Hem anat (Miguelón i Cañete; 10.11.2012) a fer un recorregut circular pels vessants i carenes al nord del Montcau.
Era una excursió que tenia pendent (amb un parell d’intents, frustrats per les condicions meteorològiques poc favorables; fins i tot vaig fer un post d’una d’elles: Tancant 2011 al Moncau). El recorregut coincideix, bàsicament, amb l’itinerari ‘Desembre. El Gran Nord: els turons dels Cortins i el Montcau’ del recull del company Manel Cajide El massís de Sant Llorenç del Munt. 12 itineraris pels camins perduts, a la Col·lecció Azimut d’Edicions Cossetània (coincideix, però amb alguna variant, a la baixa, respecte als ‘extres’ grimpaires de la proposta original).
El mapa és un mosaic d’imatges, modificades, dels mapes accesibles al lloc d’internet de l’Institut Cartogràfic de Catalunya.
Sortim del coll d’Estenalles i remuntem la carena SW del Montcau; uns minuts enllà del coll d’Estella agafem el corriol que solca el costat Montcau de la canal del Sec, resseguint la feixa rocosa que mena fins sota el pas entre Els Cortins i el Montcau (fins aquí, uns 25 minuts). Baixem uns metres i, creuant el llit del torrent de la Coca, tirem cap a les Roques de la Coca (15 minuts). El que semblaven clarícies de cel blau s’ha tornat boira. No hi ha massa a veure, així que continuem Serrat de la Coca avall. Arriba un moment que, enmig de la boira, no tenim clar si ens hem sortit d’itinerari: som dalt d’un petit graó rocós, i la boira no ens deixa veure més enllà d’uns pocs metres. Tenim que ser a prop de l’Agulla del Serrat de la Coca, i no volem anar desgrimpant fins quedar-nos pillats al mig d’un cingle. Reculem fins la balmeta de les Roques i repassem l’itinerari al llibre i al mapa. Decidim que el graó era de via, i tornem a baixar. Efectivament: una desgrimpadeta de pocs metres i tornem a trobar camí fressat, uns metres a ponent de la línia de carena. En pocs minuts perdem alçada i arribem a tocar de la carretera a Mura i Talamanca, on quinze metres enllà un corriol evident baixa cap a la llera del torrent de la Vall i la pista a la Casa de la Vall (de Roques de la Coca a la pista, uns 35 minuts, descomptant ensigalades i dubtes)
Arribem a la Casa en un moment. Encara es d’hora per esmorzar, però el lloc, avui solitari, és preciós, amb un ambient tardorenc encisador. El conjunt bassa-font és de postal, i la casa mateixa, deteriorada, llueix una bellesa malenconiosa. Continuem, amb els peus xops, com els tindrem la resta de la sortida. Uns minuts de pista forestal i arribem sota una línia d’alta tensió, que creua de ponent a llevant, i sota la qual (marques blanques) remuntem fins un coll innominat de la Serra de les Garses (des de la casa fins aquí, uns 25 minuts).
Bon camí, i varietat de bolets, per la carena de la Serra de les Garses. Arribem a l’anomenat Ocell de Pedra, en el punt on la carena comença a bifurcar-se en cinglera i llom. Malgrat tenim referències per fer la grimpada, estem xops de genolls cap avall i la roca està completament molla (tampoc anem tant sobrats, ens preocupa la desgrimpada…). En aquest punt comença la segona ensigalada de la matinal: agafem unes traces de corriol, per sota i a ponent de la cinglera (allò dels camins perduts del títol del llibre no és del tot inexacte…). L’opció ens deixa ràpidament mullats del cap als peus, però trobem molts bolets i algun gripau. A tocar de la base de la cinglera, anem progressant cap a la carena dels Emprius, però sense poder accedir a la carena de la Serra de les Garses: cap diedre o mur ens semblen segurs, tot regalima aigua a bastament. Ensopeguem una petita balma, protegida per parets de pedra seca; sembla que fa molt de temps que ningú s’hi arriba. Acabarem superant el petit cingle per un diedre-canal, gairebé a la capçalera de la Coma de la Vall i a tocar de la carena dels Emprius. La progressió per la base de la cinglera, gairebé horitzontal, ens ha deixat uns seixanta metres per sota del llom de carena. Fem un mos, ben remullat, i trobem el camí que no hem sabut trobar prop de l’Ocell de Pedra (del coll aquí, 50 minuts).
Ara que ja som xops fins els calçotets tot es torna evident i còmode. En poca estona, i amb vistes a la part de baix (la única visible, altrament) del vessant nord del Montcau i vistes sobre el Cavall Bernat de la Vall i les fondalades del Sot de la Vall, anem carenejant. Ens creuem amb les primeres persones que hem vist avui, venen de baixada. Passem a tocar del Queixal Corcat, que avui tampoc no pujarem (sembla que som grimpaires de roca seca, però no és així: som grimpaires mullats…).
A dalt de la carena trobem, fins i tot, falgueres: un lloc ben humit, adient per a dos caminadors molls. Acaba la carena dels Emprius i baixem per la collada entre aquesta i les roques de Finestrelles. Fa uns minuts que veiem el collet del Llor, i en molt poca estona hi arribem (del punt on la Serra de les Garses es fon amb la carena dels Emprius fins al collet del Llor, uns 40 minuts).
A partir d’aquest moment només queda remuntar la canal del Llor (marques de GR i d’itineraris del Parc Natural). El trajecte (amb vistes al Marquet de la Roca) va variant d’una netedat impecable a certa proliferació de brutícia diversa quan més a dalt hi ets. Tot i així, l’ambient és magnífic: falgueres, molsa a dojo, roures… Deixem enrere el trencall que portaria a la Cova Simanya i arribem al coll d’Eres (uns 30 minuts des del collet de Llor).
Uns metres avall del coll toca el Sol: per primer cop avui sentirem tebior a la pell.
La boira continua enganxada, així que passem olímpicament de pujar el Montcau (ja hi vam pujar, amb en Diego, fa quinze dies, en una matinal de boira i plugim; us deixo unes fotos del petit fiasco, que era un intent de fer el que hem fet avui).
Per cert, feia mesos que no voltava pel Montcau, però de seguida he trobat a faltar un detall del paisatge: la capelleta de l’avantcim dels Cortins, ben visible des de la carena SW del Montcau, ja no hi és. Ignoro si la desaparició (només queda el pedestal) ha estat fruit de les inclemencies del temps o d’alguna bretolada, pero la trobo a faltar. Si es reposa un cop reparada pujaré a saludar-la; si es substitueix, confio no sigui un nyap pretenciós (o minimalista) i pseudomodern: si cal reduïr impactes visuals es podrien dinamitar un parell de línies elèctriques.
El dibuixet, signat ‘JEP’, acompanya la ressenya de l’itinerari al llibre d’en Manel Cajide.
L’excursió, malgrat la mullena i la mullada, ha valgut la pena, però vull tornar i veure el paisatge del vessant nord del Montcau (i, posats a demanat, veure per on dimoni hem passat). Hem trigat 5 hores i 20 minuts en anar i tornar, però qualsevol caminant pot fer l’excursió en 4 hores en un bon dia de Sol, a un ritme prudent. Afegir els Cortins, l’Ocell de Pedra, el Queixal Corcat (dues grimpades-desgrimpades) i el Montcau posaria l’horari en unes 7 hores reals, però quedaria una excursió magnífica. Més endavant.
Fins la propera!
La panxa trepadora 
