Cresta de Sant Orenç al Tossal de Sant Salvador (Ribagorça-Osca)

Hem anat a fer la Cresta de Sant Orenç (Min, José Luís, Antonio i Cañete; 14.05.2012). Arribats a Santoréns (que és el que posa als cartells…) per un trencall una mica més enllà de la presa d’Escales (si vens via Benabarri), continuem una mica més i, uns metres més enllà d’on acaba l’asfalt, un trencall de la pista puja a la dreta. Al principi en relatiu mal estat, més endavant en relatiu bon estat, però als pocs minuts arribem a un espai obert, prop del pas d’una línia elèctrica, on un inici de pista desdibuixat ens permet deixar el cotxe sense molestar.

La cresta queda a la vista: l’itinerari i l’aproximació son evidents. Comencem la pujada en suau diagonal i aviat trobem una línia de fites que, amb més o menys encert, ens permeten arribar a l’inici de la via en poc menys de mitja horeta.

Aquí sota us deixo una ortofoto del lloc, amb alguna indicació. A més, podeu donar un cop d’ull a la zona mitjançant la webcam d’en Salvador Sunyé (ep!, trankis, no es veu la cresta; mira cap  a l’altre costat, però veus el temps que fa al poble, i a Sopeira: d’utilitat per si vas cap a Escales o Roca de Sant Cugat …).

Ortofoto sector Sant Orenç

Arribats a peu de via (us poso la foto de la vista típica que surt a tot arreu i una altra, presa des de dalt de la Serra de Sant Gervàs fa unes setmanes) traiem el nas per l’altre costat: una segona carena, poblada de voltors encuriosits i una vista dels cims nevats de, suposo, la zona de Besiberris. Un glop d’aigua i ens posem la disfressa completa.

Començo jo mateix; una primera tirada fàcil, amb una placa protegida per un pitó (III+), i amb una creixent sensació de pati a tots dos costats. La roca és bona, fins i tot la que es mou (potser és millor agafar-se a la que no es mou…). Cinquanta metres enllà munto reunió passant una cinta rere un bloc, que serà la tònica habitual per a totes les reunions menys una (la que serveix com a capçalera per al ràpel, dues anelles amb expansions, amb angles i posició pensats per a rapelar i no per fer reunió). Min passa endavant, no em sento còmode: massa Montserrat per la línia d’expansions, suposo…

Un parell de tirades ens deixen dalt d’un ressalt que caldrà desgrimpar per seguir la cresta. Baixo, assegurat per dalt, com els clients, i arribo al peu dels metres tècnicament més difícils de la via: un ressalt (V) amb un parell de claus per arribar a una lleixa abans del cim d’una petita agulla, que ja hem pogut clixar fent l’aproximació.

La cosa desploma una miqueta, però en Min passa be, potser esbufegant més que anys enrere, però molt millor que jo mateix: un pedal apareix a la primera peça sense gairebé ni adonar-me; segur que aixo engreixarà el meu compte de mal karma, però ja no em vindrà d’aquí. Antonio i José Luís fan la tirada sense despentinar-se (no només per allò de l’alopècia, és que son gent solvent…). Min ha trigat una miqueta a trobar la instal·lació, però és que no es un muntatge de reunió, es de ràpel (però cap avall, al SE de la carena, i no pas cap avall seguint la via, al SW)

La continuació de la via ens fa muntar un numeret que s’ens acabarà menjant més de mitja hora: malgrat hem llegit ( al bloc benvinguts al paradís! ) que es pot despenjar algú fins que pot fer una espatarrada a l’altre costat de la bretxa (per que som dalt d’una agulla que queda separada una mica més de 2 metres de la continuació de la cresta: doneu un cop dull a la ressenya), prenem l’opció de muntar un ràpel amb una de les cordes dels companys A.&JL. Min baixa i, als quatre metres, ja pot passar, còmodament, a l’altre costat. Un parell de metres per sobre hi ha un pitó i, una mica més amunt, un parabolt. La tirada, inclòs el sifó del ràpel no s’allarga més de 30m, per estalviar fregament de cordes … i per fer fotos.

El numerito dels companys s’allarga una mica més que el nostre, atès que ells fan servir la seva pròpia corda, i aquests dos jubiletas no semblen molt destres en la maniobra. Sense ensurts i sense elegància, tots quatre som ‘aquí’, però… on dimonis és ‘aquí’?. El que sembla un parell de tirades per arribar dalt s’allarga unes quantes tirades. En un momento dado ens canviem de carena, cap a la dreta, on el nervi de la nostra cresta s’esvaeix. Uns metres molt delicats (que deixaran el saldo d’una pedra caiguda sobre la meva espatlla dreta, sense conseqüències greus), i tornem al to normal d’aquesta ascensió: anar fent, bona presa, compte amb els blocs i bocins de carena bellugadissos, i possibilitat d’assegurar-se on es vulgui (encara que gairebé no posem res, ja ens hem fet a l’enlairament i al tarannà de l’ascensió).

En algun moment, potser quatre o cinc tirades amunt del ràpel, la cresta perd pistonada. Acabarem arrossegant la corda per una canal paral·lela (per la dreta) als darrer metres de cresta, fins a arribar a un collet que, pel mig del matollar, ens porta al cim (una fita ben visible marca el punt culminant del Serrat de Sant Salvador).

A partir d’aquest punt se suposa que tot es ‘anar fent’ per les restes de la carena fins la collada amb el cim secundari, però no ens ha anat ben bé així: els vint minuts de la ressenya publicada a Vèrtex es posaran en 45m: grimpades, desgrimpades, matolls (afortunadament amb poques punxes!), anades, tornades; fins i tot una fita, solitària, potser deixada anar des d’una nau extraterrestre en mig del no res.

Acabem pujant un petit contrafort (uns 15m, III, a pèl..), que se suposa que es desgrimpa, “delicat”, per l’altre costat. Estic fins els dallonsis, no veig que la desgrimpada sigui “delicada”, sinó simplement arriscada i estúpida, i munto un ràpel (uns 8m) aprofitant un pont de roca i deixant una baga per al seu aprofitament futur (es a dir, si algú pringa exactament en aquest punt, i no en un altre).

Una mica més enllà del peu del ràpel arribem al marge esquerre de l’embut de sota el coll i, per fi, ens traiem el talabart. Un seguit de dreceres d’animals, graonets de lapiaz i la llera, desdibuixada, de les torrentades, i en trenta-cinc minuts hem arribat a la pista d’aquest matí: som a tres minuts del cotxe, i l’ascensió ha arribat al final.

Una ascensió que mereix la pena, amb bona pedra i bones vistes (al final no he fet foto de la Madaleta, amb força neu: la zona s’ha acabat empalomant una mica).

Hem fet servir 4 exprés, un parell de friends i diverses anelles de cinta per a ancoratges naturals (blocs, pedres encastades i vegetació tipus sabina).

Fins la propera.

Esperó dels Elfos a la paret d’Escales

Fa poc vam anar (Min, José Luís i Cañete, 23.01.2012) a fer la via Esperò dels Elfos, a la paret que hi ha al costat de la presa d’Escales (més o menys a baix de tot del Pic de Sant Cugat, cap al SW).

Arribem una mica d’hora. No toca el Sol a la paret, i fa certa rasca, així que ens allarguem fins Sant Orenç, per donar un cop d’ull a una cresta que va sortir ressenyada fa poc a Vèrtex (viatge infructuós: ningú recorda ben bé per on s’hi va cap a la cresta …). Tornem a la presa i, ja disfressats, anem fent l’aproximació, tot baixant les escales excavades a la paret. Aquesta circumstància permet donar un cop d’ull de prop a la paret abans de ficar-s’hi. La primera tirada, que surt del mateix camí, gairebé al final de les escales, comença amb un parell de metres de V+ (el tram més difícil de la via,  en cap cas obligat: un parell de bolts ofereixen l’opció de començar la via amb suavitat).

La tirada s’em fa estranya: un seguit de bústies esbiaixades, en diagonal respecte a la vertical, que es fan amb alegria de mans i certa incomoditat de peus. Suposo que escalar principalment a Montserrat, combinat amb la meva tècnica (millorable) fa que la resta de terrenys s’em facin estranys.

La primera reunió, incòmoda, dona pas a una tirada estèticament semblant a la primera, però més fina (cap el V-, segons semblava). Potser una miqueta a l’esquerra de la línia d’assegurances es fa amb més comoditat. A la reunió, si més no en cordada de tres, tampoc regalen res (rodolí).

La tercera tirada és, suposo, la inspiradora del nom de la via (per alló de l’esperó, vull dir). És maca, en autoprotecció (aliens vermell/groc), anant a cercar uns metres de diedre bonics, assequibles, que es pot dir que quedan a mà dreta d’un mínim relleu vertical (l’esperó?). Si més no, la tirada te una certa estética visual, i bona presa.

Min deixa pas a José Luís: un jubilat que, a la vejez viruelas, s’anat engresacant a fer de primer, i amb solvència (no com d’altres… snif). Suposo que les insistents passades dels voltors no tenen res a veure amb el canvi de cap de corda.  La tirada que s’ha demanat el jubileta és la més vertical de la via, amb els metres obligats més exigents i, potser, la textura menys agradable (xorrera,  un xic arrodonit …).

De nou a una reunió poc adient per anar de tres en tres, a pocs metres de la feixa artificial que marca el final de la via. José Luís liquida la tirada en un pis pas: uns primers metres verticals i una deriva cap a l’esquerra, per terreny una mica trencat (hi ha un bloc inquietant, que tard o d’hora anirà avall…).

Som a dalt. Encaixada, fotos … i baixada curiosa: una galeria excavada en pendent (uns, potser, 35-40º), amb ferros clavats a terra, ens porta a un triple encreuament. A ma esquerra, sobre la verical de la presa (de fet, hi ha qui baixa aquests metres fent ràpel); a ma dreta, vistes sobre el pantà i les muntanyes del fons. I el bo: un altre túnel, que mena a una feixa artificial, equipada amb un cable de calibre ridícul, i que porta fins uns metres a desgrimpar, fàcils (si no els trobes mullats: ràpel gairebé obligat, si més no per no temptar la sort). Camina que caminaràs … i s’ha acabat.

Fins la propera!