Al nord del Montcau: circular pels Emprius

Hem anat (Miguelón i Cañete; 10.11.2012) a fer un recorregut circular pels vessants i carenes al nord del Montcau.

Era una excursió que tenia pendent (amb un parell d’intents, frustrats per les condicions meteorològiques poc favorables; fins i tot vaig fer un post d’una d’elles: Tancant 2011 al Moncau). El recorregut coincideix, bàsicament, amb l’itinerari ‘Desembre. El Gran Nord: els turons dels Cortins i el Montcau’ del recull del company Manel Cajide El massís de Sant Llorenç del Munt. 12 itineraris pels camins perduts, a la Col·lecció Azimut d’Edicions Cossetània (coincideix, però amb alguna variant, a la baixa, respecte als ‘extres’ grimpaires de la proposta original).

El mapa és un mosaic d’imatges, modificades, dels mapes accesibles al lloc d’internet de l’Institut Cartogràfic de Catalunya.

Sortim del coll d’Estenalles i remuntem la carena SW del Montcau; uns minuts enllà del coll d’Estella agafem el corriol que solca el costat Montcau de la canal del Sec, resseguint la feixa rocosa que mena fins sota el pas entre Els Cortins i el Montcau (fins aquí, uns 25 minuts). Baixem uns metres i, creuant el llit del torrent de la Coca, tirem cap a les Roques de la Coca (15 minuts). El que semblaven clarícies de cel blau s’ha tornat boira. No hi ha massa a veure, així que continuem Serrat de la Coca avall. Arriba un moment que, enmig de la boira, no tenim clar si ens hem sortit d’itinerari: som dalt d’un petit graó rocós, i la boira no ens deixa veure més enllà d’uns pocs metres. Tenim que ser a prop de l’Agulla del Serrat de la Coca, i no volem anar desgrimpant fins quedar-nos pillats al mig d’un cingle. Reculem fins la balmeta de les Roques i repassem l’itinerari al llibre i al mapa. Decidim que el graó era de via, i tornem a baixar. Efectivament: una desgrimpadeta de pocs metres i tornem a trobar camí fressat, uns metres a ponent de la línia de carena. En pocs minuts perdem alçada i arribem a tocar de la carretera a Mura i Talamanca, on quinze metres enllà un corriol evident baixa cap a la llera del torrent de la Vall i la pista a la Casa de la Vall (de Roques de la Coca a la pista, uns 35 minuts, descomptant ensigalades i dubtes)

Arribem a la Casa en un moment. Encara es d’hora per esmorzar, però el lloc, avui solitari, és preciós, amb un ambient tardorenc encisador. El conjunt bassa-font és de postal, i la casa mateixa, deteriorada, llueix una bellesa malenconiosa. Continuem, amb els peus xops, com els tindrem la resta de la sortida. Uns minuts de pista forestal i arribem sota una línia d’alta tensió, que creua de ponent a llevant, i sota la qual (marques blanques) remuntem fins un coll innominat de la Serra de les Garses (des de la casa fins aquí, uns 25 minuts).

Bon camí, i varietat de bolets, per la carena de la Serra de les Garses. Arribem a l’anomenat Ocell de Pedra, en el punt on la carena comença a bifurcar-se en cinglera i llom. Malgrat tenim referències per fer la grimpada, estem xops de genolls cap avall i la roca està completament molla (tampoc anem tant sobrats, ens preocupa la desgrimpada…). En aquest punt comença la segona ensigalada de la matinal: agafem unes traces de corriol, per sota i a ponent de la cinglera (allò dels camins perduts del títol del llibre no és del tot inexacte…). L’opció ens deixa ràpidament mullats del cap als peus, però trobem molts bolets i algun gripau. A tocar de la base de la cinglera, anem progressant cap a la carena dels Emprius, però sense poder accedir a la carena de la Serra de les Garses: cap diedre o mur ens semblen segurs, tot regalima aigua a bastament. Ensopeguem una petita balma, protegida per parets de pedra seca; sembla que fa molt de temps que ningú s’hi arriba. Acabarem superant el petit cingle per un diedre-canal, gairebé a la capçalera de la Coma de la Vall i a tocar de la carena dels Emprius. La progressió per la base de la cinglera, gairebé horitzontal, ens ha deixat uns seixanta metres per sota del llom de carena. Fem un mos, ben remullat, i trobem el camí que no hem sabut trobar prop de l’Ocell de Pedra (del coll aquí, 50 minuts).

Ara que ja som xops fins els calçotets tot es torna evident i còmode. En poca estona, i amb vistes a la part de baix (la única visible, altrament) del vessant nord del Montcau i vistes sobre el Cavall Bernat de la Vall i les fondalades del Sot de la Vall, anem carenejant. Ens creuem amb les primeres persones que hem vist avui, venen de baixada. Passem a tocar del Queixal Corcat, que avui tampoc no pujarem (sembla que som grimpaires de roca seca, però no és així: som grimpaires mullats…).

A dalt de la carena trobem, fins i tot, falgueres: un lloc ben humit, adient per a dos caminadors molls. Acaba la carena dels Emprius i baixem per la collada entre aquesta i les roques de Finestrelles. Fa uns minuts que veiem el collet del Llor, i en molt poca estona hi arribem (del punt on la Serra de les Garses es fon amb la carena dels Emprius fins al collet del Llor, uns 40 minuts).

A partir d’aquest moment només queda remuntar la canal del Llor (marques de GR i d’itineraris del Parc Natural). El trajecte (amb vistes al Marquet de la Roca) va variant d’una netedat impecable a certa proliferació de brutícia diversa quan més a dalt hi ets. Tot i així, l’ambient és magnífic: falgueres, molsa a dojo, roures… Deixem enrere el trencall que portaria a la Cova Simanya  i arribem al coll d’Eres (uns 30 minuts des del collet de Llor).

Uns metres avall del coll toca el Sol: per primer cop avui sentirem tebior a la pell.

La boira continua enganxada, així que passem olímpicament de pujar el Montcau (ja hi vam pujar, amb en Diego, fa quinze dies, en una matinal de boira i plugim; us deixo unes fotos del petit fiasco, que era un intent de fer el que hem fet avui).

Per cert, feia mesos que no voltava pel Montcau, però de seguida he trobat a faltar un detall del paisatge: la capelleta de l’avantcim dels Cortins, ben visible des de la carena SW del Montcau, ja no hi és. Ignoro si la desaparició (només queda el pedestal) ha estat fruit de les inclemencies del temps o d’alguna bretolada, pero la trobo a faltar. Si es reposa un cop reparada pujaré a saludar-la; si es substitueix, confio no sigui un nyap pretenciós (o minimalista) i pseudomodern: si cal reduïr impactes visuals es podrien dinamitar un parell de línies elèctriques.

El dibuixet, signat ‘JEP’, acompanya la ressenya de l’itinerari al llibre d’en Manel Cajide.

L’excursió, malgrat la mullena i la mullada, ha valgut la pena,  però vull tornar i veure el paisatge del vessant nord del Montcau (i, posats a demanat, veure per on dimoni hem passat). Hem trigat 5 hores i 20 minuts en anar i tornar, però qualsevol caminant pot fer l’excursió en 4 hores en un bon dia de Sol, a un ritme prudent. Afegir els Cortins, l’Ocell de Pedra, el Queixal Corcat (dues grimpades-desgrimpades) i el Montcau posaria l’horari en unes 7 hores reals, però quedaria una excursió magnífica. Més endavant.

Fins la propera!

Tancant 2011 al Moncau

He anat a tancar el 2011  (31.12.2011) fent un volt, moderadament allargassat, pel Moncau.

(Sí, ja sé que la grafia ortodoxa és Montcau, però estic una mica tip de talibans, i en el meu record de joventut i en el meu imaginari personal es pronuncia sense ‘t’ i s’escriu sense ‘t’. Altres qüestions més punyents em treuen la son, i no el record d’una molt enyorada llibreria de muntanya del carrer d’Urgell de Barcelona …)

L’itinerari el podeu veure al mapa, i els horaris són molt relaxats. Inclouen fotos, contemplació de paisatges i matolls, dubtes, petites ensigalades, canvis d’intenció …  i simple relaxació mental.

Unes poques indicacions:

L’itinerari s’inicia per un corriol que surt del fons de la primera corba (a ma esquerra) que trobo baixant de coll d’Estenalles cap a Mura. Pocs minuts i, planejant sobre la carretera, pel tram de la font del davant de la Falconera (la font d’Estenalles), creuo  la llera d’un petit torrent (el que baixa del coll entre el Moncau i el Turó dels Cortins, i que se’n diu Canal del Sec, si us preocupa la qüestió).

El flanqueig, amb tendència ascendent, s’allarga fins el peu de la carena nord del Turó. Tiro amunt per una mena de itinerari ferrat, mescla de morralla tèxtil, graons, cables i fustes, i deixo el sender, fresat, que tira a mà dreta. Remunto uns metres (lletjos), gràcies a una evident baga, ronyosa, complementada, més amunt, amb un cable.

En un momentet soc dalt del Turó dels Cortins, des d’on comença a albirar-se el cim del Moncau, entre boires. Encara arribo a veure Montserrat, sorgint del mar de núvols.

Baixo cap a llevant, fins arribar al llom on trobo l’anomenada Capella dels Quatre i Picu, que  és poc més que un betlem tunejat. No es veu un borrall.



Baixo pel caminet normal, amb vistes sobre La Falconera, i, arribat de nou al camí que mena del Puig dels Cortins al coll d’Estella, tiro cap a llevant, fins creuar el torrent (el Torrent de la Guineu, si us fa servei) i, girant a ma esquerra, sota les parets de ponent del Moncau, m’arribo al collet de les Roques de la Coca.

Pel matí pensava que aniria fins la carena d’Emprius i tornaria pujant fins el coll d’Eres, però fa fred, i fa un dia lleig, poc fotogènic. Baixo una mica més enllà de l’agulla, per fer una foto de conjunt (conjunt embolcallat, encara, de núvols), i torno a pujar.

Al peu de la cara W de l’agulla hi ha una balma, petita, amb un mínim condicionament com a bivac. Se suposa que l’aresta que mira al Moncau és una ascensió fàcil, de III, però vaig sol i no porto corda per baixar.Torno al collet i enfilo amunt, per la carena que, del coll mateix, puja pel marge esquerre d’una canal (sense nom oficial, tranquils) , a ponent del cim del Moncau. Bona perspectiva sobre l’Agulla del Serrat de la Coca.

En uns minutets arribo gairebé al cim, però no pujo directament, sinó que vaig a trobar el senderó que puja de coll d’Eres, fent primer un tomb per l’avantcim nord del Moncau , ple de cairns, i amb una estelada solitària. No veig el Cavall Bernat de la Vall, però tinc fe, i sé que avui també hi era (entre d’altres raons, perquè surt al mapa de l’ICC, just a ma dreta d’un cim que se’n diu Montcau)

Cim. S’acaba l’any i s’ha acabat la pujada.

Foto finish, i cap avall. En uns minuts seré al coll d’Estella, punt límit de la gent que saluda. Fins el pàrquing trobaré una munió d’éssers cridaners, que tornen una mirada de sospita si llences un “bon dia!” (bé, no tots …).

Fins la propera.


 

A La Mola a esmorzar

Hem anat a La Mola a esmorzar (Miguel i Cañete, 20.03.2010).

Miguel no acaba de sortir-se d’una lesió a l’espatlla, però ens venia de gust sortir a caminar una estona.

Per protegir la seva espatlla busquem un itinerari que ens estalvii el pes de l’esmorzar (bona excusa!) i anem a un cim amb servei de bar: La Mola.

Esmorzem, petem la xerrada i deixem anar la vista fins l’hortitzó, lluny, fins el mar.

Decidim tornar al cotxe allargant una miqueta la sortida i fent un volt per sota del cim.

Foto oficial de la sortida:

Tirem avall, en direcció N, cap el costat del Morral del Drac. Enfilem la canal que ens permet baixar del pis de dalt d’aquest gran pastís de boda que sembla el cim de La Mola, on encara hi trobem alguna clapeta de neu.

El llorenç ens permet prescindir del folre polar oficial de la sortida.

Anirem contornejant, per les feixes, creuant la Canal Gran i fent uns metres de filferro per la feixa, a la part més redreçada del recorregut.

Uns minuts més enllà i pasem per sota de la Roca del Salt dels Cavalls.

Un matí light entre amics arriba a la fi, i acabarem arrodonint la matinal fent unes birres a Sant Boi.

Un tomb pel llevant de Sant Llorenç del Munt

Hem anat a fer un tomb (Toni, Pep i Cañete. 27/mar/2010) pel vessant de llevant de La Mola.

Sortim, cap a 3/4 de nou, del pàrquing (cartografia ICC) de l’ermita de N.S. de Les Arenes i, ben aviat, ens ensigalem: tirem al sud, per la pista que retrobarem quan baixem. Una munió de branques i arbres caiguts (danys col·laterals de les nevades d’aquest hivern) contribueixen a donar caliu a l’inici de l’excursió.

Tornem enrera, fins l’ermita, i ràpidament trobem un evident sender que guanya alçada per la carena del pujol de La Furriola. El cim de La Mola es fa visible, en la distància.

“La primavera ha venido / y nadie sabe como ha sido”.

En Toni, escamat per l’ensigalada d’abans, comproba acuradament si anem pel bon camí.

Ens apropem a la Castellassa del Dalmau, des d’on ja veiem per on sembla que passarem les feixes i cingleres, cosa que ens sembla evident i ràpida; la nostra ingenuïtat serà castigada, més endavant.

Camina que caminaràs, l’horitzó s’amplia fins el Puigmal.

El costat fosc de la Força: BCN, no tant lluny.

Ens apropem al primer objectiu: un bon lloc per esmorzar dalt de la Castellassa del Dalmau.

Uns pins característics ens anuncien la proximitat de la canal que mena al cim de la Castellassa.

Foto al cim, esmorzar (censurat) i baixem per la mateixa canal que hem pujat.

Un cop contornejada la Castellassa del Dalmau enfilem la feixa que (teòricament) ens conduira, ràpid i bonic, fins el peu del Bolet i la Castellassa de Can Torres. Treiem la impressió que es podria baixar directament al coll des del cim, per una canal força dreta, però deixem la confirmació de la hipòtesi a càrrec de futurs ascensionistes, potser més agossarats..

La crua realitat comença a obrir-se pas, amb passes fermes (no com nosaltres, que hem de passar, a quatre grapes, sota la bardissa): el camí està una miqueta colonitzat per matolls, branques caigudes, bardisses i altres punxes diverses.

A trams el camí es força agradable, ferèstec als racons nord, ben trobat a la vora de les parets. Una sensació estranya, inidentificada, ens ronda el cap fa estona, ens preocupa, ens inquieta …. i es que no hi ha brutícia, no hi ha clínex, no hi ha llaunes, … .

Es fa estany, i es trist que es faci estrany.

L’avenç es fa cansat, lluita constant contra els matolls. Arribem a fer fins a quatre trams arrossegant-nos sota matolls i bardisses.

Ens apropem a l’últim sector abans de la segona castellassa. El tram de camí, sota les parets NO del Morral de la Codoleda i fins sota el Bolet, ni el veiem ni el busquem: ens sembla completament impracticable. Arribats a la baga de la Canal Gran trobem un túnel (literalment) sota la vegetació i enfilem amunt. En pocs minuts guanyem alçada sobre la feixa i trobem un camí antic, amb ziga-zagues treballades i restes d’empedrat.

Som al cordal N del Morral de la Codoleda. Una pedra avançada sobre la punta de la carena proporciona un belvedere privilegiat sobre l’aresta sud de la Castellassa de Can Torres, i sobre la resta de l’itinerari.

Uns metres per una canal ben dreta (no ens animem a baixar una mena de ferrata per dins d’un avenc-xemeneia: un altre dia) i som al peu de la Castellassa. L’horari comença a allargar-se més del previst.

Passem per sota de la paret de llevant. Acostumats a pensar en termes montserratins, la roca sembla inquietantment mediocre (per no dir extremadament dolenta), però veiem línies d’expansions a diversos llocs; fins i tot arribem a veure una persona a la carena cimera, pujant sense cordes i en pantaló curt: suposo que és conèixer-lo, però ….

Continuem la baixada (fites, marques de la Matagalls-Montserrat, marques misterioses, …): una canal, uns pendents pelats, un cami recargolat …Arribats al Coll Llarg, “passem” de pujar a dalt (manquen 100m, poc desnivell) del Turó de Matalonga i tirem carena avall (un corriol en bon estat), fins arribar a la baga del Sot de Matalonga.

El llit de la riera es va convertint en el traçat d’una pista i, arribats a un encreuament, agafem la pista cap a l’esquerra. Vint minuts malbaratats: la pista gira i puja, poc a poc, cap a la base de la Castellassa del Dalmau, allunyant-se de l’ermita.

Retornats a la riera, uns minuts més avall trobarem una nova pista (esquerra) i, retrobant el punt on ens hem ensigalat al matí, arribem a l’ermita. Fi de trajecte.

Hem trigat una mica més de sis hores, esmorzar i fotos (molta foto matollera: en Toni és botànic professional) inclosos. Arribem cansats i esgarrinxats, però l’itinerari ha resultat interessant, i hem conegut un lloc ferestec, net, bonic i solitari a pocs centenars de metres del bar del cim de La Mola: balanç positiu.

Fins la propera.