si n’hi ha d’obertes, no veiem xapes… però surten dos o tres itineraris de fissura que podrien deixar fora de la partida les expansions… en tot cas, fóra del nostre abast avui… i també demà), i en trenta minuts mal comptats tornem a Bòixols, tot creuant el torrent que esdevindrà l’engorjat afluent de la marge esquerra… un altre dia.

Una activitat molt gratificant (en dilluns, sense aglomeracions ni desplegaments comercials), una equipació renovada (químics a dojo, un passamà duplicant un ràpel fóra del cabal, un passamà per anar a buscar un salt sabotejat…), que val la pena recomanar i, potser, fins i tot repetir.

Fins la propera!

Cresta de Sant Orenç al Tossal de Sant Salvador (Ribagorça-Osca)

Hem anat a fer la Cresta de Sant Orenç (Min, José Luís, Antonio i Cañete; 14.05.2012). Arribats a Santoréns (que és el que posa als cartells…) per un trencall una mica més enllà de la presa d’Escales (si vens via Benabarri), continuem una mica més i, uns metres més enllà d’on acaba l’asfalt, un trencall de la pista puja a la dreta. Al principi en relatiu mal estat, més endavant en relatiu bon estat, però als pocs minuts arribem a un espai obert, prop del pas d’una línia elèctrica, on un inici de pista desdibuixat ens permet deixar el cotxe sense molestar.

La cresta queda a la vista: l’itinerari i l’aproximació son evidents. Comencem la pujada en suau diagonal i aviat trobem una línia de fites que, amb més o menys encert, ens permeten arribar a l’inici de la via en poc menys de mitja horeta.

Aquí sota us deixo una ortofoto del lloc, amb alguna indicació. A més, podeu donar un cop d’ull a la zona mitjançant la webcam d’en Salvador Sunyé (ep!, trankis, no es veu la cresta; mira cap  a l’altre costat, però veus el temps que fa al poble, i a Sopeira: d’utilitat per si vas cap a Escales o Roca de Sant Cugat …).

Arribats a peu de via (us poso la foto de la vista típica que surt a tot arreu i una altra, presa des de dalt de la Serra de Sant Gervàs fa unes setmanes) traiem el nas per l’altre costat: una segona carena, poblada de voltors encuriosits i una vista dels cims nevats de, suposo, la zona de Besiberris. Un glop d’aigua i ens posem la disfressa completa.

Començo jo mateix; una primera tirada fàcil, amb una placa protegida per un pitó (III+), i amb una creixent sensació de pati a tots dos costats. La roca és bona, fins i tot la que es mou (potser és millor agafar-se a la que no es mou…). Cinquanta metres enllà munto reunió passant una cinta rere un bloc, que serà la tònica habitual per a totes les reunions menys una (la que serveix com a capçalera per al ràpel, dues anelles amb expansions, amb angles i posició pensats per a rapelar i no per fer reunió). Min passa endavant, no em sento còmode: massa Montserrat per la línia d’expansions, suposo…

Un parell de tirades ens deixen dalt d’un ressalt que caldrà desgrimpar per seguir la cresta. Baixo, assegurat per dalt, com els clients, i arribo al peu dels metres tècnicament més difícils de la via: un ressalt (V) amb un parell de claus per arribar a una lleixa abans del cim d’una petita agulla, que ja hem pogut clixar fent l’aproximació.

La cosa desploma una miqueta, però en Min passa be, potser esbufegant més que anys enrere, però molt millor que jo mateix: un pedal apareix a la primera peça sense gairebé ni adonar-me; segur que aixo engreixarà el meu compte de mal karma, però ja no em vindrà d’aquí. Antonio i José Luís fan la tirada sense despentinar-se (no només per allò de l’alopècia, és que son gent solvent…). Min ha trigat una miqueta a trobar la instal·lació, però és que no es un muntatge de reunió, es de ràpel (però cap avall, al SE de la carena, i no pas cap avall seguint la via, al SW)

La continuació de la via ens fa muntar un numeret que s’ens acabarà menjant més de mitja hora: malgrat hem llegit ( al bloc benvinguts al paradís! ) que es pot despenjar algú fins que pot fer una espatarrada a l’altre costat de la bretxa (per que som dalt d’una agulla que queda separada una mica més de 2 metres de la continuació de la cresta: doneu un cop dull a la ressenya), prenem l’opció de muntar un ràpel amb una de les cordes dels companys A.&JL. Min baixa i, als quatre metres, ja pot passar, còmodament, a l’altre costat. Un parell de metres per sobre hi ha un pitó i, una mica més amunt, un parabolt. La tirada, inclòs el sifó del ràpel no s’allarga més de 30m, per estalviar fregament de cordes … i per fer fotos.

El numerito dels companys s’allarga una mica més que el nostre, atès que ells fan servir la seva pròpia corda, i aquests dos jubiletas no semblen molt destres en la maniobra. Sense ensurts i sense elegància, tots quatre som ‘aquí’, però… on dimonis és ‘aquí’?. El que sembla un parell de tirades per arribar dalt s’allarga unes quantes tirades. En un momento dado ens canviem de carena, cap a la dreta, on el nervi de la nostra cresta s’esvaeix. Uns metres molt delicats (que deixaran el saldo d’una pedra caiguda sobre la meva espatlla dreta, sense conseqüències greus), i tornem al to normal d’aquesta ascensió: anar fent, bona presa, compte amb els blocs i bocins de carena bellugadissos, i possibilitat d’assegurar-se on es vulgui (encara que gairebé no posem res, ja ens hem fet a l’enlairament i al tarannà de l’ascensió).

En algun moment, potser quatre o cinc tirades amunt del ràpel, la cresta perd pistonada. Acabarem arrossegant la corda per una canal paral·lela (per la dreta) als darrer metres de cresta, fins a arribar a un collet que, pel mig del matollar, ens porta al cim (una fita ben visible marca el punt culminant del Serrat de Sant Salvador).

A partir d’aquest punt se suposa que tot es ‘anar fent’ per les restes de la carena fins la collada amb el cim secundari, però no ens ha anat ben bé així: els vint minuts de la ressenya publicada a Vèrtex es posaran en 45m: grimpades, desgrimpades, matolls (afortunadament amb poques punxes!), anades, tornades; fins i tot una fita, solitària, potser deixada anar des d’una nau extraterrestre en mig del no res.

Acabem pujant un petit contrafort (uns 15m, III, a pèl..), que se suposa que es desgrimpa, “delicat”, per l’altre costat. Estic fins els dallonsis, no veig que la desgrimpada sigui “delicada”, sinó simplement arriscada i estúpida, i munto un ràpel (uns 8m) aprofitant un pont de roca i deixant una baga per al seu aprofitament futur (es a dir, si algú pringa exactament en aquest punt, i no en un altre).

Una mica més enllà del peu del ràpel arribem al marge esquerre de l’embut de sota el coll i, per fi, ens traiem el talabart. Un seguit de dreceres d’animals, graonets de lapiaz i la llera, desdibuixada, de les torrentades, i en trenta-cinc minuts hem arribat a la pista d’aquest matí: som a tres minuts del cotxe, i l’ascensió ha arribat al final.

Una ascensió que mereix la pena, amb bona pedra i bones vistes (al final no he fet foto de la Madaleta, amb força neu: la zona s’ha acabat empalomant una mica).

Hem fet servir 4 exprés, un parell de friends i diverses anelles de cinta per a ancoratges naturals (blocs, pedres encastades i vegetació tipus sabina).

Fins la propera.

Caminant per la Serra de Sant Gervàs (I)

Aquest dilluns de Pasqua (09.04.2012) he anat a fer una caminada solitària per la Serra de Sant Gervàs (Pallars Jussà). L’objectiu inicial era pujar pel seu extrem de ponent (des de l’ermita de Sant Gregori, via Llastarri i la Collada), carenar fins el Portús i baixar i tornar via ermita de Sant Gervàs i llera del barranc de Miralles. Tot això sortint de Mollet del Vallès i tornant el mateix dilluns.

Aquesta excursió s’ha revelat com excessivament ambiciosa (per a mi, si més no), malgrat les indicacions d’horari d’alguna guia.

Comença la caminada a les 08.45, i comença patejant un parell de kilòmetres per la pista que remunta el marge dret del barranc de Miralles (la pista és practicable per a vehicles tot terreny, però avui hi ha unes roderes monumentals, de tractor, i el terra l’han estovat les pluges recents). La pista creua fins a tres cops el riu, que avui porta un cabal al límit del que es pot creuar sense mullar-se els peus o complicar-se la vida (de fet, no cal creuar-lo: al primer contacte pista-riu es pot tirar, amb compte, a tocar de l’aigua, pel marge dret, sense mullar-se els peus).

Arrenca una pista que puja fins la Collada. Fent marrades, i amb un pendent que no invita a anar corrents, en una estona arribo a les ruïnes de l’església de Santa Maria de Miralles (09.40). Un pagès m’ha advertit, fa estona, que trobaria un ramat de vaques, amb vedelles, i que anés amb compte, que estaven susceptibles. M’abstinc de retallar la pista pel mig del prat, i segueixo amunt, guanyant vista sobre l’extrem més occidental de la Serra (la Roca del Migdia i el cingle del Sanat).

Aviat es pot gaudir d’una primera perspectiva de les cases de Llastarri, poble abandonat fa ja temps i que jo no visitaré avui. La pista tira amunt pel Clot de Llastarri, pujant amb fortes marrades fins la Collada (1.300 m: porto 600 metres de desnivell des d’el cotxe). Uns metres abans d’arribar a dalt surt una pista cap a llevant; en pocs minuts arribo al seu final: un prat (al costat del qual hi ha un tancat amb una estació d’observació sismològica, automàtica) on comença un sender que mena fins el coll de Llastarri (que no surt al mapa de l’ICC, però te un cartell d’orientació).

Abans d’arribar al sender ensopego amb allò que ja m’esperava: una bona vista sobre el Pirineu nevat, amb el Comaloforno i la Punta Senyalada com a primeres aparicions. Deixant enrere el prat, mentre el camí guanya alçada sobre la capçalera del barranc de Canarill, s’obre l’horitzó: el Turbó, Ballibierna, Aneto, Maladeta, … tot nevat, però amb el que semblen bons gruixos de neu només a cotes elevades.

Arribo al coll entre la cua occidental de la Serra i el Tossal Gros (11.40). Un cartell indicador l’anomena coll de Llastarri. En aquest punt m’empasso un entrepà, i tiro, per un seguit de trams de camí poc definits, cap a llevant i amunt (12.00). He arribat aquí  en més temps del previst, i començo a sospitar que no arribaré al Portús a una hora raonable (he de tornar a casa avui mateix, dia d’operació retorn, i a una hora també raonable …).

La Roca del Migdia: just el meu primer contacte amb el fil de la cinglera (13.00). La pujada no ha estar feixuga, però arrels, lapiaz i matolls diversos l’han fet lenta. Els indicis de corriol inviten a allunyar-se del fil de la cinglera, però en cap moment estic massa lluny de la carena.

Poc a poc es va tancant la meva finestra d’oportunitat: avui no faré l’itinerari circular que havia previst.  D’alguna manera, aquest canvi de perspectiva em fa abaixar el ritme: l’excursió d’horari molt ajustat es converteix en una passejada relaxada, amb fotos (tinc una perspectiva diferent sobre l’Altaió d’Aulet, al marge dret de la presa d’Escales i, al lluny, probablement, el Tozal de los Moros) i recollida de pedretes. No es cap gran pèrdua: des de fa hora i mitja no he vist cap rastre de plàstics, cap burilla, cap marca de camí, cap fita… fa temps que no caminava tanta estona fent una excursió, que es allò que hom camina ex-cursus (fora del camí), i que va donar nom a l’activitat no-esportiva que és l’excursionisme.

Tampoc cal passar-se d’autenticitat, ni anar de talibà: es veuen antenes al lluny, i la carretera del Pont de Suert treu una miqueta el nas, allà baix. De fet, hi ha cobertura de mòbil amb qualitat suficient per accedir a un servidor WMS online, però no per això deixo d’assaborir el moment de solitud i la sensació de llunyania.

Tres quarts de dues: l’hora límit que m’havia marcat per girar cua cap el cotxe. No he arribat a la Pala del Teller, que tinc a cinc o deu minuts (sóc a una cota innominada, a 1.865m, però ja m’està bé: un cop ha quedat clar que no faré el circular ja no tinc massa interès, el deixo per  a més endavant). He trigat cinc hores, parades incloses, en arribar. Està clar que l’excursió descrita a la guia Excursions escollides pel pre-Pirineu, d’Antoni Cabré (Edicions Cossetània) queda per a una reencarnació futura (o quinze quilos avall…) : travessaré el Portús un altre dia (fent un altre itinerari, potser el proposat a Vèrtex a l’especial sobre el Prepirineu del Pallars de 2000), però els pendents erms fins a l’ermita de Sant Gervàs són una promesa d’itinerari no particularment atractiu … i baixar la llera del Miralles fins el cotxe, “ni te cuento”. Confio en que l’itinerari de baixada-i-retorn tingui atractius ocults, perquè els visibles, literalment, no es veuen, d’aquí dalt estant.

Presa la decisió, tiro avall i, camina que caminaràs (no trobaré ni tant sols petjades diferents de les meves fins a 200m del cotxe), cap a dos quarts de cinc m’estic canviant de roba: 2.30 h de baixada. Un total de 7.30 h per al conjunt de la caminada, paradetes incloses.

Una sortida per conèixer la Serra de Sant Gervàs que m’ha quedat coixa: hauré de tornar un dia d’aquests.

Fins la propera!

La d’en Guillem al Coniller

Hem anat a fer la via del Guillem al Serrat del Coniller (Min i Cañete, José Luís i Antonio; 26.nov.2009). Aprofito per esgarrapar un dia a compte de vacances i m’apunto amb el trio jubileta per pujar alguna cosa, entre setmana, fora de Montserrat.

L’aproximació se’ns allarga una horeta, amb bona temperatura i per un camí ben trobat. Arribats a peu de via tinc una sensació de dejà vú , com si hagués estat aquí alguna vegada: és el calcari, que ja no em recordava com és la pedra fora de Montserrat (autolimitacions: em sento solidari amb Tom Bombadil …)

La primera tirada comença tombadeta, però el pas del temps i la condició mental millorable es cobren el seu peatge i acabo tocant amb la ma alguna peça (per cert, de peces n’hi ha per muntar una ferrata …).

La segona tirada, suposadament, podria ser un 6b. Aquesta optimista declaració es veu enterbolida per una circumstància curiosa: malgrat haver vist taques de magnesi al costat de passos de tercer a la primera tirada en aquesta no es veuen enlloc. Per la nostra part resolem la tirada amb un breu exercici d’A1, sense més complicació que no poder xapar-ho tot (“només” portem 17 exprés …), però no cal: es pot progressar directament amb els pedals sobre les xapes.

 La tercera tirada comença maca, cap a l’esquerra, un diedret  que mena sota una placa ben dreta.

Començo, equivocadament, a fer la placa en A0, ‘a güevo’; els meus 104 kilos en calçotets em fan veure, ràpidament, que no vaig tant sobrat físicament com per fer xuleries: faig la resta de la tirada combinant 1 pedal amb la baga d’autoassegurança i intents patètics de fer lliure amb dignitat.

 La quarta tirada inclou el punt més incòmode de la línia: un parell de passos de flanqueig cap a la dreta, putejat per una sabina i lluitant contra el llavi en desplom d’una llastra amb relleu molt petit. No tinc clar com s’ho ha fet en Ramon, però m’agafo a un pedal que, amablement, ha deixat en posició, i pujo la resta de la tirada, més maca, amb certa millora d’estil.  Arribo a una feixa sota el mur quasi desplomat de l’inici de la cinquena tirada (segons sembla es pot anar caminant a fer la via de l’Avatar una mica més cap a l’esquerra; tampoc es que estigui supertransitat, però hi comença un tram de corda fixa).

La cinquena tirada és, per a mi, un A1 sense matisos; no és particularment atractiva ni difícil. Després de guanyar uns pocs metres en vertical un seguit de passos en diagonal es deixen fer fins la darrera reunió: al costat mateix del diedre fissurat que ja es veu al llarg de bona part de l’aproximació, i que es manifestarà com la tirada més estèticament atractiva de la via.

Havíem pensat de fer jo la darrera tirada, però tinc les bateries baixes i Ramon resol el diedre en un pis-pas: bones fotos i algun núvol (la tarda acabarà amb una pluja minsa al cim i més intensa a la carretera). La tirada és maca, no aèria però si sortint cap els espais oberts de sota la carena cimera.  Segueixo el reguitzell de bolts fins una petita bretxa on es fa reunió.

Cim.  Un cop més amb els amics dalt de tot d’una paret: aixó no és un esport, és una altra cosa.  Arriben Antonio i José Luís, encaixem les mans; una petita excursió, un xic aèria, per la carena, i arribarem al coll a ponent del Tossal de la Feixa.

Aixó s’acaba, però deixa una imatge curiosa: els companys sobre el penyal del mega-sostre que tanca la línia de parets sota el Tossal.

 

Material: 15/20 exprés, pedals,  … i res més.