Cerdà-Pokorski a l’Elefant

Hem anat a fer la Cerdà-Pokorski de l’Elefant (José Luís, Min i Cañete; 28.10.2013), en un dia gris d’inici de tardor.

O, més ben dit, hem anat a Sant Benet, a una nova trobada STAE promoguda per en Joan Asín i plena de antics companys del CE Àliga dels vuitanta ( i de companys ara propers i que per edat o per trajectòria vital no hi eren a l’època). Un bon grapat d’escaladors de cabells platejats, però no tots amb panxa i tots amb una actitud optimista davant la vida en general i la cíclicament ressuscitada baralla pels equipament en particular.

Alguns han esmorzat a Monistrol i d’altres hem esmorzat a la terrassa del self del monestir. Retrobades i bon ambient abans de repartir-nos: un grupet a Gorros i la majoria cap a Sant Benet i rodalies.

Nosaltres anem cap a la vessant nord de l’Elefant. Per a mi, aquesta és la tercera vegada que pujo cap a ‘l’altre costat’ de Sant Salvador en un any…avui vull fer, ara sí, ‘la pokorski’ de l’Elefant (una salutació per al Pau, que hem va portar a fer-la amb un peu lesionat i vàrem haver de baixar de l’R1, fa uns mesos).

Pugem fins a peu de via ( o fins a prop del peu de via, no queda clar). José Luís tira amunt, una mica despistat i saltant-se alguna assegurança. Una tirada maca, còdols petits i cert grau de navegació entre la boira. Mentre JL munta l’R1 arriben en Joan Prunera i els Llória Brothers.

La segona tirada se la demana en Min, que no es tonto. Una sortida de flanqueig cap a la dreta, un Pacific Cam vermell (o qualsevol altre aparell tipus friend de tres dits d’ample)… i comença un molt gratificant grapat de metres plens de còdols, bons i abundants! Des de la vertical de la reunió la tirada tira recte amunt fins l’R2, passant per alguna expansió que en Min no ha vist (bé, de tant en tant les troba totes, no penseu…). De fet, hi ha un forat collonut per a un alien taronja i diversos merlets ‘de manual’.

JL torna a tirar de primer per a la darrera tirada: uns pocs metrs fàcils menen a un tram molt vertical. Jo m’agafaré una miqueta, però de seguida comença un encadenament de còdols i cantos collonuts. Si no estiguéssim envoltats per la boira la tirada seria de foto. Arribats a l’R3 només cal sortir caminant a l’esquerra, cap el collet entre la Trompa i l’Elefant. El primat JL ens segueix fent moneries.

El cim de la roca de Sant Salvador és ple a vessar: una colla de gent s’aplega al cim, enmig de la boira. Tirem avall i, en una estoneta, arribem al refugi de Sant Benet. Alguns dels companys que han anat a Gorros ja hi son, però encara és d’hora, tenim temps per enfilar-nos a l’agulla de Sant Benet. Cap de nosaltres l’ha feta, i en Min l’hi te ganes. Uns quaranta metres, quatre o cinc expansions, bona presa, algun punt sospitós just arribant a la reunió…una agradable sorpresa de III+ que arrodoneix el matí. De dalt estant ja veiem que comença a arribar la resta de la gent. Un ràpel ens col·loca al mig de la trobada.

Va arribant la gent, comença a córrer la cervesa i la bota de vi… només en Persiana farà tard, encara a la tirada d’artifo de la Boy-Roca (hem diuen que va amb la seva companya… de lluny sembla que no frueix massa de la tirada…). La trobada i les seves retrobades assoleixen la velocitat de creuer, i la jornada fa aflorar un anecdotari no tenyit de nostàlgia, sinó de bons records. Jo no era del nucli dur de l’època, era més aviat de la colla de l’esquí de muntanya, però m’ho passo força bé.

Els permisos de les companyes i parentes van arribant al seu límit horari, i el meu s’allarga només fins les quatre… Començo a desfilar acomiadant-me d’un bon grapat de bona gent que té memòria i que sap, també, viure el moment. A més, no ha plogut, he engrapat força llardons dels que porta en Pep i he fet la Cerdà-Pokorski de l’Elefant: un dissabte ben rodó.

Fins la propera!

Ressenya via Cerdà-Pokorski a l’Elefant per La Panxa Trepadora sota una Licencia Creative Commons Atribución-NoComercial-CompartirIgual 3.0 Unported.

//

  

Get info on via

Get info, pricing and more on via

click here

localmoxie.com

Gómez-Xalmet a La Prenyada

Hem anat (Min i Cañete, 05.des.2011) fer la Gómez-Xalmet de la Prenyada. Tot un clássic montserratí (que jo no havia fet encara …)

Sense massa matinar, esmorzem a peu de via, cap a 1/4 de deu.  El peu de via, encara a l’ombra, invita a prendre’s les coses amb calma.

Comencem: en Min prefereix el ressalt-placa a la dreta de l’eix del diedre/xemeneia que defineix la via; l’equipació és un mostrari d’expansions de diverses èpoques, on conviuen bolts i burins (com a la resta de la primera tirada). Retornats a l’eix de la canal, un parell de metres de xemeneia poc exigent menen cap a la dreta de l’eix, que, per a nosaltres, es l’inici d’un artifo que s’allarga vuit o deu metres, sobre una combinació de bolts i burins (amb xapa i sense xapa). Una miqueta desplomadet, però sense angúnies. Un burí sense xapa que no hem vist quan calia pot estalviar la necessitat de posar un alien … i agafar-se (episodi sempre una mica inquietant). Sortint del ‘nostre’ artifo cal filar una mica prim per arribar a la R0, atesa la textura ‘lluent’ de la pedra i la presencia d’un mini-esbarzer al lloc més inconvenient.

La segona la comencem aprofitant un bolt per sortir de la R1 sense  patinosky.  Ens haviem preparat mentalment per trobar la tirada llisa com el dallonsis de la Barbie, però, encara que no regalen res, la cosa no està tan fotuda com pensavem. En Min progressa amb cautela (d’aquí a una estona comentarà que la tirada se li està fent llargueta), col·locant un parell d’aliens i alguna savinera.

Un bolt al mig de la placa, a prop de la reunió, i ja hi som a l’R2. Estic satisfet: la tirada m’ha sortit força bé, i en cap cas patidora (anar de segon ajuda molt, s’ha de reconèixer…)

La tercera la comencem com la segona: aprofitant la ferralla per estalviar-nos lliscadetes i altres angoixes. L’assumpte funciona de manera semblant a la tirada anterior: no és paper de vidre, però, ni de bon tros les lluentors són un obstacle per a la diversió.

De fet, la tirada es, potser, un xic menys compromesa que la segona (o el tram de més lluentor és més curt, potser…)

L’R3, vista des del costat de la savina del final del diedre. La possibilitat de fer, algun dia, la variant de sortida Anglada-Cerdà la deixo per a futures reencarnacions

Un cop a l’R3, l’excursió fins l’R4 és una mica desèrtica en assegurances, però 12 o 15 m. amunt trobem els bolts de una R (potser de la Manyos-Casanovas, o de la Llamp de llamps; ves a saber …), i aprofitem per posar una exprés abans del flanqueig, molt fàcil, que mena a l’arbre on es feia, en altre temps, l’R4.

Caminant tres metres arribem a una R4 de bolts, sota un parell de bolos que deixen clara la ruta cap el cim.

S’ha girat un airet fred, que invita a espavilar.

Uns metres més, i som al cim.

Després de molts anys he fet ‘la Gómez’. O, millor dit, en Min m’ha portat a fer la Gómez, i ha estat una bonica ascensió…  malgrat els eterns comentaris de mal averany sobre el poliment de la pedra d’aquest itinerari clàssic.

Fins la propera.

Aresta del Violí a la Miranda de Sant Benet

Hem anat (Min i Cañete / Pep i Jaume; 05.des.2009) a fer l’Aresta del Violí de la Miranda de Sant Benet. Fa un dia frescot i ens costa una miqueta trobar recer del vent al tram de camí sota l’agulla. Esmorzem i cap amunt (en realitat la via és una excusa: em vingut per menjar-nos els llardons subministrats per la mare d’en Pep …)

La via comença remuntant en diagonal a la dreta una placa que, malgrat la temperatura, es fa be: textura de roca raonable i presa que no sobra però no falta.

El punt d’inflexió de la tirada coincideix amb un canvi cap a la verticalitat, ben assegurat, però un xic obligat (4c, un parell de metres); després s’arriba bé a l’R1.

La segona, segons la ressenya (portem un llibre nou: “Montserrat Rock Climbs”, d’en Josep Castellnou i en Xavier Riera – RockTopo-) que fem servir és una tirada plaent. La tirada és maca, i amb bona pedra, però no és un “cuartillo” de pujar corrents; és interessant, però potser no plaent. Arribem al bosquet de dalt del contrafort adossat que hem pujat fins ara: l’R2 la fem d’un arbre.

La tercera guanya alçada per un mur molt dret, apujant-se al principi a una mini-baumeta i anant amunt cercant presa petita (2 bolts). Per tal de buscar una posició còmoda per atacar el 5b posem un pedal, i resulta contraproduent: millor sortir de fifí si no t’ho veus tot en lliure. Després de superat el pas cal flanquejar totalment a l’esquerra, on es veu un bolt a casadiós (l’opció dels aperturistes compromet una mica la tirada per qui va de segon, que a més de segon va venut per recuperar el material de la tirada, i es juga una cleca maca). No comparteixo la valoració de còmoda que fan els autors de la guia, o si més no per a qui va de segon. Jo passo molt millor del que esperava, però hi deixo el pedal allà baix. Jaume serà qui s’hagi d’espavilar per recuperar-lo; presa petita, però bona, reequilibri, flanqueig i cap amunt, per terreny sense problemes. L’entrada a l’R3 no és directa: s’ataca una fissura, a l’esquerra de la placa, protegida per un bolt: un peu sobre la savina, uns passos posant el peu a pedres molt sospitoses, però millors del que sembla, tres metres de flanc a la dreta … i som a dalt.

Una encaixada i cap el cim sense cordes, es puja pel costat de llevant i es desgrimpen uns metrets cap a ponent per arribar al llom on ens traurem el talabard i esperarem en Pep i en Jaume. La nostra posició permet una foto maca dels últims metres de la tercera tirada.

Arriben els companys, comentem la jugada i cap avall: l’Anna del Bruc ens espera un cop més, al final de les escales …

Material: 8 exprés, material personal (1 pedal?)