Aquest dilluns de Pasqua (09.04.2012) he anat a fer una caminada solitària per la Serra de Sant Gervàs (Pallars Jussà). L’objectiu inicial era pujar pel seu extrem de ponent (des de l’ermita de Sant Gregori, via Llastarri i la Collada), carenar fins el Portús i baixar i tornar via ermita de Sant Gervàs i llera del barranc de Miralles. Tot això sortint de Mollet del Vallès i tornant el mateix dilluns.
Aquesta excursió s’ha revelat com excessivament ambiciosa (per a mi, si més no), malgrat les indicacions d’horari d’alguna guia.
Comença la caminada a les 08.45, i comença patejant un parell de kilòmetres per la pista que remunta el marge dret del barranc de Miralles (la pista és practicable per a vehicles tot terreny, però avui hi ha unes roderes monumentals, de tractor, i el terra l’han estovat les pluges recents). La pista creua fins a tres cops el riu, que avui porta un cabal al límit del que es pot creuar sense mullar-se els peus o complicar-se la vida (de fet, no cal creuar-lo: al primer contacte pista-riu es pot tirar, amb compte, a tocar de l’aigua, pel marge dret, sense mullar-se els peus).
Arrenca una pista que puja fins la Collada. Fent marrades, i amb un pendent que no invita a anar corrents, en una estona arribo a les ruïnes de l’església de Santa Maria de Miralles (09.40). Un pagès m’ha advertit, fa estona, que trobaria un ramat de vaques, amb vedelles, i que anés amb compte, que estaven susceptibles. M’abstinc de retallar la pista pel mig del prat, i segueixo amunt, guanyant vista sobre l’extrem més occidental de la Serra (la Roca del Migdia i el cingle del Sanat).
Aviat es pot gaudir d’una primera perspectiva de les cases de Llastarri, poble abandonat fa ja temps i que jo no visitaré avui. La pista tira amunt pel Clot de Llastarri, pujant amb fortes marrades fins la Collada (1.300 m: porto 600 metres de desnivell des d’el cotxe). Uns metres abans d’arribar a dalt surt una pista cap a llevant; en pocs minuts arribo al seu final: un prat (al costat del qual hi ha un tancat amb una estació d’observació sismològica, automàtica) on comença un sender que mena fins el coll de Llastarri (que no surt al mapa de l’ICC, però te un cartell d’orientació).
Abans d’arribar al sender ensopego amb allò que ja m’esperava: una bona vista sobre el Pirineu nevat, amb el Comaloforno i la Punta Senyalada com a primeres aparicions. Deixant enrere el prat, mentre el camí guanya alçada sobre la capçalera del barranc de Canarill, s’obre l’horitzó: el Turbó, Ballibierna, Aneto, Maladeta, … tot nevat, però amb el que semblen bons gruixos de neu només a cotes elevades.
Arribo al coll entre la cua occidental de la Serra i el Tossal Gros (11.40). Un cartell indicador l’anomena coll de Llastarri. En aquest punt m’empasso un entrepà, i tiro, per un seguit de trams de camí poc definits, cap a llevant i amunt (12.00). He arribat aquí en més temps del previst, i començo a sospitar que no arribaré al Portús a una hora raonable (he de tornar a casa avui mateix, dia d’operació retorn, i a una hora també raonable …).
La Roca del Migdia: just el meu primer contacte amb el fil de la cinglera (13.00). La pujada no ha estar feixuga, però arrels, lapiaz i matolls diversos l’han fet lenta. Els indicis de corriol inviten a allunyar-se del fil de la cinglera, però en cap moment estic massa lluny de la carena.
Poc a poc es va tancant la meva finestra d’oportunitat: avui no faré l’itinerari circular que havia previst. D’alguna manera, aquest canvi de perspectiva em fa abaixar el ritme: l’excursió d’horari molt ajustat es converteix en una passejada relaxada, amb fotos (tinc una perspectiva diferent sobre l’Altaió d’Aulet, al marge dret de la presa d’Escales i, al lluny, probablement, el Tozal de los Moros) i recollida de pedretes. No es cap gran pèrdua: des de fa hora i mitja no he vist cap rastre de plàstics, cap burilla, cap marca de camí, cap fita… fa temps que no caminava tanta estona fent una excursió, que es allò que hom camina ex-cursus (fora del camí), i que va donar nom a l’activitat no-esportiva que és l’excursionisme.
Tampoc cal passar-se d’autenticitat, ni anar de talibà: es veuen antenes al lluny, i la carretera del Pont de Suert treu una miqueta el nas, allà baix. De fet, hi ha cobertura de mòbil amb qualitat suficient per accedir a un servidor WMS online, però no per això deixo d’assaborir el moment de solitud i la sensació de llunyania.
Tres quarts de dues: l’hora límit que m’havia marcat per girar cua cap el cotxe. No he arribat a la Pala del Teller, que tinc a cinc o deu minuts (sóc a una cota innominada, a 1.865m, però ja m’està bé: un cop ha quedat clar que no faré el circular ja no tinc massa interès, el deixo per a més endavant). He trigat cinc hores, parades incloses, en arribar. Està clar que l’excursió descrita a la guia Excursions escollides pel pre-Pirineu, d’Antoni Cabré (Edicions Cossetània) queda per a una reencarnació futura (o quinze quilos avall…) : travessaré el Portús un altre dia (fent un altre itinerari, potser el proposat a Vèrtex a l’especial sobre el Prepirineu del Pallars de 2000), però els pendents erms fins a l’ermita de Sant Gervàs són una promesa d’itinerari no particularment atractiu … i baixar la llera del Miralles fins el cotxe, “ni te cuento”. Confio en que l’itinerari de baixada-i-retorn tingui atractius ocults, perquè els visibles, literalment, no es veuen, d’aquí dalt estant.
Presa la decisió, tiro avall i, camina que caminaràs (no trobaré ni tant sols petjades diferents de les meves fins a 200m del cotxe), cap a dos quarts de cinc m’estic canviant de roba: 2.30 h de baixada. Un total de 7.30 h per al conjunt de la caminada, paradetes incloses.
Una sortida per conèixer la Serra de Sant Gervàs que m’ha quedat coixa: hauré de tornar un dia d’aquests.
Fins la propera!
La panxa trepadora 